04/12/2019 | 19:00
Sé que no és habitual començar una entrevista demanant per les emocions de la persona entrevistada, però m’agradaria saber com estàs. No només pel fet que acabes de ser testimoni de bombardejos que han causat ferits i morts —incloent-hi civils— a la teva ciutat, sinó també per la càrrega d’explicar-ho, en arribar a Catalunya, en diverses entrevistes.
Vaig arribar a Catalunya a finals de novembre, una mitjanit, i l’endemà al matí ja tenia una entrevista. Va ser la més dura. No sabia ni com explicar el que sentia ni el que havia vist: era massa dur per resumir-ho en quatre frases. A poc a poc m’he anat acostumant a explicar-ho. I, tot i que cada cop em dic “Aquest és l’últim cop que ploro”, torno a fer-ho gairebé en cada entrevista. Em sento malament perquè he sortit d’allà i hi he deixat a tothom en una situació molt perillosa. Amenaçats d’un atac en qualsevol moment. Em sento egoista. Culpable, perquè no he pogut fer res més que denunciar-ho mitjançant aquestes entrevistes. Res més.
Què ha dut el nord de Síria, les regions on viu el poble kurd, a aquesta situació?
Durant tota la guerra de Síria, [el president turc] Erdogan sempre ha amenaçat d’atacar i entrar a Rojava [el nom amb què es designa el Kurdistan de Síria en kurd]. Ho va fer a Afrîn el 2018 i ho ha tornat a fer ara, entre les ciutats de Serê Kaniyê i Girê Spî. El silenci de la comunitat internacional ens hi ha portat: si hagués fet alguna cosa, no estaríem parlant de crims de guerra, massacres, genocidi o neteja ètnica. També ens hi ha portat la política estranya i boja del president dels Estats Units. La vida de moltes persones està, desgraciadament, relacionada amb els seus tuits, amb les seves declaracions, amb les seves trucades a Erdogan… I potser també ens hi ha dut l’odi del president turc cap a la població kurda de Síria, de Rojava. Potser és la por que té que l’experiència de Rojava comenci a construir-se també al Kurdistan de Turquia.
No has esmentat un dels actors que més poder han aconseguit: Rússia. Probablement, és el més destacat i el que més fàcilment es mou ara al tauler sirià. Què en penses, del paper de Rússia?
Rússia va tenir un paper molt brut en l’ofensiva d’Afrîn. El dia abans de l’operació militar turca va retirar les seves forces. Ara diu que farà de mediadora entre l’Administració de Rojava i el règim de Síria, que ha començat a enviar-hi tropes. Però són soldats sense tancs o armes pesants. Rússia queda bé amb tothom i torna a tenir el control sobre el territori de Síria. Putin fa negocis amb Erdogan, té bona relació amb Trump… No sé si Rússia farà mai res de bo per als kurds, perquè sempre ha tingut la història de trair-los, que ja ve del temps de la República de Mahabad.
“L’ocupació turca ha canviat els noms de molts carrers i places: els posen només en turc i en àrab, i el kurd hi quedarà totalment prohibit”
Com has dit, el sud de la frontera turcosiriana, entre Serê Kaniyê i Girê Spî, l’ocupen ara forces turques i les seves milícies sirianes aliades, diverses de les quals són islamistes. Erdogan afirma que vol instal·lar-hi sirians actualment refugiats a Turquia, i, mentrestant, hi han començat a arribar famílies de combatents d’aquestes milícies. Això evoca un intent anterior d’alterar la demografia a la regió, quan a la dècada de 1970 el règim sirià va intentar implementar un pla d’assentament de famílies àrabs a la zona per reduir-hi la proporció de kurds.
Exactament. Aquests dies he vist les fotos del primer grup d’aquesta gent que entraven a Serê Kaniyê. Els combatents hi portaven les seves dones amb vestits negres, els mateixos que l’Estat Islàmic obligava les dones a posar-se. Això és molt lluny de la cultura kurda i, en general, de la cultura d’aquella zona. Que una dona vagi pels carrers amb aquest tipus de vestimenta és molt nou. No només hi ha neteja ètnica: no és tan sols portar gent que no té res a veure amb aquelles ciutats, sinó el canvi cultural que hi va associat. L’ocupació turca ha canviat els noms de molts carrers i places: els posen només en turc i en àrab, i el kurd hi quedarà totalment prohibit, com ja ha passat a Afrîn. I tampoc tindran en compte els drets de les minories religioses, com els cristians. Moltes famílies han estat obligades a convertir-se a l’islam. La seva vida està amenaçada, com va passar a l’època de l’Estat Islàmic.
La teva família és de Qamislo, una ciutat que no es troba dins de la zona ocupada però que igualment ha estat bombardejada per Turquia. Tu n’has estat testimoni aquests dies…
Bombardejaven de nit les ciutats a la frontera, moltes de les quals —com Qamislo— estan, de fet, dividides per la frontera mateixa. A les vuit o nou del matí, els atacs paraven. La gent enterrava els morts i ho aprofitava per manifestar-se al carrer, condemnant els atacs, que començaven de nou a les quatre de la tarda.
Qamislo està governada per l’Administració Autònoma del Nord i l’Est de Síria, el sistema d’autogovern instituït el 2012, encapçalat pel moviment kurd d’esquerres i que afirma guiar-se per principis ecologistes, feministes i cooperativistes. Però, quan s’ha trobat davant d’una situació límit com la que descrius, com ha actuat?
Políticament, s’ha quedat potes enlaire. Buida. Un exemple: per treballar de periodista, l’Administració Autònoma sempre m’havia demanat un permís, i de fet feien mil controls. Aquest cop, en canvi, vaig anar a tres o quatre oficines i eren totes buides. Abans, a les entrades i sortides de les ciutats sempre hi havia ‘checkpoints’. Ara no hi havia ningú, perquè la prioritat era defensar-se d’Erdogan i salvar vides. Tot aquest projecte feminista de la revolució de Rojava quedava apartat per aquest motiu.
“Les Unitats de Defensa de les Dones (YPJ) han tingut un paper importantíssim en la lluita contra l’Estat Islàmic”
Parles del projecte feminista. Tu et vas criar allà, has passat els darrers 13 anys a Catalunya i aquest any hi has tornat dos cops, durant unes quantes setmanes. Has percebut que, socialment, hi ha canviat la mirada envers les dones, en comparació de quan hi vivies?
Sí. Quan vaig anar-hi al març, sense l’emergència actual, hi havia projectes molt importants, com el finançament de projectes laborals per a dones sense feina; el sistema de copresidències…; fins i tot havien construït un poble per a les dones, Jinwar! També les milícies de les Unitats de Defensa de les Dones (YPJ), que han tingut un paper importantíssim en la lluita contra l’Estat Islàmic. Fent una comparació amb la societat d’abans, més masclista i patriarcal, ara les dones governaven, donaven forces a les que havien estat víctimes de violència en mans dels seus familiars… Era una societat totalment diferent de com era fa 15 o 20 anys. Ara el 90% de les dones treballaven: en comunes, assemblees, ajuntaments; finançaven els seus propis projectes als quals l’Administració de Rojava donava suport… Això no passa enlloc més del món.
Quina és la mirada dels kurds envers Europa ara? La Unió Europea proclama que els drets humans i la democràcia són als seus principis fundacionals, però assisteix, aparentment sense fer-hi gairebé res, a l’ofensiva de Turquia.
No sóc ningú per fer de portaveu de tot un poble. Però la gent a qui vaig entrevistar, els meus familiars, la gent a qui vaig veure… tothom pensa: “Per què parlen de drets humans, de drets de les dones, del Dia de l’Eliminació de la Violència contra les Dones, si aquí han estat segrestades i assassinades? Com parlen d’una societat de drets humans, quan això passa prop d’Europa i ningú no en diu ni hi fa res?”. També cal recordar la por que té Europa de l’amenaça d’Erdogan d’enviar-hi els 3,5 milions de refugiats que ara viuen a Turquia.
La gent està molt decebuda amb tota la comunitat internacional, no només amb Europa. Ho vaig veure i viure el dia de la retirada de les forces nord-americanes: els llançaven patates, tomàquets i pedres. La gent deia: “No volem que ningú vingui aquí, volem que ens deixin amb el nostre destí”. Ja no confien en ningú. Només volen que els deixin en pau.
Per sobreviure, l’única solució que li queda a l’Administració Autònoma és pactar amb el règim sirià?
Sí. És l’única. Però les forces del règim estan esgotades. Una nova guerra contra un dels exèrcits més potents del món [el turc]? Costarà molt. Si el règim té suport de Rússia i de les forces kurdes, sí que tindria èxit. Però, tot sol? No podrà fer res davant dels tancs, l’artilleria pesant, l’aviació i els drons intel·ligents de l’exèrcit turc. Més de 15 soldats sirians ja han mort a les mans de les forces turques.
“El que ens salva són els infants que queden. Pensar en el seu futur. A mi, em fa por que creixin amb odi”
Per tant, preveus que, davant d’aquesta superioritat militar, Turquia continuarà l’ofensiva en els mesos a venir?
Espero que no, però crec que sí. Ara continua atacant camps de desplaçats i territoris que queden fora de la franja de 32 quilòmetres que a l’octubre van acordar Putin i Erdogan… Crec que Erdogan farà igual que després d’haver ocupat Afrîn: llavors va donar un marge de temps —un any i pocs mesos— i després va començar l’operació actual, des del 9 d’octubre. Crec que d’aquí a pocs mesos, amb un altre nom, tornarà a entrar [a Rojava] i ocuparà més territoris.
[Amina Hussein fa una pausa llarga. Pensa. Recorda. Comentem altres aspectes. I reprèn el fil de la seva experiència professional aquestes darreres setmanes.]
Com a periodista, aquests dies he hagut d’assistir a diversos enterraments múltiples. En alguns d’aquests enterraments, ni tan sols s’havien pogut trobar les restes de les persones mortes. Al primer, estava garratibada: no en vaig poder fer ni una fotografia. Al segon ja va ser diferent. I al tercer, encara més…
Acabes acostumant-te a l’horror.
Observo que entre alguna gent, després d’haver patit molt, apareix un mecanisme que els fa expressar-se així: “Ja m’és igual tot, que passi el que hagi de passar”. També per cansament. Vaig conèixer una dona que havia hagut de fugir cinc o sis cops: de Kobanê, de Raqqa… Ara deia que no es tornaria a desplaçar més, que ja no tenia forces per anar-se’n a un altre lloc, que cap altre lloc no podia ser ‘casa seva’ quan, en aquelles circumstàncies, ja no queda res de què poder dir-ne ‘casa’.
Com se suporta això?
Potser el que ens salva són els infants que queden. Pensar en el seu futur. A mi, em fa por que creixin amb odi. Si és així, no tindrem futur ni esperança. I això és responsabilitat no només dels seus pares, sinó de tothom. Que, malgrat la guerra, tinguin espais per desenvolupar-se: per llegir poemes, per tocar instruments… per pensar, malgrat tot, en positiu.