20/11/2017 | 19:00
La preocupació per la literatura infantil i juvenil, d’on et ve?
L’educació és la clau de totes les coses; tots els mals del món es podrien curar si ens poséssim d’acord en quina educació volem… L’altra història és que m’agrada molt llegir i també m’agrada escriure. Per tant, algunes accions per part meva consisteixen simplement a escriure. A Les heroïnes contraataquen, volia intentar contribuir a un canvi tenint en compte que els cànons literaris en educació són molt masculins i que tu pots passar tota la teva escolaritat sense haver llegit cap llibre escrit per cap dona o cap llibre amb cap protagonista femenina, o molt pocs. La cosa és: i si ens hi fixem?
En quina mesura la teva visió dels feminismes està condicionada pels teus barrets identitaris (classe treballadora, família castellanoparlant…)?
Ja en la meva família em sentia fora de lloc perquè era l’única persona que llegia, i era usat com una arma contra mi. En el meu ambient d’infància no em sento còmoda i després amb els meus amics d’ara, que vénen la majoria de famílies amb més diners, i amb més llibres, i amb més de tot, tampoc em sento còmoda perquè hi ha moltes coses que no compartim. I aquesta incomoditat perpètua, de peix fora de l’aigua perpetu, m’ajuda a no creure molt fermament en cap ideologia al cent per cent i a veure les coses d’una manera més relativa. I amb els feminismes igual.
“La gent bisexual i pansexual molestem a tot arreu: creuen que no existim, que som joguines sexuals”
La feminista Gloria Anzaldúa, chicana i lesbiana, reivindica fer habitable la pròpia posició de frontera. T’has sentit “entre” en l’àmbit de l’orientació sexual i la identitat de gènere?
Sobre la meva orientació sexual, hi ha estones que passo desapercebuda, com que de vegades vaig amb homes i ara mateix tinc una parella estable que és un home, jo sóc llegida com a heterosexual, si no dic res… Però, com que sí que ho dic, pensen, ah, és aquella que era bollera. I responc: sí, i no, i també, i tampoc, i el que vulguis. La gent bisexual i pansexual molestem a tot arreu: creuen que no existim, que som joguines sexuals que sortim a la televisió. S’hi afegeix aquest no estar mai bé enlloc. Quan vaig a un sopar de parelles heteros, penso: què estic fent aquí? Quan vaig a un sopar amb les meves amigues lesbianes, em sento més còmoda, la veritat, però també tinc aquest punt d’impostora. La paraula impostora és aquella que em defineix, i acceptar-la m’ha costat; m’ha costat saber que a mi el que em passa és que em sento sempre impostora a tot arreu, i poder-ho viure amb tranquil·litat m’està anant bé.
I la identitat de gènere?
És la més difícil. Jo no em puc considerar cap altra cosa que dona, tot i que no em sento una dona “com han de ser les dones”… Com que tenim dues capses, sóc dona al 70% i després hi ha un 30% per al qual jo necessitaria una altra capsa. La meva lluita per trencar les capses, per flexibilitzar els rols de gènere i pensar en més maneres de viure, és una lluita per fer-me habitable la frontera.
En aquesta línia, a Feminisme de butxaca (Angle Editorial, 2017) defenses: “Tots els companys de cossos i expressions dissidents són potser els que més m’ajuden a avançar en el feminisme. La seva lluita per ser com són em fa espai per ser com sóc”.
El fet que hi hagi persones que viuen el gènere d’una manera diferent de com ens han dit que l’hem de viure, i no només la gent trans, sinó també la gent de gènere fluid o d’expressió de gènere no normativa, em fan molt de lloc.
Ara anem enrere, endinsem-nos en l’etapa de l’adolescència. Consideres que pel fet de ser adolescent és més fàcil reproduir els rols sexistes assignats socialment?
Depenent de la personalitat, és fàcil seguir rols que et donin confiança. Si estàs molt perdut o tens molta necessitat de ser acceptat, és molt fàcil que t’adhereixis a un rol molt rígid que et doni unes pautes de comportament clares. La masculinitat i la feminitat tradicionals són fàcils d’adoptar durant l’adolescència, però això té conseqüències i restriccions molt rígides, i potser no les pots acceptar eternament. L’adolescència és un moment d’extrems, també emocionals. Tenint dos adolescents a casa, de 15 i 14 anys, i quan m’exaspero molt, penso que és una època que s’ha de passar. I a mi m’agradaria que ells ho sabessin, que això passa, perquè per a ells això és etern.
En aquestes edats, creus que hi ha prou referents que surtin del binarisme o amb identitats de gènere prou diverses?
Hi ha dos grups d’adolescents. Uns són els que estan còmodes amb els rols que se’ls imposen i que els volen experimentar… A una noia de 15 anys li pot semblar molt atractiu ser un objecte sexual, si té un cos normatiu, i, per tant, opta per no contestar-ho i endur-se molts espants, que et violin o que et menyspreïn… I després hi ha la gent que se sent francament incòmoda. Ara bé, avui dia hi ha Internet i és molt fàcil trobar una comunitat de gent amb la qual puguis intercanviar idees… Quan jo tenia 15 anys i em sentia rara perquè m’agradava la professora de literatura i també m’agradava el profe de matemàtiques, m’ho vaig haver de menjar sola, perquè no hi havia referents al meu voltant de sexualitats que no fossin heterosexuals.
En els espais d’oci, juvenils o no, cada vegada hi ha més campanyes “no és no” per evitar agressions masclistes, però encara falten mecanismes en el moment dels fets i de treball posterior amb l’agressor. Ho comparteixes?
Crec que això només s’ho plantegen els col·lectius feministes joves que són d’esquerres, però dins dels que no ho són està assumit que hi ha certes conductes dels homes que són acceptables, que no n’hi ha per a tant. Per això, sense la col·laboració dels homes que no són assetjadors no anem enlloc; i en són molts, voldria dir la majoria, però bé, és igual. Jo crec que aquests homes que ara mateix són tímids perquè dir prou té un preu han de començar a dir prou als seus companys i han de començar a dir: “Aquest acudit que has dit no m’ha fet gens de gràcia, o, realment necessites dir-li això a aquesta noia pel carrer? Digues-m’ho a mi i prou”. Quan els homes que no són així comencin a parlar més i a posar fronteres, és quan avançarem de veritat.
“Si cada vegada que els homes ens diguessin alguna cosa, els insultéssim o agredíssim, no quedarien homes”
A Feminisme de butxaca lamentes que, en el 80% de les violacions denunciades, els agressors són coneguts per a les víctimes. Com es pot corregir aquesta impunitat?
Sí, és així. I moltes vegades, quan tu manifestes que aquesta situació està sent incòmoda i que prou, hi ha homes que diuen “a mi, si m’ho fes una dona, m’encantaria”… I la resposta és: i si t’ho fes un home? I si t’ho fes algú que no t’interessa sexualment?… I els canvia la cara. Hem après a tolerar moltes coses que ells han après a aturar de seguida. En un vídeo de càmera oculta que van fer a França, s’hi veuen dues escales mecàniques de costat. Hi ha un noi que baixa o puja l’escala i, quan veu un home li diu “guapo”, o li toca la mà o li pica l’ullet i la resposta majoritària és insultar-lo i agredir-lo. Si nosaltres, cada vegada que ens diguessin alguna cosa, els insultéssim o agredíssim, no quedarien homes al món.
Tu mateixa vas ser víctima d’un abús quan eres adolescent. Com creus que podem tenir les eines per reaccionar com tu ho vas fer, com una adulta quan eres una nena?
En el meu cas, perquè havia patit un altre abús abans. Jo vaig patir abusos sexuals molt greus dels 6 als 9 anys i, com que havia viscut això, quan en va venir un altre als 14, ja sabia com funcionava la cosa i em vaig poder protegir, vaig reaccionar. Per mi, l’única eina crec que és parlar amb els nens. Quan tenen 20 anys és tard. L’edat mitjana en què comencen els abusos sexuals són els 6; això vol dir que hi ha gent que comença molt abans. Hem de parlar amb ells sense por, perquè ells no tenen tots els tabús que nosaltres tenim sobre la sexualitat, sobre el cos.
…
Després hi ha una construcció de la violació que em sembla molt perjudicial. Hi vaig estar pensant a partir de la Teoria King Kong, de Virginie Despentes. Ella diu que, quan la van violar, va pensar “ostres, això és el pitjor” que em pot passar, i de cop va llegir un article que deia: “No n’hi ha per a tant”. I per mi, no és que no n’hi hagi per a tant; evidentment, és una invasió molt greu emocional i física, però ens hem de desfer d’aquesta construcció d’“i després ja només et queda suïcidar-te”. Un percentatge molt alt de dones ens han violat i el món continua girant, tirem endavant.
Davant de les situacions d’abús, dius: “La meva fantasia és una metralleta” (matises, simbòlica). Reivindicant el dret a l’autodefensa, les feministes pretenen trencar amb la construcció de dona a qui no es permet respondre amb violència.
Tenim un sistema en el qual ser dona vol dir moltes etiquetes. Tu pots ser submisa o dolenta, i, si no estàs sent submisa, segur que ets dolenta. Quan diem “bona nena”, estem pensant en aquella dona/nena que es conforma a totes les normes. Ser bona nena no és respectar les normes: és respectar-te a tu mateixa i que respectar els altres no mati el respecte a tu mateixa. Ens creiem tant aquesta construcció de dona que a vegades desactivar-la és molt difícil. L’única manera de sortir-nos-en des del punt de vista personal és aconseguir envoltar-nos de gent que ens doni la raó i suport.
I amb les masculinitats tal com les coneixem, què s’hi ha de fer?
El meu objectiu és destruir els rols de gènere, i que tu com a persona puguis desenvolupar-te d’acord amb les teves inquietuds, les teves habilitats i el que et fa feliç. Mentre això no passi, hem de transformar les masculinitats i les feminitats, però és un pegat que estem posant ara. Però a mi el que m’agradaria és que acabéssim sent persones i que cap persona no calgui posar-la en cap capsa, ni de raça, ni de gènere, ni de res.
Però una feminista com la Bell Hooks, que acaba de treure El feminismo es para todo el mundo (Traficantes de Sueños, 2017), et diria que les capses existeixen i està bé parlar des de la perspectiva de les dones negres.
Ara mateix, dir “jo no veig negres o blancs; veig persones” és ser imbècil. En aquesta època de resistència, si ets negre, ho has de poder reivindicar. Hi ha d’haver orgull negre, bollero, xarnego o proletari, però la idea és que això no ha de ser etern. Per què necessitem un orgull? Hem d’arribar al nivell on estan els altres a qui no els cal. I, quan hi arribem, ja no ens caldrà. És imbècil qui diu que veu simplement persones, perquè estem educats per veure blancs i negres, homes i dones, rics i pobres…
“La primera cosa que hem de fer és apropiar-nos els termes: sóc xarnega i ‘bollera’, i ho dic en positiu”
Si el camí és l’eliminació dels rols de gènere assignats, en el llenguatge també caldrien canvis, però continuem parlant d’homes i dones. Per on començaries?
La primera cosa que hem de fer és apropiar-nos els termes i, per tant, jo sóc xarnega i ho dic en positiu, jo sóc bollera i ja t’hi acostumaràs, que això és positiu. La reapropiació de com ens insulten només es desactiva quan ja no és un insult. No hauràs desactivat l’opressió, però sí una part de la potència del llenguatge.
I què passa amb el genèric masculí?
Crec que el desdoblament és un error, perquè estem reforçant el binarisme de gènere… nens i nenes, i el que no és ni l’una cosa ni l’altra? Fer servir el femení com a universal és una opció. Intentar inventar una altra desinència no marcada em semblaria meravellós. La Carme Junyent diu que la desinència no marcada és la masculina, i gramaticalment té raó. El problema és que no es pot abstraure la gramàtica de la societat i socialment no té raó. I, al final, la invisibilització és real. Jo el que faig és dir: jo faig servir l’universal masculí plural com a genèric, de moment perquè no he trobat una opció més bona. A Suècia s’han inventat un pronom i no s’ha acabat el món. Atrevim-nos a experimentar… La revolució té molt de joc.
