Cinc arguments contra la “llista unitària” entre CiU i ERC

Ha començat una batalla ideològica de grans proporcions en el sí del sobiranisme. Un cop convertit el 9N en un “procés particulatiu” en clau de mobilització social, l’estratègia de CiU passa per superar aquesta fase i convocar en algun moment unes eleccions al Parlament que Artur Mas i els seus ‘spin doctors’ han batejat com a “plebiscitàries”. En aquestes eleccions, segons el relat convergent, CiU, ERC i qui més s’hi avingui s’haurien de presentar sota el paraigua d’una llista “unitària” o “de país”. El resultat hauria de ser llegit com el d’un referèndum: si guanya la llista “unitària”, guanya el “sí”.

A ERC avalen la tesi de les plebiscitàries -sempre i quan acabin amb una declaració unilateral d’independència (DUI)-, però recelen de la fòrmula de la llista única amb CiU. No és per menys. De fet, malgrat l’abundant literartura sobre els nombrosos avantatges d’aquest mecanisme, el cert és que no hi ha cap dada fiable a la que agafar-se que indiqui que una “llista unitària” seria el millor pel sobiranisme en unes “eleccions plesbiscitàries”. De fet, més aviat és el contrari: les certeses que tenim ens obliguen a ser cauts. En aquest article exposem cinc arguments bàsics que cal tenir en compte a l’hora d’enfocar el debat.

El sistema electoral no la premiarà

És un lloc comú dir que la llei d’Hondt afavoreix els partits grans i que per això una llista única entre CiU i ERC arrasaria electoralment. Tanmateix, aquesta és una afirmació que caldria començar a posar en quarentena. És cert que el sistema d’Hondt afavoreix els partits grans, però és que en aquests moments tan CiU com ERC ja són les dues forces polítiques amb més representació al Parlament. Així doncs, una llista conjunta entre aquestes dues forces probablement tindria un efecte limitat sobre el repartiment final d’escons. De fet, si ERC i CiU haguessin concorregut juntes a les eleccions al Parlament de 2012 i aquesta gran coalició hagués tret els mateixos vots que van recollir cadascuna per separat, la hipotètica candidatura unitària hauria tret 71 escons, els mateixos que sumen ara els dos partits. Si fem el mateix exercici extrapolant els resultats de les europees de 2014, amb ERC liderant el recompte, el resultat és idèntic: per separat, els republicans haurien tret 40 escons i els convergents 36, i anant junts haurien sumat… 76 diputats. Una llista unitària modificaria el repartiment si un dels dos partits fos un partit menor o si es tractés d’una coalició de partits menors. Però tractant-se dels dos partits amb més representació, no està tan clar.

L’“efecte il·lusió” serà molt limitat

També es diu que la llista única podria generar un “efecte il·lusió” entre l’electorat sobiranista, fet que podria suposar que la candidatura sumés vots que per separat no tindrien capacitat de recollir ni CiU ni ERC. Tanmateix, cal tenir en compte que l’electorat nítidament independentista a hores d’ara ja està sobradament mobilitzat. Segons les dades del Baròmetre del CEO, tan sols un 6,6% dels partidaris del sí-sí es van abstenir les passades eleccions autonòmiques. La xifra d’abstencionistes, en canvi, puja fins al 29% en el cas dels partidaris del no i fins al 19% entre els partidaris del si-no. Per tant, l’efecte il·lusió que podria generar una candidatura en clau de front patriòtic seria, en el millor dels casos, molt limitat. El més profitós pels sobiranistes seria intentar captar votants indecisos, i això no s’aconseguirà amb una “llista unitària” dels dos principals partits del sí-sí, sinó incorporant matisos en clau pluralista.

Els riscos d’un “efecte centrifugadora”

Unes eleccions, per molt que s’adjectivin, sempre seran unes eleccions. I en unes eleccions la gent, per molt que el debat sobiranista sigui central, mai no vota un partit per un únic motiu. La llista unitària podria produir un “efecte centrifugadora”: que els sectors més moderats de CiU deixessin de donar suport a la “llista de país” per la presència d’ERC, i que els republicans més radicals triessin opcions més a l’esquerra a causa de la presència de CiU. Cal no oblidar que un escenari de llista unitària amb DUI incorporada al programa molt probablement exclourà Unió Democràtica de la “llista única”. Els sectors més conservadors del partit, amb Duran al capdavant, podrien donar forma a una alternativa electoral catalanista –i no independentista- “de centre” i “moderada”, una mena de “Partit de La Vanguàrdia”. Aquesta opció podria atraure part del votant moderat de CiU que no acabés de veure clares les aventures independentistes. Al mateix temps, a l’esquerra d’ERC, com és sabut, hi haurà opcions per triar i remenar: CUP, Podem, ICV-EUiA, Procés Constituent… Una llista única CiU-ERC impediria als republicans marcar perfil social i deixaria el seu flanc esquerra al descobert, cosa que seria aprofitada per tota la competència. Junqueras necessita marcar el perfil esquerre i fent tàndem amb CiU segur que no podrà.

Evitar l’empastifada de la corrupció

El calendari de causes judicials pendents amb CiU implicada en major o menor grau fa feredat. Per començar, hi ha les incerteses del Cas Pujol, que ningú sap com acabarà. El que sí que sabem és que se’n parlarà de forma sostinguda durant molt de temps, ja sigui en la comissió d’investigació parlamentària o als tribunals. I no només el Cas Pujol: el judici del Cas Palau és a la cantonada, el Cas Adigsa segueix el seu curs… Els mitjans de Madrid no dubtaran en posar tota la carn a la graella, i a saber quines sorpreses poden venir en forma d’informes de la UDEF sobre comptes corrents en paradisos fiscals. De moment, tots aquests casos de corrupció sembla que passen factura a CiU, i no al sobiranisme en general. Però una llista única CiU-ERC canviaria les coses. Encara que no en prenguessin part persones implicades o sota sospita –cal recordar que CiU té un diputat en actiu imputat per corrupció, Xavier Crespo– l’empastifada general estaria servida. Millor evitar-la.

Punts comuns al programa i actes de campanya compartits

L’Eduard Voltas ressaltava divendres en un article a Nació Digital que la llista conjunta “té un avantatge tècnic i logístic: poder concentrar en un únic esforç l’extraordinari capital social, humà i econòmic acumulat per la campanya ‘Ara és l’Hora’”. És cert que aquesta campanya està tenint un impacte molt important i, de fet, Òmnium i l’ANC són els únics actors socials que han situat el debat sobre la independència en un primer pla, mentre els partits s’han dedicat a parlar de qüestions legalistes. Tanmateix, la campanya no s’hauria de veure limitada per si hi ha una o més llistes sobiranistes. De fet, si tenim en compte que la campanya és un espai apartidista i plural, és millor que hi hagi llistes separades amb un punt programàtic en comú que no una “llista unitària” que no inclogui tothom (la CUP, amb una forta implicació a Ara és l’Hora, segur que no seria a la llista “de país”). A ERC apuntaven l’opció de presentar-se amb les sigles dels partits i l’afegitó Ara és l’Hora. És una opció que potser permetria sumar també la CUP a aquest hipotètic “front del sí”. I res no impediria celebrar puntualment actes de campanya conjunts que recollissin aquest esperit.