Crític Cerca
Entrevistes

Diàleg entre el jutge Guillem Soler i l’advocada Anaïs Franquesa: què podem esperar del judici de l’1-O?

La setmana que ve començarà el judici de l’1 d’Octubre al Tribunal Suprem. Els presos polítics ja han estat traslladats a Madrid i els advocats ultimen els detalls de la seva defensa. Serà un judici històric, televisat i seguit per més de 600 periodistes. La condemna ja està dictada? Què passarà amb el delicte de rebel·lió? Què podem esperar del paper de la Fiscalia, ara que el PSOE és al Govern? Guillem Soler, magistrat del Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Barcelona i membre d’Àgora Judicial, i Anaïs Franquesa, advocada i codirectora del Centre Irídia per la Defensa dels Drets Humans, conversen sobre procés i tribunals en una nova edició del cicle Birres Crítiques.

04/02/2019 | 19:00

En aquest article podeu llegir les claus de l’acte “El procés, als tribunals” i veure’n el vídeo complet, amb el jutge Guillem Soler i l’advocada Anaïs Franquesa, i moderat per Roger Palà.

La condemna del judici de l’1 d’Octubre ja està dictada?

Guillem Soler: Si hagués de contestar com a jurista, el pronòstic seria molt probable en direcció cap a l’absolució. Però s’han produït una sèrie d”inputs’ que denoten que potser no ens trobem en una situació totalment ordinària des del punt de vista jurídic, començant per la presó preventiva. Si ara de cop ens trobéssim amb una sentència absolutòria o una condemna només per desobediència, hi hauria un problema per justificar una presó preventiva tan llarga. Tot i això, quan s’aborda el tema del procés, fins i tot per aquelles persones que en parlen des d’una perspectiva de crítica de drets que s’estan vulnerant, a vegades, donem per suposat que hi haurà una condemna. I no té per què ser així.

Anaïs Franquesa: “En un judici, quan s’entra a una sala, s’hi entra a guanyar. Mai s’ha de donar res per perdut”

Anaïs Franquesa: Com a advocada, no puc evitar pensar que en un judici, quan s’entra a una sala, s’hi entra a guanyar. Mai s’ha de donar per fet que està perdut. Imagino que els companys i les companyes que estan duent a terme la defensa també ho viuen així. Però, òbviament, aquest no és un judici normal. I aquest element és important perquè, pels precedents que hi ha i per les resolucions que s’han anat dictant, el futur no sembla gaire esperançador. El que sí que és clar és que el judici s’ha de celebrar, i això vol dir interrogar acusats i testimonis, valorar documentació… i d’alguna manera no ha de ser tan senzill que la tesi de l’acusació es confirmi tan clarament.

Foto: Ivan Giménez

Els tempos judicials vulneren el dret a la defensa

A. F.: La data del judici, normalment, s’avisa amb 3 o 6 mesos d’antelació o, fins i tot, un any abans. Per tant, en condicions normals, hi ha un gran període en què pots preparar el judici en condicions. Aquesta causa té 40.000 folis i és d’una complexitat clara; no permet preparar el judici en condicions… No s’entén que fins a la setmana passada no es fes pública la data del 12 de febrer com a inici del judici. Això vulnera el dret a la defensa.

G. S.: Aquesta manera de jugar amb els tempos judicials no és normal. Sembla que els jutges del Suprem volen escenificar que totes les resolucions han de ser unànimes, i per això s’allarguen molt els tempos. Però no és previst en cap llei que les resolucions hagin de ser unànimes; pot haver-hi vots particulars. Per tant, un tribunal no ha d’esperar a posar-se tots d’acord per emetre una decisió. En canvi, una de les característiques que jo destacaria més de tot el procés és que el 98% de les resolucions s’han dictat per unanimitat i, a més, en termes com a mínim molt dubtosos.

Foto: Ivan Giménez

El judici, un altaveu per a l’extrema dreta de Vox

G. S.: El tema de Vox genera una sèrie de problemàtiques: Espanya té la particularitat de reconèixer amb molta amplitud l’acusació popular. Això a vegades pot tenir efectes positius. Per exemple, en un determinat moment pot servir perquè una entitat com la FAVB persegueixi un delicte de corrupció quan no ho fa ni l’Advocacia de l’Estat ni la Fiscalia, i d’aquesta manera aconseguir un judici i una condemna. L’aspecte negatiu és el possible ús pervers d’aquesta figura per abusar del procediment penal per a beneficis propis. I em consta que, en aquest cas, la defensa de Jordi Cuixart va demanar expressament l’expulsió de Vox del procediment.

A. F.: A part que se’ls faci la campanya electoral, veurem la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat en la mateixa estrada que un partit amb l’ideari que té Vox, i que les tesis siguin molt similars posa en dubte aquestes mateixes tesis. Aquest element ja posa en qüestió el procediment.

