Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Alfons Pérez “La UE planteja la transició ecològica obviant els límits del planeta”

Alfons Pérez és enginyer de formació, però ja fa anys que es dedica a la investigació i treballa a l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG) seguint molt de prop i de manera crítica les polítiques europees i internacionals energètiques i de lluita contra el canvi climàtic. Aquest mes de desembre ha publicat el llibre ‘Pactes verds en temps de pandèmia. El futur es disputa ara‘, per l’editorial Libros en Acción, on fa una anàlisi de la proposta de Pacte verd europeu i com aquest es vincula amb els plans de recuperació econòmica post-Covid-19, i dels perills que s’entreveuen.

30/12/2020 | 06:00

La primera part de la pandèmia va provocar un descens important en les emissions de CO₂, en gran part degut a la reducció de més d’un 25% de gasos d’efecte d’hivernacle de la Xina, la qual cosa equival a una reducció en l’àmbit mundial d’entre el 6% i el 7% d’emissions. Barcelona, durant el confinament, va deixar de llançar a l’atmosfera l’equivalent de 300.000 tones de CO₂. Què podem aprendre d’aquesta pandèmia i d’aquell període?

Constatem una vegada més la relació entre l’economia i les emissions, perquè, quan parem l’economia, les emissions baixen en picat. Normalment, les recuperacions econòmiques després d’un període de crisi han comportat una recuperació ràpida de les sendes de creixement de les emissions, i en aquest sentit, a escala institucional, no hi ha gaires lliçons apreses. De fet, les institucions sovint utilitzen les reduccions d’aquests períodes per comptabilitzar-les en positiu, com si haguessin fet una política activa de lluita climàtica.

Amb tot això, la UE té sobre la taula l’objectiu per al 2050 de ser climàticament neutral i ha impulsat, i aprovat, el Pacte verd europeu, que també es coneix per European Green Deal. Precisament tu acabes de publicar el llibre Pactes verds en temps de pandèmia. El futur es disputa ara. De què parlem quan parlem del Pacte verd europeu, què és i què significa?

Fa més de dues dècades que es parla d’aquest Pacte, però no se n’ha començat a parlar en l’àmbit internacional fins que la congressista Alexandria Ocasio-Cortez va presentar el Green New Deal americà. També beu del New Deal de Roosevelt del 1930, el conegut pla de reformes econòmiques que tocava gairebé tots els sectors amb l’objectiu de sortir del crac i de la Gran Depressió dels Estats Units. Europa s’ha agafat a aquesta idea i l’European Green Deal fa una mica el mateix; bàsicament, és un pla integral de reformes per reorientar l’economia europea cap a una transició verda. Un marc programàtic que es plasma en plans i polítiques específiques. Algunes ja existeixen i d’altres són noves. Compta, també, amb una estructura financera per mobilitzar diners per captar finançament privat i així accelerar-ne la implementació.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Qui acaba decidint els projectes que s’executen són els inversors i no els ens públics amb criteris del bé comú”

Aquest Pacte topa amb una crisi econòmica. Quina relació té amb els plans de recuperació econòmica que està plantejant la Unió Europea per sortir de l’atzucac on som ara?

El Green New Deal podria haver quedat com un marc programàtic tancat en un calaix i la UE podria haver tret les receptes de sempre per a la recuperació econòmica; però, per contra, l’ha agafat com a guia. És a dir, quina serà l’estratègia de creixement de la UE? Doncs de creixement verd. Què s’ha de promoure? Els projectes verds, projectes que formen part del marc programàtic i ideòleg del Pacte.

De fet, Europa el que està fent, amb fons europeus, és intentar posar diners per a una política industrial que permeti, dins de la recuperació econòmica, una modernització de l’economia europea que la ressituï en un context internacional on ara està invisibilitzada per grans actors com els Estats Units o la Xina.

La UE tenia plantejat mobilitzar 1 bilió d’euros en la dècada vinent per a aquest Pacte, que sortiran dels pressupostos europeus i d’inversió privada. Què vol dir inversió privada? Quin paper tindrà el Banc Europeu d’Inversions en tot això? El Banc Europeu d’Inversions posa uns diners a la disposició d’un programa de projectes, on els diners públics serveixen de garantia per captar els inversors privats. Per exemple, per fer una infraestructura concreta, com va passar amb el projecte Castor, s’emeten uns bons, és a dir, un deute sobre aquesta infraestructura, i el Banc Europeu d’Inversions el que fa és comprar una part d’aquests bons. Per tant, si tu ets un inversor internacional i vols invertir en alguna cosa, saps que aquesta infraestructura és segura perquè tens un banc públic supersolvent que no només hi posa el seu nom, sinó que n’ha comprat bons. Però aquesta fórmula és un perill perquè qui acaba decidint els projectes que s’executen són els inversors i no els ens públics amb criteris del bé comú. Per tant, s’acaben finançant grans projectes amb grans empreses darrere. El mateix que està passant amb els plans de recuperació. Hi ha un disseny intencionat per beneficiar sempre les grans actores.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“No està demostrat que es pugui seguir creixent i alhora reduir el consum d’emissions”

Per tant, aquests fons de recuperació no acabaran arribant a petites i mitjanes empreses o cooperatives o altres fórmules…

Un dels mecanismes de recuperació de la UE és el programa NextGenerationEU, que conté diferents instruments de finançament, un dels quals és el Pla de resiliència i de recuperació, on els països europeus poden presentar el seu pla nacional. En aquests plans és on els estats tenen marge de maniobra per repartir els fons, però no ha estat així. Hi ha un problema de barrera burocràtica, de capacitat de resposta ràpida i de canals d’informació. A nosaltres tot ens arriba amb comptagotes. Pensàvem que l’economia social i solidària podria presentar projectes, però és tanta la velocitat i l’exigència que és molt complicat. Un cop es va saber el pla nacional espanyol, les grans consultories van començar a fer dossiers de projectes dels seus clients, i les grans empreses, Endesa, Iberdrola, Petronor… van presentar les seves pròpies propostes de projectes. Totes van proposar els seus plans perquè saben que és una oportunitat per impulsar la seva necessària transició energètica.

Tots aquests plans de recuperació lligats al Pacte verd europeu es basen en la premissa del creixement. Tu en el llibre, això ho qüestiones…

No està demostrat que hi pugui haver un desacoblament absolut, és a dir, no està demostrat que es pugui seguir creixent i alhora reduir el consum d’emissions. El discurs europeu diu que hem aconseguit créixer a un ritme bastant fort i alhora disminuït les emissions i el consum material. Però el que realment ha passat és que en les últimes dues dècades hem multiplicat per quatre les importacions de la Xina. Estem externalitzant el consum energètic i material, i les emissions, a la fàbrica xinesa. Comptar només les dades territorials és una trampa. De fet, si agafem la hipòtesi que fos possible créixer i reduir emissions alhora, ningú ens diu que pugui ser el ritme necessari per no superar el llindar dels 2 graus de temperatura o, com diu l’Acord de París, dels 1,5 graus. No estem parlant només de reduir les emissions, sinó de reduir-les amb molt poc de temps. Hem d’intentar sortir de la idea de creixement.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Produir la mateixa energia que ara amb renovables a escala global és inviable i indesitjable”

De fet, per poder créixer en verd, el Pacte posa molt accent en la innovació tecnològica, i amb aquesta, l’aposta per les energies renovables. Són, però, la solució de les emissions?

Les institucions plantegen les transicions ecològiques a partir d’absurds biofísics. Produir la mateixa energia que ara amb renovables a escala global és inviable i indesitjable. No tenim suficients matèries primeres, i l’extracció i el control d’aquestes generaria conflictes territorials brutals. Quan es diu això, hi ha una manca de responsabilitat internacional.

Veiem que els plans nacionals de recuperació posen l’accent en la digitalització. També és una vessant molt important del Pacte verd europeu, però tu ho critiques…

Primer, cal tenir en compte que la digitalització també requereix matèries primeres finites i repartides geogràficament al món en llocs on viu gent que ja en pateix les conseqüències, especialment al Sud global. L’extracció de cobalt, de níquel o de liti ja està afectant la gent d’aquestes àrees. Si tripliquem o quadrupliquem o quintupliquem la demanda, hi haurà més impactes. Segon, no podem pensar que la digitalització vol dir desmaterialització. Tercer, el consum energètic. Estem parlant de tenir servidors a la nostra disposició en tot moment, i això mai havia passat. I, quart, el monopoli del benefici per part de les grans empreses com Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft. Tot i això, el llibre reconeix que hi havia una part de la classe treballadora que reivindicava el teletreball per fer una millor conciliació, però cal tenir en compte els perills: delegar en la persona treballadora les despeses de consum, els mecanismes de control, la disponibilitat 24 hores i la transformació del mercat laboral. A l’últim, cal no oblidar la divisió sexual del treball: un estudi del World Economic Forum diu que la majoria dels treballs relacionats amb la digitalització estan molt dominats pels homes, i això torna a deixar fora del mercat laboral les dones.

En el llibre parles que hi ha alternatives en el Pacte verd europeu. De quines alternatives estaríem parlant?

El llibre intencionadament utilitza el plural de pactes verds per no oblidar tot el treball realment verd que estan fent els moviments socials, i que podria quedar invisibilitzat per les institucions. Hi ha molts pactes presentats, però no tenen capacitat real per irrompre en l’esfera pública i confrontar el Pacte verd europeu. Hi ha el Nou pacte verd per Europa, fruit d’una coalició d’activistes i que ara està en fase d’extensió i d’aliances, i el Pacte ecosocial del Sud, impulsat per moviments indigenistes, organitzacions socials i algunes personalitats del món de l’ecologisme i de l’ecologia política a l’Amèrica Llatina.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El futur ha de posar al centre els treballs que cuiden la vida, i transformar els que la posen en risc”

I, si els pactes alternatius no tenen prou força, seria possible incidir sobre el mateix Pacte verd europeu?

El llibre planteja una pregunta: i si l’European Green Deal pot ser un espai de debat sobre la política ecologista que obri espais de diàleg i d’incidència entre moviments i institucions? Al final, el Pacte verd és molt eteri, perquè són moltes coses i res en concret i cal aterrar-lo. I on s’ha d’aterrar? En la recuperació econòmica. Els plans de recuperació i de resiliència comptaran amb centenars de projectes impulsats, principalment, per grans empreses que tindran, i ja tenen, un impacte directe en el territori. Hi haurà més conflictes en aquest sentit, com ja passa ara, per exemple, a la Segarra, on hi ha un fort moviment en contra de la construcció de més parcs eòlics. Ens interessa una transició energètica, dins els límits biofísics, però no d’aquesta manera. Per tant, hem d’organitzar-nos.

En el llibre apuntes algunes claus de com hauria de ser el bon Pacte verd europeu. Quines serien?

Primer, reconèixer i respectar els límits biofísics, i això comporta qüestionar el creixement econòmic —especialment del Nord global—, com l’axioma més important d’una economia que ha de generar benestar humà, animal i ecosistèmic. Per tant, hauria de tenir per objectiu reduir el consum d’energia. Segon, contemplar el treball reproductiu: com hem vist amb la pandèmia, és el sosteniment de moltíssimes coses i, per tant, cal que es valori i es visibilitzi. El futur ha de posar al centre els treballs que cuiden la vida, i transformar els que la posen en risc. Tercer, la redistribució del treball i la disminució de jornades laborals. El plantejament ecologista inclou treballar menys i repartir el treball. I, finalment, el Pacte hauria de tenir en compte que vivim en un món globalitzat i que el que fem amb la política interna té impactes a l’exterior: no podem aprofundir en les relacions colonials; la nostra política no pot ser a costa d’altres territoris.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies