Antonio Baños “Hem de deconstruir els mitjans de comunicació”

El periodista té l’obligació de ser crític?

És la norma número u, el primer mandat. Però també és important l’existència d’una ciutadania crítica. Una societat sense sentit crític no és una societat: és una massa. Un poble es defineix a partir de la consciència de si mateix i l’autoorganització. És impossible imaginar una societat ferma i civilitzada en el seu sentit més ampli sense un sentit crític estès i ben distribuït de manera capil·lar per tots els seus membres. Avui en dia, una bona forma d’alimentar aquest sentit crític és llegir la premsa estàndard. Les seves contradiccions són tan evidents que només fent aquest exercici ja t’adones que alguna cosa falla.

Els mitjans de comunicació, doncs, no compleixen la norma número u del periodisme?

El periodisme és una actitud vital i un ofici, però també una institució. I la institució periodística és acrítica en si mateixa. Un diari, una televisió o una ràdio potser podran descriure de manera crítica el món, però el que no solen fer és autocrítica de la mateixa institució. El periodisme s’ha de repensar no només arran de la crisi o de les transformacions derivades d’Internet i de les xarxes socials, sinó també perquè ha caigut en la complaença sobre si mateix. Quan obres un diari, el que veus és una institució escleròtica amb uns paràmetres que són d’un altre segle.

En els últims anys hem vist com el periodisme passava una crisi potser pitjor que l’econòmica: la crisi de confiança i de credibilitat. Com les pot recuperar?

El periodista ha de ser conscient que aquí hi ha dos bàndols. A un costat hi ha les grans institucions que mantenen el sistema: els estats, les empreses, les universitats… I també les empreses periodístiques, que generen el discurs que fa possible el sistema. A l’altra banda hi ha moviments socials, ONG, observatoris, associacions, grups d’investigació sectorials i territorials… Tota aquesta gent fan una feina que contribueix en gran mesura que el periodisme pugui descriure les realitats que aquest bàndol ara hegemònic voldria amagar. Els periodistes no estem sols en la crítica i sanció del món institucional: tenim nous aliats i hem de cercar el suport d’activistes, d’acadèmics i de moviments per intentar copsar els seus neguits, prendre la seva informació, reordenar-la i fer-la més eficaç.

Si la gent no necessita el periodisme per entendre el món, és que ho estem fent molt malament

Ens manca autocrítica com a col·lectiu i més contacte amb la societat?

Hem de refer el camí i, amb perdó pel concepte gastronòmic, desconstruir els mitjans de comunicació. Cal ser conscients de totes les cotilles que tenim, de per quin motiu practiquem uns determinats gèneres o fem un determinat ús del llenguatge. Hem de refer el camí que ens ha dut fins al periodisme per retrobar-ne l’essència. Si no ho fem així, no podrem explicar el món perquè la gent no ens entendrà. I si la gent no necessita el periodisme per entendre el món, és que ho estem fent molt malament.

Així doncs, el fet que els mitjans de comunicació siguin empreses institucionalitzades juga en contra del periodisme?

L’empresa periodística neix al segle XIX com una entitat independent dels estats, i en aquell moment això va ser positiu. Eren actors fiscalitzadors d’uns governs monolítics, caciquils i oligàrquics. En aquell moment el mot privat tenia certa sinonímia amb el mot lliure. Ja fa molts anys, però, que això ha deixat de ser així. Les empreses periodístiques estan en mans de bancs o de fons d’inversió, o depenen dels anuncis dels governs i les multinacionals que teòricament haurien d’investigar. Cal repensar les empreses periodístiques, potser des del cooperativisme o a partir d’associacions… Ja anirem trobant la fórmula, però el que és clar és que el format del segle XX no funciona al segle XXI per garantir la independència professional.

A CRÍTIC hem optat per una fórmula cooperativa. És un camí a explorar?

Si les velles institucions periodístiques són mortes o estan a punt de caducar, només ens queda organitzar-nos i fer néixer un nou periodisme a partir de noves institucions. El cooperativisme està obrint grans possibilitats. Jo participo en un parell de cooperatives de periodisme i per als que ja en tenim és una experiència divertida, una barreja de vertigen i de llibertat molt interessant. No hi ha amos, però tampoc hi ha diners. Hem d’explorar fórmules per fer-ho eficaç i sostenible financerament. Però el fet de fer periodisme sense dependre de cap amo –cosa que no m’havia passat en 20 anys de carrera– és realment fantàstic, una experiència meravellosa.

Hi ha una part de la nostra feina que es basa a eliminar el soroll i destriar allò que és interessant i útil

El finançament mitjançant eines com el micromecenatge és una possible sortida?

Que el periodisme sigui finançat pels mateixos lectors no és una idea ni nova ni revolucionària. Si els ciutadans estan interessats a tenir un bon periodisme, és clar que l’hauran de pagar, però també hi ha una feina a fer per part dels mateixos periodistes, que és aixecar-se de la poltrona i començar a escoltar el lector, que ja no és passiu, sinó molt més exigent i vol tenir una participació activa en tots els processos. Hem de parar l’orella a l’audiència constituïda com a subjecte crític. Aquest és un canvi molt rellevant, perquè aquests lectors ara seran els nostres amos, i ens els haurem de guanyar a base de credibilitat, que és el nostre únic passaport. Ens devem a una societat que no és només receptora i que ens exigirà que li ordenem allò que és massa complex. Hi ha una part de la nostra feina en aquest nou segle que es basa a eliminar el soroll i destriar allò que és interessant i útil.

El periodisme necessita pausa?

Aquesta sobredosi d’informació que patim diàriament no és innocent. La hiperabundància de missatges, xifres i dades emeses pel sistema esdevé un magma difícil de descodificar. Fer-ho demana temps i perspectiva. El millor periodista ara mateix és el que s’allunya una mica de la realitat estricta, el que no segueix constanment un time line en temps real. Ens toca obrir el focus i fer intel·ligible allò complex, i això només es pot fer amb paciència, intel·ligència i perseverança, que vindrien a ser els valors oposats a Twitter.

Hi ha esperança en el futur de l’ofici?

Evidentment. Aquesta, com deia Kapuscinksi, no és una professió per a cínics. El periodisme no és més que un reiterat i naïf exercici d’esperança continu sobre la capacitat humana d’entendre la realitat i transformar-la. Crec que el nostre és un ofici imprescindible i que ho serà cada cop més quan aconseguim afinar les nostres capacitats i poders davant d’aquesta confusió en què vivim actualment. Jo hi dedicaria la vida: em sembla una bona causa. Encara que sembla que siguem morts, és el gran moment de fer un nou periodisme. A més, honestament, no crec que sabés fer una altra cosa