El mapa de la Catalunya de les piscines

Les piscines són un aliat clau per combatre les onades de calor, però no tothom ho té igual de fàcil per accedir-hi. Sant Cugat del Vallès multiplica per 74 el nombre de piscines de l’Hospitalet de Llobregat, i això que té menys de la meitat de població. A Cornellà de Llobregat, hi viuen 22 vegades més persones que a Begur, però a l’hora de refrescar-se guanya clarament el municipi empordanès: 1.804 versus 52.

A Begur, hi ha una piscina per cada dos habitants; a l’Hospitalet, una cada 5.000

Les dades del Cadastre del Ministeri d’Hisenda mostren desigualtats clares en l’accés a piscines als municipis de Catalunya. En aquest mapa, elaborat pel col·lectiu Storydata, pots consultar quantes piscines hi ha al teu municipi i també la proporció de piscines per habitant. El Cadastre inclou totes les piscines, independentment de si són públiques o privades.

Què hi ha darrere aquestes dades? L’any 2019, el periodista Jorge Dioni va descobrir que Ciutadans havia guanyat les eleccions generals a la urbanització on viu. Dioni habita als afores de la Comunitat de Madrid, en un dels cinc milions d’habitatges construïts durant la bombolla immobiliària. A partir d’aquelles eleccions, va investigar sobre com el model urbanístic d’urbanització, piscina i cotxe per anar a comprar el pa ha transformat les relacions socials i el mapa polític espanyol. D’aquestes reflexions, va sortir La España de las piscinas (Arpa, 2021), considerat el llibre de l’any pel Gremi de Llibreters de Madrid. Ara, a partir d’una anàlisi de dades del Cadastre, CRÍTIC desgrana quina és la Catalunya de les piscines: És només cosa de rics? N’hi ha més a prop o lluny del mar? Què hi té a veure el turisme?

Sant Cugat del Vallès (4.867), Lliçà d’Amunt (2.947) i Lloret de Mar (2.790) són les localitats amb més piscines de Catalunya. En canvi, els que més piscines tenen en relació amb la seva població són municipis més petits: Torrent (Baix Empordà), Vespella de Gaià (Tarragonès) i Begur (Baix Empordà). Tots tres registren, aproximadament, una piscina per cada dos habitants.

L’altra cara de la moneda és a l’Hospitalet de Llobregat. Juntament amb Badia del Vallès és el municipi amb menys concentració de piscines: només n’hi ha una per cada 5.000 persones. A Sant Adrià de Besòs, és una piscina per cada 2.500 habitants, i a Cornellà de Llobregat, una cada 1.700. La densitat és lleugerament superior a la ciutat de Barcelona: una per cada 1.124 habitants.

Sant Cugat és la ciutat més rica, i Lloret, la més pobra; però totes dues lideren el rànquing de piscines

En total, Catalunya acull 192.885 piscines, cosa que correspon a una cada 40 persones. El mapa mostra un predomini de les zones properes al mar, especialment marcada en municipis com Begur i Pals (Costa Brava) o l’Ametlla de Mar (Costa Daurada). També destaquen zones de l’interior com el Vallès, amb pics en municipis com Rellinars (29 piscines cada 100 habitants) o Vacarisses (21 piscines cada 100 habitants). Al Camp de Tarragona també hi ha diversos punts de concentració  de piscines, com Vespella de Gaià, el Catllar o Mont-roig del Camp. També a les comarques tarragonines, destaquen dos petits pobles veïns, Pontils i Querol, que sumen 260 piscines però només 682 habitants.

Pobres i amb piscina: la paradoxa de Lloret de Mar

Tenint en compte la riquesa dels municipis, el lideratge de ciutats com Sant Cugat del Vallès i Lloret de Mar pot semblar contradictori: mentre que Sant Cugat és la localitat més rica d’entre les 50 més grans de Catalunya, Lloret és la més pobra. La renda baixa de municipis com Calafell i el Vendrell tampoc no els impedeix ser al capdamunt de la classificació, al costat de municipis benestants com Sitges.

La clau és que no sempre són els habitants d’un poble qui gaudeix de les seves piscines: “Els municipis turístics distorsionen les dades”, explica Jorge Dioni: “Allà està empadronada la gent gran i la que hi treballa tot l’any, i surten rendes mitjanes baixes perquè el turisme és precari”. De fet, Lloret de Mar té 29.837 places hoteleres. Només la ciutat de Barcelona el supera en la xifra de places hoteleres.

Als pobles amb més densitat de piscines, hi ha més segones residències que habitatges principals

Al Vendrell i a Calafell, és determinant la forta presència de segones residències. Aquest tipus d’habitatges augmenta la densitat de piscines, mentre que els seus propietaris no compten per a la renda mitjana municipal, ja que no hi viuen. Segons el darrer cens d’habitatges de l’Institut Nacional d’Estadística, del 2011, en aquests dos municipis hi havia més habitatges familiars secundaris o buits que no pas primeres residències. El mateix passa a Torrent, a Vespella de Gaià i a Begur, els tres municipis amb més densitat de piscines de tot Catalunya: tots tenen més segones residències que no pas habitatges principals.

D’altra banda, la mida dels municipis també sembla un factor important. La mitjana entre els 50 més grans és d’una piscina cada 112 persones. En canvi, a la resta de Catalunya la disponibilitat és clarament major: una cada 18 persones. Filant més prim, s’hi observa que entre les 10 grans ciutats de Catalunya l’accés a piscines és encara més complicat: una piscina cada 325 persones.

Ampliant la mirada a municipis més petits, s’hi observa la tendència dels més rics a tenir més piscines que la mitjana: 9 dels 10 amb més renda compleixen aquesta màxima. En canvi, entre els municipis més pobres no hi ha una tendència clara. Concretament, entre els 10 municipis de renda més baixa de Catalunya, una meitat és per sobre la mitjana i l’altra meitat per sota. El Perelló (Baix Ebre) és el municipi de renda baixa amb més densitat de piscines, fortament marcat per les places turístiques i les urbanitzacions que limiten amb l’Ametlla de Mar.

La piscina com a símbol

Per a Jorge Dioni, la piscina s’ha convertit en un element quasi obligatori per a l’èxit de les promocions immobiliàries d’extraradi, i no cal ser ric per accedir-hi. L’escriptor argumenta que l’estatus social de les piscines depèn sobretot de la proximitat a la gran ciutat: “Una de les característiques del boom immobiliari és que hi havia un gran ventall d’opcions. Cada anella respecte a la gran ciutat té el seu nivell de renda. A 20 quilòmetres era més car que a 50 o a 100”. El valor del sòl és molt variable, i per això no és el mateix tenir piscina a Tortosa que a Sant Just Desvern.

L’escriptor insisteix que no hi ha res de dolent a voler fer ús de les piscines: “Cada vegada vindran més onades de calor, i, per tant, necessitarem moltes més piscines públiques i de proximitat!”. En canvi, Dioni posa el focus en l’individualisme que provoca un model urbanístic així, a banda de la gestió ineficient de l’aigua que implica. Si el jardí i la piscina privada o comunitària són el teu espai de relació social, només et trobaràs amb gent semblant a tu: “En aquests barris es crea una homogeneïtat en funció del nivell de renda. A banda, hi ha molt pocs serveis públics, i això promou la idea que cadascú es busca la vida”, explica Dioni.