Crític Cerca
David Jiménez
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

David Jiménez “Hi ha una ruptura de la confiança entre la gent i els mitjans”

Quan arribo al bufet de l’hotel, David Jiménez (Barcelona, 1971) pren per esmorzar un suc de taronja, un ‘mini’ de formatge i un cafè. De fons, sona el suau fil musical mentre fulleja tranquil la premsa. L’autor d”El director’ (ara publicat en català per Navona) sembla absolutament aliè al rebombori que el seu llibre ha causat, un relat que denuncia el joc promiscu entre el poder polític, l’econòmic i el mediàtic, viscut en primera persona després de ser elegit director d”El Mundo’. Va durar només un any al càrrec abans de ser destituït, però suficient per advertir el poc pes de l’ètica quan el poder s’ensuma. Però David Jiménez ja era un corresponsal experimentat cobrint guerres, desastres i revolucions, abans d’ocupar un dels despatxos més influents de la teranyina.

21/08/2019 | 07:06

El teu llibre es troba en la cinquena edició: un èxit rotund. Però abans, què et sembla si parlem del corresponsal, una figura que està desapareixent.

Sí, ja en queden pocs. Quan era corresponsal, nosaltres mateixos ens anomenàvem “els dinosaures”. El corresponsal és un càrrec costós per als mitjans. A més, en països com Espanya, la informació internacional s’ha anat marginant davant la política nacional, que s’ha fet tan intensa i polaritzada. I els corresponsals han quedat en un gueto llunyà, exiliats i oblidats. Una de les bromes que fèiem entre nosaltres era: “S’han oblidat de nosaltres, per sort”.

La figura del corresponsal està condemnada a perdre’s finalment en un món on predomina allò digital?

No és que desaparegui la figura, sinó que el corresponsal entès a l’antiga, com el professional a qui se li pagava la casa per poder explicar històries amb temps i viatjar als llocs sense haver de fer 15 peces per a 6 mitjans, sí que desapareixerà. Aquesta posició de privilegi que jo vaig tenir no existirà mai més. En tot cas, només grans diaris amb muscle financer com ‘The New York Times’ i d’altres podran mantenir-la. I la resta hauran de malviure a la peça. De fet, ja és una realitat, perquè gairebé el 90% dels corresponsals són ‘freelancers’.

I dels teus anys com a corresponsal, tens amics que ho estan deixant?

Sí. I em preocupa. Amics d’Àsia, d’Àfrica o d’Amèrica que són bons periodistes, que han estat forjant-se en llocs molt complicats i fent un gran treball, constaten que el seu esforç no és valorat. És una llàstima veure companys joves de 40 anys explicant-te que abandonen el periodisme per marxar cap a l’empresa privada perquè no poden viure de la professió que van triar. Tot això empobrirà la informació internacional.

És molt mal senyal.

Sí. Ells continuen enviant correus amb grans històries que o no els els contesten o els contesten amb menyspreu. O bé no els paguen les històries. I, en cas que els paguin, reben quantitats irrisòries. S’entén que la política nacional ocupi gairebé tot l’espai mediàtic, perquè és molt intensa. Però en un món com l’actual, tan interconnectat, on el que passa a la Xina pot afectar-te visquis on visquis, cal explicar aquesta realitat. De fet, és una de les tasques que s’haurien d’estar fent.

David Jiménez
Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Hi ha molt poca gent que en digital es llegeixi una història llarga”

Has estudiat la transformació digital a Harvard.

Sí. Hem viscut la guerra del clic. Allò important no era la qualitat, sinó la quantitat i la rapidesa.

Allò digital, tan condicionat per la immediatesa, la rapidesa, la brevetat…, no juga en contra del periodisme lent, reflexiu i reposat? La digitalització no aboca a un periodisme del clic?

Saps una cosa? Ara, a les redaccions, hi ha pantalles que et diuen les dades de trànsit. Però n’hi ha una, gairebé la més important, que et marca el temps que triga la gent per llegir una notícia.

Quina és la mitjana?

Un bon dia són 48 segons. És a dir, que la gent s’està informant d’una manera fugaç i lleugera: fan clic. Hi ha molt poca gent que en digital es llegeixi una història llarga.

Però quina n’és la causa? Són els lectors que no tenen interès, o que les històries que oferim els periodistes no tenen suficient ganxo ni profunditat?

Una mica les dues coses. Però sí que és veritat que quan els mitjans es van ficar en aquesta guerra del clic, on el titular no té res a veure amb el contingut, van condemnar-se al precipici. Perquè com a projecte periodístic no hi ha res. I crec que els mitjans s’han adonat que això ha estat un error i que s’ha de tornar a un periodisme de més profunditat i qualitat per distingir-se de l’oferta massiva que hi ha a Internet.

Se li ha de demanar al lector que sostingui aquest periodisme de qualitat?

Sí, amb una subscripció. És l’únic model viable. A més, és el model que pot donar la llibertat a la premsa per exercir el periodisme sense els lligams que patim avui dia amb el poder econòmic i polític.

Sona a sentència dels mitjans tradicionals.

Sí. Cal que els teus caps tornin a ser els lectors i no els empresaris de l’Ibex, del qual depenen la majoria dels mitjans. Tornar a fer bon periodisme, fidelitzar una audiència que no vingui pel titular escandalós, sinó perquè reconeix i valora la teva credibilitat.

Això va ser el que volies fer a ‘El Mundo’?

Sí. El pla desatès que vaig presentar per renovar ‘El Mundo’ fa quatre anys, curiosament l’estan implantant ara. M’ho va dir un company que encara hi treballa. No el van redissenyar, sinó que era el meu pla exacte. Tot i que arriba quatre anys tard, m’alegro que ho hagin fet, perquè els mitjans no tenen cap altra sortida. De fet, s’està constatant en altres països que el model de marques reconegudes i creïbles dóna confiança per la seva qualitat. És un camí més llarg que el del clic fàcil, però és més segur i amb més garanties d’èxit en un futur.

David Jiménez
Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Abans de la crisi, es podia entrar al despatx del director, Pedro Jota llavors, i dir-li que te’n volies anar de corresponsal”

De corresponsal durant 20 anys a director d”El Mundo’. Quin seria el teu diagnòstic de la premsa? Una breu valoració general.

Vaig viure el ‘boom’ de la premsa. Quan vaig sortir de la facultat, ja tenia feina pràcticament. Fins i tot, l’últim any ja estava publicant per a ‘El Mundo’. Per exemple, cal recordar que, abans de la crisi del 2008, diaris com ‘El Mundo’ guanyaven 60 milions d’euros l’any. És a dir, que eren molt rendibles. Per tant, hom podia fer el que vaig fer jo: entrar al despatx del director, Pedro Jota llavors [Pedro J. Ramírez], i dir-li que te’n volies anar de corresponsal. I que Pedro Jota em respongués: “Vés-te’n; et paguem la casa, el viatge i les despeses, i provem-ho a veure com funciona”.

Però si un periodista fes això avui…?

Li dirien: “Tu mateix, envia’m les cròniques, i ja veuré com te les pago, si te les pago, és clar”. Ha canviat molt. D’altra banda, Internet ha portat urgències d’audiència. Per exemple, quan sents a les redaccions la frase terrible “donem-li a l’audiència el que vol”, l’expressió que va iniciar la decadència de les televisions. És una excusa fàcil per produir informació molt pobra de consum massiu. La qualitat s’ha reduït per buscar una audiència de menys qualitat. I aquí és quan ens perdem, quan només importa el volum, però no el lector intel·lectual que té curiositats afins al teu diari.

Cal tornar a les essències del periodisme?

Sí. Revertir aquestes males pràctiques per explicar coses rellevants, que tinguin impacte per a la gent. A més, a Espanya, mentre ens llançàvem a la recerca del clic i de les audiències fàcils, la premsa s’atrinxerava en els bàndols clàssics, i prenia partit per un dels dos bàndols polaritzats.

I quines són les conseqüències d’aquesta militarització de la premsa?

Que cavava encara més el forat del recel i de la desconfiança. Hi ha una ruptura de la confiança entre la gent i els mitjans. I els lligams amb governs i grans empreses acabava enfonsant-ho tot.

En el teu llibre assenyales que els poders econòmics i polítics ensumen la debilitat dels mitjans quan la crisi els colpeja. I llavors intenten controlar-los, influir en les decisions.

