Crític Cerca
Foto: JOAN AURELI
Entrevistes

Benet Salellas “És fals que en qüestió de mesos els presos puguin ser a casa”

Benet Salellas (Girona, 1977) és un dels advocats que han format part de l’equip de la defensa de Jordi Cuixart durant el judici al Suprem. El Tribunal ha condemnat el president d’Òmnium cultural a 9 anys de presó i inhabilitació pel delicte de sedició. Segons la sentència, Cuixart hauria encoratjat “un aixecament tumultuari” amb l’objectiu de “convertir en paper mullat unes decisions judicials del Tribunal Constitucional”. Però quines implicacions té aquesta resolució judicial en relació amb el dret a manifestació i amb la llibertat d’expressió? CRÍTIC entrevista d’urgència l’advocat Benet Salellas per desgranar els punts clau de la sentència.

15/10/2019 | 19:37

Com ha acollit Jordi Cuixart la sentència? Què us ha dit als advocats en saber-la? Com està?

Jo penso que nosaltres havíem aconseguit, en la fase de preparació i celebració del judici, afinar bastant l’escenari en què ens trobàvem. Cuixart era molt conscient del tipus de judici polític que enfrontàvem, el tipus de Tribunal que teníem davant i els interessos que l’Estat tenia posats en aquest judici. Ni la condemna, ni que la pena fos alta, ha estat cap sorpresa. Des d’aquesta perspectiva, el guió s’ha complert segons el previst, malauradament. Això no vol dir que no tingui un component de dolor, de ràbia i de molta injustícia, que sempre hi és i ahir, quan vam anar a Lledoners, hi era també. Però penso que havíem fet el procés de mentalitzar-nos molt, cosa que ens ha fet més forts i ens ha permès rebre la sentència amb una mica més d’enteresa.

La sentència condemna per sedició i no per rebel·lió. Al mateix temps, descarta la violència necessària per constituir el delicte de rebel·lió. Es pot interpretar això com una victòria per part de les defenses? 

Sí i no. Sí, perquè, per més que ens semblés increïble, vam anar a un judici per rebel·lió i, per tant, que no s’hagi condemnat per rebel·lió té a veure també amb la feina desplegada per les defenses. Però creiem que la rebel·lió era un càrrec que hi era en aquest expedient, d’una banda, amb finalitats totalment extraprocessals –justificar la presó provisional, suspendre de funcions els que eren càrrecs electes, etc.– i, de l’altra, amb la funció d’entretenir-nos i enfangar-nos a les defenses en un debat que no era l’autèntic debat del judici. Així i tot, no deixa de ser interessant que la sentència absolgui la violència pròpia del delicte de rebel·lió però que faci un esforç per mantenir el relat de la violència. En el context comunicatiu espanyol, tots els poders de l’Estat han treballat per construir aquest relat vinculat al procés independentista, i com que la sentència no vol esmenar-lo, diu que no hi ha prou violència per al delicte de rebel·lió però que això no vol dir que no n’hi hagi. Per això parla d’episodis de violència, tot i que no els acaba de concretar, ni enquadrar, ni explicar amb quines proves els ha declarat provats.

A què et refereixes quan parles de la voluntat del Tribunal d’entretenir les defenses “en un debat que no era l’autèntic debat del judici”?

Era molt evident que a Catalunya no es va viure un context de violència propi d’un cop d’Estat. D’entrada, perquè qui té el control de l’Exèrcit i de les forces policials és l’Estat, i, per tant, era impossible. Sí que s’havia fet una construcció molt estirada sobre la inacció dels Mossos, però penso que era una mena de salt al buit i resultava evident que, des de cap perspectiva, ens trobàvem en un context de rebel·lió. El debat central del judici eren els límits dels drets fonamentals en relació amb la crítica cap a l’actuació dels poders de l’Estat, i, sobretot, la qüestió de si existeix o no un subjecte polític que té dret a l’autodeterminació. Aquests debats quedaven en segon terme si discutíem sobre la violència. Per això nosaltres, tot i que vam entrar en el debat sobre la violència i vam participar en la pràctica de les proves, vam voler centrar molt la nostra iniciativa dins del judici en parlar d’aquests altres temes. Pensem que eren els centrals i que podien quedar aparentment amagats sota el fals debat de la violència.

“Una de les febleses de la sentència és que té un alt component ideològic i reaccionari”

Heu analitzat la sentència? Quins són els punts febles que en destacaries?  

Una de les febleses més importants de la sentència és la ideologia que desprèn. Tot i que probablement el Tribunal no ho buscava, té un alt component ideològic. Quan explica per què no hi ha dret a l’autodeterminació, es posiciona claríssimament en una concepció de l’Estat espanyol que fins i tot és prèvia al règim del 78. Nega qüestions que recull la mateixa Constitució espanyola. A banda, també és molt ideològica en com entén el fenomen de la crítica i de la protesta en una societat democràtica: és una sentència profundament reaccionària. Això, de cara al procés d’impugnació que farem ara, és una debilitat. Evidentment, tots els jutges tenen ideologia, però han de fer un esforç per separar-se’n, i en aquest cas, per la matèria, el tipus de procés i el context, hi han quedat arrossegats i enfangats. En una sentència, aquest és un mal acompanyant.

Resulta una contradicció que en el text emès pel Tribunal Suprem s’hi especifiqui que no va haver-hi un cop d’Estat i que l’actuació dels presos polítics no va suposar un perill per a l’ordre constitucional i, a la vegada, s’hi apliqui el delicte de sedició en el grau més alt? Si tot era “un farol”, per què la condemna no ha estat “temptativa de sedició”, en tot cas?

Jo penso que va en la mateixa lògica que deia: com que això no deixa de ser un acte d’expressió de poder, de com es derrota judicialment l’independentisme, la sentència entra en unes consideracions sobre si els ciutadans van ser enganyats o sobre si el Govern “anava de farol” que són un missatge polític i ideològic. Aquestes qüestions no tenen res a veure amb l’Administració de justícia. Llavors, quan el dret penal ha de resoldre-ho, patina, perquè no és el seu àmbit natural. A més, en lloc d’entrar a discutir sobre si la condemna hauria de ser per sedició en temptativa o rebaixada, el que passa és que no he entès encara com es construeix la sedició! Aquest delicte té unes figures germanes: la desobediència i els desordres públics, que els tenim molt ben definits en la pràctica perquè ens els trobem molt sovint, i que tenen penes molt més petites que la sedició. Llavors, la sentència diu que la sedició no és ni desordres ni desobediència, que és una altra cosa. Però quina altra cosa? Perquè, si no hem tingut danys personals ni materials, que és la premissa que ens portaria a uns desordres públics, com poden condemnar-los per sedició i saltar fins a la pena de 9 anys? Crec que no aconsegueixen explicar-ho. Això ens demostra que s’ha començat pel final. És a dir: volem castigar-los fort, amb penes de 9 i 13 anys, i per això hem de buscar quin argument s’hi adequa.

Un dels paràgrafs de la sentència parla de desobediència civil. És cert que aquesta lectura ampliada del que pot ser constitutiu d’un delicte de sedició també podria incloure protestes o accions de desobediència civil no violenta?

És clar, és que aquest és el problema. Com que la sentència no concreta bé per què hi ha sedició, el que fa és obrir un calaix de sastre que pot fer que, en qualsevol moment, ens puguem trobar amb una condemna per sedició en contextos de desobediència civil, i, per tant, de lluita no violenta. No hi ha ferits, no hi ha danys, no hi ha violència; però, així i tot, ens trobem amb penes greus. Que la sentència no sigui taxativa ni estigui ben argumentada obre la porta al fet que, a partir d’ara, tinguem aplicacions de sedició en contextos on fins ara teníem aplicacions de desordres públics o de delictes de desobediència.

“La sentència obre la porta a aplicacions de sedició on fins ara teníem desordres públics o desobediència”

Només dediquen 36 de 493 pàgines als fets provats, i 193 a intentar mostrar que, ni durant la instrucció, ni durant el judici, es van vulnerar els drets fonamentals dels acusats. Així ho explica el professor de Dret de la UPF José Luis Martí. Aquesta justificació està pensada de cara a Europa? Valdrà?

Potser els advocats que hem estat en aquest judici som molt dolents, però que tu plantegis una bateria de qüestions relatives a drets fonamentals i que el Tribunal, que hi dedica 200 pàgines, no et doni la raó en res, doncs no sé què dir-te. O realment som molt dolents o el Tribunal està blindant el que ha passat. És a dir, que està actuant de manera estratègica per tal de defensar la institució i l’Estat, i, per tant, ho fa amb uns interessos totalment extrajurídics. A mi m’ha sorprès la construcció que fa per argumentar que és un tribunal imparcial. Fins i tot entra a resoldre coses que nosaltres ni tan sols havíem plantejat. Aquest esforç em sembla inaudit i crec que demostra que el Tribunal se sent en una posició de feblesa. No crec que aquesta justificació es faci pensant en el recorregut que farem les defenses [recurs, Tribunal Constitucional i Tribunal Europeu de Drets Humans], sinó també perquè les euroordres, o tot el que es vulgui tramitar a partir d’ara, pivotaran molt sobre aquesta sentència. Per tant, serà un element de discussió i d’anàlisi pels tribunals dels països receptors de les peticions. Aquí el Suprem intenta blindar no només el judici, sinó la instrucció de Llarena i tota l’activitat del mateix Tribunal Suprem.

Ara que t’hi referies, a partir de la sentència s’ha reactivat l’euroordre contra Puigdemont. Se’l podrà extradir per sedició? 

Ens movem en un àmbit d’excepcionalitat, i això és terrible en el món del dret, perquè hauríem de poder treballar amb una certa previsibilitat i normalitat. La meva opinió, en termes de previsibilitat i de normalitat, és que l’euroordre no pot tirar endavant. Ja n’hi va haver una de prèvia que va discutir sobre aquest tema i que va denegar l’entrega. Entrava en la sedició i feia una anàlisi dient que aquests fets no podien ser objecte d’entrega d’acord amb la legislació alemanya, i que sí que ho podia ser el capítol relatiu a la malversació. Ja hi ha hagut una resolució en aquest sentit, i el que no podem fer és anar cursant euroordres fins que ens surti bé la jugada. Ara bé, com que estem treballant en un àmbit molt excepcional, que es nodreix d’aquest Estat que s’està autoprotegint i que està disposat a saltar-se totes les garanties i tots els límits, penso que podem veure qualsevol cosa.

“Preocupa que alguns mitjans comprin una idea falsa: que, en qüestió de mesos, els presos poden ser a casa”

Alguns mitjans de comunicació i analistes afirmen que els presos polítics podrien gaudir de beneficis penitenciaris, com permisos, en els pròxims mesos. Això és així?

Crec que s’ha frivolitzat molt sobre això. Em preocupa que fins i tot alguns mitjans catalans hagin comprat una idea que és falsa: que, en qüestió de mesos, els presos de Lledoners poden ser a casa. Això és fals des d’una doble perspectiva: primer, perquè si he d’extreure conclusions del que passa normalment, ningú té permisos a la meitat de la condemna. És llavors quan la gent comença a demanar-los, i, normalment, hi són a partir de dues terceres parts. Això és així en situacions normals, però és que en aquest cas, l’excepcionalitat s’aplicarà en contra d’ells, no a favor! Quan ells els demanin, el tribunal sentenciador –el Suprem–, que és qui en últim terme ha d’autoritzar els permisos i el canvi de grau, forçarà que les condemnes es compleixin en la seva totalitat o pràcticament. Hi ha hagut una voluntat de difondre un missatge positiu sobre això, i m’agradaria saber d’on ha sortit, perquè no encaixa ni amb la realitat habitual ni amb la que tindran aquests presos.

Quins passos són els següents després d’aquesta sentència? Què farà l’equip d’advocats de Jordi Cuixart a partir d’ara?

Hi ha un carril, que és la impugnació d’aquesta sentència. Primer, hem de fer un petit incident davant del mateix Tribunal Suprem anunciant que volem fer un recurs d’empara al Tribunal Constitucional. Després, farem aquest recurs i haurem d’esperar que el Tribunal resolgui, i això pot trigar mesos o anys. Quan hagi resolt, anirem al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Aquest és un carril molt nítid. Paral·lelament, però, treballarem altres qüestions internacionals, com iniciatives de denúncia de la situació de Jordi Cuixart i del que significa que un defensor dels drets humans –que és com ha estat catalogat en l’àmbit internacional– estigui condemnat a 9 anys de presó per haver convocat manifestacions pacífiques.

Quant temps pot dilatar la seva resolució el Tribunal Constitucional?

No disposem d’un termini, com ens agradaria, però hi ha hagut molta crítica per part de gent que treballa per la defensa dels drets humans sobre el paper que ha tingut el TC en els darrers anys. Ha ajornat de manera exagerada la presa de decisions en qüestions en què estaven en joc els drets fonamentals. Respecte a això, fins i tot hi ha hagut una discussió per si podíem plantejar al TEDH que el TC no era un tribunal efectiu en termes de tutela de drets fonamentals, i, per tant, anar a Estrasburg sense necessitat d’esperar la resolució del Constitucional. Aquest debat existeix; però, a dia d’avui, no tenim un mecanisme de correcció d’això. Per tant, més enllà de pressionar perquè el recurs que presentem es resolgui com més aviat millor, haurem d’esperar que el TC es pronunciï per poder anar al TEDH.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Justícia Global'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació