08/01/2018 | 19:00
Els darrers mesos hem vist com s’han dit moltes coses, sovint contradictòries, al voltant dels impactes econòmics del procés cap a la independència de Catalunya. Entre l’escenari de realisme màgic d’una independència de bufar i fer ampolles, basada en les “riqueses” i en els avantatges comparatius de l’economia catalana, i el d’apocalipsi econòmica d’un procés que expulsa empreses, destrueix ocupació, posa en perill les pensions i deixa el Govern en bancarrota, hi ha un enorme ventall de qüestions que cal tractar d’abordar de manera rigorosa. CRÍTIC i Ekona aborden 10 qüestions clau sobre economia i independència i desmunten mites a partir de dades contrastades.
Aquest article està basat en un informe més extens que us podeu descarregar d’aquest enllaç de la web de la cooperativa Ekona.
1. “La crisi política a Catalunya ha costat 1.000 milions a l’economia catalana” (Luis de Guindos)
Resulta evident que la crisi política a Catalunya, com qualsevol situació d’incertesa, pot tenir un impacte econòmic, especialment pel descens del consum (les vendes als comerços han caigut un 3,9% a l’octubre respecte al mateix mes de l’any passat), pel refredament de les inversions i per l’afectació a sectors econòmics concrets, molt sensibles a aquesta inestabilitat. El sector empresarial turístic ja ha apuntat que el moviment sobiranista, juntament amb els atacs terroristes a Catalunya al mes d’agost passat, la vaga a l’aeroport del Prat i el refús al turisme massiu a Barcelona i a la resta del país, estan generant “un clima d’inseguretat que llasta el principal motor de l’economia catalana“. Les previsions del sector apunten a una reducció d’entre un 13% i un 30% de reserves i a un ajust laboral d’un 5%. Les primeres dades apunten a un descens del turisme estranger en un 4,7% a Catalunya (i un increment d’un 1,8% a la resta de l’Estat). Tot i aquestes previsions, les dades que tenim fins ara també apunten a un increment tant de les afiliacions a la Seguretat Social en el sector turístic i a un creixement del volum de negoci en el sector de serveis i industrial a Catalunya en els mesos de setembre i d’octubre, respectivament. Altres dades econòmiques del mes d’octubre contradiuen els escenaris més catastrofistes, tot i que mostren un cert refredament en alguns àmbits.
Juntament amb el turisme, la indústria i el sector immobiliari, molt dependents de la inversió estrangera (directa i financera respectivament), podrien veure reduïdes o congelades aquestes inversions per por del risc que suposa la inestabilitat política. El fre o la reducció de la inversió estrangera directa, més enllà de l’impacte directe, pot tenir un efecte multiplicador sobre milers de petites empreses i microempreses que actuen com a proveïdores de les grans empreses receptores d’aquestes inversions. Aquesta és una realitat que ens hauria de fer reflexionar sobre el grau de dependència de la inversió estrangera de certs sectors estratègics a Catalunya, així com sobre la necessitat de disposar d’estructures de finançament públic, que podrien cobrir aquesta inversió financera internament i facilitar els plans d’inversió productiva del teixit català, de manera molt més sobirana.
2. “El trasllat de les seus socials fora de Catalunya no tindrà gairebé efectes econòmics” (Dep. d’Economia de la Generalitat)
Entre els impactes de la crisi política destaca la marxa d’empreses de Catalunya. Ha estat un degoteig iniciat els dies posteriors al referèndum de l’1 d’octubre i protagonitzat inicialment per les empreses “catalanes” de l’Ibex-35 (de les 8 empreses de l’Ibex-35 amb seu social a Catalunya, 7 han traslladat la seva seu a altres comunitats autònomes). A hores d’ara, més de 3.000 de les més de 300.000 empreses amb seu social a Catalunya han decidit marxar de Catalunya.
En aquesta qüestió és clau la dimensió política i de generació de clima d’incertesa de la decisió. El Govern català ha afirmat que el trasllat de seu social d’empreses fora de Catalunya és “una operació preventiva, de comunicació i missatge polític que no tindrà gairebé efectes econòmics”, i per a Foment del Treball l’impacte econòmic a curt termini és pràcticament nul, però el missatge que es dóna pot tenir un impacte quant a imatge i reputació del territori. En aquest sentit, en la mesura que els trasllats de seus de les empreses generin incertesa i preocupació, poden, de manera indirecta, tenir un impacte econòmic en forma de refredament del consum, de descens del turisme o d’aturada de les inversions estrangeres. Cal tenir en compte aquí la influència de la presència d’inversors estrangers en l’accionariat de les empreses “catalanes” que han marxat, com pot ser el cas de BlackRock, amb accions al Banc Sabadell, CaixaBank, Abertis, Colonial, Cellnex o Grífols, o els d’empreses com Aigües de Barcelona, filial de la francesa Suez; Bimbo, pertanyent al mexicà Grupo Bimbo, o Freixenet, en procés de ser adquirida per l’alemanya Henkel. L’inversor internacional vol estabilitat i seguretat jurídica, i el seu pes pot haver estat crucial en la decisió de traslladar la seu d’aquestes i altres empreses.
El canvi de seu social no implica necessàriament un canvi de seu fiscal. Si es produís el trasllat de la seu fiscal a una altra comunitat autònoma, com han fet prop d’un miler d’empreses catalanes, aquest no té repercussió des del punt de vista recaptatori de manera immediata, perquè la seu fiscal indica on es paga l’impost de societats, que és un tribut estatal que es recapta i gestiona de manera centralitzada des de l’Agència Tributària espanyola. Els impostos locals com l’IBI o l’IAE depenen del lloc on la societat té els béns immobles o l’activitat econòmica, i es recapten localment. Altres impostos i taxes depenen també d’on es té el centre de producció o els establiments.
3. “La decisió de traslladar la seu social del banc a Alacant és molt meditada i no té data de caducitat” (Josep Oliu)
Dos dels trasllats empresarials més sonats han estat els de CaixaBank i del Banc de Sabadell. Aquestes dues empreses financeres tenen grans quotes de mercat a Catalunya (un 39% dels dipòsits a Catalunya pertanyen a CaixaBank i un 24% al Sabadell), però també a l’Estat espanyol. Per CaixaBank, que té un 80% del seu negoci a l’Estat espanyol, Catalunya no suposa més d’un 17,6% del total d’aquest negoci. Per al Sabadell, de manera similar, Catalunya suposa un 15% del negoci a l’Estat, que suposa un 70% de tot el grup (el 30% restant el concentra el Regne Unit).
Aquestes entitats han prioritzat mantenir dipòsits i actius en territori espanyol, davant l’eventualitat d’una secessió efectiva, ja que aquests constitueixen les garanties per seguir obtenint finançament per part del Banc Central Europeu (BCE). En un escenari de ruptura real, la República Catalana quedaria, almenys en el curt termini, fora de l’eurozona, i, per tant, fora de l’àmbit d’actuació del BCE. Aquesta institució ha estat mantenint l’aixeta de recursos a les entitats bancàries oberta a través de les subhastes extraordinàries de liquiditat des del 2012. CaixaBank, mantenia a 30 de juny de 2017 un saldo disposat amb el BCE (recursos dels quals disposa, a crèdit sense interessos) de 28.183 milions d’euros, i el Sabadell, de 20.938 milions d’euros.
4. “Un ‘corralito’, per definició, és impossible a Catalunya” (Santiago Niño Becerra)
Amb el canvi de seu social dels bancs principals a Catalunya, ha sorgit també el fantasma del ‘corralito’. L’exdiputada de la CUP Eulàlia Reguant afirmava en una entrevista que, per garantir el funcionament de la República, “s’hauria d’analitzar la possibilitat d’establir un control de fluxos de capital”. Quan parlem de control de capitals, estem referint-nos a les mesures que un Govern pot prendre per limitar la lliure circulació de capitals, dins o fora de les fronteres estatals. Poden anar des d’impostos a les transaccions fins a topalls en el volum d’aquestes, limitacions a la compra i venda de divises, controls sobre la compravenda internacional o l’adquisició d’actius financers o límits sobre la quantitat de diners de què un ciutadà pot disposar diàriament. Només en aquest darrer cas parlaríem de ‘corralito’.
En el cas de Catalunya, si el Govern de la Generalitat volgués establir mesures de control de capitals, hauria de ser sota l’escenari de reconeixement de la independència, ja que, en cas contrari, els bancs no respectarien la mesura perquè han de complir la normativa espanyola. En l’escenari d’una República catalana independent, fora de la UE i de l’euro, el control de capitals podria ser una mesura més que probable, ja que previsiblement es produiria una fuga de capitals, i, per tant, el Govern català hauria de considerar posar obstacles a aquests moviments. Però aquests obstacles no tenen per què passar per una limitació de la disposició d’efectiu per part de la ciutadania, i, si ho suposés, aquesta podria ser restringida a una quantitat diària que permetés a la ciutadania seguir amb el seu dia a dia.
5. “La viabilitat de les pensions està més garantida a Catalunya amb una Seguretat Social diferenciada” (Pere Aragonès)
El missatge del Govern català és que les prestacions de jubilació i d’atur estarien més garantides en una República Catalana que a l’Estat espanyol, ja que la Seguretat Social a Catalunya és menys deficitària que a la mitjana de l’Estat espanyol. Aquesta afirmació del Departament de Treball, Afers Socials i Família se sosté en dues hipòtesis centrals. La primera és que l’economia catalana seguirà la dinàmica de creixement que ha tingut en els darrers dos anys i que això es traduirà en un increment de les contribucions a la Seguretat Social, cosa que augmentarà el procés de reducció del dèficit actual. Mentre el dèficit de la Seguretat Social a Catalunya, incloent-hi les pensions de jubilació, d’atur, d’invalidesa i de viduïtat i els salaris i les indemnitzacions del Fogasa, és de 177 euros per habitant, el dèficit espanyol és de 389 euros per habitant (2016). A més, el dèficit de la Seguretat Social s’ha reduït a Catalunya un 72,5% des del 2013, mentre que a Espanya ho ha fet un 56%. Però aquesta hipòtesi es basa en un escenari de creixement econòmic, i no té en compte els possibles impactes en la creació d’ocupació del mateix procés d’independència.
La segona hipòtesi és que el cobrament de les pensions està garantit, ja que qui té l’obligació de pagar és l’Estat on s’ha generat el dret a cobrar-la, en aquest cas l’Estat espanyol. Aquesta afirmació entra en certa contradicció amb la característica principal del sistema de pensions a l’Estat espanyol com a sistema de repartiment i contributiu. És a dir, un sistema on les pensions dels jubilats actuals es financen amb les cotitzacions socials de la població que treballa en el mateix moment en què cobra la pensió la població jubilada.
En cas d’un procés d’independència que es fes efectiu sense acord, seria problemàtic arribar a un acord amb l’Estat espanyol perquè aquest carregui amb les prestacions si les cotitzacions acaben sent recaptades per la Seguretat Social catalana. En un procés de secessió negociada, aquesta qüestió seria fruit de les negociacions en el repartiment d’actius i de passius entre els dos estats. Des del Govern de la Generalitat, s’afirma que, en cas d’incompliment de pagament de les pensions per part de l’Estat, Catalunya estaria en millors condicions que aquest de fer-hi front atès el menor dèficit en el sistema. Novament, això seria així si el procés d’independència no afectés de manera negativa la dinàmica econòmica i, per tant, la creació de llocs de treball i la recaptació de la Seguretat Social. En aquesta situació, que previsiblement no es resoldria de manera ràpida, el més preocupant és la disponibilitat de tresoreria per fer front als pagaments i de recursos addicionals en el pressupost per cobrir el dèficit; una situació a la qual també ha de fer front l’Estat espanyol, que ha buidat en els darrers anys la coneguda per “guardiola de les pensions”.
6. “Qualsevol part d’un Estat membre que esdevingui independent quedaria fora de la UE” (Jean-Claude Juncker)
El debat sobre si aquesta pertinença o no a la Unió Europea és el més convenient requereix, en primer lloc, considerar, almenys en el curt termini, el paper que té l’economia europea en relació amb l’economia catalana. La UE és l’inversor estranger principal i la destinació principal de les exportacions catalanes. Des de la Unió Europea s’ha donat el missatge clar que una Catalunya que fes efectiva la independència quedaria fora de la UE i hauria d’iniciar el procés per formar-ne part.
A banda, cal tenir en compte les vendes que es destinen a la resta de l’Estat, que el 2013 eren d’un 30% del total, mentre que les exportacions a l’estranger eren un 39,7%, i el comerç interior (dins de Catalunya), d’un 30,3%. Trencar amb la Unió Europea implicaria un impacte directe en aquestes relacions comercials, especialment si el trencament suposa l’abandonament de l’euro com a moneda pròpia. En aquest sentit, s’hauria de preveure quins àmbits de la matriu econòmica catalana, tant productiva com comercial, caldria reforçar per fer front als possibles riscos, especialment en sectors estratègics com l’energètic, l’alimentari o el farmacèutic. El trencament suposaria també el trencament amb els fons europeus que rep Catalunya. Entre el 2014 i el 2020, Catalunya té assignats més de 1.460 milions d’euros en ajudes en infraestructures (808,4 M€), en ocupació (304,7 M€) i en agricultura (348,5 M€).
D’altra banda, una Catalunya independent no hauria de sotmetre’s als tractats de la UE, incloent-hi el pacte fiscal que obliga els estats membres als plans d’austeritat que han significat retallades més que significatives en els drets i les cobertures de l’Estat del benestar. Podria, doncs, fixar, lliurement, les prioritats i els límits propis de la seva política econòmica.
