15/04/2018 | 19:00
Els polítics que han governat històricament les ciutats ens han venut el relat que les intervencions als carrers són neutres, i que responen a criteris tècnics per donar servei a la ciutadania a qui, habitualment, no han preguntat. Tanmateix, més enllà del discurs, que ha consolidat aquesta visió, les seves actuacions responen a concepcions ideològiques de la societat i de l’espai públic. No pot ser d’una altra manera. Ho fa tothom qui governa. Si en el principi de tota la vida social hi ha el llenguatge, en la base de la nostra percepció dels carrers i les places hi ha el seu nom. Expressant-lo construïm el món.
Els noms dels carrers que coneixem són el nostre món, la nostra quotidianitat i, per això, són espais de lluites de poder simbòlic i de creació d’hegemonies. Donar un nom o un altre a una plaça, verbalitzar-lo, contribueix a normalitzar i a fer quotidià un fet, una persona. L’espai públic és el lloc on s’experimenta la vida social, on ens retrobem i ens reconeixem. Triar el nom d’una plaça és un fet profundament polític.
Ciutat Vella va ser la capital de Catalunya fins al 1897. La primera ciutat del país on, per tant, es concentraven més espais representatius i, en aquest sentit, els seus carrers i les seves places sempre han estat l’altaveu català per a la creació d’hegemonia política i cultura. Avui és el Districte en el qual les decisions sobre el nomenclàtor segueix tenint més repercussió. Que una amplíssima majoria dels carrers i places estiguin dedicades a homes i que les poques dones que hi ha siguin propietàries de terrenys o santes és una bona fotografia del que ha estat històricament la nostra societat i de qui ha manat tradicionalment. Per això és necessari fer una revisió crítica en la qual m’aventuro a problematitzar quatre casos concrets: el carrer del Duc, Joan de Borbó, Antonio López i Sant Domènech del Call.
Carrer del Duc… però quin duc?
El carrer del Duc va perdre la Victòria el 2007. Fins aleshores es deia «Duc de la Victòria» com a homenatge a Joaquín Baldomero Espartero y Álvarez de Toro, l’home que ordenà el bombardeig de la ciutat per sufocar la revolta de novembre de 1842 des de la fortalesa de Montjuïc. Es destruïren més de 400 edificis de la Barcelona dins de les muralles i moriren una trentena de persones. La repressió fou brutal, i el seu programa incloïa dedicar un carrer al responsable de la matança. Fa una dècada el Consistori va fer un canvi important però insuficient en despersonalitzar el nom del carrer. Va ser un canvi astut que manté l’honorança a Espartero en la memòria popular perquè en passar pel carrer ens preguntem «carrer del Duc. Quin Duc?… El de la Victòria», aquell qui va dir que “pel bé d’Espanya és convenient bombardejar Barcelona almenys un cop cada 50 anys“.
Els partits catalanistes coincideixen en la necessitat de canviar el nom del Passeig de Joan de Borbó. També hi ha un acord ciutadà implícit a la Barceloneta. Però no n’hi ha a l’hora de triar el nom nou. D’una banda, una important representació de persones i entitats han recollit firmes defensant que el passeig s’ha de dir Emilia Llorca, que va ser el pal de paller de bona part del moviment veïnal del barri a les acaballes del segle XX. Aquest nom honoraria una memòria infrarepresentada en el nomenclàtor barceloní. D’altra banda diversos partits i entitats consideren que s’ha de retornar al nom amb el qual és conegut popularment: el Passeig Nacional. Malauradament, alguns creiem que aquest nom porta implícita una càrrega política difícilment defensable atès que es va implementar en la dècada de 1840, per celebrar la Constitució de 1843, reaccionària i combatuda des de Catalunya. A Barcelona va provocar la bullanga aixafada per Espartero bombardejant la ciutat. Semblaria estrany retornar un nom que volia refermar una victòria per les armes i que normalitzava la repressió. En aquest cas tot sembla indicar que una suposada ressignificació és impossible.
Entre el Marquès de Comillas i les bullangues
El canvi de nom de la plaça d’Antonio López, primer marquès de Comillas, és segurament la que ha generat més debat i mobilitzacions populars. En aquest sentit, hi ha un consens general en la idea que els noms representatius de la ciutat no poden homenatjar actituds ni persones amb actituds contràries als drets humans més elementals. Certament, López va ser un dels homes al voltant del qual va pivotar la política, els negocis i la cultura de la Barcelona (i Catalunya) del XIX i té una biografia complexa amb força episodis censurables. Un dels cabdals és que va fomentar la seva fortuna en el tràfic de persones: era un esclavista. La seva estàtua va ser enderrocada el juliol de 1936, recol·locada pels franquistes i traslladada fa poques setmanes. Periòdicament era protagonista d’escarnis ciutadans.
Hi ha diverses propostes per al seu nou nom: Nelson Mandela i Idrissa Diallo (ambdós homes) o Clotilde Cerdà. Evidentment tots tres mereixen ser presents en el nomenclàtor barceloní, però els dos primers estableixen una certa jerarquització de les víctimes que pot ser incòmode. Paral·lelament, l’Ajuntament va aprovar el canvi per «Bullangues» (amb el suport de més d’una dotzena d’entitats memorials), un moviment insurreccional barceloní que va ser punt de llança de moviments de conquesta de drets durant el segle XIX que es donà a la Barcelona Vella i que tingué un dels seus primers episodis allà on avui hi ha la plaça d’Antonio López i abans del pas dels revolucionaris s’hi alçava el Convent de Sant Sebastià. La polèmica està servida i tots els raonaments hi tenen cabuda.
Sant Domènech del Call i la matança de 1391
Aventuro que una darrera polèmica pot ser per Sant Domènech del Call, probablement el nom més infame de la ciutat, amb més de 500 anys de presència en el nostre nomenclàtor. El dia de Sant Domènech de 1391 es va dur a terme una matança en el Call barceloní: ciutadans barcelonins van assassinar a unes 300 persones i es destruí una xarxa social perfectament integrada a la ciutat antiga. Ras i curt: el nom del carrer homenatja la matança i consolidà l’hegemonia religiosa i retrògrada de la ciutat, esdevenint també un recordatori per als qui s’atrevissin a professar una religió que no fos l’oficial. No hi ha cap dubte de la vilesa del nom, però en aquest cas sorgeixen els dubtes que tenen a veure amb els noms històrics referents a sants que tenen una presència històrica en el nomenclàtor, que han donat noms a barris o a carrers veïns i que sovint han perdut la càrrega política i simbòlica que tenia cinc segles enrere.
La ciutat popular, els moviments per aconseguir llibertats, les dones, les persones d’orígens diversos i les cultures no dominants estan infrarepresentades en el nostre nomenclàtor i això configura una ciutat poc respectuosa amb la diferència, masclista i uniformitzadora. Encara ara la seva modificació és una necessitat ciutadana i, com he intentat explicar amb aquests casos no és una tasca fàcil. Amb tot, la ciutat i els seus veïnats s’ho mereixen.