Els observadors internacionals haurien de ser a la sala

A. F.: A escala internacional, el ‘feedback’ és d’absolut interès i de resposta positiva quan els demanem que vinguin a fer d’observadors d’aquest judici perquè són conscients de la importància que té en termes de democràcia i de drets humans. Això ho estem veient amb entitats europees, de l’Amèrica Llatina… Si hi ha aquesta voluntat de transparència i que realment s’estan garantint tots els drets i garanties del procés penal, no hi hauria d’haver cap inconvenient que hi hagués observadors i s’hauria de facilitar. A sala es poden percebre moltes coses que no es veuen des d’un circuit de televisió: amb quina cara i ànim i estat declaren les persones acusades, els possibles comentaris que hi hagi… Si ho estan retransmetent per la televisió i ens obliguen a mirar-ho en ‘streaming’ sense ser dins la sala, dependrem de la realització i del que considerin que és important els càmeres en aquells moments. S’hi perdrà molta informació.

El delicte de rebel·lió i l’espiritualització de la violència

G. S.: El delicte de rebel·lió està associat necessàriament a la qüestió de la violència. Això queda molt clar no només en la redacció de la llei, sinó també si llegim, per exemple, els debats parlamentaris de la seva aprovació. Llavors, el problema és: en el cas català, com pot el Suprem superar aquest escull si realment vol articular una condemna per rebel·lió? Hi ha només dues vies: considerar que aquesta violència no ha d’anar necessàriament contra les persones, que és com sempre havíem entès la violència, i pot anar contra els objectes, és a dir, per exemple, contra els famosos cotxes policials del 20-S. L’altra via seria el que jo anomenaria espiritualització de la violència: no es tracta de ser violent, sinó de fer determinades accions pensant que podia arribar a haver-hi un fet violent.

Guillem Soler: “Tinc la impressió que el judici s’anirà reconduint cap a la sedició per tal de salvar el problema de la violència”

A. F.: Uns fets com el del 20-S, en el qual dues persones pugen en un cotxe —després que hi haguessin pujat tots els periodistes— per desconvocar una manifestació, podríem discutir si és un delicte de desordres públics. Però, fins i tot en aquest supòsit, seria dubtós que la finalitat fos atemptar contra la pau pública, que és el que considera el delicte. Seria més apropiat parlar, com a molt, d’un delicte de danys.

G. S.: Tot això de la violència afecta el delicte de rebel·lió. Però el delicte de sedició no exigeix expressament la violència. La rebel·lió són fins a 25 anys de presó i la sedició fins a 15. Jo tinc la impressió que al final el judici s’anirà reconduint cap a la sedició per tal de salvar el problema de la violència. El punt clau serà si la manifestació que es va produir aquell dia (el 20-S) tenia la intenció d’evitar que la comissió judicial complís la seva funció.

La cultura jurídica i els jutges conservadors (o reaccionaris)

G. S.: Jo, més que parlar del conservadorisme de la justícia espanyola, parlaria d’un cert punt reaccionari, de poca amplitud de mires en el context d’un Estat democràtic constitucional. Quines en poden ser les causes? Se n’apunten dues: la primera podria ser no haver fet degudament la Transició. Aquí el contraargument és molt clar: d’abans del 78 no sé si en queden només 60 jutges. Per tant, per un tema generacional, molts són jutges de la democràcia. Tot i això, també podria ser que la cultura jurídica més estesa dins del poder judicial sí que no hagi seguit la deguda Transició. La cultura jurídica que potser només en contexts més extrems i més tensos es posa de manifest: casos en què es veu afectada la Corona, casos en què es veu afectada una cosa encara més important que la Corona com pot ser la unitat indissoluble de la nació espanyola. La segona causa d’aquest conservadorisme és el sistema d’accés a la judicatura. És un sistema memorístic amb una oposició que t’has d’aprendre tot l’ordenament jurídic com un lloro, sense constatar la teva capacitat de comprensió. Això requereix molts anys d’estudi, és a dir, molts anys de no treballar. Per tant, només els fills de certes famílies que econòmicament s’ho poden permetre ho fan. Això genera una sèrie d’inèrcies que fa que els perfils ideològics siguin més aviat conservadors, no pas progressistes.

A. F.: La transmissió d’aquest conservadorisme també es duu a terme a la pràctica; perquè, quan estàs estudiant oposicions, tens un tutor que normalment també és jutge o ho ha sigut, i que, per tant, et transmet la cultura jurídica que té ell.

G. S.: Després de l’oposició memorística és prevista una estada d’un any a l’Escola Judicial que, de fet, és aquí a Barcelona. Per mi, el sistema seria més correcte si l’Escola Judicial fos realment exigent.

A. F.: No només és això: és quina capacitat tens d’analitzar i de decidir què ha succeït en cada situació si tu no t’has trobat mai en aquella situació en la vida, sobretot quan són problemàtiques que inclouen vulneracions de dret.

Què li fa falta a la justícia: independència o imparcialitat?

G. S.: El gran tema és la manca d’imparcialitat. Un jutge pot ser independent, és a dir, que pot no tenir influència dels polítics però ser parcial o no ser imparcial. Per mi, el gran problema en aquestes coses estranyes que estan passant és el tema de la imparcialitat. Jo crec que s’ha de posar el focus en la possible manca d’imparcialitat i no tant en el de la independència.

A. F.: Aquests són els elements essencials. Jo aquí distingiria també els jutges que estan en primera instància, i els que estan a la cúpula del poder judicial. Igual són independents de les pressions polítiques, però no ho són dels seus propis prejudicis i de la seva pròpia ideologia.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebràs el llibre 'La revolta de Santa Jordina'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació