Crític Cerca
Dades

Coses que les feministes ja sabem sobre la reforma horària

04/05/2016 | 00:10

jorge anguita m
Els temps a les ciutats són insostenibles / Jorge Anguita

Que l’organització dels temps al nostre país és insostenible i obliga les famílies a arranjaments impossibles és un fet innegable. Mil vegades hem sentit a parlar de les jornades partides, de la conciliació, dels horaris escolars. En els darrers anys a Catalunya s’ha creat una comissió parlamentària i després un Consell Assessor del Govern per a discutir la reforma horària. Aquest Consell, orientat cap a una reforma normativa, valora diferents impactes socials dels horaris actuals, i senyala les especificitats del cas espanyol i català, fonamentalment l’horari partit i l’endarreriment d’algunes activitats que estructuren els nostres dies. Tanmateix l’abordatge d’aquestes especificitats s’hauria de despendre d’una mirada més estructural del problema dels temps, que no és un problema d’ineficiència, és un problema de profunda injustícia. Mireu, a la gràfica següent, les diferències en els temps mitjans dedicats en un dia a les principals activitats, en particular les activitats I i II.

IQ_2015_temps (1)

Així doncs, celebrem l’entrada del debat a l’agenda política, a portes de la segona dècada del segle XXI, quan ja als anys 80 del segle XX les feministes italianes van posar la qüestió sobre la taula. Elles van arribar a proposar mitjançant iniciativa legislativa popular la Llei dels Temps l’any 1990. 30 anys no són res per a la interpel·lació que proposava el seu preàmbul: la gran lluita de la classe treballadora va ser per regular 8 hores per a la feina, 8 hores per a dormir i 8 hores per al descans.

Però aquesta fita va ser òbviament pensada per i per a homes, perquè: on és el temps necessari per a la neteja, organització i cura domèstica? La resposta avui segueix sent gairebé la mateixa que a principis dels anys 2000: és temps convertit en treball invisible, no remunerat (o realitzat en condicions de precarietat i economia informal) i realitzat per dones (locals o nouvingudes). La resistència al canvi en aquest terreny és esfereïdora (vegeu a la gràfica l’evolució 2002-2009).

grafic 1

Canviar els horaris dels serveis sense canviar les jornades laborals?

Reprenent l’argument de les feministes dels vuitanta, cal dir que elles, i les que van venir després, van senyalar el caràcter multidimensional d’aquesta mala organització que provoca la desigualtat en el temps disponible. Afecta els horaris dels serveis, que estan planificats per atendre famílies amb un cap treballador i una mestressa de casa; també els temps laborals, orientats cap a la dedicació exclusiva del cap de família; i en tercer lloc al temps al llarg de la vida, considerada com a aprofitada si s’estructura al voltant únicament de l’ocupació i no d’altres esdeveniments crucials per a la nostra reproducció social com l’educació o la criança, entre d’altres. Tot plegat genera una jerarquia de gènere, classe i origen, ja que no tothom pot proveir-se a través del mercat de determinades tasques de cura i neteja, i no tothom té el mateix poder de negociació a l’hora de sincronitzar els horaris propis.

Així doncs, una reforma horària que toqui un sol aspecte sense tocar la resta pot, senzillament, pal·liar alguns problemes, o permetre “conciliar” a alguns col·lectius sense modificar les profundes desigualtats socials existents en aquest terreny, que és del que es tracta en darrer terme. Modificar els horaris dels serveis sense modificar els horaris laborals, per exemple. O escurçar les jornades laborals només per a determinats col·lectius, o les jornades escolars en uns centres sí (per exemple: els públics) i en d’altres, no (els privats), en un context de jornades laborals extenses. Aquesta és la primera alerta al Govern que vulgui afrontar la qüestió.

L’altre gran aprenentatge del debat feminista dels anys 80 és que el temps no és més que una nova manera fer visible una qüestió central: el treball. Millor dit, els treballs: el remunerat i el no remunerat. Dues sociòlogues de referència en aquest àmbit (i acadèmiques de capçalera per a iQ), Teresa Torns i Sara Moreno, membres del QUIT, ho expressen de la següent manera: “L’objectiu ha de ser reduir la jornada laboral de forma sincrònica i quotidiana per tal de respectar el caràcter del treball domèstic-familiar” ‘(Moreno, Conciliació: l’èxit d’un concepte, la insatisfacció d’unes polítiques). Arribades a aquest punt aprofitem per dir que qualsevol debat públic sobre la qüestió ha de tenir en compte les aportacions d’aquest grup de recerca que porta des de finals dels 80 investigant sobre el tema. I anant al gra, que temps i treballs són dos elements que no podem dissociar en l’abordatge de la qüestió. Aquesta és la segona alerta.

Precisament, en relació als treballs, i reprenent el nostre relat, cal assenyalar que, des dels anys 80, hem après moltes coses. Tres de molt importants.

Una: no hi ha plena ocupació per a tothom…

Per tant cal repartir el treball remunerat. I cal fer-ho de forma justa. En aquest sentit, propostes com les de treballar per objectius i acabar amb el presencialisme per sistema o la política de llums apagats, són experiències en positiu. Però cal anar més lluny i fer propostes de reducció de la jornada laboral. A nivell europeu ja se n’han impulsat algunes, com ara la llei francesa de les 35 hores o el 6+6 finlandès (Torns i Miguélez, coord., ‘Temps i Ciutat’). La clau feminista i igualitarista d’aquestes propostes és el combat frontal contra la dualització entre treballador(e)s a temps complet i treballador(e)s a temps parcial. Amb la crisi econòmica aquest dualisme s’ha accentuat, en paral·lel a la precarització.

IQ graficas 2016 OCUPACIO desigualtats-ALTA

Dues: el sistema ecològic no pot permetre’s el nostre ritme de producció i consum

Des d’un punt de vista ambiental, certament escurçar horaris pot estalviar despesa energètica. Però, de nou, ens trobem amb un problema de model: mentre necessitem treballar més i més per a consumir més i més,com a civilització estem caminant en la direcció equivocada. Cal ser conscients de la quantitat de residus que generem i del CO2 que enviem diàriament a l’atmosfera; l’escalfament global és un senyal inequívoc de que el planeta no podrà mantenir per gaire més el productivisme i consumisme desfermat que caracteritzen l’economia dominant. Reorganitzar els temps està directament relacionat amb el ritme d’extracció de recursos del planeta i, per tant, amb la durada que volem donar ala nostra civilització. Cal responsabilitzar-nos de sostenir la vida alhora que cal fer un planeta sostenible, comprometre’ns amb les generacions futures.

I tres: l’esperança de vida s’allarga

L’allargament de l’esperança de vida ha representat el gran desafiament a la centralitat del món laboral com allò que dóna sentit a les nostres vides.. Però més enllà de la població jubilada, el fet que treball remunerat sigui allò que estructura la nostra identitat com a persones i també l’organització de la societat s’ha mostrat com una ficció. Tan important és la feina remunerada com el manteniment de la llar, el temps de descans, el compromís amb la comunitat o la cura de les persones que depenen de nosaltres, acompanyada de la consciència que nosaltres hem depengut i dependrem d’altres persones indefectiblement. De fet, els i les treballadores a temps complet són una minoria, fins i tot entre la població en edat de treballar. Així ho mostra la següent gràfica:

• IQ graficas 2016 temps OK

Per acabar

Sincronitzar horaris de serveis, escoles, administracions públiques, de la televisió i l’oferta cultural, és necessari. Cal pensar sincronitzar amb què. Quina és la nova “norma horària”. I aquí el poder del mercat és la clau. Si no modifiquem la norma de la centralitat del treball remunerat, la resta d’ajustos seran sempre com a màxim pedaços en una societat que no afronta el repte polític de fons. Aplaudim la proposta de la reforma horària, com una proposta urgent i necessària però, com en tot, hi ha opcions de diferents colors: hi ha qui la vol per a produir més i millor i hi ha qui la vol per a repartir temps, treballs i diners de forma justa entre la ciutadania. El debat polític està sobre la taula.

 

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'Insubmissió!', de Joan Canela

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació