21/07/2021 | 06:00
La crisi de la Covid-19 ha demostrat la importància dels treballs essencials, realitzats majoritàriament per dones, que són el gruix del personal d’infermeria i de neteja dels hospitals, les farmacèutiques, les residències de gent gran, de cuidadores a la llar, netejadores d’empreses, d’hotels i de llars, caixeres de supermercats… Era una oportunitat d’or per reorganitzar les polítiques sanitàries i la resta. L’hem aprofitada?
No, però s’ha posat de manifest que, davant d’una pandèmia, qui hi havia a la primera línia de foc eren dones, sense preparació, sense davantals, ni EPI ni formació per afrontar-la, i aleshores eren les primeres afectades, tant en l’àmbit d’hospital com de centres de primària o de residències de gent gran. Un 75% del personal sanitari en tots els països del món és del sexe femení. Amb la Red CAPS volem aprofundir a saber què ens ha passat, com ha afectat el personal sanitari i quines propostes de canvi volem. L’organització sanitària és androcèntrica. A veure si aconseguim que, encara que sigui gestionada per homes, tinguin en compte que la majoria de les persones que hi treballen són dones, amb necessitats específiques de coordinació i de conciliació de la vida personal i familiar que no es tenen en compte mai.
El 75% de les persones sanitàries que van morir el 2020 per la Covid-19 eren dones. Al document de posicionament per la inclusió de la perspectiva de gènere als estudis científics en el context de pandèmia, publicat a la revista de la Red CAPS, diverses professionals de la sanitat denuncien que, tot i que les dones tenen taxes més altes d’infecció (en concret, el 56,6%), no s’està estudiant la relació entre el gènere, les condicions laborals i el risc de contagi.
Segons ONU Dones, de les 7.000 defuncions de professionals sanitaris al món per aquest motiu, 5.000 eren dones de tots els nivells, des de la neteja fins a les auxiliars, passant per les infermeres i les metgesses. El que això significa de cara a la professió i com hauria de canviar, crec que ni les Nacions Unides no s’ho estan plantejant. Però m’ha agradat que, per primera vegada, les anàlisis de l’ONU i de la Unió Europea expliquin que les persones que treballen a l’hospital en precari no podien anar-hi en un cotxe propi; els calia anar-hi en transport públic. Per tant, augmentàvem els riscos de contagi de la població més vulnerable i pobra. Que les dones s’hagin infectat més no s’explica per biologia, sinó per condicions de vida i de treball, pobresa, mobilitat i transport, factors que quasi mai es tenen en compte per fer una anàlisi amb perspectiva de gènere. I després hi ha el teletreball, la sobrecàrrega de tasques a casa i les conseqüències de viure amb una parella que de vegades no és la més adequada, amb tota la violència soterrada… És un petit avanç que els comunicats de l’ONU i de la UE incloguin que l’anàlisi del gènere de la Covid-19 ha de tenir en compte quina feina feia i en quines condicions, com anava vestida, quins recursos tenia, com estava a casa seva… tot i que encara hem d’aconseguir molt més.
“La Covid-19 té un biaix social: les dones se n’infecten més per les condicions de vida i de treball”
A l’inici de la crisi de la Covid-19, la majoria de les fonts d’informació dels mitjans eren homes, tot i que hi ha moltes expertes a escala local i mundial. Segons el document de posicionament, les investigadores en aquest camp van registrar un descens de la productivitat a causa de la doble càrrega de treball productiu i reproductiu. Com afecta l’escletxa de gènere la investigació en ciència?
Aquí hi ha diverses coses a dir: una, que, si estaven fent un paper, segur que elles —i alguns d’ells— van haver de retrocedir perquè s’havien de fer algunes tasques peremptòries a les llars. Segurament, a les dones els ha afectat més l’aturada que pot haver suposat la pandèmia per a la seva evolució com a científiques. L’altra, que de cara al coneixement públic de què s’estava fent, va haver-hi un claríssim biaix de gènere. Darrere l’equip del senyor Fernando Simón, que informava cada dia, hi havia quatre dones: jo les conec. Per què no sortien mai als mitjans? A l’equip de funcionaris de l’Organització Mundial de la Salut hi havia un nombre superior de dones treballant, i els qui van donar la cara als telenotícies sempre van ser homes. Això continua passant per les relacions de poder que s’estableixen dins de les associacions, que intenten que a les dones només se’ls encolomin els marrons. De vegades surten per explicar una cosa que és contradictòria, dolenta…, no pas per explicar allò bo que han fet. Aquí, a Espanya, l’estudi serològic de la Covid-19 l’ha dirigit la Marina Pollán Santamaría, una metgessa epidemiòloga de l’Institut Carles III que s’explica molt bé i sap el que fa perquè ho ha liderat ella. Per què no surt més a la televisió?
Com valores la gestió governamental de la crisi sanitària provocada per la Covid-19?
El primer problema que hem tingut és que no hi havia un pla per abordar pandèmies i, pel que fa a la salut pública, això era una fragilitat del sistema, tant a escala espanyola com europea. A Europa tampoc es pensava com afrontar una pandèmia entre països veïns, quan un virus no es pot aturar amb fronteres polítiques. Per tant, del març al maig de 2020, els estats van competir entre ells prenent-se avions i mascaretes als aeroports, en lloc d’ajudar-se i cooperar. Això s’ha corregit en el cas de la vacuna, perquè se n’han pogut fer compres úniques i distribuir-les bé a tot Europa, però ha passat fins i tot a l’Estat espanyol. Un cop unificats els problemes i decidit que s’havia de fer un estat d’alarma, la competitivitat entre autonomies i el govern de l’Estat ha estat un exemple d’allò que no ha de passar. A mi em sembla que els estats moderns han de ser federals per atendre la diversitat. Però algunes autonomies van creure que governar volia dir fer el contrari del que digués l’Estat, quan havien de cooperar en les comissions de govern interterritorial. La crisi sanitària s’ha aprofitat per competir i fer política partidista, i això no ha anat bé. A part que no estàvem preparats, ni els epidemiòlegs. A la fuerza ahorcan, com diuen en castellà, i ara hi ha una bona recollida de dades i ràpida, però hi va haver un temps a la pandèmia que les dades arribaven una setmana més tard. I, després, la manca de recursos…
“El col·lapse de l’assistència primària pot provocar que es perdin els bons hàbits de treball dels professionals”
Recursos com els milers de llits o de llocs de feina de personal sanitari que es van retallar fa 10 anys, quan a les manifestacions es cridava que “les retallades maten”?
Per exemple. Catalunya ha estat capdavantera en retallades, però a Madrid també estan així i es dissimula amb les cerveses. No hi havia EPI, material, mascaretes…, els recursos que ha de tenir el personal per fer la seva feina, i ho van haver d’improvisar. Ara n’hi ha un romanent, i espero que per a sempre més en tindrem. Això dels recursos de personal crec que és greu, en especial a l’atenció primària, que va patir a la primera onada perquè li vam dir a tothom “vagin a l’ambulatori i a urgències”, i allà se’n van encomanar. Ara està patint a la cinquena onada perquè són joves qui s’han encomanat, i van a l’atenció primària perquè alguns tenen molta tos, unes crisis d’esternuts que no poden aturar. La Covid-19 és benigna amb ells: no sembla que hagin d’entrar a l’hospital. Però, si se n’encomanen 25.000, 25 hi acabaran entrant.
Quin efecte pot tenir el col·lapse de l’assistència primària a la salut pública?
Primer, que no es diagnostiqui bé. En segon lloc, determinats tipus de càncer en homes i dones s’estan diagnosticant més tard, quan el càncer estava disseminat i el tractament que podia tenir era molt pitjor. I moltes patologies que no t’atreveixes gaire a explicar al teu propi metge, com poden ser trastorns del cicle, passen desapercebudes. Ara veiem anèmies que no s’han corregit, perquè no els han fet ni analítica, o no s’ha diagnosticat que les tiroides estaven malament, i trastorns del cicle, que la dona potser ja té una endometriosi, però no ho ha arribat a dir per telèfon. Aquí hi ha l’altre problema: com s’ha hagut d’atendre aquests cinc brots. La primària té un problema de recursos; ha hagut d’atendre per telèfon. Hi ha coses que es poden arreglar així i visites que poden durar un minut, però en altres casos no pots substituir l’atenció presencial: necessites temps, aixecar-te, palpar-li la panxa al pacient i cuidar-lo bé. La crisi de la Covid-19 pot fer perdre els bons hàbits de treball dels professionals, perquè, entre l’angoixa i que no tenir el pacient davant et permet fer més curta la visita, hi ha un perill que s’acostumin a treballar malament, i els residents es formin malament. L’atenció sanitària, encara que sigui només per entendre el complex problema social d’una persona, ha de ser presencial, com reivindica la Marea Blanca.
S’insisteix que cal que el màxim de població es vacuni perquè necessitem la immunitat de grup; si no, el virus muta i s’enforteix. Ha passat això amb la variant delta?
Això és el que està passant i ja ens està desbordant. Quan hi ha tanta gent que l’agafa, el virus es multiplica, i, si muta, no és clar que serveixi la vacunació. Per això va ser incorrecte que els joves es reunissin de la manera com ho van fer, massivament. Potser els vam donar massa seguretat.
“Les farmacèutiques van fer xantatge a la Unió Europea. El poder d’aquesta indústria és grandiós”
S’hauria hagut d’estendre abans la vacunació al jovent?
Veient el que està passant ara, havíem d’arribar a tothom. Ara mateix estic veient molts joves que estan corrent a vacunar-se, perquè ja tenen algun amic ingressat, han vist gent que ho ha passat molt malament, i s’adonen que els pot tocar a ells. Ara, la gent vacunada continua podent ser portadora del virus i encomanar-lo a una altra persona. No agafarà la malaltia greu, però tindrà símptomes. Les vacunes actuals no són per erradicar el virus de la Covid-19 ni et protegeixen d’agafar-lo; la prova la tenim en la quantitat de joves que se n’han encomanat. Són perquè l’evolució de la malaltia per a tu no sigui greu i no et moris. Per no vendre la idea que ja estem segurs, els diners que s’han donat als laboratoris per la recerca de la vacuna s’haurien d’invertir a investigar altres formes de prevenció. Alguns investigadors estan estudiant la possibilitat d’una vacuna nasal, i és el més interessant que he llegit. Jo ara mateix ho faria si pogués decidir, perquè seria una manera molt fàcil de poder donar una vacuna a un gran nombre de ciutadans per erradicar la malaltia. Com per al virus del papil·loma humà, que s’està investigant una vacuna per col·locar-la al coll de la matriu, per no injectar-la en sang, i evitar-ne els efectes secundaris.
La Carta oberta a la UE i els seus estats membres per la precaució i el rigor científic en la vacuna de la Covid-19, impulsada per No Gracias, reclama prioritzar aquestes altres formes de prevenció per damunt de l’accés ràpid de la vacuna al mercat. Això s’ha complert?
En la història de la humanitat és la vegada que més ràpidament s’ha desenvolupat una vacuna, i no una sinó més d’una, abocant-hi molts diners, i gairebé tots públics, a les privades, i la indústria no hi ha correspost amb la mateixa celeritat. Però, encara que sempre has de tenir en compte el principi de precaució i en el primer moment no sabíem a qui podríem vacunar i a qui no, la por inicial dels efectes negatius que podria tenir la vacuna s’ha diluït pels bons resultats a curt termini: a les residències d’avis ha baixat la mortalitat en picat. En aquest moment, ha anat bé per salvar vides.
La Carta criticava també el fet que la UE i els governs estiguin concedint exempcions de responsabilitat financera a la indústria farmacèutica en cas de possibles danys o d’efectes secundaris. Com valores la relació dels poders públics amb la indústria farmacèutica?
El poder de les farmacèutiques és grandiós i ha estat superior al de la política. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va fer el que van anomenar aliança sanitària europea i va comprar vacunes a la indústria farmacèutica. Aquesta les hi va fer pagar més cares, no les va subministrar a temps i tampoc no vol fer-se càrrec de les conseqüències. Va fer xantatge; crec que això no ha estat bé i potser els ho perdonaria si estiguessin investigant la vacuna nasal. No poden guanyar més diners; només han de repetir el mateix ad infinitum i anar enviant les poques vacunes que sobrin a l’Àfrica, a Àsia… Ens enfrontem amb una pandèmia no resolta que, si en un altre país com l’Índia es desenvolupa d’una manera diferent, el virus mutarà i tornarà a afectar tota la humanitat. Aleshores, tenia sentit liberalitzar les patents sobre les vacunes i que les poguessin distribuir arreu, i així arribar a tot el món més de pressa que el virus.
“Els efectes secundaris més greus de les vacunes són les morts per trombosi, i 9 de cada 10 morts són dones”
A la Gran Bretanya, més de 4.000 dones vacunades amb AstraZeneca han tingut alteracions menstruals, i una infermera andalusa ha documentat casos de dones a qui els ha passat després de vacunar-se amb Pfizer, Moderna o AstraZeneca. Aquests efectes no s’inclouen dins la llista dels efectes adversos de cap de les vacunes. Per què?
Algunes dones han tingut reaccions quan els han posat la vacuna, però no hi ha un estudi sistemàtic del cicle menstrual. El que puc dir respecte a les dones que fa quatre mesos que s’han vacunat és que han recuperat el cicle després d’un entrebanc, com deixar de tenir-lo després d’una menstruació o tenir-la més curta i més abundant. L’error científic és no col·locar el cicle als treballs de recerca sobre la vacuna. Sempre és el gran invisible. Almenys, als treballs sobre vacunes que jo he llegit, no hi surt. Si no el col·loques a l’assaig i no ho preguntes, cap dona devia contestar si se li havia endarrerit la regla.
Al teu darrer llibre, Mujeres invisibles para la medicina, expliques que la ciència mèdica no té en compte les diferències i desigualtats de gènere a l’hora d’investigar sobre determinades malalties, els medicaments o les vacunes. La recerca sobre els efectes de la vacuna o els medicaments contra la Covid-19 té biaix de gènere?
Sí, perquè, encara que en la investigació de la vacuna han posat el mateix nombre de dones que d’homes, després no s’ha explicat si hi ha diferències en els resultats. O sigui, no es desagrega per sexe, els resultats no s’expressen separats i no acabem de saber què ha passat en la investigació en la fase 3. Però en la fase 4, quan ja ho poses en pràctica sobre la població, veiem que hi ha diferències. Han aparegut més efectes secundaris entre dones. Els més greus són les morts per trombosi, on són proporcionalment nou dones per cada home, la mateixa proporció que hi ha a la societat de malalties autoimmunes, que són de predomini femení. A algunes dones, la vacuna els ha fet una reacció i han desenvolupat una autoimmunitat: baixen les plaquetes, però puja la coagulació i apareix una trombosi a distància, una trombocitopènia. Això passa de tant en tant a alguna dona amb alguns medicaments. Ara han estat de deu a vint casos per tots els milions de vacunes que s’han donat, que no és molt, però de predomini entre dones. I altres reaccions han estat l’al·lèrgia, l’anafilaxi, que, pel que he llegit publicat fins en aquest moment, afecta tots els sexes. I ja està, tampoc no hi ha hagut tants efectes secundaris.
“Les dones emmalaltien d’una altra forma que els homes, i això va fer que, inicialment, no se’ls reconegués la malaltia”
Dius que la Covid-19 provoca efectes més severs als homes, com pneumònies, afectació renal, ingressos hospitalaris i fins i tot la mort, però que a les dones els afecten més símptomes, com ara la pèrdua de l’olfacte o la Covid persistent. S’està estudiant aquesta diferència?
Sí, però no hi ha solucions clares. En aquest cas, és per una diferència biològica, però que no s’estudiï és un problema de gènere. Les dones tenen més tendència a tenir defenses contra les infeccions, i les seves defenses arriben a més edat; als 80 anys, en tenen més que els homes. Per això la mortalitat va ser més alta en els homes a partir de 80 anys, en una proporció de 60% homes – 40% dones, que també es morien moltes dones. Però la manera d’emmalaltir ha estat diferent: elles han presentat de seguida molts més efectes gastrointestinals, més diarrees, i, per tant, a la llarga, la recuperació ha estat més lenta. Aquí hi ha una raó biològica, perquè hi ha uns receptors del virus que estan més estesos al cos de la dona; el virus actuava en més llocs. Estaven malaltes d’una altra manera que els homes i, inicialment, això va fer que no se’ls reconegués la malaltia. Hi ha dones que van començar a tenir la Covid-19 sense cap problema de tos ni de respiració. “Té una diarrea; és gastroenteritis, por comer mucho”, deien. No ho saps, si ha menjat molt o no; però, si és una dona, sempre cau algun insult o una taca que no correspon. Després, les conseqüències de la Covid persistent han estat superiors entre dones. Els homes que l’han superat i tenen la Covid persistent sobretot tenen fibrosi pulmonar. Pel que se sap, el 70% de les persones amb la Covid persistent són dones i els està afectant més el sistema digestiu, els ha alterat més la flora intestinal, perquè va començar per allà, i, quan s’altera la flora, s’altera l’absorció de vitamines i de minerals i els queda molta confusió mental.
T’has referit a la interacció de la pandèmia amb les desigualtats de gènere, classe i ètnia com a sindèmia, ja que el virus ha afectat més la gent pobra, que menja malament, viu en infrahabitatges o no té casa. Com han d’abordar això les polítiques públiques de salut?
A les malalties, sempre hi ha un component social, i dintre de les condicions difícils de qualsevol problema de salut o global, la pobresa, la falta d’aigua, d’aliments, la gana, la solitud… sempre afecten més la dona. Per tant, s’han de fer polítiques públiques en què li arribin a ella les formes de canviar. Aquí s’està vacunant tothom a qui li arriba la vacuna, homes i dones, però en altres llocs, no ho sé. Aquesta pandèmia posa de manifest que tota la humanitat ha de rebre la vacuna i millors condicions de vida, que les zones pobres necessitarien unes altres polítiques, sobretot per combatre la manca d’aigua i la fam. Després, el canvi climàtic és una prioritat; però, com que posa en crisi interessos que s’han de denunciar, s’estan ajornant decisions. Aquesta pandèmia, i les que puguin venir —és clar que no serà l’última—, i la crisi climàtica són interdependents per a la salut. Vacunem i al mateix temps hem de disminuir la temperatura del planeta, perquè, amb temperatures d’agost al juliol, a l’Àfrica hi ha sequera i no s’està produint res; posar cotxes elèctrics; deixar d’utilitzar energies fòssils; anar per les renovables… Les polítiques públiques han de tenir una mirada més global sobre el que està passant a la humanitat.
