Educació, cultura del consentiment i masculinitats

Xavier Cela Bertran

Una de les lluites i fites més importants dels moviments feministes ha estat posar sobre la taula l’estructuralitat de les violències masclistes. A la resta, aquells que vivim en privilegi i n’obtenim beneficis quotidians -assumim menys treball reproductiu, més quotes de poder i un llarg etcètera-, ens ha costat força més arribar-hi i n’hi ha molts que sembla que encara no ho han entès. Sense anar més lluny, l’equip que ha creat la darrera campanya de ‘Menores sin Alcohol’ del Ministeri de Sanitat, Serveis Social i Igualtat ha evidenciat una manera de pensar i actuar -gens menor i residual, tractant-se d’un Ministeri- que segueix culpabilitzant les dones de les agressions sexuals per anar begudes, i les mares del fet que les seves filles i fills consumeixin. Dos en un! Malgrat que s’han afanyat a retirar la part de la campanya on es relaciona agressió sexual i consum per part de les noies, aquests anuncis han fet palès que seguim vivint en la cultura del “vas provocant” i l’“alguna cosa hauràs fet”.

Gràcies a la feina feta, avui en dia ja no podem justificar les violències de gènere com a fets aïllats,  conductes desviades o situacions inexplicables. Sabem que les violències masclistes són la causa i conseqüència d’una cultura basada en la dominació. Entre aquestes, en els darrers temps ha irromput en el centre del debat amb especial intensitat la violència sexual. El #yotecreo i la manada feminista, com a respostes a un intent – tant per part del sistema judicial com per part d’alguns mitjans de comunicació – de posar en tela de judici l’agressió sexual perpetrada per un grup de nois durant la festa dels Sanfermines, i el #metoo, amb l’objectiu de treure a la llum la violència sexual invisibilitzada i tolerada durant anys per la indústria cinematogràfica de Holywood, són dos dels exemples de denúncia més visibles que han permès que avui estiguem parlant d’això.

I no és casual que sigui de les violències sexuals del que parlem. L’antropòloga i feminista argentina Rita Segato explica amb especial claredat dos elements que són fonamentals per situar-nos en aquest camp. El primer és que la violació i l’agressió sexual no és quelcom anòmal, just al contrari: és la representació d’un valor que existeix socialment i que se’ns ha ensenyat als homes des de ben petits. En segon lloc, apunta a veure el crim sexual més enllà del “terreny sexual” per analitzar-lo com a acte de dominació i de càstig davant d’un comportament que s’entén com a desviat segons la llei patriarcal. El cas de Pamplona exemplifica perfectament com la violació i l’agressió sexual són actes de dominació i de càstig alhora. I l’argumentació de la defensa és un missatge clar i un judici cap a totes les dones: el problema sempre és seu per anar soles de nit, per voler tenir relacions sexuals o per emborratxar-se amb nois al voltant, i això mereix un càstig. Però d’aquesta argumentació també es desprèn un missatge cap als homes, que consisteix en la certesa que passi el que passi i fem el que fem qui serà posada en dubte i qüestionada serà ella i no nosaltres. Aquests dies he sentit juristes explicant que aquest és l’únic tipus de delicte on es qüestiona la persona agredida i es justifica l’agressor.

La cultura de la violació

És evident que això ens ha situat -vulguem o no vulguem reconèixer-ho – a totes les persones socialitzades com a homes en una situació a camí entre la vergonya i la incomoditat. El sociòleg basc Jokin Aspiazu Carballo parla d’incomoditat productiva per qüestionar-se les possibilitats que aporta aquesta en termes constructius. Sentir-nos incòmodes i responsables és el mínim que ens pot passar davant de tot aquest exercici de visibilització, denuncia i valentia. El que cal preguntar-se és què fer amb aquesta incomoditat?, Com posicionar-se? Com convertir aquesta incomoditat en quelcom transformador, més enllà de reflexions narcisistes o copets a l’esquena que ens permetin tranquil·litzar les nostres consciències?

Malgrat considero que estan apareixent debats i qüestions que requereixen espais amplis d’anàlisis i una mirada el més profunda possible – on la nostra posició només pot ser la d’aprenents i oients davant de la producció de coneixement des dels feminismes -, en aquest escrit he decidit evitar conscientment el fet de quedar-nos en les el·lipsis discursives masculines per parlar d’un “què fer?” i un “com fer-ho?” concret, immediat i útil. I vull fer-ho interrogant-me des del nostre privilegi però sobretot apel·lant a la responsabilitat i capacitat d’acció.

