Desmuntant set tòpics sobre la banca ètica

Us oferim un vídeo de 2 minuts de durada que trasllada al món audiovisual l’essència de l’article “Desmuntant set tòpics sobre la banca ètica”, de Jordi de Miguel, amb el qual vam obrir aquest blog i que podeu trobar a continuació del vídeo. Es tracta d’una coproducció de FETS, CRÍTIC i Soona Films, amb el suport de l’Agencia Catalana de Cooperació al Desenvolupament i de l’Ajuntament de Barcelona.

Retolat amb grans lletres i llums de neó. Al capdamunt de l’escala de tòpics sobre la banca ètica hi ha un oxímoron: Pot un banc ser ètic? Pot un banc ser un banc transparent, sostenible, participatiu i democràtic? Que és possible ho demostra la bona salut de les entitats financeres ètiques que operen a Catalunya. Que l’oxímoron perd presència entre la població ho demostren les dades. Segons el darrer Baròmetre de les finances ètiques, durant el 2016 el nombre de clients/usuaris va augmentar un 9,97%, situant l’estalvi recollit en els 1.982 milions d’euros (un 12,29% més que l’any anterior i 15 vegades més que el 2007). Amb tot, i malgrat que el nivell de desinformació s’ha reduït força, a la llarga escala de malentesos i mitges veritats encara persisteixen una sèrie de tòpics que dificulten el salt de la banca tradicional a l’ètica. Te’n desmuntem set.

1. És una mena d’ONG

Aigua. Els bancs ètics no són una via “fàcil” per aconseguir diners en forma de donació. “Un banc ètic”, explica Albert Gasch, responsable de l’Àrea Sociocultural de Fiare Banca Ètica, “no és una entitat de beneficència que atorga crèdits sense demanar garanties ni avals. Actuem com un banc, però de manera democràtica”. És clar que els estalvis de la banca ètica ajuden a desenvolupar projectes socials i solidaris de tota mena, però aquests, en tot cas, han de ser econòmicament rendibles i generar un retorn. “Hi ha gent que creu que no tenir ànim de lucre equival a no voler beneficis”, afirma el responsable de comunicació de Coop57, Xavier Teis, “i el benefici no és dolent en sí mateix: la clau és com el generes i com el distribueixes per assegurar la continuïtat del projecte”. Si els bancs ètics només vetllessin per l’aspecte social, serien ONG’s. Si només ho fessin per la part econòmica, serien bancs tradicionals.

2. No és tan accessible com la banca tradicional

Potser és el lament més repetit: “Això de la banca ètica està molt bé, però no hi ha prou oficines ni caixers per operar-hi amb normalitat”. Cert: Triodos Bank només disposa de dues oficines a Catalunya; Fiare té un punt d’informació a Barcelona. Realment és una condició tan determinant? Exigim el mateix grau de comoditat a tots els espais i projectes amb què ens relacionem? “És veritat que els nostres clients assumeixen un esforç major al qual estan acostumats, sobretot la gent gran, però si habitualment operes per internet, no hi ha cap problema”, afirmen des de Fiare. Segons els darrers estudis, l’ús de la banca electrònica a Espanya ha incrementat un 65% des de 2010, acostant-lo al 40% de la població d’entre 16 i 74 anys. Són 10 punts per sota de la mitjana de la UE (Dinamarca es troba al 85%), però l’acceleració és forta. “Totes les estratègies de futur impliquen millorar els serveis a distància o a la xarxa”, afegeix Gasch. El futur de la banca no serà a les oficines, sinó al telèfon mòbil. Per això podem dir que la banca ètica s’hi adaptarà millor”. Quant als caixers, tant Fiare com Triodos tenen acords amb diferents grups bancaris perquè els seus clients puguin retirar efectiu amb targeta a un cost nul o gairebé simbòlic. Triodos, a més, permet ingressar efectiu des dels caixers de les seves oficines de Girona i Barcelona.

3. No ofereix els serveis que ofereix la banca tradicional

Que no es poden demanar crèdits al consum, ni hipoteques. Que no disposa de targetes. Bé, ja hem vist que això darrer és fals: tant Fiare com Triodos ofereixen targetes de dèbit i de crèdit. Quant a crèdits al consum i hipoteques, és cert que la banca tradicional disposa de més serveis adreçats a atendre tot tipus de circumstàncies de particulars, però l’ètica comença a moure peça en aquesta direcció. Triodos Bank, per exemple, ofereix una hipoteca vinculada a la certificació energètica de l’habitatge, de manera que els més sostenibles i amb menys impacte mediambiental obtenen un tipus d’interès més favorable. “Penso que és qüestió de temps que s’incorporin serveis similars”, valora Albert Gasch des de Fiare. “En tot cas, el que es faci serà dintre d’un marc ètic i social”.

