Crític Cerca
Foto: ROGER LLEIXÀ
Entrevistes

Antonio Turiel “El petroli caurà a la meitat en cinc anys… i la crisi del 2008 serà una broma”

Antonio Turiel és doctor en Física Teòrica, expert en oceanografia i investigador del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). Potser per això, sorprèn que les seves conclusions sobre la crisi energètica siguin més polítiques que no pas tècniques. Fora de l’acadèmia, les seves anàlisis punyents sobre el present i el futur de l’energia han convertit el seu bloc The Oil Crash en una referència. Al seu nou llibre, Petrocalipsis (Editorial Alfabeto), ordena el seu pensament per desmuntar, una a una, les solucions tecnològiques que ens pretenen salvar de l’abisme postpetroli. El diagnòstic és dur per a un lector que s’inicia en la matèria, però Turiel defensa que les tesis no són pas extremes ni radicals: “Ja s’està convertint en una visió bastant mainstream dins el sistema de ciència. Al final, són problemes que es veuen molt clars a les gràfiques”.

14/01/2021 | 06:00

Fa molts anys que sabem que s’acaba el petroli. Per què n’hem de continuar parlant?

Perquè no s’ha fet res. [Riu.] En el discurs polític dominant, es parla d’utilitzar les energies renovables per lluitar contra el canvi climàtic. Això és cert, però la situació és més complicada que això. A banda del canvi climàtic, també hi ha un altre gran problema d’esgotament de recursos. I aquest tema es troba completament fora del radar, és tabú, quan, de fet, som a la vora d’una escassetat important de petroli que vindrà de manera sobtada. Hem provocat que la caiguda del petroli sigui excessivament ràpida perquè no l’hem deixat abans. Vivim en una bombolla de tranquil·litat i d’anar fent amb la transició energètica quan ens podem trobar d’aquí a cinc anys amb una disponibilitat de petroli de la meitat del que consumim ara. Això pot ser un esdeveniment realment catastròfic.

Quan els governs parlen de transició energètica, dibuixen un futur ple d’aerogeneradors i de cotxes elèctrics. Sembla que cal apostar per l’energia neta i, així, continuar creixent sense fer mal al planeta. Per què creus que això no anirà així?

Perquè el transport és pràcticament només petroli. Tot l’esquema de globalització actual, que la Xina s’hagi convertit en la fàbrica del món, ha estat possible només perquè hi havia grans quantitats de petroli barat. En el moment en què treus el petroli de l’equació, estàs donant un cop definitiu al transport internacional. I, si redueixes dràsticament el transport internacional, poses el sistema econòmic de genolls. Aquesta és la raó fonamental, però també hi ha altres factors com la maquinària pesant: els tractors necessiten petroli, i en això està en joc el sistema agroindustrial.

Però podrien inventar l’avió, el vaixell o el tractor elèctric. Per què no veus possible una solució tecnològica que hi posi remei?

Senzillament, perquè he estudiat les solucions tècniques. Si penses en el transport de mercaderies, trobaràs solucions tècniques. Si penses en la maquinària agrícola, també. Per exemple, sí que hi ha vaixells sense petroli. Són els grans velers. Amb velers pots moure grans mercaderies de manera prou ràpida. El que mai trobaràs és la solució màgica per mantenir tot això en l’escala actual, ni en un model de creixement infinit com l’actual. Podrem trobar moltes solucions concretes de problemes concrets, però intentar mantenir sense petroli un sistema econòmic en l’escala i el volum actuals és absurd.

Foto: ROGER LLEIXÀ

“El 80% de l’energia que utilitzem als països desenvolupats no és electricitat”

Però per què el petroli és tan insubstituïble, per què no trobarem una font d’energia que ens permeti fer les mateixes coses?

La densitat energètica dels combustibles fòssils és gegantina. L’energia d’un litre de benzina equival al treball físic humà de 83 hores. No tenim res a l’abast que s’hi pugui comparar en termes de densitat energètica, facilitat de transport, facilitat de càrrega, estabilitat… El petroli és tremendament idoni per moure màquines autònomes, les que no estan endollades a res. No hem trobat res que s’hi assembli. I, al cap i a la fi, ja coneixem bastant bé tots els tipus d’energia que existeixen.

Encara que no tingui la mateixa potència, potser es pot superar aquest inconvenient amb més innovació. Hi ha moltes màquines que avui en dia funcionen amb petroli i s’estan creant models per deixar de fer-ho i utilitzar electricitat.

L’electricitat serveix per a moltes coses, però no per a tot. Un error molt habitual dels governs és oblidar això. El 80% de l’energia que utilitzem als països desenvolupats no és electricitat. La fabricació d’acer, per exemple, no és electrificable. És un procés fisicoquímic en què necessites carbó. Amb la creació de ciment, la situació és semblant. I aquests són només dos exemples de materials absolutament necessaris per a la construcció. Després, hi ha altres coses que són electrificables, però que no tenen gaire sentit: per fer un camió elèctric que vagi a 80 km/hora amb un mínim d’autonomia, et caldria una bateria que ocuparia més de la meitat del camió. El podries connectar a la xarxa elèctrica per no necessitar aquestes superbateries, però això ja existeix i es diu tren.

Què me’n dius, dels cotxes elèctrics? Ja han sortit al mercat desenes de models elèctrics o híbrids, totes les grans marques en tenen i cada vegada se’n veuen més…

Es ven molt la idea que tothom que té un cotxe ara podrà tenir un cotxe elèctric. Però hi ha molts factors per pensar que això no passarà, que només una petita minoria tindrà a l’abast un cotxe així. És il·lusori pensar que podrem electrificar el parc d’automòbils: hi ha moltes limitacions en la infraestructura necessària, la càrrega i els materials de les bateries. Dels 80 milions de cotxes que es van fabricar al món el 2019, només un 2,6% són elèctrics o híbrids. I, d’aquests, només un terç és purament elèctric. És llunyíssim de ser una realitat generalitzada.

Foto: ROGER LLEIXÀ

“Com ens ho farem per substituir els camions, els tractors, els vaixells? Amb electricitat no funcionaran”

Però, si ens fixem en la prioritat que li estan donant les marques en la seva publicitat, o en les ajudes com el pla MOVES del Govern espanyol, sembla que s’està apostant perquè vagi a més.

És que el cotxe elèctric no és un mal producte: les automobilístiques hi creuen de veritat. Però és un producte adreçat a gent rica, un producte de luxe. El seu escenari desitjat seria que s’imposés el vehicle elèctric, però a hores d’ara tenen bastant interioritzades les limitacions per poder fer-ho a gran escala. De fet, un dels escenaris de futur amb què treballen les automobilístiques és una contracció del 95% del mercat en els propers 10 o 20 anys. S’està convertint en l’escenari de referència. I s’hi estan preparant: ja gairebé no fabriquen dièsels, parlen cada vegada més del carsharing i fan concentració empresarial perquè no queda mercat. Però no fan públic aquest diagnòstic, perquè han de vendre optimisme. Si no, les seves accions a la borsa s’enfonsen. Sigui com vulgui, el que passa és que ara mateix necessitem altres coses. Com ens ho farem per substituir els camions, els tractors, els vaixells? Amb electricitat no funcionaran. Tot el debat públic s’està centrant en una cosa que és bastant accessòria —els cotxes d’utilització privada— i, en canvi, de les coses que són realment fonamentals per al funcionament d’una societat, com tota la maquinària pesant, no se’n parla. És d’això que se n’hauria de parlar.

Quins problemes té l’energia eòlica per no poder arribar a ser el nou petroli?

D’entrada, hi ha el problema que comentàvem: només en trauràs electricitat. Després, hi ha el màxim de potencial. Jo mateix havia fet unes previsions optimistes sobre el màxim d’energia que en podríem arribar a treure, però les noves aproximacions assenyalen que, si instal·les molts sistemes, generes un efecte bosc. Quan tu ets dins d’un bosc, el vent no bufa tant, perquè li és més fàcil passar per un lloc amb menys arbres, menys fregament. Si instal·les molts sistemes d’aerogeneradors en poc espai, passa el mateix. Acabes desviant els fluxos d’aire de l’atmosfera i no pots extreure’n tota l’energia que esperaves. Segons els càlculs del Grup d’Energia, Economia i Dinàmica de Sistemes de la Universitat de Valladolid (GEEDS), una referència en aquest camp, el màxim on podrem arribar és aproximadament un 6% de l’energia que s’està consumint actualment.

L’energia solar té millors perspectives?

Des del punt de vista del potencial màxim, sí que les possibilitats són més grans que en l’eòlica: fins a un 20% o un 25% de l’energia que consumim. Però l’impediment principal amb la solar és que té un rendiment especialment baix. Això vol dir que, si tu compares la quantitat d’energia que necessites per desplegar-la i l’energia que et retorna, el balanç no és gaire satisfactori. Som en un rendiment de 2 a 1, o de 3 a 1. Pot semblar que és molt, però tu l’energia la vols per fer altres coses. I es calcula que, per sostenir societats complexes —amb indústria, escoles, hospitals…—, necessites un rendiment d’almenys un 10 a 1. Si consumeixes molta energia únicament per sostenir el mateix sistema energètic, al final acaba passant que no hi ha prou energia per a la resta de les coses. I no es pot solucionar posant més i més sistemes per captar més energia, perquè llavors hi ha altres limitacions que t’impedeixen créixer tant, com els materials que necessites o l’ocupació de territori. En aquest cas, sobretot l’escassetat de plata.

Foto: ROGER LLEIXÀ

“No és possible estalviar en el model actual: quan tu deixes de gastar energia, la gasta un altre”

Llavors, no ens fa falta construir més parcs eòlics o d’energia solar?

La pregunta és per a què. A Espanya tenim ara mateix 110 GW de potència elèctrica instal·lada, molta més de la que fem servir. El màxim de consum d’electricitat va ser de 45 GW, al juliol del 2008, i des de llavors ha anat disminuint. Si ara mateix instal·lem més parcs eòlics i solars, augmentarem la capacitat de produir energia elèctrica. Si no som capaços de consumir més electricitat, en què està ajudant això exactament? Aquest és el punt central del debat: s’està fent creure que tota la qüestió és instal·lar més sistemes d’energies renovables, però el fet és que nosaltres necessitem fonts d’energia que no són elèctriques. L’electricitat representa una mica més del 20% de l’energia final que consumim. Tota la resta no és elèctrica, i és molt difícil o impossible d’electrificar. Per què volem més electricitat?

Com es podrien utilitzar les energies renovables per fer coses que no siguin electricitat?

Per exemple, en una comunitat de veïns té molt més sentit produir aigua calenta al terrat que no posar una placa fotovoltaica. El rendiment energètic és molt més alt i la tecnologia molt més senzilla: un panell negre que agafi el sol i escalfi una cisterna d’aigua. Produeixes una cosa que necessites —aigua calenta— i, segurament, deixes de consumir gas natural. En l’àmbit industrial, es poden fer moltes altres coses així per aprofitar energia. Però són models que viuen amb la intermitència del cicle de la natura; no estan adaptats al creixement constant del consum d’energia que caracteritza el nostre sistema econòmic.

Al llibre també parles sobre l’estalvi i l’eficiència energètica. Portem tota la vida escoltant que, quan sortim d’una habitació, hem de tancar el llum per estalviar energia. Això tampoc era veritat?

L’estalvi i l’eficiència no són enfocaments equivocats. En el futur, necessàriament, la solució passarà per allà. Però no és possible estalviar en el model actual! Ara mateix, quan tu estalvies, l’energia que tu deixes de gastar la gasta un altre. Com a societat, consumim energia sense tenir l’objectiu de malbaratar-la; la malbaratem perquè gastar-ne genera valor econòmic. S’ha comprovat que, a mesura que es creen sistemes més eficients, l’ús d’aquests sistemes no baixa, sinó que puja, de manera que es genera un efecte rebot i s’acaba gastant més. Això passa perquè s’habiliten nous usos per a l’energia que abans, quan el sistema era menys eficient, no eren possibles. Aquest fet es porta comprovant des del segle XIX i es diu paradoxa de Jevons. Una altra cosa molt diferent és que tu implantis mesures d’estalvi i d’eficiència, però al mateix temps legislis per penalitzar el sobreconsum d’energia. Aleshores sí que és útil l’estalvi. Però en un mercat de creixement infinit basat en el capitalisme financer no serveix per a res guanyar eficiència.

Foto: ROGER LLEIXÀ

“Les centrals nuclears, a més de la gestió dels residus, tenen el problema que l’urani també s’acabarà”

Llavors, cap on hem d’anar? Més enllà de deixar de créixer, hi ha alguna recepta més concreta?

Una de les coses més importants per començar és la suspensió del deute i una reforma del sistema financer. Els deutes actuals són impagables i condueixen a aquest creixement absurd. A banda d’això, tot ha de tendir a la relocalització. Hem d’intentar abastir les necessitats de la població amb una producció tan local com sigui possible. I, des del punt de vista tècnic, també hi ha moltíssimes coses que poden servir, com un canvi de dissenys per afavorir la reparació d’objectes. I, si acompanyem això amb un canvi dels models d’ús, millor: potser no cal que hi hagi una rentadora per cada pis; en tenim prou amb dues o tres per a tot el bloc de pisos. Els objectes poden tenir molts més usuaris perquè no els utilitzem tota l’estona, de manera que gastem menys recursos. I anant més enllà: i si, en lloc de comprar rentadores, lloguéssim el dret a utilitzar una rentadora? El fabricant ja s’encarregaria de posar fi a l’obsolescència programada perquè no li sortiria a compte. Amb canvis així pots tenir una societat molt més resilient davant el que pugui venir.

L’Estat espanyol acaba d’invertir molts diners en l’hidrogen. Pot formar part de la solució?

Començant pel principi: l’hidrogen no és una font d’energia. El que pots fer és utilitzar-lo com a vector energètic, com a lloc on guardes energia. Sí que pot ser una part de la solució en un nou encaix de totes les coses, però serveix en coses molt concretes, com moure maquinària pesant a escala local. El gran problema de l’hidrogen és que no és una matèria fàcil de manipular ni de transportar. Té tendència a escapar-se perquè és una molècula molt petita, i, a més, corroeix les canonades convencionals. Per tant, s’ha d’emmagatzemar amb molta precaució. Tampoc té un gran rendiment. Pensar que amb l’hidrogen podem substituir-ho tot és de somiatruites. No té les característiques per poder fer un desplegament massiu. Hem d’evitar caure al parany de les falses promeses tecnològiques.

Si hem de fer cas del Govern francès, qui ens pot salvar de veritat són els reactors de les centrals nuclears!

Les nuclears tenen molts problemes des del punt de vista ambiental, com la gestió dels residus. Però, més enllà d’això, que no es pot ignorar, tenen el problema que l’urani també s’acabarà. La producció d’urani va arribar al màxim el 2016 i ja està caient. Es preveu un fort desencaix entre la demanda i l’oferta disponible d’urani cap al 2025. Fins ara no es nota gaire perquè s’està reaprofitant l’urani de bombes atòmiques que s’estan desballestant, però França ja té el 40% de les centrals nuclears aturades i problemes per subministrar-se urani. D’altra banda, hi ha les promeses eternes dels reactors nuclears de quarta generació, que no necessitarien urani, i de la fusió nuclear. Però porten més de 60 anys experimentant-hi i no se’n surten. Estan venent la idea com si estigués a l’abast quan encara es troba en una fase molt experimental i amb dificultats tècniques que potser no se superaran. Una broma molt típica en el sector de l’energia és que sempre falten 50 anys per aconseguir la fusió nuclear. Però, encara que se superessin les barreres, no tenim un marge de 50 anys per reaccionar a la crisi energètica: és molt més urgent. I, altre cop, això només produiria electricitat!

Foto: ROGER LLEIXÀ

“Els poders econòmics no estan gens a l’altura dels problemes que estem veient”

Quan creus, doncs, que començarem a notar aquesta crisi energètica?

Esperava veure-ho de vellet, però crec que no. [Riu.] Amb la pandèmia tot s’ha accelerat molt. Crec que els problemes grossos arribaran abans del 2025. L’últim informe de l’Agència Internacional de l’Energia també apunta cap aquí en un dels quatre escenaris de futur. Es preveu una caiguda del 50% de la producció de petroli en menys de cinc anys. Es diu aviat. Pot ser que els estats hi intervinguin amb mesures de racionament o nacionalitzant empreses per seguir produint petroli. En aquest cas, la caiguda seria menor, però de totes maneres molt considerable. Per comparar, tinguem en compte que durant la crisi del 2008 el consum de petroli només va caure un 4%. D’aquí al 2025 ens enfrontarem a una crisi econòmica que farà que la del 2008 ens sembli una broma. Moltes matèries primeres que fem servir s’extreuen amb petroli, tot es transporta amb camions que van amb petroli. Quan comenci a escassejar, acabarà afectant-ho tot. Per exemple, en ciutats com ara Barcelona, què passa amb la distribució d’aliments? Jo no m’esperava aquesta acceleració. Però, és clar, si tens un problema i no el resols, al final s’acaba fent gran. El màxim de producció de petroli cru va ser el 2005. Hem deixat passar el problema durant 15 anys posant-hi pedaços. No hem resolt res.

No hi ha espai per a l’optimisme?

Crec que hi ha escenaris que poden ser millors que això, sí. No es tracta de fer-se sopes amb com de malament poden arribar a anar les coses. Per mi, el punt clau és fer comprendre que som en un punt d’inflexió de la humanitat, i que hem de buscar una sortida tan negociada i democràtica com sigui possible. És complicat, perquè les empreses tenen la seva pròpia agenda. Però també és evident que depenem massa de totes aquestes empreses per subministrar serveis bàsics. Si de cop desapareix Iberdrola, o Repsol, podem tenir un problema gros. Són coses que s’han de pilotar perquè no siguin catastròfiques.

Però, si el panorama és tan imminent, no estarien reaccionant de manera diferent els poders polítics i econòmics?

De mica en mica, aquest discurs va calant, però ningú ho està sabent integrar dins el discurs polític general. Entenc que és complicat, perquè s’ha de fer molta pedagogia. Però em consta que hi ha gent propera als governs que ho està seguint amb molta atenció i està empenyent en una bona direcció. Al Ministeri de Transició Ecològica hi ha gent que comprèn molt bé tot això. Al cap i a la fi, ells tenen dades tan bones com les nostres o millors! El problema és la dificultat de lluitar contra la gent d’Economia i d’Hisenda. En canvi, els poders econòmics no estan gens a l’altura dels problemes que estem veient. La gent que ha de prendre decisions estratègiques —i que s’hi juga molts diners!— té tota la informació i els mitjans per actuar, però té por. Estan actuant de manera molt infantil.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu a casa el llibre 'Aliment', de Martí Sales, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies