Daniela Ortiz “Catalunya pateix l’opressió d’Espanya, però no és una colònia”

Parla’ns dels teus orígens, de la teva infància al Perú, de la teva família.

Vaig néixer el 1985 al Perú, en el si d’una família mestissa de classe mitjana que, en el context polític, social i econòmic peruà, era bastant privilegiada: no teníem luxes però sí que teníem dret a la vida. Les condicions allà són complicades. Vaig néixer a Cusco i hi vaig viure fins a principis dels noranta. El meu pare era guia turístic a la selva, i, quan va esclatar el conflicte armat, el turisme va desaparèixer, així que ens vam veure quasi forçats a tornar a Arequipa, la ciutat on viu la meva família. Això va suposar un impacte molt fort per a mi, i amb el pas dels anys he entès com em va afectar aquesta experiència i per què odio tant la classe alta. A Cusco hi ha un context indígena, mestís, molt reivindicatiu amb la seva identitat, i, en canvi, Arequipa és una ciutat racista, molt aristòcrata, molt classista, i que s’autoconsidera més blanca. Es llegeix així a si mateixa, però no perquè ho sigui realment. Doncs ens vam instal·lar a casa de la meva àvia i, al cap dels anys, els meus pares van tornar a Cusco, però jo m’hi vaig quedar per acabar l’escola.

És allà on estudies Belles Arts?

No, em vaig traslladar a Lima per estudiar. Va ser una experiència complicada, perquè Lima és una ciutat molt més cara. Vaig sol·licitar fer Belles Arts a l’Escola Nacional Superior Autònoma de Belles Arts del Perú, però no vaig ingressar-hi. Després, l’Escola va ser presa pels estudiants de manera justa i propicia, i no vaig poder tornar a sol·licitar-hi l’ingrés. El meu pare em va oferir la possibilitat d’estudiar a la Universitat Catòlica, que és privada, però entrar-hi va suposar un nivell d’estrès molt alt per a la meva família des del punt de vista econòmic. Llavors vaig decidir anar a viure a Europa, on hi ha universitats públiques i on creia que podia sostenir-me treballant com a cambrera, perquè a Lima és quasi impossible.

I de Lima a Barcelona.

De fet, vaig venir a Barcelona perquè hi havia un conveni entre la Facultat de Belles Arts on jo estudiava i la Facultat de Belles Arts de la UB, i això facilitava el procés de trasllat de l’expedient. Bé, “facilitava”, perquè aquest procés va durar dos anys, i el més difícil va ser el visat d’estudiant. En aquell moment no tenia les eines per llegir els mecanismes de racisme institucional que existeixen; però, per exemple, una de les coses que em sol·licitaven per obtenir el visat –que és una de les formes més privilegiades d’entrar a Europa– era un examen de sífilis i de tuberculosi. Hi ha països on fins i tot es demana una prova del VIH! Aquests requisits no els demanen a tothom, òbviament.

“Necessites un monument a Colom per poder tenir un Centre d’Internament d’Estrangers”

Expliques que tenies una situació de cert privilegi al Perú. És quan intentes entrar a Europa quan vius en carn pròpia les opressions de classe i el racisme?

En realitat, el moment clau és abans: als 15 anys, quan vaig avortar en un país on l’avortament és il·legal. Sempre havia estat en un entorn mitjanament protegit, i allò va ser un xoc de realitat: vaig entendre que el món no és com me l’havien explicat. I després, si bé jo no vivia una situació de racisme en carn pròpia pel fet de ser mestissa al Perú, on el privilegi racial marca diferències molt fortes, sí que havia rebut una educació molt crítica en relació amb aquest tema. Arribar a Europa m’impacta molt fort perquè prenc consciència dels 50.000 morts i desapareguts a les zones de frontera, o de l’existència dels CIE. Això fa que l’autoimatge que Europa construeix de si mateixa, que ens fa creure als del Sud global que és superior i que no hi ha racisme, es desmunti. Quan ets aquí, t’adones del nivell de violència brutal que s’exerceix contra les comunitats migrants. No m’ho imaginava.  

La decisió de traslladar-te a Europa té a veure amb el fet que el discurs de la ‘superioritat europea’ impregna també l’àmbit cultural al que tu t’hi dediques?

