18/10/2020 | 08:00
A més d’Albert Garcia, en aquest capítol extra de la sèrie de podcasts 5 dies de fúria hi intervenen el periodista de la Directa Jesús Rodríguez, la periodista de la Cadena SER Anna Punsí, el fotoperiodista Jordi Borràs i Adriana Ribas, d’Amnistia Internacional de Catalunya.
Com vas viure la denominada “batalla d’Urquinaona”?
Aquell dia vaig començar a treballar al passeig de Gràcia, on van confluir les diferents Marxes per la Llibertat a la seva arribada a Barcelona. Un cop fetes les fotos d’això, vaig anar a Urquinaona a fer de suport a un altre company fotoperiodista. Hi vaig arribar a les 18 hores. Allí les coses ja eren diferents: no hi havia un ambient festiu com al passeig de Gràcia, sinó de confrontació. La policia estava molt desbordada. Hi havia tantes fogueres que es van acabar els contenidors i els manifestants havien d’anar uns quants carrers més enllà a buscar-ne per muntar les barricades. La policia no podia afrontar el llançament de pedres, d’ampolles i d’altres objectes. Era un escenari difícil.
“Vaig documentar una actuació policial desproporcionada. Un agent em va empènyer i va demanar que em detinguessin”
Què passa en el moment de la teva detenció?
A dos quarts d’onze, la plaça d’Urquinaona ja era un espai relativament tranquil. Hi quedava només una foguera reduïda, la policia i quatre manifestants perduts. Jo era a l’altura de Pau Claris amb Urquinaona i vaig veure dos nois caminant per la plaça. Un grup d’antiavalots de la Policia Nacional els va demanar de males maneres que marxessin. Els nois no ho van fer en un primer moment i, ràpidament, la policia va intervenir i va començar a colpejar-los. Vaig decidir-me a documentar l’actuació policial, perquè em va semblar que era desproporcionada. Però, llavors, un agent es va posar davant meu per obstaculitzar-me la feina, fins al punt que em va empènyer fortament cap enrere i jo li ho vaig recriminar. Cal recordar que jo estava treballant, duia dues càmeres fotogràfiques, a la mà dreta hi tenia la càmera amb la qual estava disparant i amb l’esquerra aguantava l’altra càmera. Anava identificat amb braçalet, duia casc, ulleres i màscara de protecció.
I què va passar quan tu vas recriminar als agents la seva actitud?
El policia que em va empènyer va dir que jo l’havia agredit i va demanar que em detinguessin. Em va agafar pel braç i ni jo ni els altres companys que eren al meu costat enteníem res. Llavors vaig notar que un policia em va posar el braç davant del coll i em va alçar amunt. Jo caic a terra i diversos policies se’m tiren a sobre. M’emmanillen i rebo un cop de puny a la cara. Em van tornar a aixecar i recordo que només veia el terra, que era ple de pedres i quasi impracticable per caminar. Em tenien mirant a terra amb l’esquena corbada i els braços el més amunt possible, que em feien un mal terrible. Em deien que avancés, però em costava moltíssim perquè m’estava ofegant amb una màscara que duia al coll.
On et van traslladar?
A la Via Laietana pel carrer de les Jonqueres. Durant el trajecte en diferents moments em queixo que em fan molt mal les manilles i me les estrenyien encara més o em tiraven els braços més cap amunt. Quan entro a la Prefectura, hi ha un policia que m’insulta a un pam de la cara i, quan soc dins, veig tot de persones detingudes, distanciades un metre les unes de les altres, i agenollades, mirant a la paret. A mi em fan fer el mateix i, llavors, un agent antiavalots em comença a escorcollar. Recordo que les ulleres de protecció que duia posades tenien una goma elàstica, i que me les va estirar i les va deixar anar de cop. Em va preguntar: “T’he fet mal?” i em va demanar perdó. S’estava rient de mi. Llavors me les va treure i em va llançar a terra les ulleres que porto per veure i la càmera que duia penjada al coll.
“Anava acreditat i en tot moment vaig recordar a la policia que estava treballant”
El tracte que vas rebre per part dels agents va ser així tota l’estona?
Hi ha un moment en què això canvia. Aparten els antiavalots i em custodien policies de paisà. Li vaig dir a un agent que em feien mal els canells i si em podia afluixar les manilles. Ho va fer al moment i em va comentar que, si estava incòmode, podia seure d’una altra manera. Jo anava acreditat i, en tot moment vaig recordar als policies que estava treballant, que soc fotoperiodista i que no estava fent res en el moment de la detenció. Quan em van demanar que m’identifiqués, ho vaig fer i els vaig dir que agafessin les credencials de premsa. Jo no sé què va passar fora de la comissaria durant aquella estona, però sí que sé que la meva detenció es va emetre en directe. És evident que algú es va adonar del que havia passat.
Però, així i tot, després del pas per la Prefectura et van traslladar a la comissaria de la Verneda.
M’hi van portar en un vehicle de paisà i amb tres agents, també de paisà, que em custodiaven. Un cop arribo allà, ens quedem esperant molta estona al pàrquing en comptes d’entrar als calabossos. Després, des que surto del cotxe i durant l’estona que vaig estar a les instal·lacions de la Verneda, estic acompanyat per policies, però no vaig emmanillat. Mentre faig les gestions amb els agents, veuen que tinc inflamats els canells i em fan anar a veure el metge. És llavors quan coincideixo en una sala petita amb tots els detinguts. Estaven asseguts mirant a la mateixa banda i en línia, tots emmanillats.
“A la comissaria de la Verneda van cuidar molt que no veiés el que hi veien la resta dels detinguts”
El tracte que vas rebre va ser diferent del de la resta dels detinguts?
Sí. A mi, per exemple, em tenien a les oficines, separat dels altres. Era tot molt estrany. De fet, jo ben bé no sabia ni si estava detingut. Quan vaig entrar a la comissaria amb el cotxe, vaig veure dos companys de feina a les portes, i vaig ser conscient que la gent sabia quina era la meva situació. També veig el meu cap allà. Un cop dins, li vaig dir a un policia que volia un advocat; però, com que no sabia qui m’assignaria el diari, vaig demanar de fer una trucada per consultar-ho. L’agent em va deixar agafar el mòbil de la motxilla, que la tenia al costat, i vaig trucar al meu cap. En el moment de penjar, em vaig quedar amb el mòbil i me’l vaig guardar a la butxaca. Després vaig estar una hora a la saleta consultant-lo. Era molt insòlit.
Poques vegades un periodista accedeix a aquests espais per veure tot el que hi succeeix. Quina era la situació a la Prefectura i a la Verneda?
Quan entro a la Prefectura de la Via Laietana, sento molta por i la veig en la gent. Era una situació molt tensa: els detinguts no es podien moure; estaven agenollats i enganxats a la paret. S’hi captava molta tensió. Jo mateix vaig tenir molta por en el moment en què em van escorcollar i quan em van rebre a les portes de la Prefectura. De la comissaria de la Verneda en tinc altres sensacions. Crec que van cuidar molt que jo no veiés el mateix que podien veure la resta dels detinguts. Eren molt conscients que tenien un fotoperiodista allà, i suposo que, per això, em van tenir a les oficines, apartat. Vaig rebre un tracte privilegiat en aquelles parets. Sí que vaig captar moltíssima por en les cares de les persones quan vam coincidir a la saleta. Hi havia gent que tenia cops a la cara, un noi que estava estirat a terra com amb roba d’hospital i que semblava que no es trobava bé. El que em va sobtar especialment és que, quan em van portar a la sala de les empremtes, vaig veure que els calabossos eren buits. Hi havia molt espai disponible, però tenien tots els detinguts esperant junts, emmanillats, amb tensió i vigilats constantment.
“L’atestat policial és fals de la primera a l’última paraula; diu que em feia passar per fotoperiodista”
Vas sortir de la comissaria aquella mateixa nit?
Sí. Vaig fer la declaració amb el meu advocat i em vaig negar a declarar a la comissaria. Al cap de mitja hora, cap a les 3.30 hores de la matinada, vaig sortir en llibertat amb càrrecs. A l’atestat, la policia m’acusa d’obstrucció i de resistència a l’autoritat. Diu que al voltant de les 20.30 hores jo soc a l’entrada del teatre Borràs quan un agent de la Policia Nacional està efectuant la detenció d’un xaval, i que em demanen que abandoni aquell espai. Sempre segons l’atestat policial, jo m’hi nego, agafo el policia per l’esquena i el tiro a terra. Expliquen que, amb aquesta actuació, el detingut marxa corrent, jo també marxo corrent i no em poden aturar. Recordem que a les 20.30 hores era el moment àlgid de la famosa “batalla d’Urquinaona”, i en el lloc on diuen que succeeix tot això, difícilment un únic policia podria haver efectuat una detenció, perquè la seva integritat física corria molt risc. A l’atestat descriuen com anava vestit, que soc una persona “que se hace pasar por fotoperiodista”, que duc un casc i alguns detalls més. Expliquen també que a les 22.30 hores, quan realment em detenen en el marc d’una altra detenció d’uns nois que finalment no van detenir, els agents haurien demanat als periodistes que ens apartéssim, i que jo hauria fet cas omís de la petició. Llavors, hauria agredit un policia.
Tu negues totes aquestes acusacions?
És que, si mires l’atestat policial, de la primera a l’última paraula tot és fals. És una invenció per intentar justificar una detenció enregistrada i que no s’aguanta per enlloc.
Hi ha data de judici?
No encara. Jo vaig declarar el 15 de desembre davant del jutge. També havia de declarar un agent de la Policia Nacional al març, però es va suspendre per la pandèmia.
“Treballem en situacions de risc, i puc assumir un cop de porra, però no que s’apunti directament contra nosaltres”
Vas pensar a denunciar la detenció i el tracte rebut a la Prefectura?
M’ho vaig rumiar molt al començament i vaig decidir no fer-ho, perquè emocionalment no em sentia amb prou forces. A més, penso que és molt difícil guanyar judicialment una causa contra un policia.
Diries que el teu cas és un exemple de la vulneració de la llibertat de premsa?
Això no només va passar en el meu cas o durant aquella setmana: passa constantment. Sempre que hi ha mobilitzacions, la premsa estem constantment en alerta respecte als cossos policials. Tots actuen igual i estan molt pendents de tenir-nos tan lluny com sigui possible, de fer-nos difícil la feina, sobretot quan la fan de manera molt qüestionable. Amb les actuacions que són dins la llei no ens posen problemes per treballar; però, sempre que hi ha alguna actuació qüestionable, s’encarreguen d’obstaculitzar la feina, ja sigui amb agents davant nostre o apartant-nos del focus mediàtic. Quan hi ha molta tensió, jo estic disposat a assumir un cert risc o a rebre un cop de porra en un moment de confusió o per problemes de visibilitat. El que no puc acceptar és que s’apunti directament contra nosaltres. En diferents mobilitzacions han disparat directament contra professionals acreditades degudament i que anaven amb l’armilla; per tant, no val l’excusa que no el podien veure. Hi ha actuacions totalment injustificades.
