El cas de ‘La Manada’: quatre denúncies i una alerta

  • Maria de la Fuente i Maria Freixanet
  • divendres, 27 abril 2018
  • Comenta
  • General

Diverses persones enarboren una pancarta a Barcelona amb el lema ‘Prou violències masclistes’ durant la manifestació de rebuig a la sentència de La Manada el 26 d’abril del 2018 / ELISENDA ROSANAS – ACN

Totes hem sentit la violència d’aquesta sentència 

La sentència contra una dona valenta que avui té només 20 anys i que el dia que la van violar cinc homes en un portal de manera simultània i continuada, oral, vaginal i anal, i entre riallades, tot just fregava la majoria d’edat. Ella va anar a denunciar-ho. I es va trobar amb una segona violència, aquest cop provinent de l’autoritat, l’Estat, l’ecosistema social i jurídic que té per obligació la teva i la seva protecció. El sistema judicial que l’havia de protegir i reparar, però que ha conclòs que exagerava, negant el caràcter intimidatori i violent d’uns fets extremadament intimidatoris i violents.

És el que les expertes en diuen “revictimització“, o victimització secundària. Aquest procés, que reforça la jerarquia de gènere i treu carta de naturalesa a la veu de les dones, fent-les impotents davant el masclisme, és una realitat coneguda i descrita per treballadores socials, operadores jurídiques, associacions i moviment feminista. De fet, algunes juristes feministes afirmen amb frustració que, en relació a la violència sexual, en molts casos es veuen forçades a recomanar a les dones que no denunciïn. Contra la seva professió, contra la seva vocació. Perquè prioritzen la recuperació de les supervivents es veuen obligades a assessorar – o com a mínim advertir, responsablement-  que si s’endinsen en un procés judicial, és possible que hagin de fer front a una segona violència de gènere. Aquesta vegada ho hem pogut veure tot(e)s en directe, i d’alguna manera viure aquesta victimització secundària de manera col·lectiva.

Com vam viure el cas de l’Ana Orantes, que va destapar la impunitat i la indefensió de la violència masclista dins la parella, avui veiem explícita la indefensió de les víctimes en la violència sexual. I una nova capsa dels trons s’ha obert, que tant de bo no es tanqui fins que canviï la norma i canviï la pràctica dels operadors jurídics. Ambdues impregnades, com hem pogut saber, de masclisme.

Invisible, no excepcional

La violència sexual està extremadament mal documentada des d’un punt de vista estadístic. Això no és casual: si la impunitat és recurrent i habitual en la violència sexual – és un tret característic del que anomenem “cultura de la violació” -, la invisibilitat estadística és part d’aquest entramat. Quin sentit fa preguntar a les dones si han viscut violència sexual o, en general, violència masclista, si vivim en la creença generalitzada que exagerarà, mentirà o malinterpretarà?

Dins d’aquesta escassetat trobem la següent dada de la ‘Macroencuesta de Violencia contra la mujer‘: 1.439.431 dones han patit violència sexual a Espanya, en el transcurs de les seves vides, per part d’alguna persona amb la qual no mantenen ni han mantingut una relació de parella. Atenció perquè, la violència sexual en el marc de la parella encara és menys visible.

A escala europea, nou milions de dones han estat violades després dels 15 anys (*vegeu nota al final del text). Alhora, sabem per l’enquesta de violència de gènere realitzada l’any 2016 per la Comissió Europea (Special Eurobarometer 449) que gairebé un terç de la població considera que la relació sexual sense consentiment podria estar justificada en determinades circumstàncies, com ara que vesteixi provocativa, estigui beguda o drogada, que vaig voluntàriament a casa amb algú, que no es resisteixi, que no expressi la negativa clarament, o si està sola pel carrer de nit.

Tant socialment com judicialment, el masclisme situa sobre les accions i reaccions de la dona tot el pes i tota la responsabilitat: què va fer, com va reaccionar, si es va o no defensar. Seguim jutjant a la víctima. I el cos de les dones segueix sent terreny de violència normalitzada. I així, les estadístiques afirmen que de les dones que van viure una agressió sexual que creien delictiva, poc més del 10% la va denunciar (dada de la ‘Macroencuesta de Violencia de Género’). Així doncs, no denunciar no és pas l’excepció; és la norma.

Els estereotips de gènere i el patriarcat latent de la justícia

Com és possible que la sentència de la que parlem descrigui clarament una agressió sexual, però finalment resolgui que hi va haver tan sols un abús sexual (sense violència o intimidació)? En la deliberació entre els jutges, en les negociacions internes del tribunal, possiblement s’ha balancejat a la bàscula la descripció dels fets així com el bé a protegir, la llibertat i la integritat física d’una dona, el dret al seu propi cos, i per tant la llibertat de totes les dones, amb la misogínia que expressa el vot particular d’un dels jutges, que ha vist plaer i festa en uns fets que són d’extrema violència i horror.

I els estereotips de gènere juguen un paper clau. Per entendre l’abast del problema us recomanem la lectura de l’informe elaborat pel grup de recerca Antígona i l’associació Creación Positiva per a l’Institut Català de les Dones sobre l’abordatge de les violències sexuals a Catalunya (el trobareu sencer aquí, en segona posició). En aquest informe Patsili Toledo i Montse Pineda escriuen que “les decisions de policies, fiscals i jutges/ses que es basen en estereotips tenen conseqüències directament en el dret de les víctimes a ser tractades sense discriminació, i en el seu dret a l’accés a la justícia, ja que no hi ha imparcialitat quan les decisions es prenen d’acord amb idees preconcebudes“. Com ara que totes les dones desitgen tenir relacions sexuals amb qui les vulgui. Com ara que la roba que duguin o l’hora de la nit indiquen aquesta disponibilitat sexual. I que, per tant, qualsevol relació sexual on no hi hagi bufetades és un “jolgorio” (sic). I de vegades, si hi ha bufetades també.

Quan es parla de despatriarcalitzar la justícia es fa referència a això. Alliberar-la dels estereotips de gènere que encara impregnen part del sistema judicial – com impregnen part del sistema social, cultural i polític -. Hi ha veus que ho clamen també des de la mateixa judicatura i des d’altres sectors dels operadors jurídics (vegeu Dones Juristes, per exemple). Una major sensibilització i formació dels i les professionals és demanda permanent i recurrent i element clau del ‘Pacto de Estado contra la Violencia de Género‘. Però aquest pacte neix ferit i ofegat, tot i l’extrema necessitat que se’n tenia. No només cal despatriarcalitzar el sistema judicial. També la norma, responsabilitat de qui legisla.

Tipus penal heretat d’una mirada masclista

En els fets establerts hi havia elements sobrats per considerar que hi havia hagut una agressió sexual. Tanmateix, el tipus d’abús ha esdevingut un colador de biaixos masclistes en la percepció dels fets per part dels operadors jurídics. El forense que considera que uns pocs blaus no són suficients perquè existeixi violència, el jutge que et pregunta si vas dir exactament la paraula “No”. Si vas tancar fort les cames. Si duies texans. Encarna Bodelón, en una entrevista a eldiario.es, sosté que un important problema d’aquesta distinció entre abús i agressió és que deixa en les mans dels jutjats la consideració de què és violència i què és intimidació.

Ara sabem, irades, que cinc contra una en un portal fosc pot no ser ni intimidació ni violència. Aquest colador és només un dels problemes, però es resoldria amb un sol tipus d’agressió al qual se li apliquessin els agreujants corresponents en cada ocasió. En comptes d’això, la cultura jurídica que ha hagut de transitar des dels “crims d’honor” als crims contra la llibertat sexual, ho ha fet i ho segueix fent amb dificultats. Reservant-se el dret de concebre que una relació no consentida pot no ser fruit d’intimidació. Que una relació no consentida pot no ser violència.

És temps d’encarar el repte de la reforma legal que permeti protegir la llibertat sexual. Del dret al propi cos. Que el sexe sense consentiment inequívoc és absolutament sempre una agressió, una violació. Una violència. I que no podem situar el judici sobre quina ha estat o no la reacció o resistència de la víctima. És temps d’una mirada àmplia, feminista, sobre el conjunt de les nostres normes.

La violència institucional que ha patit aquesta noia l’hem sentit totes. Hem sortit al carrer per sororitat i per autodefensa. I per avisar al poder, a l’Estat i al sistema judicial, que el temps de la impunitat s’ha acabat. #Timesup. Hem dit prou.

(*) Nota al marge: Estirant del fil apareix la baula més feble: els infants.

El tipus d’abús, exposen les juristes feministes, és el més freqüent en les condemnes – quan hi ha condemna, que la majoria de la violència sexual no la té – en els casos de violència sexual contra menors, on hi ha processos de dominació i manipulació psicològica i sovint no és necessària la violència física.

La violència contra els infants, nenes i nens, és el darrer tabú de la cultura patriarcal, la construcció cultural i de poder on el cap de família ho pot tot. En sabem poc, però les dades disponibles apunten a una alta prevalença: gairebé la meitat de les víctimes de violència sexual ho ha estat abans dels 15 anys.



Recursos insuficients, silenci social total, i un codi penal pensat des de l’òptica de l’agressor i no de la víctima són els fils d’aquesta catifa de l’aparent protecció dels drets sense igualtat, que amaga el sosteniment del domini de l’home adult a les nostres societats.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Associació iQ
Observatori iQ
Web: http://iqobservatori.org
Twitter: @iquotidiana
Facebook: www.facebook.com/InstitutQuotidiana

Feminisme Crític és el tinter i les paraules de l’Associació iQ, que treballa per introduir la perspectiva de gènere en el debat social i polític, tot (re)interpretant-la com un element d'innovació, de democràcia, de justícia i canvi social.

Volem una societat on dones i homes puguin desenvolupar les seves capacitats de forma lliure i equitativa, i on les experiències i les necessitats d'ells i d'elles siguin considerades igual de valuoses.

Les dones que formem part d’iQ i que escrivim en aquest blog estem convençudes que tant la perspectiva de les dones com la mirada igualitària donen les claus d’interpretació del món i són les palanques de canvi que hauran de permetre el trànsit cap a una vida compartida més amable, més feliç. Mans a la lletra!

Coordinació

Maria de la Fuente Vázquez

Cerca al blog