Les enormes limitacions del model neoliberal: el cas de la sanitat nord-americana

Vicenç Navarro, catedràtic de Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra i professor de The Johns Hopkins University (Baltimore, Maryland, EUA), va participar dijous passat, 21 d’abril, al debat “El sistema sanitari dels Estats Units, un mirall del què ens arriba?”, inclòs en la primera sessió de la Mostra de Cinema ‘Salut, Drets, Acció’. En la mateixa sessió, es va projectar el documental ‘The Waiting Room’ (‘La sala d’espera’), de Peter Nicks (2012), que fa un seguiment de 24 hores a les urgències d’un hospital públic nord-americà. Si voleu veure el debat sencer, el podeu visionar aquí. I a continuació, us oferim unes reflexions de Vicenç Navarro que posen una mica de llum en el complex entramat del sistema sanitari nord-americà.

Una de les característiques del pensament econòmic i social neoliberal és creure en la superioritat del sector privat sobre el públic, afavorint la privatització i mercantilització dels béns i serveis, atribuint a aquesta mercantilització una major eficiència de la distribució de recursos que la que hi ha a l’esfera pública. Com bé va dir el gran referent del pensament neoliberal, el president Reagan dels EUA, “l’Estat no és mai la solució. En realitat, és sempre el problema”.

Aquesta visió i creença s’estén en aquest pensament a tots els sectors de la societat, incloent-hi els serveis i institucions sanitàries, mostrant la sanitat nord-americana (on la propietat, finançament i gestió de les institucions sanitàries és primordialment privada) com a model d’eficiència i d’eficàcia. En aquell país, la mercantilització de la medicina ha aconseguit el seu màxim desenvolupament, sent considerada aquesta mercantilització com la responsable de la seva gran suposada eficiència, i presentant-se com a exemple d’això les grans institucions hospitalàries nord-americanes, la majoria privades, reconegudes pel seu gran renom i prestigi (com Hopkins, la Mayo Clinic, el Mount Sinai Hospital a Nova York i un llarg etcètera).

Aquesta visió, molt generalitzada a Espanya, és, però, profundament errònia. I les dades hi són per demostrar-ho. Només cal comparar indicadors d’eficiència i eficàcia de la sanitat nord-americana amb la d’altres països, inclòs Espanya, de similar desenvolupament econòmic, amb finançament públic del seu sistema sanitari, per veure que el pensament neoliberal està idealitzant el model neoliberal. Vegem primer quant es gasten els EUA en sanitat per veure més tard què és el que s’aconsegueix amb aquesta despesa.

Una característica de la sanitat nord-americana és com d’enormement cara és l’atenció mèdica. La societat nord-americana es gasta moltíssim més per càpita en sanitat, 8.713 $, que qualsevol altre país capitalista desenvolupat. El Canadà es gasta 4.351 $, França, 4.123 $, Alemanya, 4.818 $, el Japó, $ 3.713, Suècia, 4.904 $, el Regne Unit, 3.234 $ i Espanya (la que se’n gasta menys), 2.898 $. En tots aquests països el finançament de l’atenció mèdica és predominantment públic (la majoria de dades proveïdes en aquest article procedeixen de la base de dades de l’OCDE: Health Expenditure and Financing; Health Care utilisation, Consultations; Health Care Resources, Nurses; Health Care utilisation, Hospital average length of stay by diagnòstic categories; and Demography and Population. També procedeixen dels informes anuals de Physicians for a National Health Program).

Per què la despesa sanitària és tan elevada?

Els pensadors liberals han intentat argumentar que el fet que la despesa sanitària als EUA sigui molt més alta que a la resta de països als dos costats de l’Atlàntic Nord es deu al fet que els nord-americans utilitzen el sector sanitari molt més freqüentment que la població dels altres països. Les dades, però, mostren el contrari. El nombre de visites al metge per habitant durant l’any 2012 va ser als EUA de només 4 visites, el nombre més baix de visites entre països comparables pel seu nivell de desenvolupament econòmic. A Austràlia va ser de 6,9 visites; al Canadà, 7,7 visites; a Dinamarca, 4,7 visites; a França, 6,7 visites; al Japó, 12,9 visites; al Regne Unit, 5 visites; i a Espanya, 7,4 visites. Espanya és un dels països amb major nombre de visites per habitant (font: OCDE, Health Care Utilisations and Consultations).

Una situació semblant ocorre pel que fa a la utilització hospitalària. La mitjana de dies que els malalts passen a l’hospital als EUA és una de les més baixes en els països d’un nivell de desenvolupament semblant, 4,8 dies a l’hospital per malalt, més baix que a Austràlia, amb 5,7 dies, que a França, amb 5,6 dies, que a Suècia, amb 8,6 dies, i que a Espanya, amb 6,7 dies. No és cert, per tant, que els EUA gastin molt més que qualsevol altre país a causa que la població utilitzi més els serveis que en altres països. En realitat, les dades mostren que els utilitzen menys, i no més, que aquells països que tenen finançament públic.

Un altre argument que s’utilitza per justificar i/o explicar l’elevada despesa sanitària per habitant és el suposat elevat nombre de professionals treballant en el sector. Novament, les dades mostren el contrari. Els EUA és un dels països amb menys professionals sanitaris, un nombre que en algunes professions, com infermeria, és especialment baix. Té, per exemple, 11,1 infermeres per cada 1.000 habitants, un nombre per sota de l’existent a Dinamarca, amb 16,3, a Alemanya, amb 12,61 i a Noruega, amb 16,53. A Espanya, per cert, és fins i tot més baix que als EUA. Només 5,24 infermeres per 1.000 habitants, dada que s’hauria de considerar preocupant per l’enorme importància que la infermeria té per garantir l’atenció continuada a la població.

Finalment, una altra explicació (incorrecta) que s’ha donat d’aquesta elevada despesa sanitària és el gran percentatge de la població que té més de 65 anys, el sector de la població que consumeix més recursos sanitaris. Però de nou, les dades mostren que els EUA és el país amb un percentatge de persones per sobre dels 65 anys més baix. Concretament, només el 13,7% de la població són persones de més de 65 anys, comparat amb el Canadà (14,9%), França (17,5%), Alemanya (20,7%), Itàlia (20,6%), Japó (24,1%), Suècia (19%) i Espanya (17,5%).

Les causes reals de l’elevada despesa sanitària

La principal causa d’aquesta elevada despesa sanitària als EUA és el finançament, provisió i gestió privada de la sanitat i la mercantilització de la medicina. El finançament dels serveis mèdics i la seva gestió són primordialment privats, realitzant-se a través de les companyies d’assegurances mèdiques, que controlen el finançament i gestió del sistema. I aquestes companyies són enormement rendibles, havent creat una estructura administrativa enorme com a resultat del pagament per diagnosi, que comporta una grandíssima càrrega administrativa. Són aquestes estructures administratives (la burocràcia privada) les que consumeixen gran quantitat de recursos, i els dirigents d’aquests conglomerats de l’assegurament privat estan entre els empresaris més ben pagats del país. El director d’una de les companyies d’assegurances mèdiques més grans dels EUA, United Health Group, és un tal Stephen Hemsley, que rep una compensació de 66 milions de dòlars l’any (o 254.328 $ al dia). El nombre d’administradors ha crescut des de l’any 1990 exponencialment, molt més ràpidament que el creixement de professionals en el sector.

Un altre sector enormement rendible -a més a més de les companyies d’assegurances mèdiques- és el de la indústria farmacèutica, que és la indústria que genera més beneficis als EUA.

Característiques del model sanitari liberal: limitadíssima eficiència i eficàcia

A més a més de la seva enorme carestia, el sistema sanitari nord-americà és summament impopular. En realitat, els EUA és un dels països on la població està més insatisfeta amb el sistema de finançament i organització de les institucions sanitàries. Al pacient li agrada el metge i l’hospital, però no li agrada gens com es financen i com es gestionen. El percentatge de la població nord-americana que està farta de la privatització de la medicina és el més elevat entre els països a banda i banda de l’Atlàntic Nord. Ni més ni menys que el 40% d’aquesta població desitjaria un canvi profund i radical del sistema sanitari, comparat amb només un 12% al Canadà i al Regne Unit.

A més a més, tot i l’enorme despesa, la cobertura sanitària és molt ineficaç. La mercantilització de la medicina determina una sobreutilització dels serveis sanitaris per part dels professionals i de les institucions mèdiques. Els EUA és el sistema sanitari que té major nombre d’intervencions quirúrgiques que són inapropiades i/o innecessàries. I un indicador que resumeix dramàticament el nivell d’inhumanitat a la qual arriba aquesta mercantilització és que el 38% de pacients amb malalties terminals (és a dir, que s’estan morint) expressen gran preocupació sobre com ells o els seus familiars podran pagar les factures mèdiques.

Davant d’aquest fet, com és que el sistema sanitari no canvia?

A primera vista, sembla una paradoxa que la gent no estigui satisfeta amb el sistema de finançament i gestió privada de la sanitat, i en canvi la classe política no canviï el sistema. En un sistema que es defineix com a democràtic s’hauria de suposar que la classe política decideix i implementa el que la majoria de la ciutadania vol. Doncs bé, això no ocorre als EUA, on el procés electoral també es finança amb fons privats. El Congrés dels EUA està finançat principalment per aquells interessos econòmics (com ara les companyies d’assegurances mèdiques i les indústries farmacèutiques) que aconsegueixen grans beneficis de finançament de la sanitat. Per aquest motiu el Congrés, que està controlat per aquests interessos financers i econòmics, s’oposa a aquests canvis. El finançament tant dels serveis sanitaris com del procés electoral és la nova expressió, no del famós mercat, sinó dels grups de poder financer i econòmic que controlen el país.

Per això les seves conseqüències han estat i continuïn sent summament negatives per a la salut i benestar de les poblacions exposades a aquestes privatitzacions i la qualitat de les seves institucions democràtiques. L’extensió de les privatitzacions que han dut a terme els partits conservadors i liberals a Espanya (incloent Catalunya), el PP i Convergència, als quals cal afegir ara Ciutadans, farà malbé la sanitat espanyola, el major problema de la qual ara és el seu enorme subfinançament públic. Les veus, pròximes al capital financer -la banca i les companyies d’assegurances- que constantment promouen (amb l’ajuda de les caixes de ressonància que els proveeixen els mitjans) la percepció que la despesa pública sanitària és excessiva o satisfactòria, estan contribuint a mantenir una situació que s’hauria de considerar com a inacceptable.