Òbviament! Dins les narratives eurocèntriques hi ha la idea que l’art en majúscules és a Europa, i als estudiants de Belles Arts ens ensenyen referents artístics en majúscules: Picasso, Matisse, Gauguin… és a dir, homes, europeus i blancs. Tu arribes a la conclusió que només això és art i que és aquí on l’has d’anar a buscar. I, després, hi ha tot un seguit de mecanismes que neguen les manifestacions artístiques creatives del Sud global. Tot el que es fa allà és artesania o manifestacions culturals, però no és art. Llavors, diversos agents com les universitats, les institucions artístiques o els mitjans de comunicació reprodueixen aquesta lògica per sustentar aquest ordre global. La mateixa llengua n’és un exemple. El fet que parlem castellà per una imposició colonial i que ser parlant del quítxua sigui motiu de patir racisme és una manera de sostenir la supremacia blanca, que té el nucli a Europa i que necessita operar en tots els àmbits de la vida: la cultura, la llengua, la medicina, la comunicació, les polítiques econòmiques, militars, policials i de control. Necessites controlar tota la maquinària per poder generar la situació de mort i de violència a les zones de les excolònies.

I això també es reflecteix a l’espai públic?

Exactament. Necessites un monument a Colom per tenir el CIE, perquè sosté l’hegemonia del discurs que nosaltres som éssers inferiors, que ens han descobert i que hem d’aprendre les normes, formes, llengües i cultures locals per poder conviure amb vosaltres. I ens obliguen a adoptar tot això mitjançant les polítiques d’integració de la població migrant, per exemple. I amb el control d’aquestes eines pots legitimar el fet d’enviar la policia a detenir, deportar i matar. Si no normalitzessis el poder de la supremacia blanca mitjançant tots els ‘inputs’ ­–llibres infantils, mitjans de comunicació, música, monuments–, la societat s’aixecaria en contra que hi hagi 50.000 morts i desapareguts a les zones de frontera, produïdes pel sistema de control migratori.

Ets molt crítica amb aquestes polítiques d’integració. Per què?

Les polítiques d’integració no són com creu l’imaginari general, que pensa que són serveis que ens donen als immigrants quan arribem perquè formem part de la societat. No. Són traves burocràtiques creades per impedir que accedim als papers i que, a més, qüestionen de manera negativa les nostres formes culturals i d’organitzar la nostra quotidianitat. Això no se’ls qüestiona ni als finlandesos ni als belgues, per exemple, malgrat que ells tenen una llengua i una cultura molt diferents. Nosaltres hem incorporat a la força, pel fet colonial, moltes de les formes de vida espanyoles, catalanes, europees. Però, així i tot, se’ns posa en qüestió.

“És un insult dir que Catalunya és una colònia quan hi ha 50.000 morts i desapareguts a la frontera”

De fet, et descrius com a “immigrant anticolonial, abolicionista de les lleis d’estrangeria, radicalment antiracista i feliçment feminista”. Quan et vas involucrar en aquestes lluites?

Hi va haver dos punts d’inflexió: el primer és la celebració del 12 d’octubre –l’inici de la invasió colonial– com a festa nacional, la festa més important de la identitat espanyola. Vaig prendre consciència d’aquesta celebració dos anys després d’arribar aquí. La segona va ser que m’anaven a fer un acomiadament improcedent per una acció artística de crítica a la situació laboral que jo tenia. Vaig trucar a la CNT per explicar la situació i perquè volia anar a judici, però els companys, de manera sàvia i responsable, em van dir que no ho fes. Em tocava renovar el permís de residència l’any següent, i, si tenia antecedents o un procediment judicial obert, no podria renovar-lo. Va ser molt contundent veure que els drets d’un treballador blanc espanyol són uns, i els d’un treballador migrant, uns altres.

Quina va ser aquesta acció artística a la qual et refereixes?

Vaig dibuixar uns plànols amb totes les indicacions per entrar a robar a la xocolateria on treballava. El meu cap va començar a pagar-me 15 o 20 dies tard i deia que no tenia diners, però jo tancava la caixa tots els dies amb el doble del meu sou en una única de les seves botigues. I en tenia tres a Barcelona. Estava utilitzant la meva força de treball i la dels companys per obrir establiments fora d’Espanya. Em va semblar important plasmar el poder que tenim els treballadors per mitjà de la informació, i vaig voler donar la volta a la meva situació de subordinació de manera simbòlica. L’empresa em volia denunciar penalment, així que vaig acabar renunciant jo “voluntàriament” per evitar un procés judicial més greu. I una altra acció que vaig fer a la botiga va ser robar un tros de xocolata de Guanaja un 12 d’octubre i menjar-me’l. En aquesta botiga servien xocolata decorada amb or. Per mi, això era molt impactant, per la mort i la violència que genera l’extractivisme i perquè l’or és la matèria primera per excel·lència en l’ordre colonial. Va ser un plaer molt pervers consumir allò que genera tanta mort. I així va començar la meva activitat política en aquest sentit.

Fa uns mesos va haver-hi força debat via Twitter al voltant d’un fil que vas fer explicant per què Catalunya no es pot considerar una colònia. En un article a ‘Públic‘, juntament amb les activistes descolonials Sara Cuentas i Maria Dantas, en desgranàveu els motius. En canvi, hi ha persones de l’òrbita de l’independentisme, com Ramón Cotarelo o Belén Murillo, que encapçalava l’ANC a Madrid, que asseguren que la relació entre Espanya i Catalunya és una relació colonial.

Amb 50.000 morts i desapareguts a la frontera, em sembla un insult dir que Catalunya és una colònia. És obvi que pateix una situació d’opressió en relació amb Espanya i que Espanya exerceix violència contra Catalunya, però Catalunya històricament mai s’ha inscrit en les lògiques colonials. Les polítiques històriques que han condicionat les colònies i els nivells de violència cap a la població són incomparables amb la situació que es viu a Catalunya. Hi ha una línia política que separa el Sud i el Nord, i cap avall, les coses es gestionen amb la mort. La resistència i la lluita signifiquen mort sistemàtica i quotidiana. La normalitat allà és la violència amb moments excepcionals de pau, mentre que al Nord global passa el contrari.

“Cal una aliança entre l’independentisme i l’antiracisme perquè tenim un enemic en comú: Espanya”

Al marge d’això, apuntàveu que considerar Catalunya una colònia implicava invisibilitzar el rol que ha tingut en la història colonial.

És treure-li qualsevol responsabilitat en relació amb aquest tema! I més encara: el colonialisme avui perviu a través del sistema de control migratori, que és una política que crea la Unió Europea i que s’aplica a les persones que venim del Sud global per evitar que tinguem els mateixos drets que els europeus. Catalunya és una societat blanca, forma part d’Europa i es reivindica com a tal. La reivindicació de l’independentisme hegemònic és dins de la UE, sense cap qüestionament respecte a això. On situes aquestes polítiques si narres Catalunya com a colònia? És molt arriscat utilitzar lògiques que han estat creades des de les resistències antiracistes perquè serveixin a aquestes resistències. I això no treu que cal una aliança entre l’independentisme i l’antiracisme perquè tenim un enemic en comú que es diu Espanya. Però aquesta aliança no pot ser d’eslògan.

Què vols dir?

Que ha de ser fruit d’un treball profund, d’entendre que estem en posicions diferents en relació amb Espanya, i que la comunitat migrant també tenim una situació complexa en relació amb Catalunya. Cal reconèixer aquesta diferència per gestionar-la en un possible camí comú de lluita. Però també et dic que a mi em decep molt que a nosaltres no ens considerin una possibilitat d’aliança.

Se us exclou?

L’1 d’octubre no se’ns va convocar a votar, per exemple. Era un acte de desobediència civil, i les lògiques de com seria aquesta votació van ser decidides a partir de l’autodeterminació. Però no se’ns convoca perquè no se’ns considera un subjecte polític amb el qual treballar braç a braç. I nosaltres odiem Espanya, que és qui ens imposa principalment la Llei d’estrangeria! Llavors, si hi ha un enemic comú, es podrien treballar certes línies comunes, però manca voluntat. L’Estat espanyol articula la seva identitat nacional reivindicant l’imperialisme i el colonialisme mitjançant la festa del 12 d’octubre, té 14 monuments a Colom i carrers dedicats a tots els colons. Així sosté la seva posició en l’ordre colonial actual. Per què Catalunya no se’n desmarca i tomba el monument a Colom com un acte de rebuig al colonialisme i al vincle amb la identitat espanyola?

Quan la CUP de Barcelona va plantejar-ho, aquesta iniciativa es va criticar des de molts sectors…

Fins i tot BComú s’hi va negar; però, en canvi, estratègicament, va treure el monument a Antonio López i López. Però com ho va fer? Primer, no va convocar tots els col·lectius que fa anys que denuncien els monuments colonials i, després, l’estàtua es va retirar seguint tots els protocols de seguretat. Aquest procés es va viure d’una manera molt diferent a Xile, per exemple. O a Caracas: va ser una massa de gent que la va tombar, i van pegar-li puntades de peu, cops amb pals, hi van escopir… Aquestes formes marquen l’acte i construeixen història.

“Hi ha una irresponsabilitat de l’esquerra blanca en assenyalar com a racisme només allò que fa o diu la dreta”

Com llegeixes la reacció d’algunes persones, a través les xarxes socials, quan vas fer les piulades a Twitter sobre el fet que Catalunya no és una colònia?

És molt simptomàtic que un dels comentaris que més em van fer va ser “vés-te’n al teu país”. És un comentari directament racista: si no t’integres, si no et comportes, si no penses com nosaltres, marxa. Aquesta resposta també té a veure amb el “dolor de la blanquesa”: la supremacia blanca fa que el patiment de la col·lectivitat blanca valgui més. Les càrregues policials del 15-M o de l’1-O són símbols, perquè la violència contra els cossos blancs no es considera legitima. En canvi, aquesta violència per part dels mateixos cossos de l’Estat és la quotidianitat que pateix la resistència antiracista migrant, i està absolutament normalitzada, normativitzada i regularitzada. Venir cap aquí sense papers és un acte de desobediència civil contra una Llei d’estrangeria racista, és una forma de resistència política. Però un mort indígena o un mort negre val menys. Jo sempre dic que les persones que han fet els motins als CIE han d’estar al capdavant del moviment antiracista. Aquests subjectes pateixen la pitjor de les violències per part del sistema capitalista, colonial i patriarcal, i, si no anem a la base de com funciona aquesta violència, no arrencarem el problema d’arrel, que és el que hem de fer. Per això em queixo quan l’esquerra independentista diu que és anticapitalista; no és possible si no ets antiracista, perquè el sistema econòmic capitalista es basa principalment en l’ordre colonial i en el capitalisme racial. Si tu no desmuntes tot el sistema extractivista al Sud global, no desmuntes el capital.

De fet, denuncies el racisme que prové també de les d’esquerres, de l’independentisme i del feminisme.

Des d’alguns discursos de l’esquerra blanca, del feminisme o de l’independentisme, es reprodueixen i es reforcen lògiques racistes. Per mi, és imprescindible trencar la dinàmica individualista de les lluites, el “jo lluito per mi i pels meus drets”. En el context europeu, la lluita pels drets dels treballadors de classe mitjana té més espai que la lluita per les persones que estan sent assassinades sistemàticament aquí per aquests mateixos governs. El feminisme blanc pren els carrers i té tot el ressò mediàtic. Parlen de coses que jo també reivindico, però silencien, per exemple, les retirades de custòdia que viuen sobretot les dones migrants, que és una de les pitjors violències patriarcals que es pot donar. Aquelles que viuen les pitjors conseqüències de la violència capitalista, colonial i patriarcal no estan sent considerades, quan haurien de ser al centre. Jo no només milito en l’antiracisme per la meva situació personal, sinó perquè veig que és una de les primeres violències que cal combatre i que, a més, crec que s’ha reforçat.

Reforçat amb l’ascens de l’extrema dreta a Europa i a l’Estat espanyol?

Sí. Però el que em preocupa és que aquest fet apuja el llistó del que es considera racisme. I això és gravíssim, perquè des de Trump, Le Pen, Salvini o Abascal, tot el que estigui per sota ja no és racisme. I quin és el problema? Que hi ha una irresponsabilitat de l’esquerra blanca en assenyalar com a racisme només allò que fa o diu la dreta. No posa el focus en que és una cosa estructural, històrica, institucional, que es reforça, que existeix en tots els àmbits de la vida i en tots els partits, i que s’ha agreujat moltíssim els darrers anys. Són brutals els nivells als quals s’està arribant. Fa més de 30 anys que tenim portades de diari o informatius en els quals a la població europea blanca se li narren 15, 50, 200 o 300 morts a la frontera. El nivell de normalització que s’ha donat durant tots aquests anys amb les polítiques de mort a les zones de frontera també reforça el racisme, però hi ha moltes persones dins les comunitats migrants i racialitzades que estem compromeses amb aquesta lluita. I la crítica que se li fa a l’esquerra blanca és apel·lant a aquest compromís. Per a nosaltres, l’esquerra blanca és a la vegada el nostre primer aliat i el nostre primer enemic.

