22/11/2017 | 19:54
S’han fet molts comentaris xenòfobs sobre tu, tant des de l’independentisme com des de l’espanyolisme, pels teus orígens argentins.
“Vete a tu país”, em diuen sempre. Quan dius alguna cosa que no li agrada a algú, et respon: “Vete a tu país”. Hi ha una mena de xenofòbia transversal. Però hi ha una cosa més profunda: que el que ve de fora ha d’obeir el que diuen els que són d’aquí; et deixen venir, però no tens veu ni vot. De fet, hi ha centenars de milers de persones que viuen aquí i no tenen drets polítics.
Tu hi vas arribar als 15 anys.
Vaig néixer a Bahía Blanca, que és com el Burgos de l’Argentina, un lloc fred, dur i amb molts militars, a 600 quilòmetres de Buenos Aires. Però, després, vam mudar-nos encara més al sud, a Puerto Madryn, a 1.000 quilòmetres de Buenos Aires, que és un lloc ara molt turístic perquè hi ha pingüins i balenes, però l’any 92 era un lloc bastant trist: 320 dies de vent a l’any i on nou plou mai. Vaig canviar de cop i volta als 15 anys la llunyaníssima Patagònia per la Barcelona que estava a punt de ser el centre del món durant els Jocs Olímpics. Jo hi vaig arribar dient que tornaria a l’Argentina quan pogués… i en dues setmanes aquí vaig quedar enamorat. De seguida, vam anar a viure a Blanes amb la platja i el bon temps.
I va anar bé l’arribada? Aprendre català als 15 anys, la immersió lingüística a l’escola, en un altre país.
Jo tenia una certa consciència que existia el català per les cançons de Serrat. La meva mare havia arribat a comprar a l’Argentina un diccionari català-castellà per entendre les cançons en català. Vaig entrar a segon de BUP i durant dos o tres mesos no ‘pillava’ gaire el que es deia, però de seguida vaig aprendre’l i ja està. Hi ha qui critica la immersió. No ho entenc. L’enriquiment que suposa aprendre un altre idioma és molt superior als problemes que pot donar als nens al principi d’arribar aquí.
Durant anys, des de Blanes, la Marta Sibina i tu vau investigar, denunciar i destapar les corrupteles del sistema sanitari de Catalunya dirigit per CiU i pel PSC. Fins i tot vas arribar a publicar el llibre ‘Artur Mas: on són els meus diners’. Ara, dels problemes de la sanitat, ja no se’n parla als mitjans?
Hi ha qui diu que aquest és el gran problema que ha tingut el full de ruta del Procés malgrat que hi ha independentistes, com la CUP, que han intentat parlar de les dues coses alhora. A partir d’ara, se n’haurà de tornar a parlar. El que està passant amb el 155 té una relació directa amb la sanitat que tenim. El que passa amb la ‘llei Montoro’ té una relació directa amb els pressupostos de salut. Les impugnacions de lleis catalanes del Tribunal Constitucional tenen una relació directa amb el fre als avenços en qüestions socials. Per tant, no és que abans parléssim de sanitat i ara parlem d’una altra cosa. Allò social i allò nacional van junts. A mesura que hi vas donant voltes, ho veus claríssim: amb la Constitució que tenim no es pot tenir una sanitat pública com la que hauríem de tenir.
“Abans de quedar-me en un càrrec de cartró fent de titella d’un altre, me’n vaig a casa”
Com valores el teu pas a la política des de la teva vida de periodista i d’activista social?
Jo n’estic molt content.
Content? La gent que veniu dels moviments socials sempre acabeu decebuts, cansats, dient que heu vist la cara fosca de la política…
Tenen raó. Veus coses que fan venir basques. El que ens mostren és bastant un circ. Però estic content perquè he après moltíssim per entendre moltes coses de les que ens afecten. Sé com es fan les transaccions entre partits, com es pacten canvis de lleis als passadissos. Surto amb més elements per entendre millor la política.
Què faràs ara?
No ho sé.
Fundareu un nou partit polític amb regidors ‘ex’ de Podem d’aquest espai que heu anomenat Som Alternativa?
Quan Pablo Iglesias fa la intervenció de Podem Catalunya, jo ja acabo de comprovar que ser secretari general d’un partit polític no vol dir res. És un càrrec de cartró. I, abans de quedar-me en un càrrec de cartró fent de titella d’un altre, me’n vaig a casa. No m’he ficat aquí per aferrar-me al càrrec. Entenc que en política s’ha de ser pragmàtic i cal cedir, però una altra cosa és fer el passerell. No tinc per què aguantar això. Però gent de Podem em va fer pensar que, això que jo sentia, ho sentia molta gent del partit i que, potser, en lloc d’enviar-ho tot a la merda, podríem intentar unir-nos tots els que estàvem dimitint. Des de la meva marxa hi ha hagut dimissions en bloc en desenes de cercles de Podem locals a Catalunya. Volíem intentar coordinar tota aquella energia que a escala municipal és forta. Tenim uns quants regidors. Però, de moment, no és un partit polític.
Tu vols tornar al periodisme que feies a ‘Cafè amb Llet’ o et veus més com a activista polític?
El que m’agrada és posar sobre la taula realitats que passen al món, i que estan amagades. Quan feia de periodista, em deien que feia de polític. Ara que he fet de polític, em deien que semblava periodista. Mentre feia ‘Cafè amb Llet’, gràcies als subscriptors, tenia el luxe de poder investigar, llegir o aprendre sobre un tema durant una setmana o quinze dies. Ara, fent de diputat en aquests dos anys, no he pogut dedicar ni un dia sencer a un sol tema: la velocitat, en un grup parlamentari de només 11 diputats, és altíssima i no hi ha temps mai.
“No hi ha lloc per a l’equidistància: no em veig representat per un espai que diu ‘ni DUI ni 155′”
Per qui faràs campanya el 21-D?
Farem campanya, sí. No diré a favor de qui farem campanya, però apel·lo a la intel·ligència del lector de CRÍTIC per saber-ho perquè estic segur que el lector de CRÍTIC no vol que li donin les coses mastegades i que jo li digui a qui s’ha de votar. Només vull dir diverses coses sobre aquestes eleccions i ja sabràs a qui puc acabar votant. Primer, aquestes eleccions no són normals: fer campanya com si no passés res és una traïció a l’1-O i a les detencions. Segon, els partits s’haurien d’unir per derrotar el 155 com si no hi hagués vida més enllà. Tercer, no hi ha lloc per a l’equidistància: no em puc veure representat per un espai que diu “ni DUI ni 155”. I, quart, no es pot votar partits que arrosseguin la corrupció endèmica des de fa anys ni partits que no es preocupin per la sanitat o l’educació. No m’he tornat ‘indepe’. Però cal trencar el cadenat del 78.
Amb aquestes condicions, entenc que estàs dient que et debats entre votar la CUP o votar ERC.
Cal dir una altra cosa: no ha començat la campanya electoral. Vull esperar a veure què expliquen els partits polítics. No sé si t’he contestat.
Doncs, una mica, sí, però no m’has contestat del tot…
Sí, home. S’ha de veure què diuen els partits en els propers dies. Però s’ha d’entendre una cosa important: en la societat catalana, sobretot a partir de l’1-O i de la vaga del 3-O, més enllà que siguis independentista o no, és necessari apostar per la ruptura. Es necessiten moments de ruptura. Per tant, la Catalunya en Comú que jo estic escoltant aquests dies no la puc votar mai.
“Vam xerrar amb la CUP per arribar a un acord polític, però no hi va haver temps”
Per què no vas a la llista de la CUP si sembla que hi havia sintonia entre vosaltres?
Vam parlar amb ERC, amb el Procés Constituent i amb la CUP per intentar fer alguna cosa unitària. Amb el PDECat, això sí, teníem poc a parlar. Però ens vam trobar amb un problema: per presentar una llista unitària, vam tenir poc temps, només cinc dies. Era gairebé impossible posar-hi d’acord tanta gent. Va haver-hi reunions. Si haguéssim tingut més temps, potser hauria passat alguna cosa. No ho sabrem mai. Després, vam xerrar amb la CUP per arribar a algun acord polític. Pensàvem que gent que no és independentista i que no està d’acord amb l’estratègia de la DUI però que entén que el mur que tenim davant és el mateix podien fer alguna cosa junts per a les eleccions del 21-D. Però un altre cop no hi va haver temps.
Culpes de tot la falta de temps…
Sí.
Però podria ser que una part de la CUP no volgués anar amb una llista amb tu o volgués fer una llista plenament independentista. No hi havia cap desavinença entre vosaltres?
Els militants de la CUP van fer la seva assemblea i van votar a favor d’una llista electoral liderada per la CUP. És veritat que el nostre discurs no és exactament el mateix que el de la CUP, però crèiem que ara els nostres discursos podrien encaixar. Però, si em poso en la pell de la gent de la CUP, és lògic que ells necessitessin un debat més llarg i amb més temps. La CUP és un partit independentista i es pren molt seriosament les seves decisions… i, per tant, és normal que necessités un debat molt més llarg per fer una candidatura incloent-hi gent no independentista com nosaltres. A més, no es tractava de mi, ja que, en el meu cas personal, jo ja no podia ni presentar-me per una llista de la CUP, ja que el seu codi intern només permet presentar-s’hi si has estat menys de dos anys al Parlament, i jo ja hi portava el mateix temps que hi portava l’Anna Gabriel o el Benet Salellas.
Per què doneu un suport tan explícit a l’1-O quan tu no ets independentista? Gent d’ICV o de Podemos no ho veia tan clar i, fins i tot, hi ha qui hi veia una estratègia electoralista dels partits independentistes.
Primer vam anar als cercles de Podem i ho vam debatre de veritat. Això va posar nerviós a tothom. Va posar nerviós Pablo Iglesias. Va posar nerviós Coscubiela. Va posar nerviós el món dels Comuns. Fins i tot Pablo Iglesias va sortir per dir: “Yo, si fuera catalán, no votaría”. Una patinada de Pablo Iglesias! Si respectés el que diuen les bases, hauria d’haver dit que respectaria la decisió dels cercles de Podem. Vam arribar a fer una consulta interna i el 70% de la gent va dir que sí s’havia de participar en l’1-O. Què hi havia de semblant entre el 15-M i l’1-O? Molt! La gent ho va veure ràpidament. Pablo Iglesias no ho va entendre, i crec que Ada Colau tampoc ho ha acabat d’entendre així. Però el millor va arribar l’1-O: va ser un sentiment barrejat d’alegria perquè estàvem fent un acte de ruptura i alhora d’indignació per la repressió.
Per què ho centres tot en l’1-O?
Per moltes coses. Però fixa’t en una d’aquestes coses: els milers de persones que van anar a votar que ‘no’ són importantíssimes. Segurament al 15-M hi faltaven estelades; i segurament als Onzes de Setembre hi faltaven banderes republicanes espanyoles. Però l’1-O i, sobretot, el 3-O vaig tenir la sensació que estava passant alguna cosa que era impossible d’aturar. No ho para ningú: ni Puigdemont, ni Rajoy, ni Iglesias. Això era un aixecament popular. Jo crec que el 3 d’octubre va fer molta més por a l”establishment’, des de l’Oliu del Banc Sabadell fins a la Merkel, que el dia de la declaració d’independència del 27. A mi se’m posa la pell de gallina quan ho recordo…
“M’he passat dos anys criticant Junts pel Sí. Això de la DUI i els 18 mesos, s’ho creien?”
El Govern de Junts pel Sí va cometre errors el 27 d’octubre amb la DUI? No hi havia res de preparat? No hi havia correlació de forces per imposar-se? Ja se sabia que l’Estat s’imposaria per la força, no?
Imagino que el Govern de Puigdemont esperava que una forta pressió social faria que algú de l’altre costat reaccionés i oferís una via per a l’acord. Però no va sortir ningú! Només va sortir l’Estat amb el pal i el 155.