Per ara, els crèdits per a l’enfortiment i desenvolupament de projectes socials transformadors segueixen sent el gran tret diferencial de la banca ètica. Segons el “Baròmetre de les finances ètiques”, l’increment de préstecs es va situar el 2016 en el 18,58%, una dada que contrasta amb el lleuger descens que ha experimentat la banca tradicional.

4. No és segura

Les dades també diuen el contrari. Segons el darrer informe de la Global Alliance for Banking on Values (GABV), una xarxa de 46 bancs sostenibles de tot el món, la banca ètica és més segura perquè finança economia real, sostenible i diversificada (tan sectorial com geogràficament), i fuig d’inversions especulatives. Tampoc cotitza en Borsa, per la qual cosa no es veu afectada per la muntanya russa dels parquets. A banda d’això, cada entitat financera disposa dels seus propis mecanismes de seguretat. Com a bancs, Fiare i Triodos operen sota l’aixopluc dels Fons de Garanties dels sistemes bancaris italià i holandès i, alhora, sota la supervisió del Banc d’Espanya. Com que no operen com a bancs, les entitats que ofereixen serveis financers (Oikocredit, Coop57) no disposen d’aquest aixopluc, però com aquells, es doten a sí mateixes dels seus propis ‘Fons de garanties’ i fan un seguiment acurat dels projectes.

Tot plegat fa que, malgrat els esforços esmerçats en la banca tradicional (banc dolent, ajuts estatals, etc.), l’índex de morositat de les entitats de finances ètiques continuï sent significativament inferior (6,12% versus 9,11%), segons el Baròmetre.

5. Ofereix menys rendibilitat econòmica

Totes les entitats financeres ètiques parteixen del mateix punt: ni el seu objectiu és competir a través dels interessos per atraure estalvi, ni els usuaris que s’hi adrecen prioritzen aquest tipus d’estímuls. Però és que a més, en la majoria de casos, els números desmenteixen el tòpic. Oikocredit ofereix un dividend màxim del 2%, Coop57 un 0,25% anual i Fiare es mou entre el 0,35% i el 0,45% d’interès.

Després està l’impacte social, col·lectiu, de la seva activitat. “La banca tradicional parla de grans beneficis, però si calculéssim els impactes socials, econòmics i mediambientals de les seves inversions especulatives, el resultat seria clarament negatiu. El cas de les financeres ètiques és l’invers”, afirma des d’Oikocredit Catalunya el seu coordinador, David Díaz de Quijano.

6. No ha de cobrar comissions

“Si busques un banc sense comissions el que busques és un banc gratuït que potser traurà marges de beneficis d’una altra banda”, afirma Albert Gasch. “Les comissions són necessàries per garantir la sostenibilitat del projecte, però en qualsevol cas són molt modestes”. Per exemple, a Fiare els socis no paguen comissió de manteniment si fan 50 o més moviments l’any al compte corrent, i les cinc primeres transferències de cada mes són gratuïtes; els no-socis abonen 12 euros anuals per a mantenir el compte i un euro per transferència, i en ambdós casos la targeta de dèbit té un cost de 15 euros l’any.

7. No pot ser participativa

Transparència i democràcia participativa en la presa de decisions són pilars fonamentals de la banca ètica. “Totes les formes jurídiques poden utilitzar-se bé o malament”, afirma Díaz de Quijano, “però està demostrat que el foment de la participació no només és viable i compatible amb la generació de resultats econòmics: també permet més control social”. Tant Coop57 com Fiare i Oikocredit han creat espais de participació per donar resposta a les necessitats de les entitats i els seus socis. Més enllà dels òrgans propis d’una entitat cooperativa, per exemple, els dos primers han dotat d’autonomia a les seccions territorials perquè aquestes creïn les seves pròpies comissions de treball. “D’aquesta forma”, explica Xavi Teis des de Coop57, “l’entitat creix horitzontalment i no vertical”. “A Fiare”, rebla Albert Gasch, “els voluntaris dels Grups d’Iniciativa Territorial de tot l’estat no només s’encarreguen de difondre i treballar l’estratègia a escala local, sinó que també controlen les seves accions: són subjectes polítics. Es tracta de dur la democràcia al banc”.