05/03/2017 | 20:00
Fa 20 mesos, l’espai Feminisme Crític s’estrenava amb aquest text: “Cinc raons per les quals la igualtat entre dones i homes és un miratge”. Avui, totes cinc raons segueixen sent vàlides; però, a més, som en un moment amb grans transformacions, sobre les quals cal estar alerta. Algunes coses han canviat a millor (qui havia de dir que el feminisme estaria en boca de tothom?); d’altres, malauradament, a pitjor (els drets sexuals i reproductius mai no havien estat tan en perill a l’OCDE). A continuació des de l’Observatori IQ de la Vida Quotidiana us expliquem cinc noves situacions plenes de potencialitats però també d’amenaces, que mostren per què cal seguir sent feminista avui. Cinc canvis socials —explicats amb cinc gràfics que publiquem per primer cop— que ens obliguen a seguir sent feministes avui.
1. Les dones tenim un major nivell educatiu que els homes, però estudiar ens serveix menys
El baix nivell educatiu de les dones, esgrimit sovint per justificar situacions com el predomini masculí en els llocs de decisió econòmica, social i política, és un mite. Entre la població adulta amb educació superior, la majoria són dones. Tanmateix, aquest fet no es veu reflectit en un canvi proporcional pel que fa a la posició econòmica i de prestigi social. No solament hi ha un “sostre de vidre” pel que fa a l’èxit professional, sinó que existeix un “terra enganxós”: les dones són majoria en posicions econòmiques i laborals més desavantatjades. I això val tant per a les dones amb baixos nivells formatius com per a les dones amb alts nivells formatius. Estudiar serveix a les dones per progressar econòmicament? Sí. Els serveix en la mateixa mesura que als homes? No. Com a exemple, podeu mirar el gràfic següent, on es mostra com les dones estan sobrerepresentades entre les persones amb rendes de pobresa i estudis superiors, i infrarepresentades entre les persones amb estudis superiors i feina remunerada.
2. La revolució tecnològica ha arribat al món de la reproducció… i també hi ha arribat el capitalisme salvatge
La ja clàssica del feminisme dels anys setanta Sulamith Firestone imaginava l’ús de la tecnologia per a finalitats reproductives com un instrument per a l’alliberament femení. Avui no solament els gàmetes poden ser donats (òvuls i espermatozous), sinó que és possible que una dona, diferent de la que aporta l’òvul i de la que aporta el desig de maternitat (si és que n’hi ha), sigui qui gesti el fetus. Això ha obert una multiplicitat de fórmules possibles per a la reproducció humana, però també un important debat bioètic i de gènere. És desitjable la separació total entre els elements biològics de la maternitat (ja sigui la gestació o l’aportació dels propis òvuls) i la maternitat o paternitat com a projecte de vida?
Els debats bioètics assoleixen una nova dimensió a causa de la globalització i de les immenses desigualtats econòmiques entre les persones. Pot esdevenir la gestació subrogada una forma d’explotació en els contextos socials més desafavorits? És el consentiment previ l’únic o el principal requisit necessari per garantir els drets de les gestants? És acceptable que el cos de les dones (o el treball d’aquest cos) sigui posat en venda en el mercat capitalista global, com si es tractés d’un objecte o servei separat de les dones mateixes? Un dilema polític, econòmic i ètic, que sense l’aportació d’una mirada feminista quedarà mal resolt, o fins i tot pot portar el terme “subordinació femenina” a tot un nou nivell.
3. Les dones prenen cada cop més la paraula, però les resistències també augmenten
En els darrers anys hem vist com el terreny dels blogs i dels lideratges d’opinió a les xarxes socials perdia la seva hegemonia masculina, amb dones i, tot sovint, feministes, guanyant protagonisme. També hem vist, si no un augment de dones en l’àmbit dels i de les electes, sí en posicions de portaveu o lideratge, amb casos com el d’Ada Colau, Inés Arrimadas, Anna Gabriel, Carme Forcadell o Neus Munté. Així, comptant les quatre principals figures de les formacions polítiques (president/a del partit, portaveu de partit, president/a del grup parlamentari i portaveu parlamentari/ària) dels partits amb representació parlamentària, l’hegemonia masculina ha disminuït fins al 61,9%. A més, la presidenta del Parlament, la vicepresidenta del Govern de la Generalitat i l’alcaldessa de Barcelona són tres dones. Aquest fet s’ha vist reflectit en el repartiment de temps als mitjans de comunicació (mireu el cas dels mitjans catalans en el gràfic següent).
