25/07/2016 | 00:05
Arriba l’estiu i, amb la calor, arriben les vacances. Aquell moment tan esperat quan aprofitem per dormir, llegir, torrar-nos al sol, voltar Europa en caravana o compartir un apartament amb la família. Tot i així, no tothom les té a tocar. El sector serveis, per exemple, és un dels que n’acostuma a sortir més malparat, un sector molt precaritzat, i, casualitats de la vida, molt feminitzat. Sobre les vacances, tres apunts.
1) Fer vacances no és un dret universal
Hauria de ser-ho, doncs l’estatut dels treballadors [i les treballadores?] en regula algunes condicions; com l’obligatorietat de gaudir de 30 dies com a mínim, de pactar els dies de comú acord entre empresa i persona treballadora, de conèixer quan seran amb un mínim de dos mesos d’antelació, etc. Malgrat tot, qui es pot acollir a aquesta normativa és qui manté una presència regulada al mercat laboral formal, i un cert poder de negociació, que la precarietat redueix en extrem. No cal dir que les persones que treballen fora del marc legal, ho fan mancades de drets laborals, en conseqüència, sovint mancades del dret a fer vacances. En són un brutal exemple les dones que es dediquen als treballs domèstics o de cura a tercers en l’àmbit de la llar. Aquest sector està profundament desregulat, i això implica una desprotecció de les treballadores en tots els àmbits. Pel que fa a les vacances, sovint “si no vens a treballar, no cobres” i “potser quan tornis ja haurem trobat algú altre”, és una amenaça sempre present.
En tot cas, el fet que una persona es pugui permetre una setmana de vacances a l’any és un indicador de benestar que contempla l’Enquesta de Concicions de Vida (ECV). Les dades mostren que, per l’any 2015, el 41,5% de la població espanyola no va poder permetre’s anar de vacances una setmana a l’any. Per a les dones, aquest percentatge és del 42,1%, mentre que pels homes és del 40,9%. Val a dir que les llars monoparentals [o monomarentals, ja que el 80% d’aquestes llars tenen una dona com a cap de família] són les que tenen més dificultats per poder gaudir d’uns dies de festa; el 57,5% declaren no poder anar-se’n de vacances com a mínim una setmana l’any. El benestar no impera a les cases de les mares soles: elles mai semblen ser una prioritat.
2) No totes les vacances són iguals, i no tot és fer vacances
I sinó, pregunteu a qui té criatures, que sap de les dificultats de gestionar-ne la cura en les èpoques lliures d’escola. Segons dades del Síndic de Greuges, hi ha un 36% d’infants a Catalunya que no participa en activitats d’estiu o colònies. Les seves famílies estan patint un doble greuge: per les criatures i també per les seves cuidadores, dones en la seva majoria. No és res de nou, quan l’estat redueix la cobertura social, la família assumeix aquelles necessitats que han quedat al descobert, i quan parlem de família, ens referim majoritàriament a les dones.
No és d’estranyar, doncs, que les dones tinguin especial interès en anar de vacances amb pensió completa. No és una qüestió de ser més o menys delicades o no saber gaudir de la incomoditat d’un càmping. És que haver d’estar pendent de cuinar per a tota la família, pensar en passar pel súper, controlar quan les criatures es quedaran sense roba neta o si l’àvia s’ha pres la pastilla, no és fer vacances. I és que les dones millor que ningú sabem que el treball domèstic i de cures és un gran consumidor de temps i energia, i que aquest treball no desapareix per art de màgia quan s’atura l’activitat laboral. El treball domèstic i de cures roman, i és igual d’imprescindible tots els mesos de l’any.
Imprescindible, ineludible i estressant. I com qui no vol la cosa, recordem que les dones declaren en més proporció que els homes que perden la son per culpa de preocupacions. Mentre el 31,79% dels homes declaren que les preocupacions no els treuen la son “en absolut”, només un 27,35% de les dones donen aquesta resposta. Així, a la pregunta “les preocupacions li han fet perdre molt la son?”, les dones tenen percentatges superiors per les respostes “si, més” i “si, molt més”. Aquest és un malestar present al llarg de l’any, però també de vacances; i això que fer vacances també és estar tranquils i lliures de preocupacions.
i 3) Com un xàfec d’estiu
Per a la gent que sí que pot fer vacances (perquè encara conserva una exclusivíssima feina no precària, i perquè té una família no patriarcal que redistribueix les feines de casa), les vacances no sempre acaben bé. L’acumulació de temps amb la parella, a la qual no estem tan habituats durant la resta de l’any, fa que sorgeixin els conflictes, o simplement, algunes parelles vegin que la relació no funciona (“i es pot saber qui ets tu i què hi fas a casa meva?”). Així, els divorcis disminueixen de manera notable al llarg del tercer trimestre de l’any per augmentar dràsticament el quart, els mesos d’octubre, novembre i desembre, just després de les vacances d’estiu.
Si voleu ho llegim al revés: la gent està tan encantada de veure’s a l’estiu, tan feliç de retrobar temps amb el seu amor, que la tornada a la feina els desfà l’humor i les relacions se’n ressenten. Sigui com sigui, desitjant que tingueu, ara o aviat, una feina i els seus drets laborals; esperant que aconseguiu, ara o aviat, una família no patriarcal; i trencant una llança en favor de l’amor en temps de vacances, us desitgem un bon estiu lliure de sexisme!