Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

David Madden “Canviar el model d’habitatge transformaria el capitalisme”

Quan el sociòleg i professor del Cities Programme de la London School of Economics, David Madden, era un estudiant de doctorat a Nova York, va començar a analitzar les transformacions urbanes i la gentrificació a Brooklyn. “Volia entendre com estava canviant el barri, i també el concepte d’allò públic a la ciutat”, explica. “L’habitatge públic va ser privatitzat, van fer fora la major part del veïnat”. Així va començar tot. Madden i Peter Marcuse són els autors d’un llibre de referència sobre l’habitatge: ‘En defensa de la vivienda’ (Capitán Swing). Jaime Palomera, portaveu del Sindicat de Llogaters, membre de La Hidra Coop i investigador del IGOP, conversa amb el sociòleg novaiorquès.

03/09/2019 | 19:00

Jaime Palomera: En el vostre llibre, parleu de com la crisi de l’habitatge no és conjuntural sinó sistèmica, i expliqueu que prové de la contradicció fonamental entre l’habitatge com a casa —amb funció social— i l’habitatge com a mercaderia —com a producte que pot ser venut. De fet, la contradicció de la qual parleu està vinculada amb una altra: volem que l’habitatge sigui assequible, i al mateix temps creiem que ha de ser una inversió. Les dues coses són impossibles. Si convertim les nostres llars en actius financers que ens han de generar beneficis creixents, inevitablement les fem inassequibles per a altres persones, i contribuïm a alimentar bombolles immobiliàries.

David Madden: La raó per la qual avui tenim una crisi de l’habitatge són els canvis en el capitalisme urbà. Processos de mercantilització, financerització i desregulació. Són forces similars que estan reorientant el sistema d’habitatge amb finalitats que són diferents del que coneixíem. La presència d’empreses com Blackstone, així com d’altres fons d’inversió privada, de socimis, i de propietaris a gran escala, és nova. Això, junt amb altres factors com la privatització del sòl i de l’habitatge públic, està alterant les formes en què solien funcionar els sistemes habitacionals.

Jaime: Hi ha hagut un canvi en el model d’habitatge en les darreres dècades?

David: El canvi comença a donar-se entre els anys setanta i vuitanta, i s’ha accelerat en les últimes dècades. Però això no vol dir que el sistema d’habitatge no es pugui canviar. Engels diu que el problema de l’habitatge està determinat per dinàmiques capitalistes que van més enllà, i que, per tant, és absurd intentar trobar-hi una solució aïllada. Per tant, es podria utilitzar el sistema d’habitatge per transformar el capitalisme de manera més àmplia.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El mercat per si sol mai no trobarà una solució perquè hi hagi més habitatge públic ni a un preu assequible”

Jaime: Alguns suposats experts en el negoci immobiliari repeteixen el ‘mantra’ que tenim un problema d’oferta perquè “hi ha més demanda que oferta d’habitatge”. Avui, malgrat el desastre immobiliari i financer del 2008, tornen a dir que l’única solució per abaixar preus és construir més.

David: Sí que necessitem més habitatge públic i més habitatge assequible, però el problema és pensar que el mercat trobarà una solució per a això. El negoci, en els mercats d’habitatge, no només està en el fet de construir habitatge. Sovint, el procés de construir habitatge implica destruir cases que socialment són molt més útils però donen menys beneficis econòmics. Els mercats d’habitatge no responen a la necessitat social d’habitatge, sinó a la capacitat de poder-lo pagar. Hi ha certs segments de la societat que ni abans, ni ara, ni en un futur seran atesos pel mercat. I hi ha moltes llars que no seran ben ateses pel mercat. I estem veient en moltes ciutats que l’habitatge que s’està construint a preu de mercat està sent monopolitzat per les elits, que alimenten l’especulació i no fan res perquè arribi a les persones que el necessiten.

Jaime: És interessant que sovint parlem del “mercat”, com potser també ho estem fent ara tu i jo, tractant-lo com si fos un tot, una entitat. I potser hauríem de desmitificar el concepte. Perquè, quan diem “mercat”, immediatament transmetem la idea d’una mena de sistema que opera d’acord amb unes determinades lleis o principis. Però, quan mirem el mercat de l’habitatge amb profunditat, veiem actors i forces socials que no actuen de la manera mecànica que prediuen alguns manuals d’economia. Per exemple, veiem el pes específic dels grans propietaris i de fons d’inversió que tenen la capacitat per mantenir habitatges buits durant períodes llargs. I també veiem que qui viu a les cases són persones, i no “demanda” en abstracte, perquè l’habitatge no és un producte de luxe, sinó que és un bé de primera necessitat. I aquesta complexitat fa que les lectures economicistes siguin insuficients.

David: Sí, crec que tens tota la raó, que parlar del “mercat” no ajuda. I potser és millor parlar d’actors actuant en marcs institucionals diferents, segons normes específiques. La gent sol pensar també que hi ha una relació de suma zero entre l’Estat i el mercat, i que, si hi ha molta intervenció pública, hi haurà poca acció de mercat, i viceversa. Però és clar que no és així. No és una qüestió de si l’Estat intervé en el sector immobiliari o no: és una qüestió de com actua. Com saps molt bé, veiem estats ajudant les grans empreses immobiliàries i les elits donant més poder als grups que ja tenen molt de poder en el sistema d’habitatge, i marginant els grups que ja estan marginats. L’Estat no actua de manera democràtica.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El capital immobiliari global no es va espantar amb la crisi financera: ho va veure com una oportunitat”

Jaime: Comparteixo amb tu que l’habitatge sempre ha estat en crisi, però sembla que en els darrers 10 anys hem assistit a un canvi important. És a dir, des del ‘crash’ sistèmic del 2007, que comença amb un problema hipotecari i s’estén al sistema financer global, la naturalesa de la crisi habitacional ha mudat. En el context català i espanyol, ens trobem que hem passat d’una bombolla hipotecària a una bombolla en el preu del lloguer. Els experts més propers a les empreses immobiliàries repeteixen una sèrie de tòpics: el primer que diuen és que cada cop més gent vol viure de lloguer, i que l’augment de la demanda fa pujar els preus. Que el mercat s’autoregula, i que ja trobarà un equilibri tot sol.

Però, quan mires a les dinàmiques del mercat, ràpidament veus que és bastant més complicat. Per començar, entre el 2008 i el 2013, quan el nombre de llogaters va créixer més, el preu del lloguer no va pujar. De fet, va baixar. Els preus van començar a disparar-se a partir del 2015, com a conseqüència de la intervenció de l’Estat, destinada a alterar el mercat del lloguer. Primer, l’any 2012 van donar tota una sèrie de privilegis fiscals a les socimis, societats mercantils vinculades a grans fons privats. Tot i que ja existien des del 2009, quan el PSOE els va crear, la reforma del PP els va fer molt atractius per als fons privats de tot el món: des de Blackstone fins a Lone Star, passant per Cerberus, i molts altres fons amb capital provinent de Wall Street i d’altres centres financers. La segona cosa que va fer el Govern, uns quants mesos més tard, va ser treure els pocs drets que quedaven als llogaters, reduint la duració dels contractes i facilitant les expulsions (uns drets ja molt limitats des del 1985, quan el PSOE va eliminar els contractes indefinits). Van donar molt de poder als propietaris. És a partir d’aquests canvis legislatius que els preus han pujat de manera vertiginosa, en només quatre anys.

El segon tòpic que repeteixen els poders econòmics és que el problema està localitzat en uns quants barris de Barcelona, i que no tothom pot viure al centre de la ciutat. Però la realitat és que els preus es van començar a disparar de manera simultània pràcticament a tot arreu arran de la intervenció de l’Estat. No només a les grans àrees metropolitanes de totes les ciutats, sinó també en llocs tan diferents com Badajoz o Conca, on no hi ha un problema de demanda creixent.

De fet, el fenomen de l’escalfament dels mercats de lloguer és global. I això té a veure amb el fet que, des de la crisi global, molts estats s’han dedicat a fer polítiques orientades al que alguns autors anomenen financerització 2.0: posar la catifa vermella perquè les finances globals puguin seguir especulant amb l’habitatge, reescalfant així els mercats de lloguer i de compra. Semblaria, així doncs, que som en una nova fase de colonització de l’habitatge per part del gran capital.

David: I no només a les grans àrees metropolitanes, com deies, sinó també en ciutats petites. Als Estats Units, ho estem veient en els suburbis i barris perifèrics de les ciutats del sud. Més que una fase diferent, el que estem vivint és una intensificació del que ja passava abans. No crec que hi hagi una ruptura. És un fenomen en el qual el sistema d’habitatge pot ser sotmès a polítiques neoliberals quan està en crisi, però també quan creix i la gent creu que no està en crisi. Són estratègies cícliques i contracícliques. El capital immobiliari global no es va arribar a espantar amb la crisi financera: ho van veure com una oportunitat. Van redissenyar el seu pla de negoci a una altra escala i van desenvolupar noves estratègies.

Jaime: Hi ha una cosa que xoca molt aquí quan ho expliques, i és que, a pràcticament la meitat del mercat de lloguer de Nova York, el preu està limitat oficialment. És un percentatge que ha anat baixant, però segueix sent enorme comparat amb el mercat de lloguer d’aquí, on els preus es poden apujar sense límit i es pot expulsar la gent a final de contracte de manera arbitrària quan finalitza el contracte. El més interessant és que aquesta regulació de preus a Nova York és una conquesta social, producte de lluites històriques.

David: És part d’una història de llogaters lluitant en defensa de les seves cases. La defensa de la idea de l’habitatge com un lloc estable en una ciutat i una societat desiguals. Els orígens es remunten als inicis del segle XX, amb una sèrie de vagues de lloguer, d’organitzacions d’habitatge arrelades en barris obrers i migrants. Hi havia activistes que havien participat prèviament en moviments polítics radicals a Alemanya, d’altres en el republicanisme a Irlanda, i en més llocs d’Europa. El moviment per l’habitatge sempre ha tingut una dimensió cosmopolita, i avui això és més important: com pots organitzar-te, si no, davant d’un capital immobiliari globalitzat?

A Nova York, cada pocs anys, hi havia protestes a gran escala per les condicions de vida vinculades als habitatges; i, enfront d’ells, hi havia reformistes que representaven els interessos de les elits, terroritzats per l’espectre de la insurrecció urbana. I la confluència d’aquests dos factors, que li donen un caràcter molt contradictori, és el que empeny tota una sèrie de reformes urbanes a la ciutat. Des de seguretat, inspeccions i prevenció de riscos pels llogaters fins a la regulació de preus i l’habitatge públic. Els llogaters activistes mai van aconseguir tot el que volien. Però el resultat d’aquelles lluites també reflecteix les necessitats dels moviments llogaters: inicialment, el control de preus era molt més fort. Avui dia, la majoria tenen un tipus de regulació que permet les pujades progressives. A més, la tendència actual és la de caminar cap a la desregulació.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Construir aliances àmplies en ciutats de tot el planeta pot ajudar les mobilitzacions locals per l’habitatge”

Jaime: En el llibre parleu de com les lluites per l’habitatge són cícliques, i de la dificultat de sostenir-les a llarg termini. Plantegeu que hi ha episodis de mobilització intensa, sovint en forma de plataformes i coalicions que emergeixen amb força, però que al cap d’algun temps desapareixen. Crec que hi ha excepcions importants, com els sindicats de llogaters d’alguns països amb una forta implantació. Però em pregunto si tens una hipòtesi sobre per què aquestes organitzacions neixen, assoleixen el seu pic i després desapareixen. En els darrers anys hem vist néixer el Sindicat de Llogateres i Llogaters. La gran pregunta és si tindrem capacitat per construir organitzacions robustes i perdurables en el temps, mentre l’abús immobiliari segueixi existint.

L’altra cosa que dieu és que, fins als anys setanta, els sindicats de llogaters i entitats per l’habitatge anaven a l’ofensiva, promovent transformacions estructurals, i que en les darreres dècades s’han convertit en moviments de reacció, de pura resistència. Però en el context d’aquí, i això és el que argumento al pròleg del llibre, crec que es pot plantejar que en la darrera dècada hem viscut una ofensiva pel dret a l’habitatge. La PAH va néixer com un moviment de desobediència civil capaç d’aturar desnonaments i recuperar pisos buits per a famílies sense alternativa: així és capaç d’anar més enllà de la resistència i de promoure una transformació subjectiva individual i col·lectiva. I  va acompanyar aquests canvis a escala local amb iniciatives a escala estatal, pressionant el Govern per canviar la Llei hipotecària, per prohibir els desnonaments sense alternativa o per promoure un autèntic parc d’habitatge públic.

David: Els moviments per l’habitatge canvien històricament i no són el mateix a tot arreu. Estan lligats a l’entorn urbà més local. També és veritat que històricament han respost a emergències, com bloquejar un desnonament o respondre a persones amb una necessitat urgent d’habitatge. Quan la gent s’enfronta a una situació de crisi o emergència personal, és molt més probable que s’uneixin al moviment per l’habitatge. Això, per força, està determinat per la conjuntura temporal, i és el que li dona aquesta natura cíclica. Però també és veritat que alguns moviments per l’habitatge han aconseguit ser més permanents. De fet, la idea de sindicat de llogaters està basada en la dels sindicats de treball, perquè l’objectiu és aconseguir una continuïtat organitzativa. També és veritat que els moviments per l’habitatge arrelats en barris concrets han de fer front a altres problemes. Una de les preguntes, aleshores, és de quina manera podem plantejar el problema de l’habitatge de manera que uneixi grups diferents de persones, tenint en compte que cada cop és més global.

Jaime: El llibre planteja reptes ambiciosos, suggerint que els moviments tenen el potencial per construir un sistema d’habitatge alternatiu. Fa poc vam conèixer el sindicat de llogaters de Crown Heights, a Brooklyn, i ens va fascinar com en pocs anys han aconseguit que més de 70 edificis s’organitzin al districte. També ens va impactar que, a Nova York, els llogaters tenen els drets d’organització i de vaga reconeguts, igual que en el món del treball. Aquí ho estem aconseguint tot i que la llei no reconeix aquests drets. Des d’un punt de vista legal, els grans propietaris poden negociar els contractes individualment, i així aconsegueixen generar diferències entre els llogaters i dividir-los. És a través de l’organització, bloc a bloc, que estem demostrant a les empreses immobiliàries que s’han d’acostumar a les negociacions col·lectives. És molt similar al que passava a les fàbriques quan encara no existien els convenis i els treballadors no tenien cap dret.

David: Construir aliances àmplies pot ajudar les mobilitzacions locals. Per exemple, hi ha un dia de protesta global contra Blackstone, i probablement s’ha pensat des de tota la gent que lluita contra Blackstone a Espanya, però ho van fer a Nova York i a Amsterdam, i crec que aquestes accions globals coordinades són molt prometedores. Al llibre, en Peter i jo mencionem un grup d’habitatges públics a Hoxton, Londres, que van ser comprats per Westbrook Partners, una empresa d’inversió estatunidenca. Al final, va ser la pressió de grups d’habitatge no només a Londres sinó també a Nova York, que va fer que l’alcalde Bill De Blasio hi intervingués. I crec que el fet que s’aliessin amb grups que tenien experiència amb la mateixa empresa inversora en altres ciutats realment hi va ajudar.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Seria millor construir habitatge públic… que dependre del 30% d’habitatge protegit que han de fer ara les constructores a Barcelona”

Jaime: Una de les lluites que els moviments per l’habitatge hem empès en el darrer any ha consistit a aconseguir que els promotors hagin de destinar el 30% del que construeixin a habitatge protegit, i sense contrapartides ni subsidis. Què et sembla la idea d’obligar els actors privats a fer habitatge protegit?

David: Als Estats Units se’n diu “política d’habitatge incloent” [‘inclusionary zoning’], i és una resposta a la “política d’habitatge excloent” [‘exclusionary zoning’], que va ser una manera profundament racialitzada de segregar la gent a través de formes d’habitatge. En el llibre, tenim una posició crítica envers aquestes polítiques incloents. En part té a veure amb la modalitat que s’ha adoptat a Nova York, que legitima que es construeixi moltíssim habitatge de luxe, i que realment no s’estiguin fent gaires pisos assequibles. L’altre problema és que aquest tipus de normativa fa dependre el nombre d’habitatges assequibles del nombre d’habitatges de mercat, i, per tant, no pot canviar la proporció relativa entre els dos tipus en cap barri. És millor finançar la construcció d’habitatge públic a partir dels ingressos generats amb els impostos. I, finalment, la definició de què és “assequible” és molt relativa. A Londres, el preu dels habitatges assequible es defineix com un 80% del preu de mercat. En una ciutat hipercara, sortiran hipercars igualment.

Jaime: Sí, la clau està en el fet de definir què és habitatge protegit o assequible. No hi ha mesures salvadores, i aquesta és una més, en un context molt específic d’ofensiva neoliberal. A Barcelona, actualment el preu mitjà de mercat és de més de 13 euros per metre quadrat, i el de l’habitatge assequible, de 7 euros. Per tant, ara mateix és un 50% en comptes del 80% de Londres. Tot i així, segueix sent un preu massa alt per a una part important del veïnat, que no pot pagar aquest preu.

David: Exactament, el preu de l’habitatge assequible hauria de ser una cosa així com el 20% del preu de mercat.

Jaime: Fa temps que exigim al Govern espanyol i a la Generalitat que augmentin el pressupost de forma exponencial per destinar-ho a l’habitatge públic que no estan fent. Però la realitat és que no ho fan, perquè els estats estan cada cop més sota el jou del capital immobiliari i financer. Davant d’això, no ens podem quedar quiets i conformar-nos amb la crítica autocomplaent. Seguirem pressionant l’Estat i la Generalitat per ampliar el parc d’habitatge públic, però també cal buscar esquerdes en un sistema profundament injust i generar escletxes d’esperança, com el 30%. Aquestes victòries poden semblar petites, igual que aturar desnonaments cada dia, però ens ajuden a expandir l’horitzó d’allò possible.

“Fins i tot la gent que no és d’esquerres creu que els fons d’inversió han de retornar una part dels beneficis”

David: El sentit comú sobre l’habitatge és molt contradictori. Però molta gent està d’acord amb la idea que, si els fons d’inversió estan fent molts diners, n’haurien de retornar una part, i de fer el tipus d’habitatge que la gent realment necessita. Fins i tot persones que no es veuen a si mateixes com d’esquerres poden connectar amb aquesta idea. De fet, la idea del dret a l’habitatge no és tan radical, i en part és perquè s’ha institucionalitzat a través de formes poc radicals, però també perquè molta gent entén, de manera intuïtiva, que tothom necessita un sostre, i que ni tan sols hauríem d’estar parlant d’un dret a l’habitatge. 

Jaime: Al Sindicat de Llogateres, un dels reptes quan vam impulsar-lo (i ho segueix sent) era precisament com connectar amb aquest sentit comú. Parlàvem de construir un nou subjecte col·lectiu, transformador, però per aconseguir això creiem que també calia apel·lar als sentiments més íntims dels centenars de milers de persones que viuen de lloguer. Per això la nostra primera elecció discursiva va ser parlar de “lloguers justos”. Des del punt de vista de l’economia política ortodoxa, això pot semblar un oxímoron: rarament pot arribar a haver-hi justícia en unes relacions contractuals basades en l’extracció de rendes, on una part s’enriqueix a costa de l’altra sovint sense moure un dit. Però creiem que “lloguers justos” era un significant que apel·lava al sentiment d’injustícia que molta gent sent davant les pujades del lloguer, en un llenguatge directe. Podríem haver començat parlant de lloguers assequibles, estables i dignes, que és allò pel qual treballem, però vam preferir subsumir-los sota un significant amb càrrega afectiva i política com ‘justos’. Un concepte que té una llarga història i que es remunta a les lluites camperoles i urbanes per un “preu just” del segle XVIII.

Aquest sentit comú també té a veure amb els discursos que diversos actors anem teixint en el debat públic, amb idees tan senzilles i directes com que, si hi ha un salari mínim, com pot ser que no tinguem un lloguer màxim. Crec que això està contribuint que, en totes les enquestes, una majoria aclaparadora estigui a favor de limitar el preu del lloguer. Vuit de cada 10 persones, un percentatge molt més alt del que veiem en altres ciutats i països.

Per descomptat, quan diem això, els fons privats com Blackstone, així com els partits i les organitzacions que es beneficien de la bombolla de preus, surten a dir que una mesura així destruirà el mercat, negant l’evidència internacional. La fantasia del mercat caracteritzat per una situació de competència perfecta, que s’autoregula i que tendeix a una situació d’equilibri, és molt forta. El seu relat insistent és que qui té un habitatge llogat perdrà incentius i que deixarà de llogar-lo.

David: Com pot algú, en un país que va sobreproduir habitatge de manera massiva entre el 1997 i el 2007, fer aquesta argumentació? No té cap sentit!

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Si el mercat hagués de solucionar el problema de l’habitatge, ja ho hauria fet. N’ha tingut temps de sobres”

Jaime: Als Estats Units o a Anglaterra, on vius ara, són habituals aquests discursos com a resposta a qui defensa la regulació de preus?

David: Sí. Hi ha bastants mites sobre la regulació de preus. I una fe ideològica forta en el mercat i la màgia que s’imagina que té. Davant d’això, hi ha dues respostes. Primer de tot, si el mercat hagués de solucionar el problema, ja ho hauria fet. N’ha tingut temps de sobres. Però també, en un sentit més abstracte, com dèiem abans, és molt difícil distingir el mercat de l’Estat: sempre que parlem de com el mercat de l’habitatge està fent això o allò, també estem parlant inevitablement de política d’habitatge. El tema és que els mercats no tenen la capacitat per respondre a les necessitats socials d’habitatge. No estan programats per a això. Estan programats per respondre a la demanda efectiva. Encara que funcionessin de la manera òptima que alguns defensors del mercat imaginen, mai seran capaços de satisfer la demanda social d’habitatge. Els mecanismes de mercat, que sempre busquen benefici, són incompatibles amb la necessitat universal de tenir un habitatge.

Jaime: La qüestió és quin tipus de respostes construïm davant d’això quan quasi tots els habitatges estan dins el mercat, com és el cas dels Estats Units o d’Espanya. Per descomptat, cal desenvolupar parcs d’habitatge públic, però també cal regular el mercat privat d’una manera diferent de com s’està fent. Aquí el que anem dient és que, si es construeix un índex oficial de preus, s’hauria de fer sobre la base dels ingressos de la gent, tenint en compte variables com els nivells de renda familiar o d’atur en un barri. Sense més. I això implicaria abaixar els preus un 50%.

David: Exactament. La gent s’ha d’anar fent a la idea que no et pots fer ric fent inversions immobiliàries. Això seria un servei públic molt important. En realitat, tot l’habitatge és habitatge públic. Als Estats Units, les cases suburbanes en mans de petits propietaris són en realitat un parc d’habitatge públic enorme, perquè les van comprar a través de deduccions fiscals vinculades a les hipoteques: un subsidi públic molt directe.

Descarrega aquest article per llegir-lo amb el teu e-reader o imprimir-lo

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu a finals d'any el pròxim Dossier CRÍTIC.

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació