Crític Cerca
Dades

Els joves ja no són tan independentistes com abans

Anàlisi amb dades i gràfics dels politòlegs Toni Rodon i Raül Tormos sobre un assumpte que està començant a canviar

10/09/2021 | 06:00

Primer pla d'un estudiant amb el cartell "Independence is freedom", a la Diagonal de Barcelona.
Primer pla d'un estudiant amb el cartell "Independence is freedom", a la Diagonal de Barcelona. / ACN

“Si es vol que la independència sigui majoritària entre la població, només cal esperar que passi el temps i la demografia actuï”. Des de l’inici del procés, hi ha hagut la idea, entre certs sectors, que la independència de Catalunya tard o d’hora arribarà. Que només és qüestió de temps. Aquest cert optimisme es basava en una premissa concreta: les noves generacions, els joves, són més independentistes que les generacions més velles i, per tant, quan el pas del temps actuï sobre aquestes últimes, els que quedaran seran —inevitablement, diria el raonament— més partidaris de la independència que els que hi ha ara. Però és realment així ara mateix segons les últimes enquestes?

Si ens fixem en la piràmide poblacional catalana, i fruit de les dinàmiques de natalitat i de moviments de població de les últimes dècades al nostre país, els grups de més edat són més nombrosos que el grup de gent jove. Així, i assumint que la gent més gran és menys favorable a la independència, el pas del temps acabaria emportant-se quantitativament més gent amb posicions més aviat contràries sobre la independència. Les lògiques d’aquest raonament es reforcen i arriben a la mateixa conclusió: el fet que els joves siguin més partidaris de la independència i, al mateix temps, que els de més edat ho siguin menys i, a més, siguin més nombrosos, pot resultar en una combinació que faci dels partidaris de la independència una opció (més) majoritària en el futur.

En els últims mesos, però, aquesta idea s’ha posat en qüestió. Alguns periodistes com l’analista de dades de Nació Digital, Roger Tugas, després d’analitzar les últimes dades d’enquestes de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials, alertaven que la independència ja no era majoritària entre els més joves. No va ser l’única reflexió en aquest sentit.

Ha caigut, per tant, el suport a la independència entre els més joves? I, si ho ha fet, mostren els joves ara el mateix grau d’acord (o de desacord) amb la independència de Catalunya respecte als més grans? Són ara més unionistes o és que simplement s’han tornat més ambivalents? Més en general, quina tendència ens apunten les dades?

Són els joves més o menys partidaris de la independència?

En primer lloc, convé fer una fotografia actual. A aquest efecte, treballarem amb el darrer sondatge del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), el treball de camp del qual es va fer entre l’11 i el 19 de maig d’aquest any 2021—sondatges recents mostren un patró semblant. El baròmetre del CEO té dues maneres d’aproximar-se a la qüestió territorial: d’una banda, la pregunta sobre preferències territorials, la qual ofereix diferents opcions a l’enquestat, que oscil·len entre voler que Catalunya sigui una regió d’Espanya o voler un Estat independent. De l’altra, una pregunta més directa i que qüestiona a l’enquestat si vol (o no) la independència de Catalunya. Hem encreuat els resultats d’aquesta pregunta amb els diferents grups d’edat. Els resultats s’il·lustren al gràfic 1.

Tal com s’hi pot veure, en la pregunta sobre preferències territorials s’hi observa que els joves (24 anys o menys) són lleugerament menys partidaris de la independència que la resta d’edats mitjanes (amb excepció dels que tenen 64 anys o més). Les diferències, però, són molt petites i no estadísticament significatives.

Així mateix, si ens fixem en la pregunta més directa sobre si l’enquestat vol o no la independència, hi observem un patró semblant, però encara menys clar que l’anterior.

El fet que les dades no són concloents, com a mínim en aquest estadi descriptiu, s’observa quan utilitzem una altra agrupació d’edat. Així, la divisió entre “24 anys o menys”, “De 25 a 34 anys”, etcètera, és en el fons arbitrària (és a dir, imposada per l’investigador/a) i podria estar afectant els resultats.

En el gràfic 3 s’ha usat una altra agrupació d’edat, que en aquest cas subdivideix la població en més grups d’edat. Quan es fa així, allò que hi observem és que els més joves (de 15 a 19 anys) són més partidaris de la independència que altres grups de joves (per exemple, que els de 20 a 24 anys). Tot i així, una vegada més, les diferències no són significatives.

Amb tot, quina és la lectura que es pot fer de les dades anteriors? En primer lloc, els sondatges més recents mostren que els i les joves d’avui no són més o menys partidaris de la independència que altres grups d’edat. El resultat depèn de la pregunta que s’utilitzi sobre preferències territorials, així com de l’agrupació d’edat que considerem. Models estadístics més avançats així ho confirmen. La menor probabilitat de donar suport a la independència entre els joves que mostren algunes dades no és, de moment, del tot concloent.

Tanmateix, els sondatges també il·lustren un patró important a considerar: si el suport a la independència entre els més joves és més gran o més baix, depèn, en última instància, del grup amb el qual els comparem. Així, comparat amb la gent d’edats mitjanes, les diferències no són clares. En canvi, comparat amb la gent de més edat, els joves sí que són més partidaris de la independència de Catalunya.

S’han fet els joves menys partidaris de la unitat d’Espanya?

Tot i que la fotografia anterior no és concloent, podria ser possible que, mirant només un mes concret, n’obtinguéssim una imatge parcial. És a dir, el fet que els joves avui en dia siguin igual de partidaris (i de contraris) a la independència que la generació adulta podria ser degut a un moment contextual recent i no a una tendència anterior. És força comú, en l’actualitat política del nostre país, fer referència a esdeveniments sobtats que poden “ajudar” a fer més independentistes o, al contrari, fan mantenir-lo o disminuir-lo. Estem caient aquí en el mateix error?

El gràfic 4 mostra l’evolució de les preferències territorials de la ciutadania des del 2014 i fins a l’actualitat i ho fa per cadascun dels grups d’edat.

Tot i que les diferències no són gaire clares, en aquest cas s’hi observa certa tendència entre els grups d’edat més joves a ser més partidaris de la independència. Així mateix, les diferències entre els joves i la resta dels grups d’edat s’han anat reduint al llarg del temps, fins a arribar a allò que descrivíem anteriorment: l’absència de diferències clares en el suport a la independència entre els diferents grups d’edat. Tanmateix, les dades evolutives ens apunten a un patró addicional: el suport a la independència sembla que des del 2015 hagi caigut més ràpidament entre els joves que entre la resta dels grups d’edat.

És una qüestió d’edat, de cohort o de període?

Podem, per tant, concloure que els joves són igual de partidaris (o contraris) de la independència que la resta (sobretot comparat amb els que tenen menys de 64 anys)? Tot i els patrons descriptius explicats anteriorment, arribar a aquesta conclusió és certament prematur. De fet, la relació entre el temps i les actituds (en el nostre cas, el suport o no a la independència) forma part d’un llarg debat acadèmic que planteja, com a mínim, una qüestió important: en primer lloc, quan parlem d’edat, de què parlem? Ens referim a l’edat, a la generació (també anomenada cohort) o al període històric? Per exemple, una persona adulta pensa d’una manera determinada perquè és adulta o perquè de jove es va socialitzar de forma diferent a la resta dels grups d’edat?

L’efecte edat es refereix simplement a l’efecte envelliment i als canvis associats a aquest procés biològic. Així, seguint una teoria popular aplicada en altres àmbits, hom podria dir que fer-se gran comporta esdevenir més conservador i contrari al risc i, consegüentment, menys partidari de la independència. L’efecte cohort es refereix al procés de socialització que diferents grups d’individus han tingut al llarg del temps, sobretot en els moments en què suposadament adquireixen els valors i les actituds polítiques (és a dir, entre els 16 i els 24 anys). Per exemple, hom podria dir que molts catalans no són partidaris de la independència perquè es van socialitzar políticament durant la Guerra Civil i els primers anys del franquisme, un moment de la història que els va fer més contraris a prendre determinats riscos. Finalment, l’efecte període fa referència al context, és a dir, en com determinats esdeveniments afecten tots els individus, independentment de l’edat o de la cohort.

Tot i que aquestes definicions poden semblar teòriques, la qüestió entra de ple en el debat “els joves són menys independentistes”. Un exemple servirà per il·lustrar-ho. Imaginem-nos que els joves són avui, efectivament, menys independentistes. Podria ser per tres motius: la hipòtesi de l’edat et diria que ho són menys perquè són més joves; però, potser, quan passi el temps, es faran més independentistes. Sota aquesta visió, la relació entre l’edat i el suport a la independència seria circumstancial. Només seria qüestió de temps que la seva preferència canviï. D’altra banda, la hipòtesi de la cohort ens diria que els joves d’avui són menys independentistes perquè els esdeveniments recents els han fet menys independentistes. Dit d’una altra manera, certs esdeveniments (potser el fet que la independència es vegi com una cosa difícil d’aconseguir o la repressió practicada per l’Estat) els han socialitzat i ho han fet de forma més intensa que l’efecte que han tingut els mateixos esdeveniments en altres cohorts. Si aquesta interpretació és correcta, els joves d’avui serien menys independentistes i —heus aquí la diferència amb la interpretació anterior— molt probablement ho seguirien sent en el futur, atès que les seves actituds ja estan força solidificades. Finalment, l’efecte període ens diria que els joves són menys independentistes avui, però és que també ho són la resta dels grups d’edat. Segons aquesta interpretació, això seria així perquè determinat esdeveniment ha afectat tothom (tots els grups d’edat). O, dit d’una altra manera, arran d’un fenomen contextual (“de període”), tots els grups d’edat han reduït el seu suport a la independència.

Per saber quina interpretació del “temps” és correcta, hem analitzat les dades de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), les quals han capturat les preferències sobre la independència de la ciutadania de Catalunya des de l’any 1991. Així, en línia amb el debat anterior, ens preguntem: són els joves d’avui menys o igual d’independentistes que la resta dels grups d’edat perquè són joves o perquè pertanyen a una cohort concreta que s’ha socialitzat de forma diferent? O és que determinats esdeveniments recents han fet que el suport a la independència es reduís en la majoria dels grups d’edat?

El gràfic 4 mostra els resultats estadístics d’un model anomenat “Edat-Període-Cohort” (model APC per la sigla en anglès. Vegeu la nota metodològica a sota del gràfic). Si es vol saber l’efecte de l’edat en una actitud (com la independència de Catalunya), només un model així ens ho permet veure. El gràfic de la dreta correspon a l’anomenat efecte edat. Què hi veiem? Que el procés d’envelliment (o de ser més jove) no va associat a ser més o menys partidari de la independència de Catalunya. És a dir, només el fet de ser jove (o gran) no implica tenir una probabilitat més elevada de donar suport a la independència. La relació entre el “temps” i el suport a la independència, com mostren els altres dos gràfics, sembla més aviat una qüestió de període i de cohort. Començant pel gràfic període, hi observem que el suport a la independència era força estable fins a l’any 2010-2011. Va ser durant aquest moment quan tots els grups d’edat es van fer més independentistes. Aquest efecte, tot i que no tan fort com al principi, ha perdurat en el temps. En relació amb les cohorts, el gràfic del centre mostra com cada nova cohort (part dreta del gràfic del mig) era més independentista que la resta. És a dir, cada nou grup d’individus que entrava en el cos electoral i que ho feia amb una socialització concreta quan eren joves era més independentista que la resta. Així, i en un procés lent de reemplaçament demogràfic, el nou electorat era més partidari de la independència de Catalunya que el que en marxava

Font: ICPS

* Nota: el gràfic mostra les probabilitats predites i els intervals de confiança extrets d’un model jeràrquic APC (Hierarchical Age-Period-Cohort Cross-Classified Random-Effects Model o HAPC-CCREM).

Amb tot, quina conclusió dibuixa l’anàlisi?

En primer lloc, mostra com, en la història recent, és cert que les cohorts més joves han estat lleugerament més independentistes que les velles. L’efecte reemplaçament era moderat, però ha existit. Tanmateix, aquest reemplaçament ha quedat en part eclipsat perquè tots els grups d’edat han augmentat el seu suport a la independència, essencialment arran dels successos polítics de l’any 2010. Per tant, allò que ha fet créixer el suport a la independència no ha estat un reemplaçament de cohorts (“marxaven” les menys independentistes, “arribaven” les més partidàries de l’Estat propi), sinó fets contextuals que han empès el sobiranisme a l’alça. Finalment, l’anàlisi també mostra que aquest patró de reemplaçament sembla que podria haver arribat a un límit. Dit d’una altra manera, i tot i que no és concloent del tot, els joves d’avui no són especialment més entusiastes de la independència que els joves de fa alguns anys. Ho són igual que altres grups d’edat.

Des del punt de vista pràctic, quines implicacions tenen aquests resultats? De manera directa, ens estan dient que, si l’independentisme vol créixer, no pot recórrer exclusivament a esperar-se a un reemplaçament generacional. Tot i que aquest ha existit, actua de forma lenta i, com intuïm en les últimes dades, mostra cert senyal d’esgotament. En una línia similar, no sembla que la gent, quan es fa gran, canviï radicalment les seves preferències respecte a la independència. Amb tot, i si fem cas del patró del passat, la clau sembla la d’aprofitar moments contextuals concrets (com la sentència del Tribunal Constitucional) que socialitzin tots els grups d’edat, però en especial les noves generacions.

Ara bé, si aquests moments contextuals cal esperar que ploguin del cel o bé han de venir en forma de polítiques públiques dissenyades per les institucions catalanes, això ja són figues d’un altre paner i forma part, de fet, de l’estratègia política de cada formació. Parafrasejant Einstein, el temps, també en relació amb la independència, és relatiu. 

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

La nova revista anual monogràfica, 'Temps', ja disponible!

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies