La CUP: cinc reptes i amenaces si demà hi hagués eleccions catalanes

Durant els últims anys hem pogut observar com els partits independentistes aprenien a fer equilibris entre l’estratègia per mantenir el Procés en marxa i la tàctica per assegurar les seves aspiracions a curt termini. L’afer Bonvehí al nou PDECat n’és un bon exemple. La gravació publicada mostra un dirigent polític català contemplant tots els escenaris de futur possibles en cas d’eleccions en funció de com acabi el Procés. No és estrany i no ens hauria de sorprendre tant. És una escena que podríem haver viscut, canviant-ne els termes i els objectius, a qualsevol altra formació, incloent-hi la CUP.

Es planteja, doncs, la CUP quin hauria de ser el seu futur electoral i polític? Precisament els anticapitalistes han comprovat durant aquesta legislatura el que suposa fer política mirant de no prendre mal davant d’un electorat més nombrós i, per tant, més complex. Aquest equilibri explica la campanya contra Mas, per un costat, i el paper de suport habitual del Govern, per l’altre. Una actitud que no deixa de ser la millor manera que han trobat de fer control de danys, i que ara es convertirà en el seu full de serveis per presentar-se a unes hipotètiques eleccions.

Pensant en l’escenari electoral, que a hores d’ara tothom defineix com a improbable i a la vegada gairebé tots estan preparant, hem mirat de fer una aproximació al votant de la CUP, tenint en compte els moviments d’electors en els diferents comicis, valorant diferents aspectes que n’afecten el vot, com el lideratge o la implantació en l’àmbit local, i a l’últim hem fet un exercici de política ficció mirant de preveure què farien els electors en cas que el partit decidís no presentar-s’hi.

1. El votant de la CUP: un perfil

El votant mitjà de la CUP és un home nascut a Catalunya, com els seus pares. Parla català, té 37 anys, és solter sense fills i viu en un municipi d’entre 10.000 i 50.000 habitants situat a les províncies de Barcelona o de Girona. Té estudis superiors i actualment treballa amb un contracte temporal o interí. És ateu, mai va a oficis religiosos, i és del Barça.

Òbviament, som davant d’un votant independentista que, a més, es posiciona molt més a l’esquerra que els votants de la resta dels partits. Li interessa molt la política i, de fet, s’informa bastant sobre l’actualitat. Per fer-ho, utilitza molt menys la televisió i la ràdio que la resta dels ciutadans, i, per contra, s’informa més per Internet i a través dels amics i coneguts, sobretot a les xarxes socials. La seva dieta mediàtica es mou entre TV3, el 3/24, RAC1, Catalunya Ràdio i el diari ‘Ara’.

2. Els que vénen i se’n van (autonòmiques)

Des de l’aparició al Parlament fins al 27-S, la intenció directa de vot a la CUP no va parar de pujar, arribant a un punt màxim un mes després de la celebració del 27-S. En aquell moment, el Baròmetre del CEO indicava que la formació anticapitalista va arribar a assolir una intenció directa de vot del 13,6%. A partir d’aquell moment van arribar Mas, les tensions i divisions internes, i un seguit de decisions no del tot ben comunicades. Així, en poc més de 18 mesos, el partit hauria perdut dos terços dels seus votants, si bé és cert que l’aparent tranquil·litat d’ençà de l’estiu passat hauria aconseguit frenar la caiguda.

Com són les persones que van votar la CUP i que ara haurien decidit canviar el seu vot? D’una primera ullada veiem com la meitat dels votants que marxen van a parar a Junts pel Sí, mentre que un de cada quatre marxaria en direcció als Comuns. Un detall important és que els votants que marxen cap a l’entorn de la nova confluència d’esquerres són més moderats que els votants fidels de la CUP. Això podria ser un indicador que les propostes cupaires per competir a l’eix de l’esquerra no estan sent competitives i que només arriben al nucli dur de votants del partit.

3. Lideratge/s: de David Fernàndez a Anna Gabriel

En temps d’hiperlideratges, la CUP ha mirat de sobreviure defugint la personificació de la política i se n’ha sortit a mitges. El conflicte entre aquesta al·lèrgia al protagonisme individual i les dinàmiques pròpies de la mediatització de la política es fa evident en una societat on una intervenció en una comissió parlamentària es pot convertir en un dels moments polítics més virals dels últims anys, per posar un exemple.

Si fem un seguiment de les dades de reconeixement dels seus caps de llista, veiem com aquests amb prou feines s’han situat al voltant del 50%. És un percentatge del tot insuficient davant d’unes eleccions, especialment si del que es tracta és d’anar més enllà dels límits naturals de la teva base electoral.

Però no es tracta només d’un problema de desconeixement. La valoració d’aquests, especialment a partir de l’arribada d’Anna Gabriel, ha patit en la mateixa mesura que ho ha fet la intenció de vot, i exactament pels mateixos motius. Als últims Baròmetres del CEO s’hi entreveu una certa recuperació, amb una puntuació que voreja l’aprovat, però que queda lluny dels millors registres de David Fernàndez.

La CUP pot seguir apostant per noves propostes de regeneració democràtica, com limitar a un el nombre de mandats de cada candidat, però ha de ser conscient que la feina realitzada per cada grup parlamentari influirà inevitablement en les perspectives electorals de les candidatures següents.

4. Tornar al municipalisme

El gran salt de la CUP va arribar en les eleccions municipals del 2015, quan pràcticament va quadruplicar els seus regidors arreu del territori. Això li va permetre accedir a 16 alcaldies, 9 amb majoria absoluta, i en alguns casos a erigir-se com la principal força de l’oposició.

Es fa difícil saber quin és l’element principal que va provocar aquest creixement, si la feina municipalista, base de la CUP, o la influència favorable del context nacional. La seva tradicional implantació a escala local va tenir un paper fonamental per explicar l’evolució, però no es pot oblidar que aquests resultats arriben en el millor any pel que fa a expectatives i resultats del partit en les autonòmiques.

La pregunta en aquest punt és força òbvia: es podrà mantenir el mateix paper en l’àmbit municipal en un context nacional menys propici? Les municipals del 2019 queden lluny, molt lluny si tenim en compte la velocitat amb què canvien els cicles polítics, però a hores d’ara el pronòstic tampoc no és bo. L’interrogant principal és si aquest major protagonisme als consistoris, especialment des de l’oposició en municipis grans o mitjans, es podria traduir en un augment de la base tradicional el partit o, si més no, de la fidelització dels votants del 2015. No podem saber-ho. Més enllà de la ciutat de Barcelona, on les dades indiquen un cert retrocés del partit, per a la resta de les poblacions no disposem de dades que ens permetin fer prediccions. En un context nacional menys favorable que el del 2015, les eleccions del 2019 poden servir per identificar a quins llocs s’està realitzant una bona tasca municipal i a quins llocs caldria millorar-la.

5. I si la CUP no es presentés a les eleccions catalanes?

El suport tàctic dels cupaires a Junts pel Sí, que va facilitar l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat, ha fet ressorgir tímidament un vell debat que semblava superat dins l’esquerra independentista: la idoneïtat de presentar-se (o no) a les eleccions supramunicipals. Tot i que la decisió dels pressupostos va ser presa per una àmplia majoria de les territorials de la CUP, alguna de les organitzacions que donen suport a la Candidatura han començat a recuperar la idea que el projecte cupaire ha de centrar els seus esforços en el municipalisme i no tornar-se a presentar al Parlament.

Més enllà de l’impacte intern que podria tenir una decisió com aquesta, ens hem preguntat quin Parlament quedaria si la CUP no es presentés a les pròximes eleccions. Per fer aquesta simulació, hem pres com a base els resultats de les últimes eleccions al Parlament i les projeccions d’intenció de vot que hem vist en el punt 2. Els possibles exvotants cupaires, els hem distribuït seguint també les indicacions del CEO, i els votants que es mantindrien, els hem repartit entre la resta dels partits seguint la intenció de vot de les últimes eleccions espanyoles, com a exemple d’uns comicis on la CUP no es presenta. Som conscients que el comportament electoral varia entre tipus d’eleccions i que, per tant, la capacitat predictiva de la simulació és limitada.

Com es pot comprovar a la gràfica, el resultat de la simulació és que la desaparició de la CUP es traduiria en una ajustada majoria absoluta de Junts pel Sí. Malauradament, no disposem de les dades necessàries per conèixer els resultats per a cadascuna de les formacions que actualment són al Govern. En tot cas, es confirmaria la intuïció que el vot cupaire es repartiria entre les altres opcions polítiques independentistes, i només una petita part, aproximadament el 20%, es redirigiria cap a les files dels Comuns. En la distribució territorial o per circumscripcions, dels 7 diputats obtinguts per la CUP a la demarcació de Barcelona, 5 anirien a parar a Junts Pel Sí i 2 a CSQEP. A la resta de les demarcacions, tots tres diputats se’ls quedaria Junts pel Sí.

Per tant, des d’un punt de vista dels interessos de partit, val a dir que la hipotètica decisió de la CUP de no presentar-se a les eleccions al Parlament tindria dues conseqüències força evidents. D’una banda, es deixaria de visualitzar un independentisme clarament d’esquerres, diluint la major part dels votants cupaires dins el magma de l’independentisme transversal que representa Junts pel Sí, tant si ERC i el PDECat s’hi presentessin junts o separats. I, d’altra banda, es regalaria una part de l’espai polític a una opció política més moderada en l’eix esquerra-dreta que la CUP, i ambigua en l’àmbit nacional, com és l’espai dels Comuns. En definitiva, la ‘incompareixença electoral’ de la formació probablement seria interpretada per molts com el final de l’espai de síntesi entre les reclamacions nacionals i socials de Catalunya, i obligaria el seu electorat a haver de prioritzar.