12/10/2016 | 00:05
Comentar la situació política dels socialistes catalans s’ha convertit en un exercici força repetitiu. Després de sis anys de derrotes electorals i de crisis internes, s’ha dit i analitzat molt, i gairebé des de tots els vessants possibles. Hem parlat fins a la sacietat de les fugues de votants en totes direccions, de la decadència del que algun dia va ser “l’hegemonia socialdemòcrata”, i d’un posicionament respecte al procés sobiranista que ha deixat el PSC a contrapeu a Catalunya i en una situació de contínua sospita davant del PSOE. En aquest text mirem d’explicar fins a quin punt s’ha anat empetitint la presència del partit i com els últims moviments del socialisme espanyol el podrien abocar a prendre decisions dràstiques amb uns resultats incerts.
La pèrdua de vots del partit des del 2008 és constant. El PSC ha anat cedint terreny en totes les eleccions sense que cap de les antigues “armes” del partit, com la força municipalista o el vot dual en les generals, hagin amortit el cop. Per entendre la magnitud d’aquesta caiguda, hem representat per a cadascuna de les eleccions una comparativa entre el moment en què el partit va obtenir el màxim de vots i la seva situació actual.
El cas de les eleccions generals és possiblement el més sagnant. La davallada de les eleccions de 2011 es podia atribuir a motius conjunturals com ara la crisi econòmica, el desgast de la segona legislatura de Zapatero, i la crisi de lideratge. Però els resultats del 20-D i del 26-J, obtenint només un terç dels vots respecte del seu màxim històric, han demostrat que de la conjuntura hem passat a un escenari en què el PSC ha perdut la capacitat d’atracció de bona part del vot dual en favor dels Comuns.
La situació no és millor en el marc de les eleccions al Parlament. La pèrdua de vots des del 1999 és contínua i potser l’únic senyal d’esperança és que, si fem cas de les últimes enquestes, es podria haver tocat fons, almenys momentàniament. El problema és que les pèrdues de votants, o el que motiva aquestes pèrdues, depenen tant del projecte propi com de les dues iniciatives polítiques que més poden afeblir els socialistes; la configuració de la nova confluència d’esquerres i un possible viratge de l’estratègia de Ciutadans que perseguiria moderar el discurs i desplaçar-se cap al centre.
Una de les taules de salvació a les quals s’han agafat els socialistes és el poder municipal. Malgrat que la pèrdua de vots és evident —el 2015, el partit socialista va obtenir la meitat de regidors obtinguts el 2007—, han estat capaços de mantenir el control de diferents alcaldies clau o bé de transformar-se en socis de govern per a formacions tan diferents com els Comuns a Barcelona o Convergència i Unió a Girona. Això els ha permès liderar o formar part del govern de les quatre capitals de província i de fins a sis de les deu ciutats més poblades. Si bé és cert que aquesta diversitat pot haver desorientat determinats votants, en no saber quina és la posició ideològica del partit.
A parer nostre, la dada que millor resumeix la caiguda del partit és l’envelliment del seu electorat. La mitjana d’edat del votant socialista ha augmentat aproximadament deu anys. La franja dels joves, de 18 a 34, que podien arribar a representar un 25% del total dels vots socialistes fa una dècada, ara amb prou feines arriba al 12%-13%. I la franja de votants amb més edat, de 65 anys en endavant, que abans tenia un pes del 25%, ara pràcticament significa el 50% dels suports del partit. És aquest votant el que constitueix la base actual del partit.
A partir d’aquestes dades, el que cal preguntar-se és quines són les vies de recuperació del partit, si és que n’hi ha. Els últims moviments al PSOE vénen a corroborar que el marge per fer concessions dels socialistes espanyols és més aviat inexistent. No semblen adonar-se que, com bé explicava Juan Rodríguez, recuperar terreny a les comunitats amb partits nacionalistes és clau per mantenir la posició. Això deixa el PSC en l’obligació d’escollir una via, o trencament o fidelitat. És una situació similar a quan fa alguns anys parlàvem de ‘zugzwang’, però ara amb una situació política més polititzada i una base electoral socialista encara més petita. En aquest punt, la pregunta que ens fem és fins a quin punt aquesta base de votants faria costat al partit si aquest decideix marcar perfil propi respecte al PSOE, fins i tot defensant posicions més clares a favor del referèndum.
Un primer cop d’ull al posicionament territorial ens permet veure com el grup de votants federalistes és prou important, vorejant el 45%, un percentatge pròxim al grup que està d’acord amb el model autonòmic. Si només miréssim aquest gràfic, podríem concloure que el partit hi té una escletxa entre aquesta part dels seus votants. O, dit d’una altra manera, ‘a priori’ tindria marge per a la gesticulació amb el referèndum. El problema és que possiblement la pregunta, i la mateixa resposta, no ens acaba de definir prou bé les intencions dels votants. Ens ho fan pensar les respostes al gràfic següent.
Després de perdre votants que volien més autonomia per a Catalunya, ara els que l’abandonen són els que estan d’acord amb el marc autonòmic
Després d’una dècada perdent votants que majoritàriament volien més autonomia per a Catalunya, sembla que ara els que comencen a abandonar el partit són aquells que estan d’acord amb l’actual marc autonòmic. Aquest és un efecte que s’ha intensificat en els últims 15 mesos i que possiblement té a veure amb la situació del partit a escala estatal, amb pèrdues cap a les dues noves formacions, Ciutadans i Podem.
Així doncs, la situació és la següent: els dos candidats a les primàries del partit, Miquel Iceta i Núria Parlon, han manifestat la seva disconformitat amb la posició del partit en l’àmbit espanyol. Defensen votar no a Rajoy i fins i tot parlen de donar via lliure als diputats catalans per emetre aquest vot encara que això vagi en contra del que decideixi el comitè federal. En altres paraules, aposten per marcar un perfil propi. Volen jugar un torcebraç, però abans han de ser conscients de quin és l’electorat i com pot reaccionar. De tota la informació que en tenim d’aquest —envellit, amb preferència per l”statu quo’, un 70% nascut fora de Catalunya, etc.— una primera conclusió és que el seu referent principal és el PSOE. Això té una part positiva, el vot “pel que va ser”, i una de negativa: totes les pèrdues d’ara es poden relacionar amb la deriva dels de Ferraz. Aquest segon grup és el que, segons les enquestes, ara també està marxant, substituint el votant catalanista que ja va començar a abandonar el vaixell a l’inici del cicle.
Dos tipus d’electorats diferents que persegueixen respostes diferents i moviments cap a direccions oposades. Un dilema que, com hem apuntat, no és nou. La novetat, en aquest punt, podria ser (insistim en el condicional) que la decisió de marcar perfil propi aconsegueixi atreure els dos grups, els catalanistes que demanaven una veu pròpia dels socialistes a Madrid i aquells que no valoren tant l’eix territorial però que s’han allunyat del partit cap a Podem desencantats amb els moviments interns i l’orientació del PSOE.
És només una hipòtesi. Les dades no diuen que un moviment així sigui encertat o que no ho sigui, diuen que és arriscat, però que no fer-lo també ho seria, ja que es podrien intensificar les pèrdues que ja s’han anat produint. Una carta arriscada però que pot ser de les últimes jugades que pot fer el PSC per canviar la seva dinàmica. El que sembla clar és que el partit ha de decidir què vol ser perquè perseguir les dues coses, estar alineat amb l’actual versió oficial del PSOE i lluitar per recuperar espai perdut a Catalunya, ja no és una opció.