06/11/2015 | 06:00
Els historiadors sabadellencs Jordi Serrano i Xavier Domènech -ara candidat d’En Comú Podem a les eleccions espanyoles- presenten aquest dimecres 11 de novembre al MUHBA de Barcelona el llibre ‘Antoni Farrés. Quan els obrers van assaltar l’Ajuntament’ (Angle Editorial). Aquest llibre, segons expliquen ells mateixos, es pot considerar el testament polític del mític alcalde del PSUC de Sabadell.
El llibre està introduït per una sèrie de capítols redactats per Jordi Serrano sobre la figura de Farrés i la seva acció política durant els anys finals del franquisme i els primers de la democràcia. Tot estava per fer. Reproduim a CRÍTIC dos fragments escrits per Serrano que considerem interesssants no només com a documentació històrica sinó també com a experiència vàlida pels nous ajuntaments de caire progressista i d’esquerres sorgits de les eleccions del 24 de maig a desenes de ciutats de Catalunya i de la resta de l’Estat espanyol.
La construcció del mite
Diu el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana que divinitzar vol dir ‘considerar com a déu’ o ‘fer algú objecte d’un culte’. No sabem quan la ciutat va decidir divinitzar la figura d’Antoni Farrés. Potser un primer moment el podem situar quan és capaç de liderar la triomfal vaga general de febrer de 1976; el següent va ser la gran victòria electoral d’abril de 1979; el tercer va ser la majoria absoluta de l’any 1983; una altra fita important va ser quan va decidir plegar, l’any 1999; un cinquè punt va ser quan es va morir, l’any 2009, i un sisè quan explota l’afer Mercuri, el 2012.
L’any 1976 Farrés assessora els dirigents obrers i lidera la fi de la vaga general. Al llarg del llibre ens hi referirem a bastament. L’any 1979 el PSUC guanya les primeres eleccions municipals. L’any 1982 hi ha les eleccions generals de la gran victòria del PSOE a Espanya per majoria absoluta, un any i mig després de l’intent de cop d’estat del 23-F, el 1981. El PSUC ja s’ha fracturat i a Sabadell passa de 26.948 vots a 5.589 (el PCC en treu 3.102). Pel camí, 20.000 vots han desaparegut. En les segones eleccions municipals, de 1983, el PSUC aconsegueix 48.416 vots, la xifra més alta aconseguida en unes eleccions democràtiques municipals a Sabadell. Mai abans ni després cap candidatura haurà rebut un suport tan aclaparador de la ciutadania (el PCC aconsegueix només 2.917 vots). En aquesta cruïlla de camins podríem arribar a la conclusió que Farrés i el seu equip aconsegueixen entre 30.000 i 40.000 vots més que IC i PCC junts a les altres eleccions. I al llarg de tots els anys de mandat sempre aconsegueix més de 25.000 vots més que el PSUC (i després IC). No és una dada qualsevol. És un moment clau de quan la llegenda s’inicia.
Quan anuncia el seu comiat, l’any 1999, hi ha una gran consternació. Se’n va perquè vol; tothom sabia que tantes vegades com es presentés, tantes vegades guanyaria. La forma de marxar, deixant de forma transparent la seva tasca, coincideix perfectament amb allò que a la ciutadania li agradaria que fes tothom. Apareix com un model a seguir. I com una mort política, una mena de primera mort.
Antoni Farrés mor d’un càncer de pulmó el 13 de febrer de 2009. Aquí és on es desenvolupen un seguit de fenòmens, com veurem més endavant, que el catapulten cap a una mitificació que dificulta un apropament serè.
I quan ja semblava que el procés havia culminat, el cas Mercuri, l’any 2012, fa que tota la ciutat, de nou, rememori l’anterior alcalde i se’l valori d’una forma encara més elevada.
La tesi que defensem és que Farrés no és altra cosa, no és més —però tampoc menys— que el símbol d’una època, d’unes idees i d’un grup de persones. No es pot parlar de Farrés com d’un personatge aïllat del món. En el moment en què s’aïlla Farrés del context, de les idees i de la gent, es construeix un mite, i aquest no és un acte neutral. Es pretén amagar, tergiversar i reinterpretar abusivament la història de la nostra ciutat. De fet, ell ja n’era conscient: «El procés de transformació i de progrés que la ciutat ha viscut aquests vint anys sovint s’ha identificat massa exclusivament amb la meva persona, només pel fet que a mi m’ha tocat encapçalar-lo. Però ha estat una obra col·lectiva». Antoni Farrés, en la memòria de la ciutat és —o hauria de ser— el símbol del moviment obrer. Sense una classe social en lluita, sense una consciència i orgull de classe, sense organitzacions polítiques i sindicals de classe i sense un programa polític de classe, Antoni Farrés hauria estat probablement un advocat brillant. Sense aquelles dones i homes treballadors, molts d’ells d’extracció molt humil, que van fundar les Comissions Obreres a Sabadell, ni la història de la ciutat no hauria estat la que ha estat, ni Antoni Farrés hauria adquirit el caràcter de mite de la ciutat.
(…)
Un programa revolucionari
Les primeres eleccions democràtiques les va guanyar la classe treballadora, que assalta democràticament l’Ajuntament. Estàvem davant d’una classe amb consciència i orgull de classe, amb un partit, el Partit Socialista Unificat de Catalunya, i amb un programa polític, derivat de la consciència i de l’organització.
Els conflictes van ser molt forts i els seus protagonistes els defineixen com a guerres: guerra dels autobusos, guerra de l’aigua, guerra per l’escola pública, guerra dels mitjans de comunicació, guerra contra l’atur, guerra per la memòria, guerra amb els mateixos funcionaris municipals, guerra de la carn i guerra amb la policia municipal. I altres guerres més difuses, que abraçaven des del sanejament fins a l’atenció hospitalària. El PSUC desenvolupa, doncs, a la ciutat un programa molt potent. Farrés ho explica així: «Vam guanyar perquè vam presentar un programa basat en projectes definits, calculats i realistes».
D’entrada es compromet a sanejar l’economia municipal. En el discurs de presa de possessió del càrrec Farrés anuncia: «Ens comprometem a aclarir públicament la situació de la hisenda municipal en el termini dels primers tres mesos». Per fer-ho, exposen «al mig de la plaça Sant Roc una llista de contribuents morosos. Una “alcaldada” que donava un toc d’atenció notori i obria el tarannà compromès de l’acció futura». Eren moments on uns polítics miraven als ciutadans abans de preguntar-se quines competències tenien i intentaven donar-hi resposta.
Es van plantejar també municipalitzar el servei d’autobusos; segons Josep Oliu, «el Toni, tossut com una mula, havia fet una promesa i la volia complir […] la gent del carrer deia: Ha arribat el Farrés i ha nacionalitzat l’autobús». De fet, al programa electoral es deia: «Gestió per posar al dia la ciutat: reequipament, millora del transport col·lectiu […] Transport públic. Continuïtat de la concessió actual fins que sigui possible una nova, per subhasta, o bé el rescat, si l’economia ho permet». No s’entendria el conflicte si no atenem als antecedents. Els autobusos Martí van sofrir aquí l’equivalent al boicot dels tramvies a Barcelona de l’any 1951; es va fer l’any 1966. Els autobusos eren vells i mal condicionats. En posarem tres exemples. 12 de desembre de 1973: un autobús va per la carretera de Barcelona i a l’altura del Parc dels Bombers, per una fallada mecànica surt de la calçada i causa un mort i 44 ferits. A l’agost de 1974 un xoc amb un camió provoca vint ferits. Els estudiants de l’Institut Arraona Egara, periòdicament, amb els constants augments del preu del bitllet també li feien boicot. El conflicte va ser duríssim; Antonio Trives ens en posa un exemple. Hi va haver una reunió a la «delegació de Treball; el Martí, davant de l’inspector, va exclamar quan em va veure entrar: “Que bé que ens hagués anat si s’hagués mort”. En sortir el Toni em va mirar i em va dir: “Que es foti!”».
Farrés va anunciar que «l’ajuntament no es mantindrà al marge del drama d’aquests 23.000 parats i de la crisi que ens afecta a tots», i es va donar feina en els programes d’ocupació comunitària a 750 treballadors que estaven a l’atur; el Govern posava els sous i l’Ajuntament els materials.
Xavier Vinader explica que es va haver de «desmuntar el nucli “dur” de la policia municipal de Sabadell, format per un grup de feixistes i nostàlgics del franquisme amb uniforme». No va ser fàcil que aquells que perseguien l’oposició clandestina acceptessin que els manessin les seves víctimes de feia només dos anys.
Hi ha un altre conflicte duríssim, com ens explica Joan Moles, amb la Companyia d’Aigües de Sabadell (CASSA) «pels continuats i abusius augments del preu de l’aigua», i fins i tot es va organitzar una ocupació pacífica dels locals d’aquella companyia. L’Ajuntament va establir una guerra que va suposar la congelació dels preus de l’aigua. A més, es qüestionava la durada de la concessió. L’Ajuntament tenia el 20% de les accions fundacionals des de l’any 1949, però els accionistes privats actuaven com a propietaris i no com a gestors d’una empresa concessionària. Però, a més, hi havia un conflicte paral·lel per l’opacitat amb què es tractava el fons de reversió i la falta de transparència de l’empresa Ribatallada. Aquest conflicte va arribar al moment culminant quan de manera discreta, a mitjan anys vuitanta, l’Ajuntament aconsegueix un petit percentatge —un 3,64%— d’accions B que li permet accedir a tota la informació de la companyia i una capacitat de control sobre les decisions. La compra d’accions privades de la companyia per part de l’Ajuntament va posar molt nerviosos els accionistes. Segons explica Antonio Trives, Farrés «demostró una firmeza admirable […] les preguntaba: ¿Por qué quieren ustedes ganar tanto dinero?».
També hi ha una guerra oberta per la memòria amb el Diari de Sabadell. Posarem un exemple del tipus de «diàleg» existent a la ciutat. El dia 24 de gener de l’any 1981 Fuerza Nueva publica al Diari de Sabadell el següent: «La historia y la dignidad de una fecha. 27 de enero de 1939 […] Aquí están nuestros regidores mucho más empeñados en llenar la calle de gritos y de odios que en levantar una ciudad limpia y trabajadora, […] cállense». Per contra, es crea Edicions Arraona SA, i després Edicions Borriana, per editar La Veu de la ciutat, que se salda amb un rotund fracàs.
La desconsideració d’una part del personal envers els nous regidors escollits democràticament era total; el cap de personal de l’Ajuntament deia: «¿Ha llegado ya este individuo?», referint-se al nou alcalde. En la transcripció Farrés ens detalla, amb gran sentit de l’humor, algunes d’aquestes topades, en alguns casos quasi surrealistes.
La guerra de la memòria. L’Ajuntament treu la creu dels caiguts del centre de la ciutat. El jefe local del Consejo Local de Falange Española de las JONS, Manuel Bellmunt Batia, escriu una carta a l’alcalde al setembre de 1979 al Diari de Sabadell: «Que está claro, ante muchos sabadellenses, el espíritu de revancha que esta demolición representa, protagonizada fundamentalmente por quienes, hasta llegar al poder, hablaban de reconciliación […] Que con esta eliminación, desaparece uno de los pocos símbolos visibles de paz y concordia, en unos momentos en que la Ciudad pasa por situaciones de especial crispación».
Els sous dels primers regidors municipals de la llibertat eren molt austers; segons Joan Moles, Farrés cobrava 60.000 pessetes, els tinents d’alcalde entre 35.000 i 60.000 i els altres regidors entre 5.000 i 25.000 pessetes segons la dedicació. En aquells moments es vivia una democràcia viva; Josep López recorda que «fèiem reunions amb les associacions de veïns a les quals assistien 1.500 persones», i calcula que van participar-hi unes 30.000 persones.[24] Larrosa ens diu que als «primers anys hi hagué proximitat entre la ciutadania i el poder municipal fruit d’una mobilització activa, no pas per mecanismes creats sinó, més aviat, per la seva absència».
Es va tenir una gran imaginació i una gran determinació a l’hora de resoldre problemes. Davant de la gran quantitat d’alumnes sense escola «vam llogar baixos comercials per convertir-los en aules adscrites a escoles a tots els barris». En tres anys es fan 235 aules noves. Es va buscar la manera de fer la competència a l’escola privada religiosa, construint l’Escola Catalunya a Cal Japó i amb l’absorció del CEPEC (Col·lectiu per una Escola Pública Catalana). Es van fer tres centres pilot de la reforma de l’assistència primària a Espanya a «Torre Romeu, Ca n’Oriac i Can Deu». Cal destacar la mobilització que va suposar el trasllat de la residència Albada al Taulí, en un acte de desobediència civil i de col·laboració entre la ciutat i l’Ajuntament, i la constitució del Consorci Hospitalari del Parc Taulí. Cal recordar totes les guerres que va encapçalar Josep M. Plans, de les quals hem parlat i que, en alguns casos, van tenir una virulència inusitada.
Aquest no és l’espai on fer un estudi detallat de tota aquesta primera etapa, però cal ressenyar el projecte del Parc Catalunya, un bon exemple que ens indica que és molt difícil delimitar la distància entre una utopia i una proposta raonable.
La tasca va ser molt dura. Ningú tenia, com és lògic, experiència prèvia de com construir una administració pública raonable i, a més, els reptes eren enormes.
