15/02/2017 | 20:00
Sabem que existeixen desigualtats sistemàtiques entre homes i dones en tots els àmbits de la vida quotidiana. Però la discriminació que vivim les dones pel simple fet de ser-ho no és l’única que moltes patim, ja que a aquesta condició se n’hi han d’afegir d’altres, com ara ser persones migrades, pobres, massa grans o massa joves. En definitiva, tothom que s’allunya del model “ideal” d’home, heterosexual, blanc i benestant ha de carregar amb un conjunt de discriminacions al llarg de la seva vida.
En l’actual crisi d’acollida de persones refugiades que viu Europa, les dones refugiades viuen situacions especialment greus. Històricament, l’arribada de refugiats era, eminentment, un fet masculí: d’aquells homes que, per motius polítics, fugien dels seus països en conflicte. Els darrers anys, però, aquest fet s’ha capgirat i el percentatge de dones i menors d’edat arribats a les costes del Mediterrani ha crescut exponencialment. Es calcula que, a les costes mediterrànies, la meitat de les arribades són dones i menors, tot i que és molt difícil saber amb exactitud el nombre de persones arribades, ja que, en molts casos, no es registren com a demandants d’asil.
Les vulneracions dels drets de les dones ocorren en tots els estadis del seu viatge d’arribada a Europa i de maneres molt diferents. Un greu problema que acompanya aquestes vulneracions és la manca d’informació, de dades que ens permetin fer-ne una anàlisi precisa que possibiliti reclamar, planificar i aplicar polítiques efectives per combatre-les; i el que és més greu: sovint aquestes vulneracions de drets acaben esdevenint invisibles. Aquesta manca de dades es dóna per diverses raons: la poca sensibilitat de gènere de les institucions a l’hora de donar dades sobre el total de persones refugiades; el fet que sovint moltes persones no acabin demanant formalment asil perquè és un procediment lent i amb poques garanties; o el fet que les dones que han patit tràfic amb fins d’explotació sexual, abusos o violència de gènere, entre d’altres, no ho vulguin denunciar per por de l’estigma o per no haver de reviure de nou una situació tan dolorosa amb resultats incerts.
Molt pocs casos reconeguts d’asil per motius de gènere
Cal tenir en compte que el gènere és en ell mateix un motiu pel qual demanar asil. Són moltes les vulneracions dels drets humans de les dones que poden ser motiu per concedir-los protecció internacional: la violència de gènere, el tràfic amb fins d’explotació, la mutilació genital femenina, els crims d’honor o el matrimoni forçós només en són alguns exemples. Malgrat que en la definició de persona refugiada de la Convenció de Ginebra de 1951 no s’inclou el gènere com a motiu explícit pel qual una persona pot tenir un temor fonamentat de ser perseguit i, per tant, demanar asil, l’ACNUR –l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Refugiats– va determinar en documents posteriors que les dones formen part d’un grup social determinat –un dels motius pels quals es pot demanar asil segons la Convenció– i que, per tant, el fet de ser dona pot ser motiu suficient per demanar asil. Tot i això, són molt pocs els casos d’asil per motius de gènere que són reconeguts. A l’Estat espanyol, justament fa poques setmanes, la CEAR –Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat– celebrava que s’hagués concedit asil a una dotzena de víctimes de tràfic amb fins d’explotació sexual, malgrat que hi ha molt pocs estatuts d’asilat concedits per motius de gènere, ja que la llei espanyola 12/2009, que regula el dret d’asil i la protecció subsidiària, relega el gènere com un submotiu pel qual poder acollir-se a la protecció internacional.
Dues d’aquestes vulneracions dels drets humans són presents en totes les etapes del viatge de les persones refugiades i són també les que un percentatge més gran de dones pateixen. Són la violència de gènere i el tràfic amb fins d’explotació. Dos dels mals més greus a les nostres societats també són el malson de les refugiades. Ens trobem amb dos grans problemes a l’hora d’atacar-les: es desconeixen xifres exactes de quantes dones les pateixen i hi ha una manca de formació especialitzada en aquesta matèria al personal que atén les persones refugiades (i això en fa difícil la detecció).
A més, les dones i nenes refugiades viuen en els seus periples des del seu país d’origen discriminacions diferents i necessitats diferenciades respecte als seus companys homes, que en alguns casos poden ser també els agents discriminadors. Si aquest fet no s’atén correctament des de les institucions, amb una legislació adequada, pot resultar en greus vulneracions dels seus drets. Per exemple, la llista de tercers països segurs, o de països d’origen segur, no té en compte les vulneracions de drets per raó de gènere o a la comunitat LGTBI, fet que pot resultar en la no-concessió d’asil a aquestes persones perquè es considera que no corren perill quan, precisament per la seva condició, poden patir per la seva integritat.
A més a més, a l’acollida en camps calen mesures que assegurin la integritat de les refugiades. Actualment a la majoria de camps no es disposa de personal especialitzat en discriminacions de gènere que les atengui, ni de dones intèrprets, ni d’àrees de descans i higiene separades entre homes i dones, ni de prou atenció de les necessitats sanitàries de les dones, especialment les embarassades o víctimes de mutilació genital femenina. Sense aquestes mesures específiques destinades a la protecció de les dones refugiades, no deixarem de trobar-nos casos com el que denunciava fa alguns mesos Amnistia Internacional: que el fet de no tenir espais de descans i higiene separats als camps de refugiats a les costes del mar Mediterrani fa que algunes dones hagin decidit deixar de menjar i beure per no haver d’anar al lavabo o que prefereixin dormir al carrer i no als espais mixtos habilitats, per por de patir abusos o violència de gènere.
