07/07/2026 | 07:00
Les xifres semblen indicar que hi ha un augment de la violència masclista, però tu qüestiones com s’està mesurant aquesta qüestió. Per què?
El problema és metodològic i polític alhora. L’augment de denúncies i una capacitat més gran d’identificar les violències, que és un avenç fruit de la feina dels feminismes, es presenta directament com un augment de la violència. I això s’aprofita per justificar polítiques securitàries i punitives. A més, i això és més delicat, crec que estem catalogant més conductes sota la categoria de violència.
Quines conseqüències té aquesta forma de mesurar?
Genera una alarma social desproporcionada i dificulta intervenir de manera rigorosa en cada situació concreta. Els observatoris s’enfoquen a quantificar i no tant a comprendre.
Pots donar exemples concrets de conductes que s’estan catalogant com a violència i que tu situaries en un altre lloc?
Algunes enquestes posen en el mateix sac una mirada lasciva i una violació. Això no vol dir que una mirada lasciva no pugui ser molesta o fins i tot intimidatòria, però equiparar-les distorsiona completament la capacitat d’intervenció.
Per a moltes feministes, identificar una mirada lasciva com una violència és un avenç.
Estem programades per pensar que la violència és un contínuum, que comença amb conductes aparentment petites i escala cap a formes més greus, però això és una eina d’anàlisi sistèmica que descriu com s’articulen les violències a nivell estructural, no una trajectòria individual que comença amb una mirada lasciva i acaba en una violació. Individualitzar-ho és un error analític greu i, a més, té conseqüències polítiques molt concretes.
Quines?
Legitima les polítiques de mà dura que volen intervenir al més petit indici per evitar un dany més greu. Davant de situacions que ens molesten o ens incomoden com un exhibicionista a la platja o un bavós a la discoteca podem fer dues coses: intervenir amb qui està molestant o danyant i alhora rebaixar el nivell d’afectació perquè hem de poder conviure amb aquestes persones. La majoria de les víctimes de violència masclista que jo acompanyo, que són treballadores sexuals, dones migrades, precaritzades o molt estigmatitzades, no fan cap sobredimensió del dany. Tot al contrari: moltes vegades les hem d’acompanyar perquè el puguin identificar.
“Les penes, les condemnes o la presó no fan que es redueixin els delictes”
Per què no són capaces d’identificar-lo?
Perquè necessiten subsistir i tenen problemes molt més greus que un atac interpersonal. S’enfronten a desnonaments, persecucions racistes quotidianes, processos migratoris duríssims, amb famílies en el país d’origen moltes vegades en risc. Estan fugint de violències molt greus, no només familiars, sinó també polítiques. Moltes vegades, aquesta sobredimensió del dany parteix d’una elit cultural i mediàtica que produeix aquests relats perquè representen les seves subjectivitats, molt centrades en el “jo” i el dany particular, i que no tenen necessitat de preservar el marc comunitari, per exemple, expulsant a qui ha danyat, perquè no el necessiten per subsistir.
Quan surt a les notícies un cas de violència masclista, la gent exigeix les penes més altes. Però tu, que treballes cada dia amb casos concrets, assegures que el càstig no serveix per reduir la violència.
Les feministes antipunitivistes, abolicionistes del sistema penal, però també molts col·lectius defensors dels drets humans i antiracistes, no ens cansem de dir que les penes, les condemnes o la presó no fan que es redueixin els delictes. O sigui, que no aconsegueixen l’objectiu pel qual neixen. Però és que tampoc reparen les víctimes, i això és molt cruel perquè se’ls crea la falsa expectativa que ho aconseguiran a través de la denúncia, però l’objectiu del procés penal és perseguir el delicte i castigar l’infractor; no entén la víctima com una persona afectada per un dany que necessita ser curat, intervenint en les causes que l’han produït. Això, sense oblidar que moltes víctimes de violència no denuncien perquè no se senten protegides pel sistema penal. Per finalitzar, el càstig tampoc ajuda en absolut a la responsabilització de les persones que cometen el dany.
La presó no aconsegueix que aquestes persones millorin?
El tancament, i les condicions en les quals es produeix, provoquen uns danys enormes en la identitat de qualsevol individu, destrueixen completament el seu sentit de pertinença a la comunitat. A més, el sistema penal legitima un model que persegueix, controla i distribueix bàsicament les persones pobres. Segons l’últim llibre de Gemma Ubasart (politòloga i que ha estat consellera de Justícia), només el 15% de les persones empresonades han comès un delicte violent. La resta han estat condemnades per delictes que tenen a veure amb la subsistència, la pobresa i l’exclusió; això, si donem per suposat que l’assassinat, el robatori amb violència o l’homicidi són fruit només de la maldat. Tenim, doncs, un gruix de persones pobres, racialitzades i marginalitzades ocupant les nostres presons.
Els rics no entren a la presó?
Els delictes que estan condemnats especialment són els que posen en qüestió el sistema productiu, relacionats amb la petita subsistència o contra la salut pública, que són els que més cometen les persones que es troben en una situació complicada. A més, el càstig no actua de la mateixa manera sobre tothom, i això es veu en el sistema penal i també en l’administratiu. Totes les ordenances municipals de les ciutats principals de l’Estat espanyol, i Barcelona com a exemple paradigmàtic, persegueixen la mendicitat, beure alcohol al carrer, l’oferiment de serveis sexuals a la via pública…; comportaments “incívics” que ja sabem qui comet. Després, s’ha demostrat que la policia no té la mateixa presència en tots els barris o no persegueix a tothom igual. Però el problema no és només qui entra, sinó qui surt. I aquí condiciona molt la falta de coneixements o de recursos per tenir bons advocats. Som un dels països amb l’índex més gran d’empresonament de l’Europa dels Quinze, en part perquè les progressives modificacions del Codi penal s’han dirigit prioritàriament a endurir les penes i, per tant, a allargar el temps d’estada.
Hi ha alternatives al càstig?
Per combatre aquest marc punitiu, per mi hi ha tres intervencions principals. Primer, la redistribució. Necessitem recursos materials no només per prevenir i estar menys exposades a la violència, i a la violència masclista en concret, sinó també per millorar les possibilitats de reparació i de restitució del dany. Lluitar pel dret a l’habitatge, les rendes garantides o l’accés a comunitats fortes, capaces de sostenir-nos quan patim un dany són les millors polítiques contra la violència masclista que sovint oblidem quan ens limitem a la gestió del cas interpersonal. En segon lloc, cal transformar la justícia, és a dir, apostar per justícies restauratives i transformatives enfocades a la restauració dels danys, no només dels danys particulars, sinó també dels macro, intervenint en les causes que l’han produït i treballant perquè no es repeteixin.
“Hem de deixar de promocionar la idea que les dones són fràgils, hipervulnerables i hiperafectades per la violència”
I en tercer lloc?
Hem de produir altres relats: deixar de promocionar la idea que les dones són fràgils, hipervulnerables i hiperafectades per la violència, que una mirada pot produir-nos un dany en la nostra integritat, que ens està infantilitzant i ens està victimitzant en excés. No vull dir que aquestes dones no existeixin, ni que hàgim de promoure relats que són a l’extrem oposat, de dones despreocupades, sinó rescatar relats que existeixen i que no tenen altaveu mediàtic.
Quins són aquests relats que no s’escolten?
La majoria de les persones que hem passat per violències greus, com una violació amb violència física, volem passar pàgina i ens sentim moltes vegades profundament soles en veure que aquesta forma de subjectivar el dany no es considera. No és que siguem supervalentes ni que estiguem per sobre del bé i del mal, sinó que necessitem tirar endavant, i és molt dur, i profundament injust, sentir tota l’estona que hauríem d’estar devastades. És més útil presentar les víctimes afectades per a tota la vida, que no volen tenir sexe mai més o que es volen morir.
Potser aquest relat és necessari perquè ens creguin. Se’ns qüestiona als jutjats, a les comissaries, a casa.
No, crec que no hi té res a veure. La credibilitat no depèn de la intensitat del dany que mostrem ni de com de devastades apareixem. Això és una confusió que té conseqüències molt concretes: ens obliga a performar un patiment determinat per ser preses seriosament, i, si no ho fem, se’ns qüestiona. Ara bé, estic d’acord que encara estem molt qüestionades a tot arreu. Però creure no és entendre. Creure continua situant-nos en aquest imaginari d’innocència absoluta, com si no tinguéssim mai cap complicitat amb la violència. I és important entendre el que ha passat amb tots els seus matisos per elaborar mecanismes d’acompanyament més complexos, més ètics i més transformadors i saludables per a les mateixes víctimes.
En contraposició amb aquestes dones bondadoses, expliques que es crea una imatge molt dolenta dels homes.
Estem presentant casos especialment greus, com el cas de Gisèle Pelicot, com el paradigma dels homes que exerceixen violència contra les dones. D’aquesta manera, no només estem produint l’alarma necessària per justificar qualsevol mesura extraordinària d’enduriment penal, sinó que, a més, estem llançant un missatge que aquestes persones no són transformables, no poden repensar sobre el dany que han fet ni participar en la reparació a la persona que han danyat; en definitiva, que mereixen ser cancel·lades, tancades, expulsades del sistema. Quan nosaltres defensem que s’ha de treballar amb els homes, fins i tot, i principalment, amb els homes que produeixen dany, estem llançant el missatge que poden canviar, que, a més, és el que moltes dones que han patit violència demanen.
Aquesta imatge dificulta que ens relacionem amb els homes?
La monstrualització dels homes dificulta qualsevol aproximació i reforça un feminisme essencialista que pensa que tot serà meravellós sense els homes mentre desatén les violències que es produeixen entre dones i ignora el rebuig que molts nois joves estan mostrant envers el feminisme, amb viratges clars cap a l’extrema dreta. No podem oblidar les conseqüències d’aquest feminisme moralitzador que s’ha oblidat d’intervenir sobre les causes materials que provoquen danys, violències i malestar.
“Follar amb un imbècil, que no és empàtic o no el preocupa el teu plaer, no és violència”
Aquesta monstrualització també genera molta por i desconfiança en el moment d’iniciar una relació íntima.
La llei del “només sí és sí” ha ampliat les conductes que poden ser considerades delictives. Això limita molt l’aposta feminista per una sexualitat més lliure. Explorar el desig dins del marc penal no permet abordar-ne la complexitat. Si el “no” clarivident no és possible, imagina’t el “sí” clarivident. Amb aquesta llei, a les dones ens diuen que no estem capacitades per establir una negativa, reforçant la construcció històrica que som incapaces de saber què volem i de posar límits davant dels abusos. En comptes de fer lleis, hauríem de treballar perquè les dones puguem fer aquestes dues coses, i exposar-nos també al risc d’equivocar-nos o de fer coses que no són exactament el que volíem o que ens han resultat desagradables, que no forçosament han de ser violència. Perquè follar amb un imbècil, que no és empàtic o no el preocupa el teu plaer, no és violència. Se’ns està impedint d’alguna manera l’experiència de fer-nos adultes.
En un cas de violència masclista o sexual, no es considera la justícia restaurativa. Per què?
La justícia restaurativa, en el nostre marc actual jurídic, és un dret de les víctimes perquè se sap que té molts més beneficis: afavoreix entendre els motius, allibera el pes del trauma, evita que s’eternitzi per a tota la vida, repara i afavoreix la convivència comunitària. Tanmateix, és un dret vetat a les víctimes de violència masclista i de violència sexual. En concret, no es permet la mediació penal perquè s’assumeix que hi ha un desequilibri de poder molt gran. Però, fins i tot dins d’aquest marc, hem de respectar l’agència de les dones i la seva capacitat de decisió, encara que sigui petita. Sovint pesa la idea que les víctimes de violència masclista, com les treballadores sexuals, les dones més oprimides, les que pateixen malalties mentals, no poden prendre decisions, perquè només són llegides des de la ferida, des del marc de l’opressió. Però la meva experiència és que, en moltes ocasions, les víctimes de violència necessiten interlocutar amb qui els ha fet mal. Ara bé, això no vol dir que sigui possible sempre, en tots els casos ni en totes les fases d’un procés. Cal un acompanyament adequat i que es compleixin determinades condicions per tal que pugui fer-se de manera segura i amb sentit.
“En el marc neoliberal actual, tot acaba reduint-se a blanc o negre, víctima i culpable, creant bàndols tancats, que no s’escolten ni es parlen”
Des de l’associació Genera desenvolupeu pràctiques restauratives en casos de violència masclista. Com ho feu?
Nosaltres fem un abordatge amb totes les parts implicades, però abans que es pugui produir qualsevol procés restauratiu cal una fase prèvia d’acompanyament que és imprescindible. Amb les víctimes, aquest acompanyament va orientat a sanar i reparar el dany. Amb qui ha exercit la violència, al fet que pugui responsabilitzar-se del que ha fet. I amb la comunitat, a detectar els buits i les mancances que han permès que la situació es produís. Només quan aquestes condicions estan mínimament treballades té sentit activar un procés restauratiu.
Per què és tan important treballar amb la comunitat?
La violència no afecta només dues persones. Sempre n’hi ha més d’afectades, en una feina, en una família, en un col·lectiu polític. I, en el marc neoliberal actual, tot acaba reduint-se a blanc o negre, víctima i culpable, creant bàndols tancats, que no s’escolten ni es parlen, fins a l’extrem que es deshumanitza l’altre, no es pot rebaixar el conflicte ni fer-nos preguntes més enllà de qui és el culpable o quin càstig mereix. Cal trencar aquest marc que ens atomitza, fa que desconfiem els uns dels altres i trenca la possibilitat d’entendre’ns. Cal afavorir la convivència i construir comunitats fortes, capaces de resoldre els conflictes interns que segur que tindran, per poder lluitar contra les injustícies socials que vivim. Però cada vegada és més difícil arribar a consensos col·lectius perquè el dany particular és al centre de la nostra experiència, tot i que relacionar-nos amb altres implica renegociar el que desitgem. És precisament aquesta renegociació el que ens fa part d’una comunitat, el que ens fa humans i ens permet construir coses juntes.
