Cap on va Puigdemont? L’Estratègia de la Tensió Permanent

Som al mes de febrer de l’any 2008. Gabilondo acaba de fer una entrevista al president Zapatero al canal Cuatro pocs dies abans de les eleccions espanyoles. S’acaba l’entrevista, però algú es deixa un micròfon obert. Se sent tot.

—¿Qué pinta tenéis? ¿Qué sondeos tenéis? —pregunta Gabilondo.

—Bien. Lo que pasa es que yo creo que nos conviene que haya tensión —respon ZP.

—A mí me parece que os conviene muchísimo.

—Y luego ya empezar, a partir de este fin de semana, a dramatizar un poco.

—Ya…

—Nos conviene mucho… Si no, la gente…

Carles Puigdemont intenta aconseguir la seva investidura, encara que sigui simbòlica, forçant totes les costures del reglament del Parlament. El TC obliga ‘de facto’ Puigdemont a passar primer per la presó si vol presentar-se a la investidura. El president del Parlament, Roger Torrent, ajorna el ple d’investidura només tres hores abans del previst sense pactar-ho amb Junts per Catalunya. El nucli dur de Puigdemont i la CUP salten junts a criticar ERC. Manifestants independentistes salten els controls policials i porten la protesta fins a les portes del Parlament. La sèrie de Netflix sobre el Procés segueix donant emoció, tensió, picabaralles i conflictes. Hi ha una lluita real pel Poder.

Catalunya ha entrat en una nova escalada de tensió que pot continuar durant els propers dies, setmanes i mesos. Una mena d’Estratègia de la Tensió Permanent. Després de la tardor calenta… vindrà un hivern calent? Hi ha, però, una diferència: a l’octubre, l’augment de la tensió política i social tenia l’objectiu de convocar un referèndum sobre la independència que culminaria amb la DUI; avui, l’augment de la tensió no sembla conduir a una fita similar. Junts per Catalunya no ha presentat encara un programa de Govern, un full de ruta ni un pla concret per al que en la llengua neoprocessista s’anomena ara “implementar la República”. Imaginem un supòsit: si Puigdemont no fos perseguit per la justícia espanyola i pogués ser president… què faria? Declarar novament la independència? Fer efectiva la República que no va fer efectiva a l’octubre? Les amenaces de violència per part de l’Estat ara han desaparegut?

Els processos històrics de canvi, com el que viu Catalunya des de fa alguns anys, són processos complexos i que s’han d’analitzar tenint en compte que es donen sempre en situació d’excepcionalitat. Avancen i retrocedeixen. Es tensionen i se suavitzen. No van mai en línia recta. Ara, sobretot si el moviment social independentista tornés al carrer amb força, el Procés podria retornar a la dimensió desconeguda del post-1 d’octubre. El catedràtic de dret constitucional Javier Pérez Royo afirmava això fa poc: “Tot dependrà del que vulguin fer els independentistes i fins on volen portar ara el desafiament a l’Estat”.

Hi haurà tensió social: “Ja s’ha demostrat abans com els Comitès de Defensa de la República (CDR), l’ANC i Òmnium poden arribar a pressionar els actuals dirigents d’ERC i de Convergència. El moviment social independentista vol tornar al carrer per dir-hi la seva. La indignació no s’ha apagat com algú deia: ha anat ‘in crescendo’ des d’octubre.

URGENT: des dizaines de manifest parviennent à entrer ds le parc du Parlement. Les mossos essaient de les repousser
//
URGENTE: decenas de manifesstantes independentistas consiguen entrar en el Parc de la Ciutadella. Los Mossos no consiguen retenerles pic.twitter.com/OS4AI9Rm7K

— Elise Gazengel (@EliseGaz) January 30, 2018

https://twitter.com/RogerPascual10/status/958390989793710081

Mantenir la tensió i moure’s en l’excepcionalitat

El pla A sobre la taula és únicament fer president Puigdemont. Però, si analitzem els perquès de tot plegat, sembla que el pla A sigui mantenir la tensió judicial i política amb l’Estat i la tensió social entre el moviment de base independentista perquè ningú no afluixi. El pla A és forçar la màquina. Amb microdesobediències. El nucli dur de JxCat necessita mantenir l’excepcionalitat. Si no es manté la tensió i l’excepcionalitat, Puigdemont tindria un problema quedant-se sol a Brussel·les: no hi ha un programa polític, no s’ha presentat cap full de ruta, no poden tornar a fer la DUI que ja es va fer, no poden tornar a votar en un referèndum, no poden implementar la República sense desobediència. Per tant, semblaria que l’objectiu serà ara moure’s en l’excepció.

Junts per Catalunya i Puigdemont seguiran insistint fins al final en la seva investidura, forçant la situació legal i posant la nova Mesa del Parlament, encapçalada per la nova figura política emergent a ERC, Roger Torrent, en una situació molt complexa, davant la possibilitat de rebre noves querelles i, fins i tot, la presó preventiva. La Mesa anterior va exposar-se a un procés judicial per fer un referèndum. Ara, tot l’independentisme veu clar que la Mesa actual s’hagi d’exposar a un procés judicial per investir un president de la Generalitat? La investidura de Puigdemont podrà tenir un caràcter simbòlic molt potent tant a Europa com per enfonsar encara més el Partit Popular, però al final serà la investidura d’un president autonòmic.

“L’única manera de no quedar en l’oblit en un llarg exili a Brussel·les si les coses a Catalunya canviessin és abonar-se a l’Estratègia de la Tensió”

Puigdemont vol posar contra les cordes l’Estat espanyol a cop de tuit i d’imatge de ‘Telenotícies’. El president-periodista es mou millor que ningú en l’entorn de la comunicació de masses, les noves tecnologies de la informació, les xarxes socials i les rodes de premsa en múltiples idiomes. Vol posar-se al centre de la tempesta. Està en una situació molt difícil de resoldre: ha guanyat contra tot pronòstic i va prometre que tornaria si guanyava les eleccions, i no ho està complint. El problema, segurament, va ser continuar amb una campanya independentista màgica on, segons deien, si guanyava Junts per Catalunya es tiraria endavant la República Catalana independent i el Govern a l’exili tornaria sense cap problema. Però ara l’única manera de no quedar en l’oblit en un llarg i incert exili és abonar-se a l’Estratègia de la Tensió.

Des de Brussel·les, lluny del Parlament de Catalunya i sense contacte directe amb el partit ni amb la massa social ‘indepe’, Puigdemont necessita mantenir-se al centre de qualsevol polèmica sigui la que sigui. Estar a l’exili no fa feliç ningú. Òbviament, Puigdemont no busca quedar-se en aquesta situació. Òbviament, Puigdemont busca la millor manera possible per ser president i, alhora, evitar que l’Estat espanyol el tanqui a la garjola per temps indefinit com ha fet amb Junqueras, Forn, Cuixart i Sànchez. Té tota la legitimitat per fer-ho. És probablement una de les poques sortides que li ha deixat l’Estat. No es quedarà de braços plegats veient com el 155 s’aplica a tort i a dret. Ningú no pot cedir. L’escalada verbal i política anirà en augment. Això només és el principi.

No es pot analitzar l’actuació de Puigdemont o de Rajoy en el buit, sinó en el seu context: autonomia suspesa, un Govern entre l’exili i la presó, activistes socials empresonats ‘sine die’, amenaces judicials sobre una trentena de polítics catalans, l’aparell de l’Estat espanyol a tota màquina i un enorme caos jurídic on ningú no sap ja dir on som. Juristes consultats pel mitjà ‘Nació Digital’ asseguraven que la situació actual és de “llimbs jurídics”, “llacuna parlamentària” o “matèria espiritual”. Una situació insòlita.

“Una possibilitat oberta és mantenir la tensió a l’alça fins a provocar unes noves eleccions a Catalunya”

I quins són els plans de Puigdemont i del seu nucli per als pròxims anys? Aquí s’entreveuen diferències sensibles entre els dos futurs socis de Govern sobre si convé o no mantenir l’estratègia de la tensió: ERC i la nova Convergència entorn de Puigdemont. Així ho explicava fa poc el subdirector de l”Ara’, David Miró: “A grans trets, la diferència amb ERC és que l’expresident considera prioritari mantenir un grau de tensió elevat per mostrar l’excepcionalitat del moment històric”. Aquí, segons l’anàlisi de Miró, “Puigdemont té un aliat en la CUP, que, tot i ser els únics que van avisar que el camí seria llarg i costerut (res de ‘de la llei a la llei’ i altres ‘mantres’ dels juristes del Procés), no tenen previst en el seu ADN res que no sigui el xoc directe amb l’Estat”.

Una possibilitat en el marc de l’estratègia de la tensió és anar a noves eleccions. Dirigents de Junts per Catalunya ja han amenaçat amb uns segons comicis. Segurament creuen que podrien obtenir un millor resultat gràcies a la tensió política i judicial entorn de la figura de Puigdemont i obtenir un major avantatge respecte a l’ERC d’Oriol Junqueras.

Al PP ja li convé molt la confrontació amb els independentistes

Actualment, la Generalitat està controlada, com si tingués majoria absoluta, pel partit que ha obtingut pitjors resultats el 21-D, el Partit Popular, amb 4 diputats. Enmig de tots els casos de corrupció des de la Gürtel fins al diner negre del PP del País Valencià, Rajoy prefereix respondre preguntes sobre Catalunya abans d’haver de parlar sobre Bárcenas, ‘El Bigotes’ o Francisco Camps. “La segunda, ya tal…”, recordeu que deia Rajoy. Per tant, al PP li servirà sense complexos un escenari de tensió contra Puigdemont i contra l’independentisme. Més Guàrdia Civil, més “lo encontraremos aunque sea en el maletero de un coche”, més escorcolls provocatius a Òmnium i a l’ANC i més detencions polítiques.

L’Estat probablement no farà cap reforma constitucional ni iniciarà cap diàleg per satisfer la demanda catalana. De fet, el PP no pot abaixar la guàrdia en el conflicte català: té por de l’allargada ombra de Ciutadans, que té moltes ganes de presentar-se com “la solución al problema catalán”.

La politòloga Núria Alabao, en un article a CRÍTIC titulat “Els ‘neocon’ tenen un pla per a Catalunya (i per a Espanya)”, explicava com “l’eix nacional que Catalunya torna a posar sobre l’escenari ofereix als neoconservadors [del PP i de Ciutadans] l’oportunitat d’or per al seu ressorgiment”. És una oportunitat que la FAES no vol desaprofitar “perquè s’haurà de definir un gran projecte espanyol que encara no està definit”, en paraules d’Álvarez de Toledo. Alabao ho compara amb l’estratègia seguida per altres dretes populistes a Europa: “Si extrapolem el camp ‘populista’ que està funcionant a la ultradreta europea, veiem que la qüestió nacional —Catalunya i potser, si el pla els funciona, també d’alguna manera el País Basc— pot complir el mateix paper que la islamofòbia o l’antiimmigració en altres països: cohesiona, culturitza la desigualtat, i condensa les preocupacions materials de certes capes socials”.

I l’esquerra, què?

I què ha de fer l’esquerra davant d’aquest panorama de ‘guerra cultural’ i ‘batalla política’ entre Puigdemont i els ‘neocon’ espanyolistes? Si contribueix a la tensió i s’enfronta contra ells, ajuda a imposar el ‘frame’ de l’Estratègia de la Tensió. Si no fa res i parla d’altres coses, abandona el principal debat del país i s’automargina de la centralitat.

La tensió política, la situació excepcional, el moment inèdit, etc., són terrenys de joc que permeten fer polítiques que en un moment normal serien impensables. Pura ‘Doctrina del Xoc’ de Naomi Klein: Junts per Catalunya aprofita una situació de crisi política, una societat en estrès posttraumàtic i les respostes autoritàries de l’Estat per dur la situació a un abisme de tal magnitud que ERC i la CUP gairebé no poden negar-li el suport a qualsevol de les seves propostes. Els republicans i els cupaires tornen a haver d’empassar-se el gripau de donar la presidència a un partit de dretes. S’ha de matisar que ERC s’hi està enfrontant més durament que mai després del 21-D —de fet, la decisió de Torrent ha fet enfadar bona part dels parlamentaris neoconvergents— i que la CUP ha demanat a Puigdemont en diverses ocasions un programa concret per tirar endavant la República, explicacions pel ‘cas Palau’ o la retirada dels concerts a les escoles de l’Opus Dei per poder defensar entre els seus un vot a favor de la investidura de Puigdemont.

Tanmateix, hi ha un problema de fons per a les esquerres sobiranistes a Catalunya: ERC té la seva pròpia agenda, la CUP té la seva pròpia agenda i els Comuns tenen la seva pròpia agenda. I, ara mateix, aquestes agendes polítiques no coincideixen.