Sí. Quan la crisi colpeja, els mitjans redueixen ingressos radicalment. La seva posició esdevé més feble. Per sostenir-se, demanen favors als poders polític i econòmic. I ja tens la tempesta perfecta. D’una banda, una devaluació de la qualitat i un gran volum d’audiència. De l’altra, els lligams amb el poder, que trenquen la confiança. La conseqüència? El divorci de la premsa i del lector, que encara perdura.

David Jiménez
Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Tots dos bàndols han contribuït a forjar estereotips. Hi ha mitjans i periodistes instal·lats en el discurs de l’odi”

Treballes per a mitjans estrangers. La teva posició és en certa manera privilegiada. Això t’ha permès escriure el llibre?

Sí, sense cap mena de dubte. No se li pot exigir a un periodista en precari que s’immoli professionalment denunciant el sistema. Per això, quan em diuen que he estat valent per escriure el llibre, jo ho penso al revés: hauria estat covard no escriure’l, perquè jo m’ho podia permetre. Ara bé, la reacció més lamentable és la de molts periodistes en posició privilegiada que, en privat, ho reconeixen, però callen.

I quan t’ho diuen, què els respons?

Que tots hem callat, però que comencem a parlar de nosaltres, que tenim aquesta posició i certes garanties.

I ells què et tornen a respondre?

Que no. És la resposta més habitual. No es vol fer aquest pas.

Hi ha una anècdota en el llibre sobre el conflicte català. Vas rebre pressions sobre el tema?

El dia que Rajoy em truca mentre condueixo, amb els meus fills darrere barallant-se, per demanar-me l’ajuda del diari sobre les mesures preses a Catalunya.

Creus que la premsa ha contribuït a tensar la corda?

Sí. Tots dos bàndols han contribuït a forjar estereotips. Hi ha mitjans i periodistes instal·lats en el discurs de l’odi. I no diré noms perquè, si en dic un, me’n deixo d’altres que segur que s’ho mereixen més. És legítim tenir unes idees a favor o en contra de la independència. Però el problema apareix quan comences a descriure a qui pensa d’una manera diferent que tu com un enemic. També, quan periodistes de Barcelona i de Madrid es presenten molt bel·ligerants per por de ser qualificats de traïdors.

De fet, quan arribes a Madrid després d’anys com a corresponsal a l’estranger, et sorprèn la polarització de mitjans i de polítics.

La pregunta que em van fer amb més insistència és: tu de qui ets? Em volien definir, necessitaven saber amb qui estava, però jo no tenia un interès especial per cap partit. Jo volia fer un periodisme independent, però la gent no ho entenia. A Espanya es castiga qui té un criteri independent, perquè la gent prefereix que estiguis, fins i tot, posicionat al bàndol contrari per poder ubicar-te. Però el periodisme no ha d’estar amb ningú. Jo l’entenc així.

Per això és un país complicat per fer periodisme?

Sí, per la militància i la polarització, ja que la veritat s’acomoda segons el bàndol que te l’està explicant. A més, hi ha molta por d’enfrontar els lectors amb veritats incòmodes. Per tant, no és només encarar-se amb els poders polítics i econòmics, sinó amb els lectors que et diuen que el que escrius no pot sortir al diari.

I què cal dir-li a aquest lector?

Que el diari no és seu. La meva obligació és dir-li veritats que el poden incomodar.

David Jiménez
Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Em volien definir, necessitaven saber amb qui estava. Però el periodisme no ha d’estar amb ningú. Jo l’entenc així”

Una última pregunta: has comentat que ets de centre. Però, després d’haver cobert guerres i conflictes per tot el món i presenciat matances esfereïdores, es pot seguir sent de centre?

No em refereixo a una posició ideològica, sinó de tolerància. Acceptar que hi ha persones que pensen d’una manera diferent que jo, i que tenen el mateix dret a pensar diferentment. Acceptar que no tens la veritat absoluta de les coses i que la veritat no deixa de ser la teva veritat. Fins i tot ‘El director’ puc dir que és la meva veritat, i que estic segur que, si un dels 300 periodistes de la redacció hagués escrit la seva crònica d’aquell any, seria ben diferent perquè tenim percepcions diferents. És un dels grans problemes d’Espanya: la gent no té la tolerància per acceptar la discrepància.

Descarrega aquest article per llegir-lo amb el teu e-reader o imprimir-lo

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Justícia Global'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació