06/01/2020 | 21:00
Pablo Iglesias va donar les gràcies als presos independentistes que havien facilitat l’entesa entre el PSOE i ERC. A qui es referia?
No crec que parlés de cap pres ni d’un partit concret. Crec que és una al·lusió genèrica, perquè sabia que els presos d’un partit i l’altre havien empès per fer possible l’acord. Jo he anat veient els presos força sovint; de fet, amb alguns m’hi he vist molt recentment, però no m’agradaria explicar el que em diuen perquè no seria ètic. En la legislatura anterior, els presos de JxCat es van rebel·lar contra la posició oficial del partit. Té mèrit que ERC hagi actuat amb sentit de la responsabilitat amb els seus dirigents a la presó.
No seria ni la primera ni la segona vegada que el PSOE incompleix els seus acords o acaba practicant polítiques regressives. Els Comuns i Podem no han generat unes expectatives excessives sobre el nou executiu?
Hem de ser prou valents per anar tan lluny com sigui possible, però també per dir la veritat a la gent quan la correlació de forces imposi els seus límits. Com deia Rosa Luxemburg, cal tenir un peu a l’aire i un altre a terra. Apuntar lluny però fent política realista, sent conscients dels límits de l’actual correlació de forces i dels adversaris i enemics que tindrà aquest Govern. La política sempre és la gestió de la frustració, i governar implica assumir contradiccions. Nosaltres ho hem vist a l’Ajuntament de Barcelona, i ara ho veurem multiplicat per 100 al Govern de l’Estat. Fer oposició és més èpic, però governar t’obliga a fer viables les teves propostes i confrontar-les amb la realitat.
“El posicionament de JxCat i de la CUP és un error històric de lectura de les oportunitats que es poden obrir amb aquesta nova etapa”
El president Torra i JxCat han criticat la mesa que han acordat el PSOE i ERC, però al mateix temps Torra ha dit que la lideraria… Com valores la posició de Junts per Catalunya davant la investidura?
Crec que el ‘no’ no reflecteix l’opinió majoritària dels seus votants, que, veient el debat de l’altre dia, deuen tenir molt clar de quin cantó no estan. La investidura va dibuixar dos blocs: un partidari del desbloqueig, de donar-li una oportunitat al diàleg amb totes les limitacions que pugui tenir, i un altre bloc que vol il·legalitzar partits independentistes, que els tracta de colpistes, que vol detenir els seus líders… El posicionament de JxCat i de la CUP és un error històric de lectura de la correlació de forces i de les oportunitats que es poden obrir amb aquesta nova etapa. Quan tu votes ‘no’, has de tenir una proposta alternativa. Quin altre Govern preferirien? Quina és la seva alternativa?
Des d’una òptica anticapitalista, no veus lògica la posició de la CUP?
L’entenc, però no la comparteixo. Més enllà del ‘no’, hi ha una opció que és l’abstenció. Abstenció vol dir mantenir-se passiu i restar al marge perquè no t’agrada la tria. Em sembla que l’abstenció reflectiria més la posició que va expressar Mireia Vehí en el seu discurs al Congrés. Votar en contra és vetar el pas al Govern. Quan mantens una posició tan radical, és perquè tens una altra alternativa concreta. Però no sabem quina és l’alternativa que ens proposa la CUP. La política de la impugnació no pot ser indignació improductiva sense capacitat de transformació o simple exaltació de la crítica sense fer anàlisi de les condicions en les quals ha de desplegar-se voluntat transformadora. Si ho és, llavors hi ha un risc d’abandonar el camp de la política, de fer gesticulació inútil o voluntarisme impotent. La CUP ha donat suport durant molt temps al partit hereu de CiU. Allà van assumir contradiccions i van prioritzar l’agenda nacional per sobre l’agenda d’esquerres. Ara també podrien assumir contradiccions i prioritzar l’agenda del diàleg i l’agenda social del Govern més d’esquerres de la història d’Espanya. I no fa falta que hi votin a favor: només que no impedeixin que s’obri pas aquest Govern amb l’abstenció o la seva no presència al Congrés. Mai havia succeït abans. Tot el que pugui fer aquest Govern per ells serà poc, perquè per ells tot és sempre massa poc, però és més del que hi ha hagut mai. Es pot fracassar, però no hi ha alternativa millor.
“Hi ha un nou carril central on hi som nosaltres, ERC i el PSC, i això ens pot permetre recuperar certs consensos”
Durant les negociacions entre el PSOE i ERC s’ha posat sobre la taula qüestions com l’indult o la reforma del Codi penal sobre els delictes de sedició?
No ho sé perquè la negociació va ser entre el PSOE i ERC. Però, quan es constitueixi el Govern, serà el moment de començar a treballar en aquests escenaris. Pel que fa a l’indult, primer hauria de quedar clar si els presos el voldrien o no, tot i que no caldria que el demanessin perquè algú altre ho podria fer per ells igualment. Cal veure també com es resol la qüestió del tercer grau i quina aplicació se’n fa. En tot cas, ara serà el moment de començar a abordar tot això.
Alguns han vist en l’acord entre el PSOE, Podem i ERC l’ombra d’un tripartit a Catalunya. És possible aquest escenari?
És evident que hem obert una nova etapa de certa estabilitat progressista i plurinacional on s’estan produint desbloquejos com el nostre acord amb el PSOE, els acords del PSOE amb ERC o l’acord pressupostari dels Comuns amb el Govern català en l’àmbit de fiscalitat, que anticipa un més que probable acord pressupostari a la Generalitat i segurament també a l’Ajuntament de Barcelona, on hi ha hagut un desbloqueig per part d’ERC. L’eix de confrontació ha variat: ara és entre els qui pensem que l’única sortida viable és el pacte i no la victòria dels uns sobre els altres. Hi ha, però, qui vol derrotar un pacte. Hi ha un nou carril central que s’està dibuixant on hi som nosaltres, ERC i el PSC, i això ens pot permetre recuperar certs consensos de país que s’havien trencat. El PSC torna a parlar de federalisme, de plurinacionalitat… La música és diferent de la de la campanya electoral. Però s’han trencat moltes complicitats i ponts i serà molt difícil refer-los.
