05/10/2016 | 00:05
“Maialen Chourraut, una mamá a contracorriente” (Marca). “Corey Cogdell, esposa del defensa Mitch Unrein, guanya la medalla de bronze a Rio” (Chicago Tribune). “Winifer Fernández, la belleza dominicana por la que nos encanta el volley” (Marca). “Carolina Marín, la niña que admira a Nadal, primera no asiática que gana el oro olímpico” (La Información). “David Bisbal, protagonista de la semifinal de gimnasia rítmica” (As). “Mide 170 centímetros y pesa 98 kilos. Una portera sin complejos en Rio 2016” (Twitt de Marca). “La lista de las atletas olímpicamente atractivas” (El Mundo, arranjant el titular inicial: “La lista de las buenorras internacionales en los juegos olímpicos de Río”). Aquests són només alguns exemples de titulars de notícies d’aquest estiu durant el Jocs Olímpics de Rio. Han proliferat les notícies els comentaris sexistes sobre les atletes olímpiques, com ara referències a les seves parelles, la seva maternitat o el seu aspecte físic. També hem assistit a la seva infantilització, quan no a omissions en favor dels seus entrenadors –homes– o directament a la invisibilització dels seus èxits. Articles que contenien des de biaixos inconscients a autèntiques perles misògines, i mostraven no només el biaix dels periodistes a càrrec sinó de la resta d’actors responsables de l’edició i, en darrer terme, de la qualitat de la informació.
Passada la indignació inicial, convé preguntar-se per què s’ha produït aquest curtcircuit sexista a mitjans tan diversos en el moment en que les dones han protagonitzat les olimpíades. Si hi pensem amb més deteniment, hem d’arribar a la conclusió que no és sorprenent que els mitjans no sàpiguen entomar el protagonisme femení a l’esport, ja que es tracta d’un dels àmbits amb major desigualtat econòmica, més segregació i major desequilibri de poder a la nostra societat. Aquest és l’estat de les coses que les atletes olímpiques han alterat.
Recapitulem. L’esport és un sistema obert, és a dir, que no és un món amb les seves fronteres ben definides i els seus ‘insiders’ clarament identificats. De l’activitat esportiva escolar, a l’esport professional o l’esport d’elit, ens trobem amb una gran diversitat de persones, espais i normes. Però es pot traçar una línia contínua on, malgrat la seva diversitat, pel que fa al gènere, s’identifica una tendència comuna. De fet, algunes recerques consideren l’esport com l’àmbit social més resistent a la igualtat de gènere. A continuació us mostrem algunes dades que mostren el domini masculí, que és major contra més poder i recursos s’hi acumulen.
Activitat física per a tothom, esports per als homes
El primer sobre el que cal reflexionar és què considerem esport i què no, ja que aquí es produeix la primera tendència excloent. Recerques en aquest àmbit assenyalen com tot sovint el coneixement científic considera activitat esportiva només certes pràctiques més institucionalitzades o fonamentades en la competició, deixant de banda altres activitats físiques com ara caminar o fer exercici aeròbic. Aquest biaix afavoreix la profecia autocomplerta segons la qual a les dones no els interessa l’activitat esportiva, reproduint-se en el saber compartit així com en les prioritats pressupostàries a l’hora de fer promoció esportiva de major nivell. Aquí, una mostra del biaix: malgrat que pensem que els homes tenen major interès per l’esport que les dones, en realitat els equipaments esportius són usats gairebé de forma paritària per uns i altres. A la ciutat de Barcelona, per exemple, podem comprovar com l’ús per part d’homes i dones dels equipaments esportius és molt similar. Entre ells, aquest ús és del 26% dels casos, i entre elles del 23%, però aquests escassos tres punts de diferència queden gairebé neutralitzats per la majoria poblacional femenina.
Del conjunt de la població que fa esport, només una quarta part ho fa per a competir. La institucionalització (i l’encariment) d’aquesta competició es realitza mitjançant les federacions, i en concret entre les persones més joves, amb l’esport de base. Malauradament aquest estadi inicial és desconegut pel que fa a les desigualtats de gènere que s’hi puguin produir. Cap estudi o registre oficial ens permet identificar quantes persones i en quines disciplines es realitza l’esport de base. Pel que fa a la federació esportiva en el seu conjunt, sí sabem (gràcies a l’Informe de l’Observatori Català de l’Esport (2006-2013)), que, en un context general de disminució de llicències des de 2010, els homes federats tripliquen les dones federades, i que aquesta diferència sembla anar en augment.
Una professionalització desigual: les titulacions i l’ocupació
Segons aquest mateix informe, les matriculacions en les diferents modalitats formatives també decanten la balança cap al costat masculí, tot i que no de forma homogènia. En les titulacions tècniques, en el període del 2005 al 2012 només 6.560 són de dones d’un total de 34.697. Pel que fa a titulacions universitàrie,s com ara diplomatures, llicenciatures i màsters, les dades són més favorables amb 9.191 dones i 19.875 homes matriculats. I es produeix una reducció encara major de la bretxa de gènere quan es tracta de matriculacions en la titulació de doctorat amb 117 dones matriculades i 184 homes, arribant a les portes de la paritat. Els percentatges els podeu veure al següent gràfic.
Com s’ha traduït aquest període formatiu en la composició de la professió? Segons indica la memòria de l’any 2015 del Consell Català de l’Esport un 66,6% dels professionals registrats són homes (17.046) amb un 33,4% restant de dones (8.560). Però les principals professions no docents mostren una proporció per sexes 70/30, mantenint-se estable en els diferents nivells professionals.
L’estadística del Departament d’Educació indica que, a l’ensenyament no universitari, les dones representen en 20% del professorat esportiu (amb un lleuger desavantatge a l’educació pública, amb el 20%, respecte la privada, amb el 23%). A més, la via majoritària per a aconseguir aquestes places són diferents segons el sexe: els homes són majoritàriament contractats a través de convenis amb les federacions esportives (51%), o bé personal laboral als centres (41%) o personal funcionari (14%). En canvi les dones són en la seva majoria personal laboral als centres (42%), i en menor mesura funcionàries o treballadores a través de convenis amb les federacions esportives (30 i 29% respectivament).
A l’esport d’elit queden rècords per batre
Com explicàvem al principi d’aquest article, el tractament de les participacions i victòries de les dones als Jocs Olímpics i els Jocs Paralímpics de Río 2016 als mitjans de comunicació ha demostrat l’esperpèntica visió masclista que hi predomina i de la que tampoc se n’amaguen.
El tractament dels Jocs Olímpics i els Jocs Paralímpics segons el gènere ha estat estudiat per un grup d’experts de la Universitat de Cambridge. Per començar, la presència als mitjans, malgrat que la participació real per sexes és paritària, és d’un 75% per als homes i un 25% per a les dones. A més, els bons resultats dels homes esportistes són noticia acompanyats de les paraules “ràpid”, “fantàstic”, “fort”, “gran”, mentre que els resultats de les dones esportistes van acompanyats de les paraules “edat”, “embaràs”, “soltera” o “casada”. Si ens fixem en els verbs, les dones “participen”, en canvi els homes “dominen”. Cal destacar que per parlar de l’esport practicat per dones sempre s’inclou el terme “femení”: hi ha el bàsquet i el bàsquet femení. Aquest és el llibre d’estil. El que també sembla ser una de les regles d’or dels llibres d’estil de les redaccions és que, en cas de victòria d’una dona, s’ha de dedicar més temps a la seva aparença o a la seva vida personal que no pas al resultat aconseguit. En alguns casos ni els ors són prou valuosos.
La tendència marcada per la professionalització no s’ha mantingut en les darreres edicions de la participació olímpica. El COI, des de Londres 2012, ha apostat per la participació femenina a la major part de categories. La participació d’Espanya als Jocs Olímpics d’enguany, ha estat d’un 53% d’homes (167) i un 47% de dones (146), més igualitària que la participació total (45%/55%). Val a dir, sense disposar de dades, que la mateixa presidenta d’ONU Dona ha fet esment a la immensa desigualtat en la inversió econòmica duta a terme amb les federacions masculines respecte les femenines. En qualsevol cas, el medaller espanyol en aquesta edició ha estat de 17 medalles, de les quals 9 les han guanyades dones. De les set medalles d’or, quatre han estat per a dones: Mireia Belmonte, en 200 metres papallona; Maialen Chorraut, en piragüisme en eslàlom; Carolina Marín, en bàdminton; i Ruth Beitia en salt d’alçada. De les quatre medalles de plata, tres han estat aconseguides per dones: Eva Calvo, en taekwondo; l’equip de bàsquet; i l’equip de gimnàstica rítmica. Pel que fa als bronzes, dues medalles (de sis) van ser per a dones: Mireia Belmonte, en 400 metres combinats; i per a Lídia Valentín, en aixecament de peses de la categoria 75kg.
Com en tots els àmbits de la societat, les coses estan pitjor per a les dones amb diversitat funcional. Als Jocs Paralímpics, la presència de participants d’Espanya es reparteix en un 75% de representació masculina (amb 85 homes), mentre que el 25% el conformen 28 dones. En aquest cas, les dones van aconseguir 15 medalles d’un total de 31: quatre ors de nou, set plates de 14 i quatre bronzes de vuit. Elena Congost va aconseguir l’or en la marató; en natació Michelle Alonso en 100 metres braça, Núria Marqués en 400 metres lliures i Teresa Perales en 50 metres esquena. Les plates se les van repartir Núria Marqués en 100 metres esquena; Teresa Perales en 100 metres lliures, en 200 metres lliures i 200 metres combinats; i Sarai Gascón tres plates més en 100 metres lliures, en 100 metres papallona i 200 metres combinats. Quant als bronzes, Izakun Oses va aconseguir-lo en la prova dels 1.500 metres d’atletisme; mentre que les altres tres medalles van ser per les nedadores María Delgado, en 50 metres lliures i 100 metres esquena i Ariadna Edo en 400 metres lliures. Aquestes esportistes pertanyen a dues federacions, la Real Federación Española de Natación i la Real Federación Española de Atletismo: la primera amb només 7,1% dels càrrecs a mans de dones, la segona amb un destacable 55,6%. Ambdues estan presidides per un home.
Les nou federacions espanyoles que han tancat els Jocs de Río 2016 amb medalles van signar a favor de la Declaració de Brighton, i set d’elles estan adherides al “Manifiesto por la Igualdad y la Participación de la Mujer en el Deporte”: uns textos que insten a les federacions –i als països– a abordar la qüestió de com accelerar el procés de canvi per rectificar els desequilibris que afronten les dones a l’hora de participar de l’esport.
Els pocs al vèrtex de la piràmide
Amb o sense declaracions per a la igualtat, el cert és que de les esmentades nou federacions medallistes, no n’hi ha cap encapçalada per una dona. De fet, de mitjana, el 78,5% dels càrrecs de les juntes directives o les assembles són ocupats per homes. Tampoc els líders del Comitè Olímpic Internacional, malgrat la seva aposta per la paritat als JJOO, no donen exemple a l’hora de compartir el poder: el seu Comitè Executiu està format per 11 homes i un 3 dones, cap de les quals ocupa una de les 4 vicepresidències. De fet, en els seus 122 anys de vida, aquesta organització mai no ha estat presidida per una dona.