Però el Govern de Junts pel Sí no va dir mai això. Deien que la independència “només depenia de nosaltres”, que hi havia països de la UE a punt de reconèixer una Catalunya independent i que ho tenien tot preparat per implementar la República. Van enganyar la seva pròpia gent?
M’he passat dos anys criticant el Govern de Junts pel Sí. Sempre que he pogut vaig preguntar a Puigdemont: “Això de la DUI i dels 18 mesos, us ho heu cregut mai?”. Segur que els independentistes han comès errors. L’historiador Josep Fontana ja deia que “si tu vols fer la independència per la força, has de muntar guerrilles, perquè no et deixaran, perquè ets una peça massa important perquè et deixin marxar així”. Hi havia coses que no et deixaven dir i que, si les deies, et criticaven per espanyolista. Però, si critiques l’independentisme, també has de criticar el que ha fet l’Estat, i has de reconèixer la força que va tenir al carrer l’1-O i el 3-O. Em sorprèn quan escolto Xavier Domènech mitja hora a la televisió sense anomenar ni l’1-O ni el 3-O. Podem criticar el Govern de Junts pel Sí, però pensem en la gent que ha estat al carrer i ha posat el cos davant la Guàrdia Civil. N’hem de prendre alguna nota des de l’esquerra.
Quines notes, segons tu, n’hauria de prendre l’esquerra que no és independentista?
Alguns diuen que “això no ha servit per a res”. S’equivoquen. Aquest octubre no ha fet tremolar el règim del 78? Quin moviment popular o quin Govern ha fet tremolar l’Estat espanyol com ho ha fet l’independentisme? Intento pensar en algun moviment que hagi sacsejat un estat a Europa en els últims anys i només se m’acut el cas de Grècia, que va acabar com va acabar, i el de Catalunya, que ha acabat com ha acabat. Podem fer milions de crítiques al Govern de Syriza a Grècia o al Govern català perquè no van fer del tot bé les coses, però a Grècia i a Catalunya la gent s’ha apoderat. Podem passar-nos la campanya criticant Puigdemont i Junqueras… però això no ho pot oblidar una força d’esquerres. No es pot passar pàgina.
“Dic el mateix que deien Domènech, Pisarello i Asens fa poc, però a mi m’acusen de ‘tonto útil’ de l’independentisme”
Des dels Comuns, es creu que tu ara estàs sent utilitzat per l’independentisme per desestabilitzar-los i fer-los perdre vots de cara a les eleccions, i que, quan el 21-D passi, ja ningú t’entrevistarà ni t’oferiran anar a llistes electorals. Com respons a això?
Quan denunciàvem la corrupció i el saqueig de la sanitat catalana per part de CiU i del PSC, va aparèixer Daniel de Alfonso aprofitant aquelles informacions des de l’Oficina Antifrau per als seus interessos polítics. Alguna gent em va dir que jo estava col·laborant amb De Alfonso! Jo només estava denunciant coses que sabia. Si arriba un altre i ho utilitza políticament, què hi puc fer jo? Ara, l’Àngels Martínez Castells, altres companys de Podem i jo diem el que pensem sobre la capacitat de ruptura que pot tenir el moviment independentista, i aleshores em fa retuit algú com Gabriel Rufián. Si a ell li sembla bé el que jo dic i em fa un retuit, què hi puc fer jo?
Però la teva opinió sobre la qüestió independentista ha canviat en els últims mesos, no?
Sí, és veritat, i a ICV hi ha gent que segueix dient el mateix que fa 20 anys. Quin és l’objectiu d’entrar en política? Hem de mantenir les mateixes posicions contra vent i marea per cuidar un suposat electorat sense possibilitat de variar ni un mil·límetre la nostra manera de pensar? Em diuen sovint: “T’aplaudeix gent que no et vota”. Això vol dir que el que s’ha de fer en política és dir i fer coses per cuidar un nínxol electoral? El nostre paper en política és rascar vots preveient el que pensen els nostres votants? A què hem vingut, a gestionar enquestes? O a canviar les coses? Alguna cosa falla si fem això. Jo conec molta gent de Podem que l’any passat et deien una cosa sobre la independència i que, avui, sobretot després de l’1-O, te’n diuen una altra. Les societats evolucionen. A mi m’ha canviat l’1-O. Podem va ser molt valent en el seu moment. Pablo Iglesias va defensar el dret a l’autodeterminació a Andalusia i a Madrid sabent que això no era popular ni donava vots, i ho va fer.
“El mur contra el qual xoquen els independentistes ara serà el mateix mur contra el qual xocaran els federalistes”
T’has fet independentista, Albano?
Aquest Albano aplaudit pels independentistes s’assembla moltíssim al que deien els discursos de Xavier Domènech quan estava al Procés Constituent, als articles a la premsa de Gerardo Pisarello, al que ha dit sempre Jaume Asens o a la posició que tenen els anticapitalistes que estan dins dels Comuns… No sóc jo qui s’ha mogut tant! Els anticapitalistes, quan s’havia de votar a favor o en contra de la DUI al Parlament, van demanar al Consell Ciutadà de Podem que votéssim que sí a la independència. Com eren minoria, això no va prosperar. L’Albano que acusen de ser un “tonto útil” de l’independentisme diu el mateix que deien Domènech, Pisarello i Asens fa poc.
Quins errors creus tu que han comès els Comuns en aquest últim mes?
Mentre nosaltres estàvem dient que calia participar en l’1-O, una part important dels Comuns hi estava demanant el boicot.
Però, Albano, la gent de Barcelona en Comú es va sumar clarament a l’1-O: Ada Colau va votar o regidors com Pisarello, Asens o Gala Pin van defensar col·legis electorals.
Sí, sí. Pisarello va anar amb la seva família a dormir a una escola, i, al mateix temps, Coscubiela o Marc Bertomeu deien que això era una presa de pèl. Entenc que els espais polítics siguin plurals. Però s’ha de veure de què parlem quan parlem dels Comuns. Hem vist que les bases de Barcelona en Comú han trencat amb el PSC a l’Ajuntament de Barcelona pel suport dels socialistes al 155. Però també veiem que hi ha una Iniciativa per Catalunya molt forta i cohesionada que actua com a corrent intern als Comuns. A Catalunya en Comú hi ha una realitat: hi ha un partit molt organitzat, amb un pes important, que actua com un bloc i es diu ICV.
Has criticat molt durament l’argument d’Ada Colau de “ni DUI ni 155”. Per què et sembla tan malament?
Jo he criticat la DUI perquè no crec que sigui la millor solució del conflicte. Però la DUI és una estratègia que respon a l’expressió pacífica i democràtica de 2 milions de votants jugant-se-la amb el referèndum de l’1-O. Pot ser una estratègia equivocada, però no s’emparen en la violència. Per això no es pot comparar la DUI amb la repressió més descarnada de l’Estat. Pots no estar d’acord amb la DUI, sí, i pots criticar-la, però no pots comparar-ho amb un Estat que està empresonant activistes i dirigents polítics. El 155 no és una estratègia política normal: és pura repressió.
I, quina alternativa proposes tu? Quin paper haurien de tenir les esquerres no independentistes? Fer-se independentistes i ja?
La separació entre independentistes i no independentistes és una trampa del cadenat del 78. Caure en aquesta divisió és caure en la trampa de l’Estat. I aquí hi ha caigut una part de l’independentisme i de l’esquerra no ‘indepe’. Si defenses el federalisme o el confederalisme, has de començar a assumir que després del 155 no hi haurà cap avenç que no es faci empenyent des de Catalunya. Ho deia el mateix Josep Fontana. No arribarà mai el federalisme des de Madrid. S’ha d’empènyer. L’1-O es va empènyer. El 3-O es va empènyer. S’ha d’entendre que el mur contra el qual xoquen els independentistes ara serà el mateix mur contra el qual xocaran els federalistes.
Hem vist, probablement, que l’independentisme ha xocat contra un mur. Des de l’esquerra no ‘indepe’, algú pot pensar: “Mira qué capullos; se han dado contra el muro”. Però, si tens un projecte realment d’esquerres, et trobaràs aquest mur igualment quan vulguis fer municipalitzacions, quan vulguis fer polítiques socials o quan vulguis desobeir la ‘llei Montoro’. Si fas alguna cosa per fer efectiva la plurinacionalitat, et trobaràs el mateix mur i els mateixos pals.
“Havent muntat la que he muntat, la meva figura no ajuda a construir una confluència amb els Comuns i ICV”
Vas dimitir fa poc com a secretari general de Podem a Catalunya després de mesos d’alta tensió, polèmiques i desavinences internes. Diuen que va ser Pablo Iglesias qui t’acaba fent fora. Has parlat amb ell últimament?
No.
Quant de temps fa que no parleu?
Hi vaig parlar uns quants dies abans que ell decidís intervenir Podem.
Quan?
[Albano-Dante Fachin agafa el telèfon mòbil, obre Telegram, busca ‘Pablo Iglesias’ i li surt la seva última conversa.]
Mira, va ser el 24 d’octubre. Tres dies abans de la declaració d’independència al Parlament. Però ja es veia com aniria la cosa. Passés el que passés, ja es veia que hi hauria eleccions i que s’aplicaria el 155.
I vau acabar cabrejats, imagino?
No, no! La conversa va anar bé! T’ho prometo. Va ser una xerrada molt interessant. Jo estava intentant parlar amb Xavi Domènech i no em contestava els missatges. Aleshores, li vaig dir al Pablo: “No estic intentant competir per un lideratge amb el Xavi”. I hi vaig afegir: “Sembla que vénen eleccions. Hem de seure a parlar amb els Comuns…”. I, fins i tot, aleshores ja li vaig dir: “Jo entenc que havent muntat la que he muntat, denunciant el funcionament poc democràtic de Catalunya Sí que es Pot i criticant les mancances del procés de confluència, la meva figura política no ajuda a construir. Imagino que hi haurà gent d’ICV que em deu odiar. Per tant, si jo me n’he d’anar a casa meva perquè això pugui funcionar, jo me’n vaig. No tinc cap problema”. Ara, però, que jo em retiri no significa que tot el que havíem criticat des de Podem Catalunya no servís per a res i ara acceptem tot el que estàvem en contra. Però, si el que volia Pablo Iglesias…, si volia que jo firmés un paper de rendició incondicional, m’havien de treure amb els peus per endavant.
I què et va dir ell?
Em va dir que sí, que buscaríem la millor manera de fer-ho. Em va proposar, fins i tot, fer una reunió a Madrid amb Xavi Domènech. Al final, però, Pablo Iglesias va acabar proposant una pregunta a la militància on només es deia si volíem anar en una candidatura que es digués Catalunya en Comú – Podem posant el nom i ja està.
És veritat que Pablo Iglesias imposa la seva pregunta, voten 17.000 persones en un rècord de participació i acaba guanyant per majoria la seva proposta. Les bases de Podem estaven més a favor de la proposta de Pablo Iglesias que no de la teva?
La participació en la consulta de Podem va ser inaudita. En la votació entre Pablo Iglesias i Íñigo Errejón, en la qual es van estar donant hòsties a La Sexta i obrien portada en tots els diaris durant dies, hi van votar 11.000 persones. Per aquesta pregunta, que es va anunciar només tres dies abans i sense haver-hi cap debat, hi van votar 17.000 persones. A mi m’al·lucina. Vam demanar auditar els resultats i ens ho van prohibir. Però, sigui com vulgui, Pablo Iglesias va fer trampa. L’últim dia de la consulta era l’últim dia per presentar coalicions. Per tant, tot i que nosaltres volíem parlar amb ERC o la CUP, no hi havia temps. En realitat, ell no preguntava: “Vols anar amb els Comuns o amb un altre partit?”. Ell el que feia era: “O anem amb els Comuns o res”. Doncs, jo entenc que molta gent de Podem al final decidís anar amb els Comuns. Si hi hagués sortit el no, ja no donava temps per parlar amb ningú més.