Però semblaria que aquest nou protagonisme ha anat aparellat amb un increment de la violència masclista a les xarxes, amb diversos episodis de misogínia dirigida a polítiques. La violència masclista s’adapta als nous mitjans i es regira contra el que el masclisme no pot suportar: que les dones prenguin la veu, que siguin lliures, protagonistes i poderoses. El Consell de l’Audiovisual de Catalunya ha publicat recentment un informe on es recullen blogs i canals de YouTube dedicats exclusivament a continguts masclistes. No us perdeu aquest informe: no us deixarà indiferents.
4. Més igualtat en la parcialitat… però a la baixa
Que no ens porti a engany el títol que hem triat. La parcialitat (principal forma de precarietat laboral femenina, que deixa les persones que la viuen sense un sou suficient per viure avui i sense una pensió per envellir fora de la pobresa) continua sent un fenomen eminentment femení. Ara bé, els anys de crisi han fet que el percentatge de feminització baixi, malauradament, a causa de la incorporació de més homes a aquesta modalitat contractual. La crisi ha fet també que succeeixi un canvi en les raons que esgrimeixen les dones per no tenir aquesta mena de contracte, mentre que les raons dels homes no varien. Baixa el percentatge de dones que argumenten obligacions de cura com a causants de la manca d’accés a les ocupacions a jornada completa. En canvi, augmenten les que afirmen que, si se’ls oferís un contracte a temps complet, l’agafarien. En el cas dels homes, les obligacions de cura segueixen sense, pràcticament, aparèixer a la foto.
5. S’entén millor la violència des de les institucions, però la protecció no és efectiva
Les propostes de la comissió d’estudi al Senat i del Pacte Nacional contra la Violència de Gènere, així com el compromís de la incorporació dels mandats del Conveni d’Istanbul (vegeu l’article d’aquest mateix blog “Propera parada: Istanbul (contra totes les violències masclistes”), que estableix, per exemple, que les criatures han de ser considerades víctimes directes de la violència masclista, o que aquesta violència va més enllà de la que es produeix dins del món de la parella, apunten a un progrés cap a una millor atenció i sensibilització de les institucions en relació amb el fenomen.
Tanmateix, mentre esperem el canvi normatiu que ha de venir, continua el degoteig de dones assassinades en casos extrems de violència masclista en l’àmbit de la parella (l’única reconeguda com a tal i registrada a les dades oficials). Entre el 19% (l’any 2012) i el 37% (el 2016) de les dones assassinades al llarg dels últims 10 anys havien emès una denúncia per violència masclista. I, malauradament, l’evolució de les dades no indica que puguem considerar excepcions els casos amb denúncia, en què les dones haurien de comptar amb la protecció de l’Estat, i on la fallida d’aquest —de tota la societat— en la seva protecció les porta a la mort.
Com heu vist, tenim motius per estar esperançades, però tenim encara més motius per seguir sent feministes. Per això a iQ estem decidides a seguir mesurant, analitzant i difonent dades que ens recordin aquestes i moltes altres raons. Estem embarcades en un projecte de micromecenatge que ens permetrà tenir un nou Observatori iQ, i al mes de maig i disposarem d’una nova web i de més infografies gràcies el suport de 200 micromecenes que volen fer possible que el nostre projecte estigui a l’altura dels canvis dels temps: més fàcil, accessible i visual. Queden pocs dies —fins al 12 de març— per col·laborar-hi. Si t’agrada el que fem, encara hi ets a temps.