Per què estem perdent Twitter en favor de la cultura de l’odi?

troll-cover

Portada de la revista Time / TIME

“Per què estem perdent Internet en favor de la cultura de l’odi?” Aquesta era la polèmica portada de la revista Time d’aquest agost. Les xarxes socials tenen un problema, i ho saben. Sobretot Twitter, un dels principals espais de creació i construcció d’opinió sobre política. Organitzacions de defensa dels periodistes ja consideren que el que s’anomena “Online Harrassment” és una de les principals amenaces a la llibertat d’expressió i la llibertat de premsa al món, sobretot en el cas d’activistes i periodistes dones. Denunciar l’assetjament digital no significa intentar reduir la llibertat d’expressió a Internet. És una qüestió molt greu. No ens ho podem seguir prenent com una broma.

No cal fer-se el milhomes: “A mi no m’afecta, bloqueja i ja està, no em faran canviar d’opinió, continuaré dient el que penso, cadascú és lliure d’opinar el que vulgui”. Arguments mil cops sentits. No és cert. T’afecta, sempre t’afecta. Ells, en el fons, volen reduir la llibertat dels seus enemics. La de periodistes, activistes, polítics, actors, escriptors, tot el que sigui diferent. Al món anglosaxó hi ha un debat molt seriós sobre el tema. Aquí, quan algú es queixa d’assetjament digital, tot són brometes, ironies, “i tu més…”, mansplaining i masclisme discursiu. Aquí, fins i tot, alguns tuitstars, periodistes amb milers de seguidors i, fins i tot, diputats del Parlament i el Congrés retuitegen trols anònims a Twitter quan el que diuen els va a favor.

Al president Carles Puigdemont i al vicepresident Oriol Junqueras, els hi diuen de tot a Twitter. I no t’explico el que li diuen a Ada Colau. Li passa als convergents, li passa als d’ICV, li passa a Miquel Iceta, li passa a Gabriel Rufián o li passa a Gerardo Pissarello (encara li etziben insults racistes per haver tret aquella bandera espanyola de l’Ajuntament). Però, òbviament, els atacs contra polítics, sobretot dones com Inés Arrimadas o Alícia Sánchez-Camacho, de Ciutadans i PP són repulsius. I, d’alguns episodis del #PressingCUP, amb insults misògins contra Anna Gabriel o Eulàlia Reguant, ja millor no parlar-ne. He sentit dir: “Abans els tiraven tomàquets al carrer, i ara els insulten a Twitter”. Com dient, no n’hi ha per tant. El polític ha d’assumir ser insultat, atacat, assetjat. Ah, sí? Per què?

Però sobretot és important denunciar com l’assetjament online està afectant espais més desprotegits legalment que els polítics i els partits polítics: com afecta els activistes pels drets humans i als periodistes. Per posar només dos exemples: al fotoperiodista Jordi Borràs l’han amenaçat de mort anònims d’extrema dreta a internet i a l’activista social Brigitte Vasallo l’assetgen trols misògins i islamòfobs. No estem parlant de ximpleries, ni d’insults de pati d’escola, ni d’hiperventilats.

El periodista Toni Soler va arribar a deixar Twitter durant uns mesos després de l’assetjament de trols antiindepes, i Jordi Évole rep cada dia desenes de mencions de trols indepes. Al Jordi Basté, de Rac1, l’insulten cada dia. I l’Enric Hernàndez, d’El Periódico, no deu poder obrir les mencions. Us recomano que busqueu els seus noms d’usuari a Twitter.

* Aclariment per a susceptibles: els trols dels quals parlen aquestes organitzacions són usuaris d’internet, generalment de Twitter, amb perfil anònim, que es dediquen contínuament a atacar i assetjar periodistes, activistes socials i polítics per generar estats d’opinió. No parlem aquí d’usuaris anònims o no anònims que facin crítiques, queixes o retrets a polítics o periodistes.

Per què la gent se’n va de Twitter?

La revista Time recopilava alguns casos de tuitaires que havien anunciat públicament que deixaven Twitter a causa dels missatges insultants, homòfobs, masclistes, racistes, xenòfobs o antisemites que havien rebut. Al juny, el subeditor a Washington del New York Times, Jonathan Weisman, va deixar el seu compte de Twitter amb milers de seguidors després d’una allau de missatges antisemites. A finals de juliol, l’escriptora feminista Jessica Valenti va anunciar que ho deixava després de rebre una amenaça de violació contra la seva filla, de només 5 anys. Però, sens dubte, una de les campanyes més cruels que es recorden a les xarxes socials nord-americanes, va ser l’assetjament contra l’actriu Leslie Jones, una de les protagonistes del remake dels ‘Caçafantasmes’. Segons Time, Jones va abandonar Twitter “amb llàgrimes”. Us recomano llegir això: ‘How a racist, sexist hate mob forced Leslie Jones off Twitter‘. I després, de llegir-ho, pensem-hi: creieu que algun assetjament similar ha passat o podria passar a Catalunya?

Una interessantíssima i llarga enquesta del Pew Research Center, publicada ja fa dos anys, va concloure que el 70% de nois i noies de 18 a 24 anys que utilitzen Internet havia patit assetjament. Segons les dades recollides per un estudi de Demos.co.uk, periodistes dones experimenten aproximadament tres vegades més els comentaris abusius que els seus companys masculins a Twitter. La principal conclusió és que “la misogínia a Twitter és creixentment preocupant”.

Twitter assegura que s’està prenent molt seriosament el problema. Bàsicament, perquè, ai!, hi ha molts diners en joc. El New Yorker deia que “els trols poden crear efectes de la xarxa contradictoris: com més d’ells n’hi ha, menys valuós econòmicament és Twitter”. La companyia nord-americana pateix una sagnia lenta d’usuaris famosos o de prestigi als Estats Units que comença a sembrar dubtes sobre el seu futur. Qui va ser president executiu de la companyia, Dick Costolo, va reconèixer, en un document d’ús intern que va fer públic el portal TheVerge citat en un article de La Vanguardia d’aquest estiu, que eren incapaços d’impedir els abusos, i que fa molt de temps que no saben com controlar i què fer amb aquest tipus d’usuaris”. Twitter sí que va anunciar fa mesos que, per exemple, estava suspenent massivament comptes que fessin “promoció del terrorisme”. Va dir que havia suspès 360.000 comptes concrets des de mitjans de 2015 fins ara.

Al món anglosaxó, sobretot món periodístic, s’observa un debat intens sobre xarxes socials, assetjament digital i cultura de l’odi. La revista The New Yorker en un article d’aquest mes de juliol assegurava que “molts, potser fins i tot la majoria, dels usuaris de Twitter estan quedant alienats per la toxicitat desproporcionada que una minoria d’usuaris pot propagar, i, en particular, pel tipus d’assetjament que sovint es dirigeix a figures controvertides, moltes de les quals són dones o de minories”.

Qui i com són els trols?

Com a societat, seria bo obrir una reflexió tots plegats sobre el perquè de tant d’odi fonamentat en l’anonimat d’internet. Quin sistema cultural permet o, fins i tot, afavoreix aquest tipus d’atacs? Per què passa? Aquest article no vol ser una crítica als insults a internet o als flames -incendis- absurds de l’olla de Twitter. Em quedaria a la superfície.

Carles Capdevila, director-fundador del diari Ara, explicava en una columna titulada ‘La polemitis ja afarta’ que “les xarxes ens conviden a parlar sense pensar, imposen la brevetat i immediatesa. Ser brillant en poques paraules requereix talent, però insultar breument és barat i cridaner”.

Bàsicament, es podrien descriure dos tipus de trols.

a) El trol espontani o llop solitari

Per què algú decideix invertir el seu temps insultant, assetjant i omplint de mencions una periodista? O per què algú decideix matxacar diàriament una activista social? Hi ha una part de corrent espontani, propi de l’anonimat que permet internet, en el qual qualsevol individu des del sofà de casa seva aprofita per insultar, menystenir i fer escarni de qualsevol cosa que no li agradi. Aquest tipus d’escarni digital el poden arribar a fer “persones normals” amb els que podries parlar tranquil·lament a la feina o al bar sense cap problema. No són agents de l’extrema dreta, ni policies autoritaris, ni gent sense escrúpols. Però a internet -sobretot a Twitter- els hi apareix una agressivitat inusitada.

De fet, la majoria de trols anònims no es consideren trols. Estic convençut que ells, de veritat, no entenen per què els diem trols. No s’adonen de les implicacions (i multiplicació d’efectes col·laterals) que tenen els seus comentaris a la xarxa. Estaria bé que aquests ‘trols de bona fe’ llegeixin el que diu, Whitney Phillips, professora de literatura a la Universitat de Mercer i l’autora de ‘Mapping the Relationship between Online Trolling and Mainstream Culture‘, a Time: “La majoria són persones normals que fan coses que semblen divertides o enginyoses però al mateix temps aquestes coses tenen enormes implicacions en les persones afectades”. El seu estudi, segons matisa, “no és només sobre els trols; és sobre la cultura en la qual creixen els trols”. Això és l’important. No és una cultura de debat, discussió i sentit crític. És una Cultura de la Toxicitat. La Cultura de l’Odi. La Cultura de l’Assetjament. La Cultura del Bullying.

Hi ha, però, un creixent argumentari a favor del trol anònim. Fins i tot reprodueixen aquest argumentari periodistes, polítics i activistes que han rebut atacs a la xarxa:

1) “Els trols diuen coses interessants”.

És cert que hi ha una part de llops solitaris d’internet que aparenten tenir dades i informació interessant. “Són els únics que diuen la veritat”, he sentit dir a algú a Twitter. En una societat individualista com la nostra, els trols anònims més brillants i intel·ligents són gent que fa el seu activisme en solitari des de casa seva i amb un simple ordinador portàtil. Probablement volen guanyar fama, ser coneguts, influir en els polítics i en el vot, somien amb què un tuit seu sigui retuitejat per tuitstars amb milers de seguidors.

Per cert, postadata, això passa sovint. Probablement no sempre som conscients que retuitejant un trol estem alimentant el monstre dels trols anònims, amb més mencions i més seguidors.

2) “La desinhibició digital i l’anonimat ajuda”.

Gràcies a l’anonimat, poden ser lliures i explicar coses que no podrien explicar donant la cara. Però… l’anonimat també ajuda a insultar i assetjar? Estudis psicològics citats per l’article de la revista Time anomenen a això “l’efecte de la desinhibició on line”, on juguen un paper destacat factors com l’anonimat, la invisibilitat, la manca d’autoritat i la comunicació en temps real. Es crea una frontera, gràcies a la fredor d’internet, on fer un insult només costa un click amb el ratolí. “És una desinhibició que es filtra des dels nostres telèfons intel·ligents en tots els aspectes de les nostres vides”, expliquen els psicòlegs.

3) “Tothom té dret a criticar”.

El més important és la llibertat d’expressió, i s’ha d’acceptar que hi hagi un punt de mala educació o d’escarni, en favor de la llibertat. Una de les argumentacions principals dels anònims és que ells fan servir el dret a la crítica, que no es pot censurar internet i que s’ha acabat el temps en què polítics i periodistes no eren criticats (sic!, algú em pot recordar quan va ser aquell temps? Tots sabem de polítics que han rebut trets al clatell i de periodistes que han rebut atacs bomba a casa seva). Una pregunta que fa la premsa nord-americana és si, a banda de l’assetjament digital pur i dur d’una persona, el dret a la crítica inclou la publicació de dades personals, converses no rellevants políticament que estan arxivades sota secret de sumari en judicis o la propagació de rumors falsos sobre la vida privada.

b) El trol creat pel poder polític o empresarial

Però la part més crua de l’assetjament digital no prové d’un ciutadà normal avorrit al seu sofà. Hi ha denúncies que afirmen que una part de l’assetjament digital que està creada, construïda i dissenyada per partits polítics, governs, policies o grans empreses. No és cap teoria de la conspiració.

Governs i grans corporacions transnacionals no es prenen a broma això de Twitter i Facebook. Per què les grans empreses, els governs o els partits polítics s’haurien de permetre el luxe de deixar Internet com l’espai lliure per a la lliure difusió d’opinió i informació que va ser en un principi? A Mèxic, l’actual president Enrique Peña Nieto va ser acusat de crear trols anònims durant les darreres eleccions. L’escàndol es coneix com els “Peñabots”. A Rússia, s’ha denunciat un cas d’una agència que estaria creant centenars d’usuaris anònims a les ordres de Vladimir Putin. A l’Estat espanyol, una empresa va ser denunciada per crear perfils falsos favorables al Partit Popular. Recordeu aquesta notícia? Twitter cierra una red de cuentas falsas favorable al PP, La Razón y la Casa Real. Creieu que Catalunya és un lloc diferent on tot això no passa? Doncs, bé, sí, podria ser que fóssim diferents. O no.

Un cas concret és l’escàndol dels PeñaBots a Mèxic: una xarxa de comptes automatitzades en les xarxes socials, usades pel govern mexicà per difondre propaganda en pro del govern i per marginar opinions discrepants en les xarxes socials. Un important hacker colombià, que ara està pres als Estats Units, va confessar que havia estat contractat per l’equip de l’actual president mexicà Enrique Peña Nieto, per crear aquests ‘bots’. La cadena britànica BBC va arribar a publicar un ampli reportatge sobre aquesta denúncia a Mèxic, i allà explica les campanyes de desprestigi contra activistes o comunicadors, com ha ocorregut amb les destacades periodistes Carmen Artistegui o Lydia Cacho, autora del llibre ‘Los demonios del Edén’ sobre esclavitud sexual a Mèxic.

“Un exèrcit de 75.000 usuaris a la xarxa enviant amenaces, atacs i creant tendències falses d’opinió a Twitter i als blogs”, denuncia l’activista social mexicà Alberto Escorcia, a Barcelona, en una conversa gravada amb el tinent d’alcalde barceloní Gerardo Pisarello. “És possible alterar resultats electorals manipulant massivament la informació i l’opinió compartida a les xarxes socials”, conclou.

La Justícia russa, segons va informar fa poc Euronews, va ordenar que es pagui un euro de compensació a l’activista i periodista Lyudmila Savchuk en un cas que ha posat al descobert l’existència de la branca “virtual” de la totpoderosa màquina de propaganda del president del país, Vladímir Putin. El gener, Savchuk va començar a treballar per l’Agència d’Investigació d’Internet, una fosca empresa ubicada a Sant Petersburg que va resultar ser una fàbrica de trols al servei de Putin. Dos mesos més tard, la jove va ser acomiadada després de filtrar a la premsa local el que s’estava coent en aquelles oficines: centenars de persones treballaven dia i nit per crear corrents d’opinió a favor del president i en contra dels seus enemics.

Això és, en definitiva, el que s’anomena la Tecnocensura. Així ho explica l’activista mexicà Alberto Escorcia.

Amenaça contra la llibertat de premsa

L’assetjament digital –sobretot anònim- és una de les principals amenaces a la llibertat d’expressió i a la llibertat de premsa al món. Aquesta va ser una de les principals conclusions d’unes jornades que va reunir a l’abril a San Francisco a representants de la UNESCO, de l’International Press Institute, Committee to Protect Journalists, el Representant per la Llibertat dels Mitjans de l’OSCE i el Relator Especial de l’ONU sobre la promoció i protecció del dret a la llibertat d’opinió i d’expressió, entre d’altres. Van ser molt clars al respecte: “La conclusió és que el ciberassetjament dóna com a resultats l’angoixa psicològica i l’autocensura, i en alguns casos fins i tot pot venir seguida d’atacs físics”. A més, afirmen que “s’ha demostrat que l’assetjament cibernètic sovint té un fort component de gènere”.

El problema, segons aquestes organitzacions internacionals, és que emparats per la llibertat d’expressió i la manca de regulació a Internet “els assetjadors digitals floreixen perquè estan falsament legitimitats”. El principal argument dels trols és que qualsevol atac a la cultura de l’odi i a la toxicitat seria també un intent de censurar la llibertat a Internet. Però de quina llibertat estem parlant? Llibertat per insultar, per atacar, per assetjar els dèbils, per amenaçar de mort un activista social, per fer la vida impossible a un periodista, per donar dades falses sobre la vida d’un activista, per atacar una actriu per estar grassa o per ser negra, per parlar de la suposada vida sexual d’un polític com David Cameron, per insultar el poble jueu… Cap dels organismes de defensa de la premsa ni els mitjans de comunicació han proposat ni una sola mesura per censurar o prohibir els comentaris a Internet. Les seves propostes són molt diferents i més intel·ligents que cap trista prohibició.

Les campanyes d’assetjament digital poden afectar tothom, però sobretot afecten dones, dones activistes i dones periodistes. Mariona Sanz, una periodista barcelonina que dirigeix projectes a l’Associació Mundial de Diaris i Editors de Notícies i que ha treballat en qüestions de llibertat d’informació a la UNESCO, considera que la cultura tòxica i d’odi a internet està afectant ja molt seriosament els periodistes. Aquí i arreu. Aquesta periodista barcelonina considera interessant convidar tothom a denunciar l’assetjament digital públicament, el que ajudaria a veure la magnitud del problema i, si s’escau, a emprendre accions o campanyes conjuntes. Mariona Sanz destaca l’assetjament que pateixen dones editores, amb alguns casos molt forts, com el de Khalija Ismaliyova, de l’Azerbaidjan, que acaba de ser alliberada després d’un temps a la presó i ha rebut el Premi UNESCO-Guillermo Cano a la Llibertat de Premsa 2016.

Fins i tot l’Organització per la Seguretat i la Cooperació Econòmica (OSCE) ha fet recentment un estudi sobre ‘L’assetjament online a les periodistes dones‘. Dins l’estudi, una enquesta de la International Women’s Media Foundation, citada a l’assaig d’Elisa Lees Munoz, assegura que “gairebé dos terços de les 150 dones periodistes enquestades han experimentat intimidació, amenaces o abús en relació amb el seu treball. Més de 25% de les amenaces “verbals, escrites i/o intimidació física”, incloent-hi les amenaces a família o amics, “va arribar a través d’Internet”. Gairebé la meitat (45%) de les periodistes que van experimentar amenaces digitals van dir que “no saben” qui era l’autor; però una quarta part (27%) va assegurar que l’amenaça provenia d’un funcionari del govern, el 15% d’elles va anomenar la policia com a possible perpetradora. Un article publicat per Marianne Bouchart a la web de la Global Editors Network comença dient: “Tothom, independentment del seu gènere, ha de ser capaç de treballar sense la por de ser insultat, amenaçat o intimidat. Però, per a moltes dones periodistes avui en dia, rebre centenars de comentaris abusius on line s’ha convertit en alguna cosa comuna”. Finalment, es pregunta: “Com podem crear un espai segur a Internet per a dones periodistes i per jutjar els responsables de l’assetjament?”

Vulguis o no vulguis la intimidació, la por a ser objecte d’escarni públic o les amenaces amb difondre informació personal canvien la teva actitud –abans, teòricament, lliure- a les xarxes socials i, de pas, pot modificar la teva tasca com a periodista o com a activista. He parlat d’aquest tema amb molts periodistes a Catalunya. Tot i que no tinc cap estudi ni enquesta, us puc assegurar una cosa: molts d’ells s’autocensuren per l’amenaça dels trols, de la toxicitat de la xarxa i dels usuaris anònims que amenacen de difondre informació personal seva a les xarxes. Fins ara ens ho preníem com una broma. “Don’t feed the troll”, dèiem, i ja està. “Passa d’ells. Hem d’estar per sobre. Bloqueja’ls. És el preu que pagues per ser conegut, per estar a sou dels ciutadans, tothom té dret a dir la seva, s’ha d’acceptar la crítica, mentre no hi hagi amenaces de mort tot és legítim”. Ah, sí? N’estem segurs d’això?

Una nova forma de guerra cultural i ideològica

Molts trols apel·len a la democratització de l’opinió que representen les xarxes socials -“on qualsevol ciutadà pot discutir amb polítics, escriptors i periodistes en igualtat de condicions” (sic)- i a la descentralització dels actors socials que fins ara podien ser emissors d’informació -“ara tots emetem informació i dades, i no depenem només dels grans mitjans de comunicació”-. Però creure en aquesta suposada democratització és una opció de fe. Vivim una sensació de falsa democràcia a internet. Internet va ser vista com una plataforma utòpica per a la llibertat d’expressió i la igualtat social quan va començar a créixer durant la dècada dels 90. No obstant això, avui ja és evident que les desigualtats que estructuren el ‘món real’ s’han traslladat al ‘món virtual’.

Ha nascut una nova forma de guerra cultural i ideològica. La mateixa guerra de sempre, però per altres vies. No és res nou. Però cal ser-ne conscients. En l’era de la Societat de la Informació tota aquesta batalla ideològica i personal a Internet és clau. No és un tema menor.

La Xarxa ja és un espai fonamental per a la construcció d’idees i per a la lluita pel poder entre rivals polítics o econòmics. En definitiva, és un espai per a la creació de corrents d’opinió favorables o desfavorables en qualsevol debat: des de la política a la xafarderia. I dins d’Internet, les xarxes socials s’han convertit, segons el sociòleg Manuel Castells, en el principal instrument d’autocomunicació de masses. “L’eclosió de fonts i canals d’informació ha permès ampliar la distribució i llibertat d’informació però no ha garantit una ciutadania més ben informada i crítica”, deia la professora de Sociologia de la UAB, Sara Moreno.

Els moviments socials, des de la ‘guerrilla informacional’ dels zapatistes de Chiapas fins als ecologistes de Greenpeace, van aprofitar la força d’internet per generar discursos alternatius als dels poderosos. Va ser un instant de llibertat. Ara, però, la revista Time llança un avís: als Estats Units, segons asseguren, els guanyadors d’aquesta batalla cultural a les xarxes socials són els nous moviments socials d’alt-right, segment de les ideologies de dreta que es presenta com una alternativa als conservadors als Estats Units, que va des del Tea Party als que lluiten contra la migració o contra el feminisme.

L’article de Katharine Viner a The Guardian, titulat “Com la tecnologia altera la veritat‘ (traduit al castellà a la revista Ahora) destaca una reflexió del bloguer iranià Hossein Derakhshan, empresonat durant sis anys per la seva activitat a internet: la “diversitat que la World Wide Web havia imaginat originalment” ha estat substituïda per “la centralització de la informació” a l’interior d’unes poques xarxes socials selectes. El resultat està “fent-nos menys poderosos en relació amb el govern i les empreses”. Les empreses de mitjans, les organitzacions polítiques i, fins i tot, aquests trols anònims intoxicadors han perdut el control sobre la distribució del seu periodisme, que per a molts lectors ara “es filtra a través de logaritmes i plataformes que són opacs i impredictibles”.

Les reflexions de Viner a l’article ens haurien de preocupar, i molt:

“Les companyies propietàries de les xarxes socials s’han tornat aclaparadorament poderoses a l’hora de determinar el que llegim i s’han tornat enormement rendibles monetitzant la feina d’altra gent”.

“Actualment hi ha una concentració de poder [en el món de la comunicació] molt més gran que en qualsevol moment del passat”

“Facebook, que va aparèixer el 2004, té ara 1.600 milions d’usuaris a tot el món. S’ha convertit en la manera dominant de cercar notícies a internet per a la gent, i de fet és dominant d’una manera que hauria estat inimaginable a l’era dels diaris de paper”.

“Com ha escrit Emily Bell, els mitjans socials no només s’han empassat el periodisme, s’ho han empassat tot. S’han empassat les campanyes polítiques, els sistemes bancaris, les històries personals, la indústria de l’oci, el petit comerç, fins i tot el govern i la seguretat”.

Cloenda autocrítica

L’article de la revista Time, que ha estat una de les fonts bàsiques per escriure aquestes reflexions, començava així: “Aquesta història no és una bona idea. No per a la societat i certament no per a mi. Perquè del que s’alimenten dels trols és de l’atenció”. Ho sé.

6 comentaris
  • obarba 8 de setembre de 2016 - 9:12

    Sergi,
    Em sap una mica de greu com passes de puntetes sobre aquest tema a Catalunya. Tant que sovint analitzeu com afecten fenòmens globals a casa nostra i en aquest cas ho despatxes amb un “Creieu que Catalunya és un lloc diferent on tot això no passa? Doncs, bé, sí, podria ser que fóssim diferents. O no.”
    Jo, sense participar de la dinàmica político-mediàtica, tinc constància que alguns partits fan servir aquests comptes “trols” per atacar-ne d’altres; molts partits ho fan i fins i tot diria que no se n’amaguen. Em costa de creure que vosaltres no en tingueu constància. Fa temps que penso que és una pràctica lesiva i degradant de la vida pública. Estaria molt bé que en fessiu una mica de recerca i en publiquéssiu els resultats. Potser veuríem tots plegats que les pràctiques clavagueresques de la política no només tenen lloc a l’altra banda de l’Ebre…

    • Sergi Picazo 8 de setembre de 2016 - 11:42

      Oriol,

      Jo puc intuir que els partits, a Catalunya, també fan servir Twitter i altres xarxes amb un interès concret.
      Però no és que passi de puntetes, és que no tinc cap informació ni constància sobre l’ús de trols per part de partits similar al cas dels Peñabots o del govern Putin. Si tu tens constància o informació, envia-la per correu a info@elcritic.cat i ho investigarem.

      gràcies, Oriol, per llegir i per comentar aquestes quatre idees.

      sergi picazo

      • Josep Lluís Garcia Domingo 10 de setembre de 2016 - 22:14

        Ho he estat buscant i no ho trobo, però recordo perfectament haver vist anàlisi de tuits, hashtags i bots de partits polítics a Catalunya, fet per usuaris de twitter, si no recordo malament, amb formació de politòlegs. Segur que ben coneguts per vosaltres que esteu al dia.

        Salut!

  • Tarrako 8 de setembre de 2016 - 13:08

    Curt Schilling, expitcher de la MLB -lliga de beisbol professional dels Estats Units-, va decidir actuar contra els trolls que van insultar greument a la seva filla, va investigar qui estava darrere de cada àlies i va aconseguir que un College expulses a un dels seus estudiants i un treballador dels Yankees també va ser acomiadat. En aquest article està explicada la història:
    http://deadspin.com/curt-schilling-goes-dadmode-on-twitter-trolls-bashing-h-1688969687
    Potser aquest hauria de ser el camí, i com diu el darrer Tweet: recorda que les accions a la xarxa poden tenir repercussions a la vida real.

  • Josep Lluís Garcia Domingo 8 de setembre de 2016 - 22:47

    Bon article, desgraciadament molt escaient pels nostres temps. Dues conseqüències del soroll de twitter que fa temps que em sorprenen són:
    1. La capacitat d’influir i intoxicar altres mitjans considerats clàssics (ràdio, televisió i premsa escrita) on sembla que ja no es pot donar informació sense passar pel que s’ha dit a twitter. Acabem banalitzant la informació de tal manera que cap mitjà sembla ja creïble.
    2. La petjada digital: com el teu perfil de twitter pot determinar canvis en la teva vida, i sobretot fins a quin punt això és just. Parlo, per exemple, del cas de la Marina Pibernat, el Guillermo Zapata o el més recent del jugador de futbol Éric Zárate. Entre tots acabem fent de Santa Inquisició…

    D’altra banda, no veig cap solució que no siguin les xarxes socials tancades: grups d’usuaris organitzats i connectats, amb certa jerarquia, que gestionen les expulsions dels grups en cas de no seguir les normatives. La meva experiència dins d’algun fòrum ben gestionat ha estat sempre positiva: tothom s’hi pot registrar, però si no observes les normes, un moderador et pot expulsar. Una xarxa completament oberta on es permet l’anonimat com twitter perd interès, com molt bé descrius.

    Salut!

  • Muse 11 de setembre de 2016 - 4:49

    Tema molt interessant, titular poc encertat, enfocament pobre.
    El ciberassetjament és un delicte que pot tenir conseqüències penals, de moment la legalitat està per damunt del mitjà emprat per delinquir, no crec que calgui afegir-hi res més, la resta pot ser propaganda perillosa per fer creure que Internet pressuposa inherentment un niu d’impunitat i de destrucció (només cal veure el tipus d’expressions de les cites de Time…). Excepte que el fet que existeixin unitats policials de delictes telemàtics ens obliga a asumir que la privacitat és relativa, ja que els governs podran fer seguiments exhaustius d’activistes i perfils sensibles en interès propi i de fet sabem que ja es fa (a Catalunya també, curiós que ni tan sols es comenti a l’article com si fos més greu que la gent s’insulti a twitter). Això no és culpa d’Internet sinó del tipus de governs electes que tenim i de la manca de transparència i de contrapoders democràtics (nada nuevo bajo el sol).
    La difusió d’informació es pot fer de moltes maneres i fins i tot es pot controlar fins a cert punt a on arriba aquesta informació a través de la xarxa. Quan parlem de confrontar parers, opinar, obrir fòrums de debat (el veritable valor d’Internet, perquè la informació unilateral sense interacció ni retroalimentació ja la teníem abans) cal ser molt ingenu per creure que no s’hi intervindrà des de les diferents esferes de poder. Els perfils privats a les xarxes socials són moderables i els grups també. Els perfils públics han d’assumir les seves limitacions davant els perfils anònims, no hi ha més. D’allà on no es protegeixi la llibertat d’expressió i la participació plural i respectuosa, un ha de voler marxar.
    Aquest tipus de reflexions venint de les fonts citades (revista Time, organismes internacionals, etc) fa olor de propaganda per legitimar el famós passaport digital que ha d’acabar amb el que quedi de l’anonimat (jo prefereixo dir-ne dret a la privacitat) i la llibertat d’expressió a Internet per sempre més. Porten molt temps creant opinió i treballant en aquest sentit, especialment des de l’esfera Clinton i ONU, que és la més visible, però també des de l’establishment europeu i fins i tot des de la indústria de l’entreteniment de masses.
    La neutralitat a la xarxa no existeix perquè no tothom tenim els mateixos mitjans per operar-hi i perquè les eines per operar-hi són de titularitat privada i no auditable, i tal com avança el món aquestes empreses tendeixen al monopoli global i a tenir més poder i ingressos que els propis estats i els seus governs electes. Aquest seria realment el problema dins i fora d’internet. D’altra banda la guerra psicològica és total i com a tal trascendeix formats i suports i per a qui això és evident fora de les xarxes també ho és online. Aquest també seria el problema real (és conseqüència de l’anterior), però precisament Internet és l’únic mitjà que permet obrir bretxa en aquest camp de batalla i malgrat tot, és el més a prop de la democratització de la informació i la llibertat de pensament que hem estat mai, com per anar fent segons quins escarafalls sobre trolls, gent avorrida i acomplexada, narcisistes, maleducats i incívics (repeteixo, els trollejos es poden no permetre, els bots es poden detectar i fer públics, i els assetjaments són delictes). El preu que paguem per tenir Internet és precisament la centralització massiva de dades personals sensibles i privades per part de transnacionals i governs. No són ni els trolls de tres al quart ni la guerra psicològica per controlar la definició cultural i ideològica del sentit comú que ja patim fora de les xarxes.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Sergi Picazo Espai dedicat a la reflexió sobre política, moviments socials i el periodisme en una època convulsa. Temps difícils de neofranquismes, desnonaments, malnutricions, Millets i Bárcenas, consultes prohibides, 23% d’atur i 4% en sobres.

Cerca al blog

Correu: sergipicazo@elcritic.cat Twitter: @sergipicazo Facebook.com/SergiPicazo Youtube.com/SergiPicazo