22/05/2016 | 20:00
El president Artur Mas va arribar a dir en un article a La Vanguardia que a l’independentisme “li faran falta majories més àmplies, més astúcia que força, més rigor que gesticulació, una bona administració dels temps i de les oportunitats, i millor unitat d’acció”.
El nou independentisme cívic i social ha fet passos històrics, enormes i profunds els últims anys per endinsar-se en territori de frontera del Sí ó No. Si vol créixer, ha de sortir de la zona de confort i anar a l’espai de debat de la frontera. Òmnium i l’ANC ho saben perfectament. El president Carles Puigdemont n’és conscient. L’Oriol Junqueras ho sap més que ningú. L’Antonio Baños ho té claríssim.
Per travessar fronteres, l’independentisme necessita ponts. Persones-Pont. Organitzacions-Pont. Tot i això hi ha gent -a l’independentisme i a l’espanyolisme- amb moltes ganes de bombardejar els ponts que queden.
Però aquest Nou Independentisme cívic i social té dos problemes:
1) La tàctica de l’independentista pedagògic
Una part de l’independentisme s’ha presentat als barris de Barcelona, la costa de Blanes, el centre de Lleida o algunes zones de Tarragona com a missioners a ensenyar la Bona Nova de la Independència. El seu error és aterrar com a paracaigudistes a “fer pedagogia”, “ensenyar” (als que no en saben) i “convèncer”. Ja ho avisava la periodista colomenca Odei Etxearte en un article magistral a Vilaweb: “Sóc de Santako… no imbècil!”. “Paternalisme mal entès amb què fan pedagogia de la causa indepe als barris”, deia l’Odei. “La recerca de vots al vell cinturó vermell parteix del tòpic i s’embolcalla d’una perillosa filantropia sustentada en el classisme i una falsa superioritat intel·lectual”, conclou.
Aquella idea de “fer pedagogia” -com si l’indepe tingués la bona nova que el no indepe ha de descobrir encara perquè és mig ximple i no se n’ha adonat de totes les virtuts d’una Catalunya lliure- ha topat avui amb els seus límits. Una part dels catalans no s’ha convençut ni per molta pedagogia, ni molts llaços grocs ni totes les tertúlies de Rac 1, Catalunya Ràdio i TV3 juntes. Parlar per al teu propi públic. Convèncer els convençuts. Endogàmia indepe.
Així va anar el 27-S. Junts pel Sí haurà de reconèixer algun dia que va fracassar a l’àrea metropolitana de Barcelona després de sumar menys vots que els que havien tret fa tres anys CiU i ERC.
i 2) La tàctica de l’independentista enfadat
Durant els dos o tres anys abans de les eleccions del 27-S, el moviment independentista, des de l’ala cívica amb l’ANC i Òmnium fins a l’ala dels partits polítics, va intentar eixamplar la base social de l’independentisme amb un esforç espectacular, una actitud constructiva i una enorme capacitat de mobilització. Fins i tot va aterrar a barris de l’Àrea Metropolitana de Barcelona on l’independentisme no havia tret un regidor gairebé mai -o mai- en 30 anys de democràcia amb el fallit projecte de Súmate. No importava d’on venies, eres benvingut. No importava si la teva llengua materna era el castellà, eres benvingut. No importava fins i tot que t’agradés la selecció espanyola de futbol, eres benvingut. Allò, en part, va funcionar. L’independentisme ha crescut, també als barris de l’Àrea Metropolitana.
Des del 27-S aquella feina als barris sembla haver desaparegut. Sembla que alguns indepes ja no somriuen. Si no que, a més, es cabregen, insulten, se’n riuen i menystenen els que no tenen clar que volen votar sí. Ha nascut l’independentista enfadós. Sempre està enfadat. Sempre remugant. Contra Espanya, contra els federalistes, contra els que dubten, contra els que tenen sentit crític, contra els convergents perquè no són prou indepes, contra els d’ERC perquè són massa arriscats, contra la CUP perquè no va donar suport a Artur Mas. Potser es tracta dels mateixos que abans també criticaven i s’enfadaven, però ara, no sé perquè, es noten, s’escolten i fan més soroll que abans. O potser és que els que eren constructius, positius i somrients avui estan més callats que abans.
Avui una part de l’independentisme sembla cabrejat, indignat i trist. Insultar, trolejar i esbroncar els que no se senten 120% independentistes és una opció legítima. Però el sentit comú diria que insultar, trolejar i esbroncar algú (una persona, una organització política, un sector social…) dificulta que aquest se sumi al teu projecte. Això és la política. Negociar, pactar, sumar i construir perquè el teu projecte pugui créixer i imposar-se.
L’independentisme de la dècada del 2010 era, com diria el sociòleg Manuel Castells, una “identitat-projecte”. Va deixar aparcada la vella imatge de l’independentisme dels 80 i 90 com a “identitat-resistència”. Ara plantejava un somni, proposava una sortida a la crisi i tenia la missió de construir ‘un món nou dins el món’. Sempre en positiu. ‘La revolució dels somriures’, li deien. El filòsof Josep Ramoneda assegurava fa mesos que l’independentisme era l’únic projecte il·lusionant a Catalunya, ja que, segons ell, era l’únic que podia oferir alguna cosa per somniar -un nou país, un procés constituent, una nova manera de fer les coses, un país més just- davant la crisi dels projectes de la socialdemocràcia i de la dreta neoliberal. “A Catalunya, l’independentisme juga amb l’avantatge de què disposa d’un relat. Per això, encara que les relacions de forces no estiguin de la seva part, manté la iniciativa política”, deia.
Tot això sembla estar ara mateix en crisi.
Per què l’independentisme s’autolimita?
Per què, a vegades, sembla que l’independentisme exclogui qui té alguna crítica o algun dubte sobre el procés (o el processisme)? Per què crea anticossos en una part de la població catalana? Per què, sovint, es defensa amb el frontisme: estàs amb mi o contra mi?
El cap de llista d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián, ho va dir sense embuts: Podem és “el major adversari del procés [independentista]”. L’independentisme enfadat comet una errada estratègica quan considera En Comú Podem l’enemic. Per què… 1) No és veritat, hi ha independentistes dins En Comú, i un percentatge important dels seus votants votaria sí en un referèndum; i 2) Probablement En Comú guanyi per segona vegada les eleccions a Catalunya. Voldrà dir això que l’independentisme va a la baixa? No! Sense Convergència no hi ha independència. Però sense Els Comuns, i el 15%, 20% o 25% de població que representen tampoc hi haurà independència.
Un dels dirigents independentistes més importants del país em deia fa uns dies, en una conversa per telèfon: “No podem expulsar de l’independentisme Els Comuns! M’hi nego! Ells diuen que són sobiranistes i que el seu país és Catalunya. Doncs, jo m’agafo a això. Tenim un camí llarg per fer junts”.
Hi ha una gent que no és independentista, ni li fa cap il·lusió portar l’estelada a un camp de futbol, ni té el tema indepe com la seva prioritat, ni l’interessen les lluites de poder a l’ANC… però que tampoc vol situar-se al costat de Ciutadans i PP, que es cabreja quan s’ataca el model d’immersió lingüística a l’escola i que no vol ni sentir a parlar del TC. Són els que miren TV3 i La Sexta. Són els que llegeixen Eldiario.es i el suplement cultural de l’Ara. Són els que han votat ERC, CUP, Iniciativa o el PSC els últims vint anys sense despentinar-se. Són els que els agrada que guanyi La Roja i alhora no tindrien caaaaaaaap problema en animar una selecció catalana de futbol a l’Eurocopa. Són els que els encanta anar de canyes a Madrid, fan el Camino de Santiago als estius i es moren pels embotits d’Osona i els calçots de Valls. Són els que van anar a la Via Catalana parlant en castellà, o català i castellà, o castellà i català: jo què sé, tant se val! Per què una part de l’independentisme s’entesta a dir que ells votaran ‘no’ a la independència?
La identitat és un factor rellevant a l’hora de definir-se com a independentista. Catalunya és una nació d’identitats creuades. Fins que la majoria de l’independentisme no ho acabi d’assumir i, fins i tot, reivindicar com a fet positiu serà difícil ser una majoria absoluta. El 33% dels catalans, segons l’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió, se senten tan catalans com espanyols. Fins i tot, unint els que se senten en major o menor grau barreja, serien més d’un 60%. Aquest sentiment no vol dir que no puguin votar sí a la independència.
L’independentisme creix però, com deia el mateix Francesc-Marc Álvaro, analista indiscutiblement favorable a un nou estat, no és hegemònic. Està mobilitzat, però no és hegemònic. L’independentisme cívic necessita fer un canvi de xip. No hauria de pensar només en eixamplar la base social “fent pedagogia” o enfadant-se amb els que no ho són. Hauria d’escoltar. Hauria de pensar més en ‘compartir’ que no en ‘imposar-se’. Tenir l’hegemonia no és imposar-se o guanyar unes eleccions. És molt més que això. És que la teva idea sigui construïda (i reconstruïda contínuament!) per una majoria social. És arribar a representar el sentit comú d’una societat.
Però avui el momentum català viu un empat dins Catalunya. No fora, sinó dins. Un empat, com explicava el periodista i analista polític Tian Riba en un article a CRÍTIC titulat ‘El doble empat després del 27S’, gairebé etern. Com desencallar la situació?
Independentisme a la frontera
L’independentisme ha de sortir definitivament de la zona de confort. Ha d’anar a la zona de frontera a escoltar, parlar i compartir. Molts dels ‘Altres Catalans’ de Paco Candel senten que mai no els han preguntat de debò i amb ganes de saber per què no han agafat l’estelada, per què no van a la Diada (sí, van un milió i mig de catalans) i per què no voten partits indepes.
La frontera de l’independentisme no està a Berga, ni a Vic, ni a Gràcia. Un militant de l’ANC de Girona m’explicava un dia que s’havien adonat que la majoria dels seus actes es feien als barris del centre de la ciutat. Segurament, deia ell mateix, per fer créixer l’independentisme caldria anar a Blanes o Salt, als barris obrers de Tarragona, al centre de Lleida o a algunes zones de l’àrea metropolitana de Barcelona. Allà és on es juga les garrofes l’independentisme. En la zona de frontera.
La paraula ‘dhwer’ és una de les denominacions més antigues del món indoeuropeu per referir-se al concepte de frontera. Significa al mateix temps porta i frontera “però vistes ambdues des de l’interior, com separant i alhora unint dins i fora”. Segons explica en un dels seus llibres el professor d’Antropologia de la Frontera, Carlos Lisón Tolosana, ‘dhwer’ és el “límit entre allò de dins i allò de fora, el símbol de la comunicació i de la separació entre un món i l’altre”. Una dicotomia entre la seguretat, el poder i la tranquil·litat d’allò de dins i el món estrany, hostil, incult, desert i salvatge que se suposa que és allò de fora. Allò desconegut genera por.
La frontera, en principi, separa territoris i persones… però en realitat és un espai de contacte, conflicte i intercanvi. La frontera és el lloc on poden passar les coses més interessants. Els ponts, i les Persones-Pont o les Organitzacions-Pont viuen a la frontera. Sovint criticats per un costat i l’altre. Viuen en el limes. No man’s land. És la posició més difícil, però alhora fonamental per resoldre un conflicte.
L’antropòleg Lisón Tolosana explica com “tots nosaltres tenim l’experiència d’estar cercats per semàfors vermells que imposen prohibicions de trànsit i zones tabú, i ja sabem que tota muralla tendeix a convertir-se en una sacralització d’allò propi i un exorcisme de l’Altre”. Us sona això de “sacralitzar allò propi” i “exorcitzar allò de l’Altre” en el conflicte a Catalunya? És lògic que cada comunitat (imaginada o no, en paraules de Benedict Anderson) estigui marcada a foc per la frontera: la tensió del límit condiciona la nostra manera de ser i d’existir. “El pis que habitem, el carrer o el barri on vivim, la ciutat, la província, la regió o el país estan aïllats per murs materials, fronteres jurídico-polítiques però també per murs simbòlico-morals molt més difícils de penetrar i destruir”.
La Teoria dels Ponts
La cançó ‘Bridge over troubled water’ de Simon and Garfunkel reivindica els ponts simbòlics i metafòrics sobre les aigües tèrboles de la vida.”Quan els temps es posen complicats, i no pots trobar ni els amics, com un pont sobre aigües tèrboles, jo em recostaré sobre tu”, va escriure a finals dels anys 60 Paul Simon. Ponts quan tot salta pels aires. Ponts entre dues ribes oposades. Ponts en un territori de frontera que separen i uneixen. Podem crear, entre tots i totes, una Teoria dels Ponts.
La frontera és un lloc de contacte, de comerç, d’intercanvi de productes i d’idees, de passos fronterers, de túnels o… de ponts. Allò immòbil i estanc es troba als dos costats dels límits. Els ponts que uneixen les fronteres és on té lloc la transformació, el contacte, el moviment, el canvi.
A Catalunya la dinàmica tesi-antítesi-síntesi del conflicte nacional necessitaria ponts si un bàndol no aconsegueix imposar-se a l’altre i aconseguir una victòria absoluta. Necessitarem Persones-Pont o Organitzacions-Pont. El caïnisme d’una part dels independentistes sembla que intenti carregar-se uns ponts. L’espanyolisme ranci ho intenta amb uns altres. Els ultraortodoxos d’un costat i de l’altre tallen caps dels que dubten, dels que fan preguntes i dels que no diuen a tot que sí, i amén. Les bombes continuen caient sobre els ponts. Però hi ha gent que resisteix. Uns lluiten un dia, i està bé. Uns lluiten tota la vida, són els imprescindibles. Fer de pont és esgotador.
La política catalana està plena de ponts dins el conflicte nacional (i, òbviament, dels conflictes socials i econòmics).
Un exemple de pont i un exemple de destrucció de ponts. Per a mi, un pont seria el discurs d’aquest del regidor de SOM Gramenet Oriol Corral contra l’obsessió lingüística anticatalana de Ciutadans als barris castellanoparlants de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. I un exemple de destrucció de ponts és tot el que va envoltar el Manifest Koiné en defensa del català com a única llengua oficial a la Catalunya independent. L’independentisme necessitaria més Corrals i menys Koinés.