El pacte entre cavallers situa l’agressió sexual en un lloc de normalitat i fins i tot de reconeixement entre nois

L’advocat de la manada ho ha explicat de manera diàfana un cop finalitzada la vista oral. “Poden semblar imbècils, cretins, infantiloides, simples i primaris, però són bons fills i estimen les seves famílies” deia. I és aquí on està segurament el quid de la qüestió, la majoria de les agressions sexuals són perpetrades per homes de l’entorn proper de les dones agredides i per tant, són persones socialitzades en entorns com els nostres. I això no els eximeix de responsabilitat, ni de bon tros, però sí que ens col·loca davant una realitat a crits. La violència sexual és la conseqüència del que s’ha anomenat la cultura de la violació. Agressions legitimades i tolerades que van des de l’aixecada de faldilles a les nenes quan som criatures fins a estirar dels sostenidors quan som més grans, passant per un moment de l’adolescència on la pornografia mainstream i la publicitat converteix les dones en objectes de consum i les desposseeix de la seva subjectivitat. La pressió de grup i el pacte entre cavallers acaben de situar el traspàs de límits i l’agressió sexual en un lloc de normalitat, d’acceptació i fins i tot de reconeixement entre nois. Per posar un exemple, només cal escoltar algunes converses sobre maneres de lligar masculines o acceptades entre nois i els paral·lelismes amb el llenguatge bèl·lic i la caça.

És cert que moltes d’aquestes imatges provenen de la publicitat i els mass media, però seria pervers situar la responsabilitat en aquests exclusivament (entre altres coses perquè darrere d’aquestes campanyes i productes mediàtics hi ha persones concretes). Som nosaltres, els homes que actuem de referents per nois més joves i nens – educadors, professors, pares i veïns – que transmetem aquestes idees i que, per tant, tenim la responsabilitat de situar un tallafoc entre allò que hem après i allò que aprendran o estan aprenent les futures masculinitats. Quan som incapaços de reaccionar davant de comentaris sexistes i denigrants perquè prioritzem la sintonia entre nois, quan normalitzem els coneguts com a ‘piropos’, quan entenem com a bromes de nens actituds i microviolències cap a les nenes de la classe o quan tractem els cossos de les noies del nostre entorn com a objectes, estem actuant de cadena de transmissió d’una cultura de la violació.

Educar contra les agressions

És evident que el problema no el tenen elles ni quan surten de festa, ni quan volen tenir relacions sexuals amb persones que acaben de conèixer, ni quan tornen tard de nit. El problema és nostre. I potser va essent hora que dediquem els esforços (de famílies, mitjans de comunicació, escoles, instituts, etc.) destinats a educar les nenes i noies joves en la por a un altre objectiu molt més necessari: educar els nois perquè no agredeixin, entenguin i respectin els límits i aprenguin a mantenir relacions plaents i consentides. I quan parlem d’educar ho fem també –i especialment- a través de com ho fem inconscientment i de quina manera transmetem la(s) masculinitat(s): Quin és el nostre tipus d’humor? Com parlem de les noies del nostre entorn? Com parlem de sexualitat? Com ens relacionem sexualment?

La comunitat educativa és fonamental per construir maneres de viure la sexualitat basades en el consentiment

No voldria acabar sense parlar breument de la idea del consentiment. Consentir no vol dir deixar que l’altre faci ni vol dir interpretar els silencis com si fossin “Sís”. Vol dir dedicar temps a saber què vol l’altre/a, vol dir preguntar, vol dir entendre i respectar el límit, vol dir comunicació i vol dir, sobretot, dret al plaer. I això cal que ho aprenem des de petits (i petites) a partir d’una educació afectivosexual integral i integradora. I no m’estic referint a tallers de sexualitat fal·locèntrics i heterocèntrics on s’ensenya a posar el preservatiu, sinó a generar espais on els nois i nens puguin pensar què els hi agrada i què no, descobrir i viure la frustració i acceptar els límits. En aquest sentit, la comunitat educativa – dins la qual hi incloc els mitjans de comunicació, les famílies i les xarxes – és fonamental perquè els nois puguin construir maneres de viure la sexualitat basades en la cultura del plaer i el consentiment. Les classes, els esplais i caus, els espais  d’educació no formals, les famílies, els equips esportius i un llarg etc, es poden convertir en contextos que possibilitin una relació amb la sexualitat que mai posi en dubte la paraula i el desig de la persona o persones amb les quals tenim relacions. I aquí és on els nois que eduquem altres nois o nens podem trobar respostes concretes i responsables al “què fer?”

Xavier Cela Bertran és politòleg, coordinador de projectes d’interculturalitat i masculinitats i membre de la cooperativa Candela
Un comentari
  • Toni Lodeiro Zas 29 de gener de 2018 - 15:44

    Hola Xavi, anys sense coincidir!

    Primer de tot felicitats perquè em sembla molt necessari i enriquidor que els homes ens impliquem en abordar temes com les masculinitats, les relacions amb les dones i les agressions sexuals. Gràcies i felicitats!

    El que vull aportar al debat no m´és gens fàcil de dir. Perquè és un tema extremadament complex i sensible en el que no sóc expert, i perquè en aquest context de gran (i positiva) sensibilitat, a vegades les veus discrepants en algun aspecte són viscudes com enemigues.

    Juntament amb les moltes coses necessàries i encertades que dius a l´article, he trobat algunes que m´han despertat alguna alerta (com la crítica genèrica als “piropos”).

    Vull compartir algunes lectures al respecte que, en el meu cas m´han ajudat a enriquir i fer més complexa la meva mirada al tema de les agressions sexuals.
    L´alerta que aporten aquests textos apunta a no identificar el sexe, la masculinitat i la sexualitat masculina com a problemes en sí mateixos, i crida a centrar les crítiques en les agressions i les conductes patològiques.

    1) “debido a algunas interpretaciones, guiadas más por contextos luctuosos y de pánico, se ha considerado necesario el consentimiento explícito previo y, ahí, se rompe el juego de la seducción. Me recuerda al puritanismo estadounidense. Pero el problema grave lo generan muchos hombres que aún hoy siguen viendo a las mujeres como inferiores, como sus particulares juguetes sexuales y, consecuentemente, su forma de ligar es nefasta: rompen esa “valla” a patadas, van tocando el culo de malas formas, profiriendo frases inadecuadas, forzando las situaciones, etc. Como respuesta nos hemos hipersensibilizado. Hay hombres muy concienciados y conscientes con la seducción respetuosa y empática, pero debido a este nuevo clima prejuzgador pueden temer mucho crear incomodidades y malentendidos. Ahora parece que cualquier forma de acercamiento explícito y directo por parte de un hombre es una agresión per sé y, por ende, él un agresor en potencia.”

    (Mikel Oribe Escuela Vasca de Educación Sexual “En Euskadi estamos tan hipersensibilizados que no sabemos ligar ” (http://ehgam.eus/es/deia-mikel-oribe-escuela-vasca-de-educacion-sexual-en-euskadi-estamos-tan-hipersensibilizados-que-no-sabemos-ligar/)

    2) “se deberán establecer nuevas reglas para evitar una cultura estéril de miedo e incertidumbre. Algunas feministas inteligentes señalaron hace mucho tiempo que si tratamos de imaginar un cortejo políticamente correcto, nos acercamos sorprendentemente a un contrato de mercado formal. El problema es que la sexualidad, el poder y la violencia están mucho más íntimamente entrelazados de lo que esperamos, de modo que también elementos de lo que se considera brutalidad pueden ser sexualizados, es decir, invertidos libidinalmente; después de todo, el sadismo y el masoquismo son formas de actividad sexual. La sexualidad purificada de la violencia y los juegos de poder bien pueden acabar desexualizándose.”

    (“ESTÁ PROHIBIDO, Y ASÍ ES COMO SE HACE POR SLAVOJ ZIZEK” http://werkenrojo.cl/esta-prohibido-y-asi-es-como-se-hace-por-slavoj-zizek/)

    3) “- Yo me sublevo contra las representaciones generalizadoras: «todas víctimas», que remite a «todos verdugos». Es verdad que hay muchas más mujeres que son víctimas de los hombres que al revés. Pero también hay verdugos-mujeres y arpías de todo género. En uno y otro caso son minorías que competen a la patología social o psicológica, y no a la realidad de los dos sexos.

    – ¿Se está atacando, en realidad, a la «esencia» del hombre?

    – Se actúa como si nada hubiera cambiado, como si no hubiera ninguna diferencia entre la situación de las mujeres orientales y las occidentales.

    Hay una complacencia en la idea de que el hombre es en todas partes un opresor, un tirano, incapaz de evolucionar. Encuentro esta generalización falaz y contraproducente.”

    («El hombre no es un enemigo a batir» Entrevista con Elisabeth Badinter. http://biblioweb.sindominio.net/pensamiento/elisabeth_badinter.html
    En el llibre “Por mal camino” l´autora aprofundeix molt més en aquests temes. Sense que calgui estar d´acord en tot ni molt menys crec que és un llibre molt recomanable per a qui ens interessen aquests temes https://www.traficantes.net/libros/por-mal-camino ) .

    4) Ponencia de Joserra Landarroitajauregi Garai.
    Jornadas AEPS, “¿Violencias del sexo o violencias sobre el sexo? Discursos, perspectivas y reflexiones” Pamplona 2014. https://www.youtube.com/watch?v=daCN8Lp9Lw8

    Una abraçada!

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog