Apunts (no hiperventilats) sobre l’empat de l’assemblea de la CUP

Podria haver estat Mas. O podria haver estat març. Però al final hi ha hagut empat: de moment, ni Mas ni març. En una situació pròpia del realisme màgic, l’assemblea nacional extraordinària en què la CUP havia de decidir si avalava o no la investidura d’Artur Mas va acabar en taules: 1.515 vots a favor d’investir i 1.515 vots en contra. Hi podia passar de tot, i realment hi ha passat el més difícil. Realisme màgic, assemblearisme màgic. El panorama polític català, a les portes del 2016, és veritablement complex. Davant de la situació creada, hi ha dues opcions: posar-nos les mans al cap i proferir improperis a tort i a dret amb cara d’indignació, o mirar d’extreure’n algunes conclusions. A CRÍTIC ens inclinem per aquesta segona opció. Heus aquí uns quants apunts de la jornada d’ahir.

1) Inèdit: el futur polític del president de la Generalitat, en mans d’una assemblea anticapitalista

El procés ens ha dut a escenaris mai vistos. En una situació inèdita en la història política del país, la investidura del president de la Generalitat ha estat en mans del que decidís l’assemblea d’un partit anticapitalista. I, a sobre… ha acabat en taules! Realment espectacular. Haurà agradat més o menys, però el procés de presa de decisions de la CUP ha impactat molt, no solament a Catalunya, sinó a la resta de l’Estat. Cal tenir en compte que la majoria de decisions d’aquesta transcendència les prenen les cúpules dels partits. És el que probablement acabarà fent el PSOE davant la possibilitat d’arribar o no a un acord amb el PP o amb Podem durant els pròxims mesos. La CUP, per la seva naturalesa, ha triat un procediment obert, a risc que es visualitzés la disparitat d’opinions (com així ha passat finalment). Una forma de fer política inèdita, que molts mitjans i opinadors no han entès encara, i que demostra fins a quin punt el 15-M ha penetrat amb força en la cultura política del país. A l’altra banda de la balança, cal destacar i denunciar la decisió incomprensible d’una roda de premsa sense preguntes, impròpia d’un partit com la CUP. 

El @GrupBarnils lamenta q la CUP faci una roda de premsa sense preguntes, un oxímoron periodístic indefensable en qualsevol context. #ANECUP

— Grup de Periodistes Ramon Barnils (@GrupBarnils) December 27, 2015

2) Un empat? Improbable, sí; impossible, no

Quan es va fer públic l’empat a 1.515 vots, les xarxes socials van començar a bullir i més d’un i més de dos van entonar la idea que es tractava d’un resultat “pactat” entre els dos sectors en disputa. Certament, la possibilitat que es donés una situació d’empat era molt baixa, però no era impossible. I més si tenim en compte que en les successives votacions –en què s’anaven descartant escenaris– s’anava constatant la polarització de l’assemblea. En la segona votació, un 49,6% van votar a favor de l’acord, i un 49,8% en contra, a 10 vots de la majoria absoluta que hauria suposat la victòria del ‘no’. Eliminat l’escenari de la investidura sense acord, la cosa ha anat d’una trentena de vots. Es fa difícil pensar en un resultat pactat, sobretot tenint en compte l’enroc de les posicions dels dos sectors en pugna. La votació Mas sí / Mas no ha acabat en un atzucac. I, màgicament, cap espai no s’ha acabat imposant. És un resultat ple de simbolisme que hauria de fer reflexionar els dos espais en disputa.

https://twitter.com/xevigenero/status/681232219025895425

En mi blog: Las probabilidades del empate de la CUP https://t.co/NuVhXlPZyy

— Ricardo Galli ? ?️ (@gallir) December 27, 2015

3) Una CUP partida en dos: ara cap solució no serà òptima

L’empat haurà de ser resolt en una reunió del Consell Polític de la CUP el 2 de gener. I, passi el que passi, cap solució no serà òptima. La CUP es troba en aquests moments fracturada. I aquest és un escenari letal per a l’esquerra rupturista catalana i per als moviments socials. S’imposi l’una o l’altra opció, el risc de trencadissa interna existeix. I hi ha poc marge de temps per trobar una solució de consens, si és que aquesta és possible. El sector partidari de la investidura es veu reforçat després de l’assemblea tenint en compte el punt del qual partia, i segueix considerant que una investidura de Mas aprofundirà en les contradiccions de Convergència i precipitarà el procés. Però el sector contrari a investir Mas també pot dir que, tot i la unanimitat de l’univers mediàtic sobiranista en contra d’aquesta opció, ha aconseguit mantenir les seves files unides entorn de la idea que Mas ha segrestat el procés, i que la CUP no pot investir el president del partit del 3% i de les retallades. Ara, però, cal tenir en compte una opció: existeix la possibilitat que sigui Junts pel Sí o Artur Mas qui, davant de la situació de bloqueig, decideixi anar directament a les eleccions i ignorar tota idea de pacte amb la CUP. Una mena de “fins aquí hem arribat”.

4) Incomplir un compromís rotund: la feblesa del relat cupaire

La CUP es va presentar a les eleccions amb el compromís explícit de no investir Artur Mas. El fet que tres mesos després una part molt àmplia de la formació estigui disposada a fer-ho per desbloquejar la situació demostra que potser aquesta línia vermella va ser traçada massa a la lleugera. Són moltes les veus significatives que avalen l’escenari d’una investidura, començant per l’excap de files al Parlament, David Fernàndez. Si realment Mas era un punt de no-retorn, la CUP hauria fet bé de tenir-ho clar des de bon començament. Són molts els votants de la CUP que no entendran que, després d’haver-ne fet bandera, ara hi hagi un gruix important de l’organització disposada a assumir-ho. Els arguments a favor d’investir Mas per desencallar la situació poden ser raonables, però suposen una contradicció important. El relat cupaire ha estat extremament feble i s’ha vist desbordat amb molta facilitat pels marcs i relats elaborats per l’entorn ideològic de Junts pel Sí.

5) Quan es farà l’assemblea de Junts pel Sí sobre Artur Mas?

La CUP ha rebut de nou molts atacs i molt virulents, però no és l’única responsable de l’actual atzucac polític. L’altre actor rellevant és Junts pel Sí. Junts pel Sí va ser un artefacte ideat per assolir la majoria absoluta. No va ser així. En trobar-se amb 62 diputats, a la nit electoral podria haver llegit els resultats d’una altra manera, però no va reflexionar: va decidir posar tota la pressió sobre la CUP, portant-la al límit de la fractura amb l’argument que la no-investidura de Mas suposava el final del procés. En les condicions actuals, la CUP potser acabarà investint Mas, però segurament això derivarà en un Govern feble i una legislatura tempestuosa. I és important recordar que des del 27-S Catalunya podria tenir un Govern independentista amb el suport de 72 diputats si els resultats s’haguessin llegit d’una altra manera. Encara és l’hora que es realitzi l’assemblea de Junts pel Sí sobre Artur Mas. “Jo hi sóc mentre formi part de la solució. I me n’aniré quan formi part del problema”, va dir el president en el seu dia.

6) El problema de fons: el 48% i el referèndum

El debat sobre la investidura o no d’Artur Mas està tapant el que hauria de ser el veritable debat de fons de l’independentisme. El 27-S, les paperetes dels partits independentistes es van quedar en el 48% dels vots. Ho recordava de nou en un tuit el politòleg Jordi Muñoz. És una xifra important, però no suficient per emprendre accions de ruptura amb l’Estat de caràcter unilateral. Alguns independentistes, però, semblen no tenir-ho en compte. Mentrestant, l’espai polític que representen els ‘Comuns’ i Ada Colau ha aconseguit la bandera del referèndum, obtenint excel·lents resultats en les eleccions espanyoles. El referèndum sembla, avui en dia, la centralitat. Però l’independentisme segueix entonant el “tenim pressa”.

I ací estem, tots donant voltes al "Mas sí-Mas no", sense parlar del problema de fons: què fem amb el 48%

— Jordi Muñoz (@jordimunozm) December 26, 2015