7. “Si som independents, no ens caldrà una moneda nova; podem adoptar la del país que vulguem, inclòs l’euro” (Xavier Sala-i-Martín)
Fora de l’eurozona hi ha diversos països que utilitzen l’euro. Petits estats, com Andorra, Mònaco, San Marino o el Vaticà, o territoris francesos d’ultramar com Mayotte i Saint-Pierre i Miquelon, que tenen un acord amb estats membres per poder emetre euros. Kosovo i Montenegro, que abans utilitzaven el marc alemany, han adoptat l’euro però sense cap acord amb la UE, i, per tant, sense capacitat d’emetre moneda. A més, diverses monedes nacionals a l’Àfrica subsahariana estan lligades a l’euro a través d’una taxa de canvi fixa. Finalment, un cas interessant és el de Corea del Nord, que des del 2002 ha substituït el dòlar dels Estats Units per l’euro com a moneda per als seus intercanvis internacionals. Totes aquestes opcions, a banda de la possibilitat de dotar-se d’una moneda no lligada de cap manera a l’euro, s’haurien de plantejar en una República Catalana independent que, almenys en el curt o mitjà termini, tindria dificultats per utilitzar formalment l’euro com a moneda legal.
La incorporació de l’Estat espanyol a la Unió Monetària ha implicat no solament una pèrdua de sobirania, sinó que per a moltes analistes és en el centre de les causes de l’actual crisi econòmica a la perifèria europea. En aquest sentit, tenir una moneda pròpia, i, per tant, una política monetària pròpia, pot beneficiar l’economia catalana, que podria utilitzar aquesta situació per guanyar competitivitat comercial. Però aquesta opció també comportaria un increment de costos d’importacions (que podria derivar en un augment de la inflació), així com de la factura del deute, que seguiria denominat en euros. Una economia catalana fora de l’euro hauria, necessàriament, de replantejar-se la seva matriu financera, comercial i productiva, per poder minimitzar els efectes negatius de la devaluació monetària. És a dir, per cobrir àmbits clau, que ara depenen molt de les importacions (internacionals o des de la resta de l’Estat espanyol) com el subministrament de la indústria de matèries primeres i béns intermedis, l’energia, alimentació i medicines.
8. “La capacitat d’autofinançament del nou Estat està garantida” (ANC-Economistes per la Independència)
Un dels arguments més estesos amb relació als avantatges amb què una Catalunya independent podria fer front als reptes de la viabilitat econòmica de la nova República són els “famosos” 16.000 milions d’euros de dèficit fiscal amb l’Estat espanyol, és a dir, els recursos que Catalunya aporta anualment al sector públic espanyol i que no retornen al territori. La xifra de 16.000 milions prové dels càlculs que la Generalitat de Catalunya va fer de la balança fiscal entre Catalunya i el sector públic espanyol corresponents al 2009 i al 2010. Hi ha, però, dues metodologies per calcular les balances fiscals, i la que utilitza el Ministeri d’Hisenda, basada en el mètode càrrega-benefici, que també calcula la Generalitat, fixa la xifra en 9.882 milions d’euros el 2014, ‘versus’ els 10.450 milions d’euros del càlcul també segons càrrega-benefici de la Generalitat, i els 14.941 milions segons el càlcul pel mètode del flux monetari que ha fet el Govern català per al 2014.
Aquests són uns recursos dels quals, segons el sentit comú, podria disposar el Govern d’una República Catalana independent per garantir-ne la viabilitat. Caldria tenir en compte despeses extraordinàries que suposaria la independència. Però també cal plantejar-se quin seria el sistema de finançament públic que adoptaria la nova República, i en particular el fet que el sistema fiscal català té encara molt de marge, respecte a models del nostre entorn, per incrementar la capacitat de recaptació, i especialment la seva progressivitat. Però també té marge en sentit contrari, és a dir, per reduir la pressió fiscal com proposen alguns sectors empresarials i economistes de tall neoliberal. El mateix Govern de la Generalitat proposa que una Catalunya independent tingués un “marc fiscal més favorable per a l’economia productiva”, creant un clima més favorable a les empreses. Aquesta és una qüestió clau a debatre per tal de definir el model de República que es vol construir.
9. “Catalunya es farà càrrec d’una part del deute espanyol si l’Estat negocia “la transició” cap a l’Estat català” (Carles Puigdemont)
El deute públic de la Generalitat de Catalunya ha passat de poc més de 15.000 milions d’euros abans de l’esclat de la crisi financera (2007) als 76,72 mil milions d’euros de deute a finals de juny del 2017, d’un 8% del PIB a un 35,4% del PIB. Els pròxims 4 anys, la Generalitat té previst destinar més de 7.000 milions d’euros anuals a l’amortització del deute. Les conseqüències d’aquest deute en la viabilitat econòmica d’una possible República, o d’un Govern de la Generalitat sota tutela de l’Estat espanyol, depenen enormement de les circumstàncies i de com es resolgui políticament la situació. El deute, com hem afirmat des dels moviments socials des de fa temps, és més una qüestió política que no pas tècnica o purament financera.
El manteniment del marc autonomista significa mantenir la dependència de l’Estat per fer front als pagaments del deute, cosa que suposa una intervenció ‘de facto’ dels comptes i de la gestió (no solament econòmica, sinó també política) de la Generalitat. Un escenari possible però poc probable en el marc autonomista seria el d’un nou pacte fiscal, que donaria aire a la Generalitat i podria significar una nova sortida als mercats financers per endeutar-se sense haver de passar per l’Estat espanyol. Un escenari que ens pot dur a una nova espiral d’endeutament.
En l’escenari de trencament i creació efectiva d’una República Catalana independent, es produeixen dues circumstàncies possibles, la d’un acord amb l’Estat espanyol, amb negociació d’actius i de passius, o la d’una absència d’acord i de negociació. El deute amb el qual naixeria la futura República dependria de diversos factors, que han analitzat profusament els economistes vinculats a l’ANC David Ros i Pere Miret, segons els quals la forquilla del deute d’un futur Estat se situaria entre un 47% i un 73% del PIB català, segons sigui el repartiment final d’actius, tot i que plantegen escenaris més extrems. Actualment, Catalunya suporta un deute al voltant d’un 105% del PIB (si sumem al deute de la Generalitat el que ens pertoca com a part de l’endeutament de l’Estat), per la qual cosa la independència podria, segons aquests càlculs, suposar una millora substancial en aquest àmbit.
10. “L’Estat català no té obligació d’assumir una part del deute de l’Estat espanyol mentre aquest no reconegui la seva independència” (Cercle Català de Negocis)
Dins dels escenaris a tenir en compte hi hauria el de trencament total i manca d’acord. En aquest escenari, el nou Estat català no obtindria cap dels actius de l’Estat, però en contrapartida podria negar també els passius, és a dir, no pagar el deute que té amb l’Estat espanyol, que a data del juny del 2017 és de més de 50.000 milions d’euros. Tal com argumentàvem a CRÍTIC al març del 2016, no pagar el deute en un escenari autonomista no és tècnicament possible, però l’escenari d’enfrontament amb l’Estat facilita posar sobre la taula aquesta alternativa. En aquell moment, la conclusió ja era que “sense les estructures d’Estat en funcionament o sense voluntat real de ruptura, és pràcticament impossible plantejar un impagament de deute a curt termini. Aquest impagament s’ha de plantejar des d’un punt de vista estratègic, de confrontació amb l’Estat […] però, si es vol tenir aquesta capacitat en el futur pròxim, cal començar a posar-ne les bases ara mateix”. La banca pública, un model fiscal progressiu i suficient, i un model productiu més autocentrat, que garanteixin sobiranies, són condicions necessàries, per poder abordar en el futur un possible escenari d’impagament del deute amb l’Estat espanyol.
Aquest impagament tindria un impacte en la capacitat de la nova República de trobar finançament en els mercats financers, ja que pagaria car l’atreviment de suspendre pagaments del deute amb un dels seus creditors principals, minant la poca confiança que els inversors puguin tenir en un nou Estat, díscol i rupturista.
Però també significaria que Catalunya iniciaria la nova etapa sense un llast important, el del deute, cosa que podria permetre construir un model de finançament del que és públic més autocentrat, és a dir, basat en els recursos propis, en una fiscalitat suficient i progressiva, en l’existència d’un banc públic, en la possibilitat d’emetre deute a la interna, o en una política monetària sobirana. Es tracta de possibilitats que implicarien un canvi radical del model de finançament públic que tenim avui en dia, però que permetria avançar cap a la conquesta de les sobiranies en sentit ampli.
Quina República volem?
Tot plegat dibuixa un escenari en forma de puzle ben complex, amb elements que al seu torn poden adoptar diferents camins i formes. Un laberint d’incerteses en el qual només podem navegar si tractem de resoldre la pregunta central: quin model econòmic volem per a la República Catalana? Una pregunta que, com hem vist, no es pot deixar per a més endavant, ja que, per poder fer possible la República, cal començar a construir des d’ara mateix les bases materials, i entre aquestes les estructures econòmiques i financeres que l’han de fer possible.
