09/10/2018 | 19:03
Arran de la marxa de Xavi Domènech vas dir que tu també t’has plantejat deixar-ho en alguna ocasió. És per cansament, o hi ha altres raons de fons, com les lluites i pugnes partidistes dins i fora del món dels Comuns?
No només jo, i tothom del meu entorn que conec, s’ha plantejat alguna vegada deixar la política. Potser és malvist parlar-ne, però hem d’afrontar les coses com són. La política avui té una certa duresa. També té coses molt gratificants; si no, no seríem aquí. Però el context dels últims anys ha estat d’excepcionalitat, i això tensa i estressa. Vivim un temps d’acceleració, de ‘fake news’, de xarxes socials que generen ‘flames’ cada dia… I després hi ha les relacions de la vella política. Alguns partits et diuen una cosa en privat i una altra en públic, i voten en contra de mesures amb què saps que estan d’acord només per fer desgast.
Els Comuns van arribar al poder fent un ús activista de les xarxes socials, però ara sembla que heu descobert que tenen una altra cara més fosca.
Les xarxes socials són una part de la realitat. No les hem de demonitzar; segueixen tenint el potencial de quan es van crear, i nosaltres com a moviment polític hem estat possible en part gràcies a les xarxes socials perquè no teníem diners ni padrins. Però entre l’anonimat que permet abocar-hi moltes fòbies sense cap filtre i l’ús partidista que se’n fa, s’han convertit en un camp de batalla polític. Els atacs desgasten, però és important no perdre el principi de realitat, trepitjar carrer i veure que el món és molt més ampli.
Xavi Domènech va plegar com a coordinador de Catalunya en Comú pel desgast que va patir mirant d’articular el projecte. Ell era un home pont entre diversos espais. Està sent més complicada del previsible la configuració de l’espai dels Comuns?
Tot i que la marxa de Xavi Domènech va ser precipitada, ell ja havia previst, a partir d’un pacte amb la família, que estaria un temps limitat en política. Va fer un sobreesforç posant-se en l’epicentre de la disputa política i organitzativa. Però també hem de fer autocrítica, perquè al final va acabar acumulant massa responsabilitats: primer, liderar En Comú Podem al Congrés, després a Catalunya, després la secretaria general de Podem, la coordinació de Catalunya en Comú… Li vam proposar i ell ho va acceptar, però que una sola persona carregui tantes responsabilitats i visibilitat no és bo ni per a ell ni per a l’espai polític que representa. La inèrcia ens ha dut a reproduir una pràctica —l’acumulació de càrrecs— que havíem criticat. La seva marxa també ha estat una oportunitat de reconfiguració. Hem impulsat un espai de confluència que vol incorporar moltes sensibilitats diferents, des de partits històrics fins a espais nous. Això té dificultats, però tenim la convicció que és una aposta de futur.
“Les esquerres no han de defugir el debat de la seguretat. Hi ha d’haver policia per garantir la convivència”
Els Comuns també han acabat interioritzant dinàmiques de la vella política que criticaven, com la batalla pels càrrecs o les disputes de faccions?
Els espais purs no existeixen i hem tingut dificultats. Però Barcelona en Comú ha estat la primera experiència de confluència consolidada amb èxit: a Barcelona no funcionem ni per quotes ni a partir de negociacions entre partits. Això em fa ser optimista a l’hora de pensar que també podrem fer-ho en clau catalana. Tothom hi aposta, perquè, si no, amb tot el que ha passat ja ens hauríem trencat.
Les expectatives generades per Barcelona en Comú quan va assolir l’alcaldia eren molt altes, però… i els resultats? L’habitatge, per exemple, s’ha encarit a Barcelona durant el vostre mandat. La bombolla dels lloguers no para de créixer. Els contractes amb les grans empreses de l’Ibex que havíeu criticat s’han seguit formalitzant. El lema dels Comuns passaria del “sí que es pot” al “de moment no es pot”?
El primer que dic és “sí que es pot”. Acabem d’aprovar l’obligatorietat de fer el 30% d’habitatge social en noves promocions urbanístiques. Això era impensable fa quatre anys. Era difícil: ens hi han posat tots els obstacles, estem en minoria i no fem tot el que voldríem, però ho hem aconseguit. També hem creat un operador energètic públic com a alternativa a l’oligopoli elèctric, hem posat sancions importants i hem perseguit el frau de les grans empreses de l’Ibex, i així hem recuperat més de 50 milions.
Però no heu trencat els contractes amb les grans multinacionals que tant havíeu criticat. Tampoc amb la gran banca.
S’ha començat a treballar amb banca ètica, cosa que abans no passava. Hem reduït deute i no treballem amb cap empresa que operi en paradisos fiscals. En la contractació pública han canviat moltes coses: abans es prioritzaven els grans contractes; ara treballem per lots, que permeten que les petites i mitjanes empreses hi accedeixin en igualtat de condicions. Queda molt per fer i no tot va tan de pressa com voldríem, i sabem que de nosaltres se n’espera més que de ningú. Però han anat canviant moltes coses.
Darrerament hem vist declaracions teves o del teu govern demanant al Govern de la Generalitat un increment de la dotació de Mossos d’Esquadra a Barcelona. No és contradictori que un partit d’esquerra alternativa demani més policia?
Depèn de per què la demanis. Les esquerres no han de defugir el debat de la seguretat. Hi ha d’haver policia per garantir la convivència. Per combatre els furts i el narcotràfic, ens fan falta mossos. Fa molts anys que no sumem un sol mosso a Barcelona, i això s’està notant. L’últim any hi ha hagut un repunt d’alguns delictes. L’Ajuntament ha incrementat recursos: més hores extres de la Guàrdia Urbana, nous agents, educadors de carrer… Podem tenim límits. El 60% de les denúncies de Ciutat Vella les fa la Guàrdia Urbana quan la competència principal és dels Mossos. No és normal que al Raval surti gent vinculada al tràfic de droga amb una ‘katana’. I això és un tema de seguretat ciutadana, i necessitem més mossos. També és una qüestió judicial, perquè ara mateix, encara que hi hagi professionals dels furts que n’acumulin desenes, al final els processos acaben en una multa.
Veuries convenient també un enduriment de les penes per aquests delictes?
No, però sí proporcionalitat. No és el mateix un furt per necessitat que una xarxa professional que fa desenes i centenars de furts com a forma de vida. I ara mateix això resulta que no està ben tractat i s’hi han de buscar solucions.
“Hem patit una política de desgast partidista per part de gent amb qui havíem compartit lluites”
La municipalització de l’aigua, un dels punts centrals del programa dels Comuns, ha acabat sent un procés molt lent i que no ha culminat.
La multiconsulta sobre l’aigua ha estat bloquejada per Agbar, però el tema de la municipalització segueix sobre la taula i estem pendents d’una sentència judicial. Agbar és una gran multinacional que està invertint milions d’euros en publicitat en grans mitjans, fent tota mena de pressions i posant mil traves jurídiques, però la batalla és oberta i la pensem guanyar. Si t’enfrontes alhora als fons voltor, a l’oligopoli elèctric, a la gran multinacional de l’aigua, a les entitats financeres a les quals hem posat sancions i obligat a cedir pisos… Ja sabíem que hi hauria resistències.
Hi ha més projectes aturats: la funerària pública tampoc s’ha pogut tirar endavant.
La feina tècnica està feta i jo espero que s’acabi aprovant, perquè no s’acaba la vida en aquest mandat. Seguim interpel·lant les forces d’esquerres: no puc entendre que no vulguin votar una mesura amb la qual tots els seus votants estan d’acord. Esperem que el partidisme no la bloquegi. Sabem que el PSC està d’acord amb la funerària pública però la bloqueja per no donar-nos el que creuen que és un èxit de cara a les eleccions vinents. ERC, amb Alfred Bosch, va votar en contra del tramvia tot i dur-ho al programa i que les bases l’hi reclamessin. La CUP ha votat en contra de la multiconsulta sobre la municipalització de l’aigua, contra el pla d’habitatge… Que li demanin als moviments socials als quals la CUP vol donar veu què en pensa de tot això! És incomprensible. Hem vist una política de desgast partidista que entristeix, sovint de part de gent amb la qual hem compartit plantejaments i lluites, i això ha estat una de les coses més decebedores de la política institucional.
Parles de “partidisme”. Però el cert és que Barcelona en Comú ha estat incapaç d’arribar a acords estables amb altres formacions d’esquerres. Per què ha passat això?
No ha estat tan possible com ens hauria agradat. ERC no va voler entrar al govern de la ciutat. La vam estar esperant un any. El PSC hi va ser algun temps, però després va participar en el 155, i això ens va allunyar. Tot i això, hem fet acords que vull valorar: la Model, l’arribada del metro a la Marina… No tants com voldríem.
Potser als Comuns els ha faltat cintura per entendre que estaven en minoria?
Segur que tots en algun moment ho hauríem pogut fer millor. Potser no hem fet una lectura prou acurada del moment polític o no hem parlat amb prou claredat. O hem estat massa pendents dels nostres temes interns.
“La tesi d’ERC i de la CUP era que, pactant amb CDC, durien el país a una hegemonia d’esquerres, però no ha funcionat”
El PSC va integrar-se al govern municipal a mitja legislatura, però els Comuns van decidir trencar el pacte després del suport del PSC a l’article 155. Vist amb perspectiva, va ser un error?
No considero que nosaltres trenquéssim amb el PSC. Vam haver de prendre una decisió fruit que el PSC va deixar de comportar-se com un partit catalanista i d’esquerres. Molta més gent dins del PSC es va sentir profundament incòmoda i violentada per les decisions que va prendre el partit durant l’any passat donant suport al 155. Quan han volgut fer polítiques d’esquerres, hem anat junts. Quan el PSOE ha estat disposat a plantejar una moció de censura que feia un any que li proposàvem, hem fet Pedro Sánchez president d’Espanya sense demanar res a canvi. No som sectaris.
La manca d’acord amb ERC ha estat una de les tòniques del mandat. Creus que amb Ernest Maragall serà diferent que amb Alfred Bosch?
ERC ha decidit fer un canvi i estic disposadíssima a explorar acords a partir d’ara mateix amb Ernest Maragall. Però cal dir que ERC i la CUP fa anys que aproven pressupostos amb una CiU neoliberal podrida de casos de corrupció. No és un suport puntual; en el cas d’ERC, s’allarga des del 2012. En canvi, a Barcelona han fet una fèrria oposició contra el govern municipal. La tesi d’ERC i de la CUP és que, pactant amb CDC en el marc del procés, durien el país cap a una hegemonia d’esquerres… Però avui el president és Torra. No veig que aquesta tesi hagi funcionat. Torra no és el president de la Generalitat que necessitem. No només per les posicions que ha expressat de forma reiterada i per escrit, sinó perquè no es creu gaire a si mateix com a president. El seu govern respira temporalitat, està només pendent dels gestos i dels símbols, però no fa política pública. Convergència estava a punt de desintegrar-se. Gràcies al relat del procés, ha evitat parlar de corrupció o de polítiques socials concretes. A CDC li ha sortit una operació estupenda.
No sé si es pot considerar ‘estupenda’ l’existència de presos polítics de CDC o que el president Puigdemont hagi hagut de refugiar-se a Bèlgica.
Evidentment, cal denunciar una situació d’excepcionalitat i de judicialització. Però nosaltres sempre vam desconfiar de la tesi d’ERC i de la CUP: no crec que es pugui construir un país democràtic, just i progressista amb gent que ha estat dècades al poder amb casos de corrupció gravíssims que no són puntuals, fent polítiques neoliberals sistemàtiques. Nosaltres creiem en un espai sobiranista i d’esquerres, però apel·lant al principi de realitat. També haurien d’apel·lar-hi els partits que governen la Generalitat. El país l’hem de fer amb grans consensos del 80%, no del 43%. Segueixo defensant que hem de superar l’Estat autonòmic, però amb grans majories de país.
“La DUI va tancar l’eixamplament social de l’1-O, però som a temps de recuperar-lo”
Acabem de celebrar el primer aniversari de l’U d’Octubre. Fins a quin punt és un moment que t’interpel·la políticament?
L’1-O marca un abans i un després per molts motius, no només per la repressió sense precedents i que no pot quedar impune, sinó per la mobilització i l’autoorganització. Va ser una acumulació de processos d’apoderament molt rellevant i amb molt potencial, que va obrir moltes possibilitats i va permetre que molta gent diversa es trobés a peu de carrer defensant els valors del dret al vot i desafiant l’autoritarisme i els abusos. Malauradament, al cap de poc temps la DUI va tancar aquest eixamplament que es va produir l’1-O. Però som a temps de recuperar-ho. No crec que hi hagi un mandat de l’1-O perquè no va ser un referèndum en condicions i la meitat del país no s’hi va sentir cridat a participar. Més enllà que fos legítim, en termes de política institucional no va tenir eficàcia. Puc estar d’acord amb David Fernàndez, però, quan a les jornades que vam organitzar des de l’Ajuntament per commemorar l’1-O parlava de mandats en plural. Estem obligats a buscar els punts en comú.
La presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, criticava recentment en una entrevista a CRÍTIC el paper dels Comuns durant el referèndum. Els Comuns se sentien incòmodes amb l’1-O i s’hi van posar de perfil?
Va haver-hi molts Comuns implicats en l’1-O. Alguns de forma molt directa, d’altres més o menys activament i alguns que només hi van ser quan van veure la repressió… Però, en la part de defensa del dret a vot i superar l’autonomisme, sempre hi hem estat absolutament d’acord. La discrepància era quin paper es tenia des de la institució. Confondre desobediència civil i desobediència institucional és un error, perquè són coses diferents. La desobediència civil l’exerceixes tu en la teva lliure consciència i assumint tots els riscos. La desobediència institucional vol dir desobeir per altres que poden no sentir-s’hi representats. Això és un error polític. No vol dir que en un moment concret no pugui practicar-se la desobediència institucional i assumir les conseqüències, però no es pot confondre l’una cosa amb l’altra.
Des del teu punt de vista, hi hauria alguna causa que justifiqués la desobediència institucional?
Preferiria no parlar en abstracte: ens faríem un flac favor. Si entres a la institució, estàs acceptant mínimament unes regles del joc. Els partits de govern a la Generalitat van cometre l’error de comunicar a la població que allò que anaven a fer tindria uns efectes immediats positius —com que hi hauria un reconeixement internacional i s’assoliria la República— quan no disposaven de cap informació que ho avalés.
“Puigdemont sabia que la DUI no tindria un efecte positiu, però em va dir que la pressió ambiental era massa forta”
Ara fa un any, el govern dirimia si proclamar o no la independència després de l’1-O i s’engegava la maquinària de l’article 155. Tu no eres partidària de cap de les dues coses. Com a alcaldessa, quines gestions vas fer durant el període que va de l’1 al 27-O?
Totes les que vaig poder i amb una capacitat limitada d’influència. Amb l’Estat hi va haver poc contacte, perquè el govern del PP es prodigava poc. Però amb Enric Millo vaig tenir converses, tot i que no van tenir gaires fruits. Amb qui vaig parlar va ser amb Oriol Junqueras i sobretot amb el president Puigdemont. Puigdemont em va transmetre que estava disposat a convocar eleccions perquè sabia que la DUI no tindria un efecte positiu, i, a més, no tenia cap pla per a després d’aquest moment. Jo li transmetia que l’1-O s’havia generat un moment de transversalitat en defensa del dret a vot, i que una DUI faria que l’independentisme s’empetitís i es tanqués. L’últim missatge que vaig tenir d’ell era del mateix 27-O. Em va dir que la pressió ambiental era massa forta i que, si no hi havia una alternativa segura per part de l’Estat, no es veia amb forces per convocar eleccions.
Manuel Valls acaba de presentar la seva candidatura a l’alcaldia, avalada per C’s. Tindrà suports econòmics i mediàtics importants, i tot indica que pot tenir opcions de disputar l’alcaldia. Com enfoquen els Comuns la ‘batalla de Barcelona’ del 2019?
Sabíem que a les elits no els va agradar que guanyéssim les eleccions, que estaven inquietes i buscaven un candidat famós que ens pogués confrontar en les municipals. Per això han buscat una alternativa com Manuel Valls. Valls tindrà molts suports de poders, però no menystindria la intel·ligència i l’orgull dels barcelonins. Una ciutat progressista com Barcelona no valorarà positivament oportunistes que vinguin de la mà de grans elits per mantenir l”statu quo’ a la ciutat. El senyor Valls haurà d’explicar les seves propostes de ciutat i també explicar qui el finança. També ha dit que, si perdia les eleccions, dimitiria… Jo crec que Barcelona es mereix una altra cosa, es mereix gent disposada a batallar fins al final des del govern o des de l’oposició.
“Valls no pot governar Barcelona, i, si és la llista més votada, serà fàcil trobar una majoria àmplia alternativa”
Si Manuel Valls guanya l’alcaldia, s’ha de fer front comú per evitar que governi?
Farem tot el possible per guanyar les eleccions, però Valls no pot governar Barcelona. No guanyarà, i, si la seva llista fos la més votada, seria fàcil trobar majories àmplies per garantir una alternativa. Si no tenim una majoria prou àmplia, buscarem majories de canvi progressista per construir una alternativa a Valls.
Ha començat Barcelona en Comú a preparar les llistes del 2019?
No som encara en aquesta fase. Farem un procés intern per configurar-les. Jo sé que m’hi torno a presentar, i amb moltes ganes. I voldria agrair la feina de tota la gent implicada en el projecte de Barcelona en Comú.
Hi trobarem gent com Jaume Asens, en certa manera un ‘vers lliure’ dels Comuns?
No estic d’acord amb aquesta afirmació! Jaume Asens no és un ‘vers lliure’. Té un càrrec de gran importància i representa el govern de Barcelona en tot allò que diu i fa.