Des dels feminismes sempre es parla de la necessitat de la interseccionalitat, però no sé si en societats com la nostra això és una pràctica real o un discurs retòric.

La manera com opera la mentalitat europea és la d’engolir certes paraules i pràctiques. Amb la interseccionalitat, una de les coses que han passat és que el feminisme blanc ho engoleix i ho interanomena per canviar el seu significat. Hi ha una tendència d’engolir els termes per vomitar-los amb altres significats. Quan llegeixes les polítiques creades per exercir control i violència contra la població migrada, per exemple, s’esmenten els drets humans cada dos paràgrafs. I aquesta és l’estratègia per dir que els drets humans no es violen, perquè s’esmenten.

“Els ‘ajuntaments del canvi’ han seguit amb les mateixes pràctiques que normalitzen en l’imaginari blanc la violència vers els cossos negres”

En quin sentit dius que això també ha passat amb el feminisme blanc?

Doncs que ara resulta que les feministes blanques seran les garants de la interseccionalitat i les que decidiran què significa això. El moviment feminista blanc hipervisibilitza la violència de gènere intrafamiliar en famílies migrants, perquè també hi ha la concepció que els homes racialitzats són més masclistes que els blancs. Aquesta violència existeix, és clar, però només això es considera violència de gènere. A la vegada, la Llei d’estrangeria i institucions com la DGAIA exerceixen violència patriarcal i masclista contra les dones migrants i hi ha un silenci brutal al voltant d’això. Una de les formes que tenim d’accedir als papers, que estan creats perquè no els puguem tenir, és per mitjà del matrimoni. No saps les situacions de violència de gènere i de control que es donen per part, sobretot, d’homes blancs espanyols sobre dones migrants, perquè els seus papers depenen d’ells. I d’aquest eix no se’n parla.

Ara que t’hi referies, en l’actualitat estàs exposant a la Virreina Centre de la Imatge, amb treballs antics i nous. En una part de l’exposició denuncies justament les retirades de custòdia dels menors per part de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), posant-te a tu mateixa com a exemple.

La DGAIA s’inscriu en la continuació d’una certa genealogia de la caritat, que té a veure amb una suposada protecció dels menors. D’una banda, té aquesta part, i de l’altra, té un seguit de mecanismes legals que normativitzen la retirada de custòdia per motius classistes, racistes i patriarcals, que no tenen res a veure amb l’imaginari que, si a una dona li treuen el fill, és perquè hi ha violència sexual, física o psicològica pel mig. Però, si algú analitza els factors de risc utilitzats per la DGAIA, el ventall inclou des de viure una situació de desnonament fins que la mare pateixi violència de gènere, que exerceixi el treball sexual, que sigui víctima de tràfic o una dona migrant il·legalitzada. I l’argument que s’utilitza és l’interès superior del menor. Però això és brutal, perquè només té en compte certes necessitats materials de la criatura, mentre que invisibilitza el nivell de violència que suposa que la separin de la seva mare. Darrere d’això, el que s’imposa és que la ‘família legítima’ és la burgesa blanca i de classe mitjana.

Una altra part de la crítica que fas en l’exposició la centres en el racisme institucional. També la practiquen, dius, els “ajuntaments del canvi” com el de Barcelona. En què ho bases?

Els ajuntaments són els que emeten els informes d’arrelament necessaris per poder sol·licitar o renovar els papers, o són els que gestionen l’espai públic en relació amb els companys venedors ambulants. El més greu que s’ha vist quan han entrat els “ajuntaments del canvi” són les decisions polítiques que han pres amb la persecució dels venedors ambulants. A la gent que està treballant a l’espai públic se la persegueix, se la humilia i se la posa en risc de deportació o d’accident. Amb un discurs més moderat, aquests consistoris han seguit amb les mateixes pràctiques, que normalitzen en l’imaginari blanc la violència vers els cossos negres.