Crític Cerca
Dades

Cinc mantres neoliberals que estan trontollant amb el coronavirus

Així serà el món després de la crisi de la Covid-19: fracassaran els dogmes que han dominat l’economia els últims 40 anys? CRÍTIC parla amb economistes, amb sociòlegs i amb experts en fiscalitat, en renda bàsica i en deute.

15/06/2020 | 06:00

Gràfics de l'entrada de la Borsa de Barcelona / ANDREA ZAMORANO

“És el moment de pensar l’impensable”, proclamava el president francès, Emmanuel Macron, en una entrevista. El conservador Financial Times publicava a principis d’abril un editorial que apuntava en direcció contrària a la línia habitual: “S’hauran de posar sobre la taula reformes radicals que reverteixin la direcció política dominant de les últimes quatre dècades”. En l’estil sobri alemany, s’afegia a la reflexió Wolfgang Schäuble, l’exministre de Merkel que va aconseguir guanyar-li el torcebraç a la Grècia de Varufakis: “Hem de reajustar la relació entre l’Estat, l’economia i la societat. Viurem canvis estructurals”. Els discursos de l’elit política europea van carregats d’aires transcendentals que sembla que farien trontollar els dogmes neoliberals dels últims 40 anys.

La recessió just acaba de començar i encara és una incògnita si els canvis en les paraules es traduiran en fets. Les mesures preses pels centres de poder econòmic europeus i internacionals, de moment, rebaixen l’èpica d’un retorn socialdemòcrata. CRÍTIC planteja aquí cinc dogmes neoliberals que avui dia estarien trontollant, i demana l’opinió als economistes Antoni Soy i Guillem López Casasnovas; la investigadora del centre de recerca Dimmons Mónica Grau; el vicepresident de la Xarxa Renda Bàsica, David Casassas; el portaveu de Fiscalitat Justa, Xavi Casanovas; la sociòloga i membre de l’Auditoria Ciutadana del Deute Iolanda Fresnillo, i la investigadora de l’Institut de la Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA-UAB) Filka Sekulova.

“L’Estat s’ha d’aprimar”

L’any 2010, els efectes de la Gran Recessió començaven a amenaçar les finances dels estats del sud d’Europa. El camí a seguir establert per Brussel·les i Berlín era clar: calia retallar despeses per reduir el deute, i així sanejar els comptes. Els governs català i espanyol van coincidir en aquest diagnòstic i van aplicar-lo. Deu anys més tard, la nova crisi ve de la mà d’un virus que ha portat el sistema sanitari al límit. Hi ha un consens polític aparent que ara no toca fer el mateix. Quim Torra diu que “aquest país no farà cap retallada” i cap partit de l’oposició tampoc no s’atreveix a demanar-ne. Els governs, a tots els nivells, han aprovat ajudes i bonificacions fiscals que faran augmentar el deute públic.

Aquest consens no existeix a l’hora de mirar enrere. Per a Guillem López Casasnovas, catedràtic d’Economia de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), aquelles retallades eren inevitables: “Ens les imposaven des d’Europa, que era qui assumia la factura. Tenien motius per malpensar del nostre dèficit públic quan España iba bien. El context actual és diferent”.  A la Unió Europea, la lectura d’aquesta crisi també agafa distància del 2010, i la Comissió planteja atorgar més pes als estats. S’ha aprovat un decret que els permet entrar temporalment al capital d’empreses estratègiques. Malgrat que nombrosos mitjans ho defineixen com a nacionalitzacions, l’exsecretari d’Indústria de la Generalitat Antoni Soy rebutja aquesta etiqueta: “Brussel·les decideix socialitzar les pèrdues de les grans empreses i privatitzar els beneficis un cop estiguin recuperades. Nacionalitzar no és això”.

Soy també és escèptic amb la idea que les retallades són aigua passada. Si bé és cert que la UE ha rebaixat l’exigència de no superar el 3% de dèficit públic (fixada des del 1997), només es tracta d’una mesura temporal: “Ningú ha dit a la UE que, un cop passi la fase més excepcional, aquestes normes es puguin deixar de complir”. L’exsecretari remarca que la situació s’agreuja amb l’article 135 de la Constitució, que obliga a prioritzar el pagament del deute i els interessos al davant de qualsevol altra despesa: “Mentre hi hagi aquesta espasa de Dàmocles sobre el dèficit públic, d’algun lloc hauran de retallar. No hi ha espai per a mesures keynesianes”. L’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIREF), un organisme públic que té per missió assegurar l’estabilitat pressupostària, ha publicat un informe que ja parla d’ajustaments. Segons l’AIREF, per tornar als nivells de deute previs al coronavirus, Espanya necessitarà passar per dues fases: Primer, “un exercici de consolidació fiscal similar al realitzat en la dècada passada” fins al 2030, i segon, no tenir cap dèficit públic fins al 2038. L’exministre grec d’Economia Iannis Varufakis s’ha sumat a la mateixa previsió, però amb paraules ben diferents: “D’aquí a un any, la ‘troica’ arribarà a Madrid i exigirà una austeritat massiva per tancar la bretxa del dèficit”. En una entrevista a Catalunya Ràdio, l’actual impulsor de DiEM25 alertava el Govern d’Espanya: “Es veuran forçats a introduir l’austeritat als mateixos nivells que Grècia en la crisi anterior”.

“El deute s’ha de pagar sempre, sense excepcions”

Com s’observa en el cas espanyol, el deute és un element cabdal en l’economia d’un Estat. Les negociacions que determinen quan, com i amb quins interessos s’han de tornar els deutes poden marcar el destí polític d’un país, i generalment el Sud global és més vulnerable davant els seus creditors. Aquest no és un fenomen nou. Diversos indicis assenyalaven abans del coronavirus que algunes economies dels països pobres estaven sobreendeutades. La situació actual les tensa encara més i, en alguns casos, a tot això s’hi suma la fuga de capitals: com que no són una inversió segura, els diners internacionals marxen. 

“Només al mes de març, es van retirar 83 milers de milions de dòlars dels països emergents. La desinversió és un senyal de la magnitud de la crisi a escala global, superior a l’impacte de la recessió del 2008. Això agreuja la crisi dels afectats: l’agència de qualificació Fitch assenyala que l’Argentina i el Líban ja han entrat parcialment en suspensió de pagaments”.

El 14 d’abril, el Fons Monetari Internacional (FMI) va fer públic que almenys 100 països li havien demanat crèdits per poder afrontar les seves despeses. El G20 també es va moure amb una moratòria per a 77 països pobres, que podran ajornar fins al 2021 els seus pagaments. Per a l’Auditoria Ciutadana del Deute, aquesta mesura no és cap atac de generositat. “Si no haguessin pres aquesta decisió, se l’haurien trobat. Això és un indicador que el G20 està veient la perillositat del tema. Hi ha un risc important que els països entrin en default (suspensió de pagaments)”, explica la sociòloga i experta en deute Iolanda Fresnillo. L’entitat, que sempre s’ha oposat a aquest mecanisme pel fet de considerar-lo un cercle viciós de desigualtat, creu, de fet, que la maniobra del G20 busca precisament el contrari: “És com una pica que va rebent gotes d’aigua i està a punt de desbordar-se però que no arriba mai a fer-ho. Ara, hi ha desbordament. Si 100 països deixen de pagar, es posa tot el sistema en escac. Per això necessiten rebaixar la pressió”. Fresnillo opina que, encara que pugui semblar el contrari, “l’objectiu d’aquestes mesures és garantir la continuïtat del sistema de deute, continuar l’extracció de recursos del Sud cap al Nord”.

La qüestió s’ha col·locat al centre de l’agenda política en diversos països africans. El primer ministre d’Etiòpia, Abiy Ahmed, ha demanat en un article a The New York Times la cancel·lació del deute per evitar un “desastre humanitari”. En la mateixa línia, però sense cap referència explícita al deute, l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) ha alertat que, “si no es prenen mesures”, la crisi del coronavirus pot provocar episodis de fam “de proporcions bíbliques”. Amb tot, la demanda ha ressonat en entorns progressistes dels països rics, i un grup internacional de 300 legisladors liderats per Bernie Sanders i Ilhan Omar han afegit pressió amb una carta al Banc Mundial i al Fons Monetari Internacional. Molts països creditors s’han mostrat oberts a renegociar, però la directora de l’FMI, Kristalina Georgieva, ha avisat: “Gastin tot el que puguin, però guardin els rebuts”.

“Els impostos ofeguen l’economia”

Si la despesa i el deute no es toquen, gairebé l’única sortida són els ingressos. I, en aquest camp, Espanya no parteix des d’una posició avantatjada. Segons les dades de l’Eurostat, l’oficina d’estadística de la Comissió Europea, la pressió fiscal espanyola és del 34,4%, sis punts menys que la mitjana de la zona euro. Si la fiscalitat espanyola fos equivalent a aquesta mitjana, es recaptarien aproximadament 70.000 milions d’euros més l’any: unes 20 vegades el pressupost de l’ingrés mínim vital.

La pandèmia ha encès aquest debat en moltes latituds, i governs com l’italià o l’argentí han plantejat la creació d’un nou impost per als més rics. Segons un estudi de tres acadèmics especialitzats en fiscalitat de la Universitat de Berkeley i de la London School of Economics, una taxa europea temporal a la riquesa podria cobrir en només 10 anys el forat generat pel coronavirus. La base de la proposta de Landais, Saez i Zucman és gravar un 1% del patrimoni a l’1% més ric. Podemos ha proposat la creació d’aquest mateix impost a Espanya, però la posició del PSOE en aquest tribut és ambigua i no és clar si Pedro Sánchez el tirarà endavant.

A Catalunya, la Plataforma per una Fiscalitat Justa ha proposat una sèrie de mesures de xoc en la mateixa línia. Tanmateix, el seu portaveu, Xavi Casanovas, considera que el sistema fiscal espanyol ja estava debilitat abans del coronavirus, i que cal resoldre les mancances estructurals: “Tenim un nivell de frau molt elevat i moltes deduccions poc justificables”. El cas de l’impost de de societats és paradigmàtic. L’any 2016, Espanya ja s’havia recuperat de la crisi (el seu PIB era més gran que el 2007), però les empreses pagaven menys de la meitat.

El catedràtic López Casasnovas coincideix en la idea de reequilibrar l’impost de societats amb el de la renda, però creu que les reformes hauran d’esperar: “No és el moment d’augmentar la pressió fiscal”. L’exconseller del Banc d’Espanya sí que demana intensificar la lluita contra el frau fiscal: “Aquesta falta de recaptació mina la capacitat de l’Estat per actuar en bé de la gent”. Des de Fiscalitat Justa se sumen a la reivindicació, però repliquen que “només amb això és inviable cobrir la caiguda d’ingressos que tindrà l’Estat del benestar”.

Sigui com vulgui, un dels reptes principals davant qualsevol reforma és evitar una fuga de capitals. Antoni Soy creu que una pujada d’impostos als més rics és necessària però també un risc, ja que pot afavorir “el dúmping fiscal que ja es produeix en diferents territoris de la mateixa Unió Europea, com ara els Països Baixos o Irlanda, o fins i tot dins d’Espanya, com passa amb la Comunitat de Madrid”. Per evitar-ho, la proposta de l’impost a l’1% dels economistes de Berkeley és que aquest s’apliqui a escala europea. Xavi Casanovas, de Fiscalitat Justa, creu que sovint s’exagera el risc d’aquesta evasió. Casanovas posa l’exemple de Guipúscoa, on es va implantar un impost a la riquesa del 2013 al 2014. Segons els càlculs de les impulsores de l’impost, només 49 contribuents van deslocalitzar-se, mentre que 7.500 sí que el van pagar.

“La renda bàsica és una utopia”

“Amancio Ortega deu tenir molts diners, però és un ciutadà. El tema és entendre la renda bàsica com un dret de ciutadania, com el dret a la sanitat pública”. David Casassas, vicepresident de la Xarxa Renda Bàsica, deixa clar que no reclama una mesura més per pal·liar els efectes de la crisi, sinó un replantejament estructural. Des que va esclatar la crisi del coronavirus han sorgit moltes veus en defensa d’una renda mínima, però no totes sonen igual. L’exportaveu d’Economia de Ciutadans Toni Roldán se sumava a la demanda al mes de març perquè “les polítiques econòmiques s’han d’adaptar als diferents moments” i Luis de Guindos, exministre d’Economia de Rajoy, hi va donar suport. Fins i tot Quim Torra ho va afegir a la seva llista de demandes a l’Estat.

Tots coincideixen que l’Estat ha de fer arribar diners (almenys) als sectors més empobrits de la societat i (almenys) durant els propers mesos. En el fons, aquesta complicitat és més semàntica que econòmica. Sota el paraigua del concepte de renda bàsica hi cap una multitud de mesures concretes que poden perseguir objectius econòmics oposats. Una renda bàsica pot ser universal o restringida, temporal o permanent, i fins i tot pot estar dissenyada per redistribuir la riquesa o per substituir l’Estat del benestar.

Els detalls del disseny de la mesura, doncs, són determinants. I, en el cas de l’ingrés mínim vital (IMV) que ha aprovat el Govern espanyol, molts d’aquests detalls no satisfan la Xarxa Renda Bàsica. Només tindran dret a cobrar-la les rendes més baixes. David Casassas creu que les persones que el rebin tenen pocs incentius per agafar una feina, ja que, si pugen els seus ingressos, deixaran de rebre (almenys parcialment) l’ajut. Com a resultat, Casassas creu que s’alleuja però es perpetua la precarietat. També destaca els costos administratius d’haver de dedicar personal i infraestructura pública a comprovar si cada persona que el demana compleix els requisits per rebre’l o no. Malgrat que se superessin parcialment aquestes dificultats, la Xarxa Renda Bàsica remarca una diferència de fons: “L’ingrés mínim vital espera fins que la gent naufragui per llançar-li un salvavides. La renda bàsica pot fer que ningú naufragui”.

Des d’una perspectiva de l’economia feminista, la investigadora del centre de recerca Dimmons Mónica Grau dubta de les bondats de la renda bàsica universal: “No canviarà per si mateixa les desigualtats institucionalitzades en tot el sistema econòmic. Atesa la precarietat del treball feminitzat, pot ser que per a moltes dones aquesta prestació sigui més interessant que el mercat laboral i al final s’apuntalin encara més les tasques no remunerades de criança i cures en les dones”.

Un cop més, l’efervescència d’aquest debat és internacional. A principis de maig, el Govern finlandès feia públiques les seves conclusions definitives sobre el seu experiment de renda bàsica per a persones aturades, que va dur a terme entre el 2017 i el 2018. L’informe explicava que “els receptors de l’ingrés estaven més satisfets amb les seves vides i experimentaven menys tensió mental que el grup de control”, però admetia que no va donar-se una millora significativa en la recerca de feina. Segons una enquesta del centre d’estudis alemany eupinions feta a finals de març, el suport a la renda bàsica universal és majoritari a Europa: el 71% dels ciutadans hi està d’acord.

“L’economia ha de créixer”

A mitjans abril, 22 acadèmics van publicar un estudi sobre biodiversitat a la revista Conservation Letters. Els investigadors, d’universitats com Oxford (Regne Unit), El Rosario (Colòmbia) o l’Autònoma de Barcelona, arriben a una conclusió que xoca amb un dels principis més bàsics del capitalisme: el creixement econòmic. “La velocitat de l’augment del PIB global està vinculada amb la velocitat de la destrucció de la biodiversitat. Són incompatibles”, explica Filka Sekulova, de l’Institut de la Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA-UAB). “No pot haver-hi creixement verd sense decreixement gris. Si volem impulsar indústries com les energies renovables, primer cal que d’altres deixin espai. Sense això, els augments d’eficiència tecnològica creen un efecte rebot: en lloc de consumir menys recursos, produïm més”, afirma la investigadora, que demana reduir especialment el consum d’energia, de carn i de transport d’alta velocitat.

Una de les recomanacions principals de l’estudi és abandonar el PIB com a manera de mesurar l’economia. “El PIB per si sol no està malament: és un indicador econòmic més” —matisa Flika Sekulova—; “el problema és que ha estat l’únic. S’ha convertit en una religió que guia totes les polítiques públiques”. Altres sectors de l’economia crítica coincideixen a assenyalar les limitacions del PIB. Per a la investigadora en economia feminista Mónica Grau, “és un indicador excessivament mercantilista: no representa del benestar de les persones. No inclou tota l’economia de les cures, aquells treballs que sostenen la vida però que sovint no estan remunerats”. Com a alternativa, la investigació proposa l’indicador de progrés genuí (IPG), ja que aquest té en compte el treball reproductiu o la degradació ambiental. Tot i això, Sekulova insisteix en la necessitat de “no camuflar els impactes negatius sota un únic indicador monetari” i mesurar separadament la desigualtat, l’extracció de recursos o les emissions de CO₂.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC (aparició a finals de 2020).

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies