Eduardo Cáliz “Hi ha una legalitat per als poderosos i una legalitat per a les classes populars”

Vosaltres feu assessorament al Sindicat de Llogateres davant les denúncies a inquilins o en el marc de les manifestacions. Recentment, el moviment per l’habitatge ha explicat que està rebent multes en aplicació de la llei mordassa. A què ho atribuïu?

Hi ha un problema estructural amb l’habitatge al conjunt dels Països Catalans, perquè es fa servir com un element d’inversió i no com un dret fonamental. Amb la crisi hipotecària del 2008 va sortir a la llum una problemàtica social, els desnonaments, que van anar acompanyats de moltes protestes. Això va generar una imatge pública d’enfrontament entre els afectats i la policia; una imatge de conflicte que a cap govern no li agrada. Hem detectat que ara s’està practicant una política de repressió de baixa intensitat, combinada amb detencions i multes que afecten directament les persones que van a manifestar-se i a les quals s’intenta ofegar econòmicament. D’aquesta manera es vol evitar que segueixin lluitant pel dret a l’habitatge. 

Per tant, aquestes multes tenen una finalitat dissuasiva.

Exacte. El Govern pretén evitar les mobilitzacions i invisibilitzar la problemàtica. Així, no només facilita que els agents procedeixin a fer efectius els desnonaments, sinó que també amaga l’existència d’un conflicte social: la impossibilitat de moltes famílies a accedir a un habitatge. A més, les persones que han estat multades estaven exercint el dret de manifestació, i aquest dret no pot ser limitat per l’autoritat governamental si no hi ha exercici de violència, que no s’ha produït. Així ho determina el Tribunal Europeu de Drets Humans: les manifestacions pacífiques no poden ser sancionades, ni tan sols amb penes de multa.

“El Govern pretén evitar les mobilitzacions i invisibilitzar el problema de l’habitatge”

Lligat amb això, també heu impulsat una querella amb l’Aliança contra la Pobresa Energètica contra DPS Consulting. Aquesta empresa amenaçava una clienta d’Endesa en situació de vulnerabilitat d’embargar-li els seus comptes. En què va consistir aquest cas?

Aquesta persona va rebre trucades d’una interlocutora que li deia que era funcionària dels jutjats i que, si no efectuava un pagament en un temps determinat, s’embargarien els seus comptes. Un cop es va comprovar que la trucada no era de cap funcionari judicial, vam començar a investigar què estava passant. Vam veure llavors que provenia d’una empresa de cobraments contractada per Endesa i, arran que es fes públic el cas, també hem vist que no és una pràctica aïllada, sinó molt estesa per part d’aquesta i altres empreses. En aquest cas, ens trobem amb la mateixa situació que amb el problema de l’habitatge.

En quin sentit?

També es mercantilitzen drets fonamentals. Per tant, entrem en la dinàmica del capitalisme salvatge, de l’obtenció de beneficis a tota costa.

Fins i tot quan això implica vulnerar lleis que, tècnicament, haurien de protegir les persones que es troben en situació de vulnerabilitat?

Possiblement això és una de les coses que ens caracteritzen com a despatx d’advocats: som plenament conscients que, per molt que existeixi una legalitat formal, no sempre s’aplica o no s’aplica per a tothom. Hi ha una legalitat per als poderosos i una legalitat per a les classes populars. Nosaltres treballem per tal que es garanteixi de manera equitativa per a tothom.

“Per molt que existeixi una legalitat formal, no sempre s’aplica o no s’aplica per a tothom”

Quines són les vostres línies de treball?

Treballem l’àmbit penal, laboral i d’estrangeria. També portem casos antirepressius relacionats amb moviments socials, i temes vinculats amb agressions sexuals i violència contra la dona, però no defensem agressors. La nostra línia de treball com a despatx és l’assistència jurídica des d’un punt de vista social, nacional –els Països Catalans– i feminista. Això ho apliquem de forma transversal en tots els nostres casos.

Pel que fa a la defensa dels drets laborals, hi apliqueu també una perspectiva de gènere i de defensa dels drets de les persones migrades. Per què hi aporteu aquesta mirada?

Sobre els drets laborals, és habitual que vinguin dones amb consultes relatives a acomiadaments o impagaments, però en moltes ocasions, quan rasquem una mica, trobem que al darrere hi ha conductes d’assetjament per raó de gènere, per exemple. Llavors, la nostra feina consisteix a anar al fons de la qüestió i posar llum sobre allò que no s’està visibilitzant. I, en el cas dels drets de les persones migrades, passa el mateix. La inseguretat que pateixen i l’angoixa que se’n deriva fa que, algunes vegades, no siguin capaces de detectar que estan sent víctimes de discriminacions racistes. Per no parlar de l’arbitrarietat de l’Administració!

Què vols dir?

A vegades ens trobem que una comissaria no ens tramita una petició de documentació i una altra comissaria sí que ho fa. O hi ha casos en què es deneguen els permisos de residència quan la persona sol·licitant té un procediment judicial obert. Però és que la llei estipula que, per denegar-se aquests permisos, hi ha d’haver una sentència ferma. Després el jutge et dona la raó, però això implica mesos de patiment per a la persona que no té la documentació, perquè vol dir que no pot accedir al mercat laboral, llogar un pis, tenir accés als serveis, etc. En aquest sentit, també fem acompanyament des d’un punt de vista no només legal, sinó també social i emocional. 

“La sentència d’Aturem el Parlament ha constituït la base de la condemna contra els presos polítics per l’1-O”

Fa algunes setmanes vau posar en marxa un punt d’assessorament gratuït per a familiars de persones preses. Amb quina voluntat?

La idea era assessorar persones –generalment dones– que tenen un familiar a la presó –generalment el fill o la parella– i que no tenen recursos, que potser no saben quin dia poden anar a visitar els interns, ni qui és l’advocat que porta la defensa, ni quan se’ls acaba la pena de presó. A més, quasi tots els centres penitenciaris són fora de Barcelona: només anar fins allà suposa una despesa i, si no es disposa de vehicle propi, és extremament difícil arribar-hi i poder resoldre dubtes. Per tant, crèiem que era necessari establir algun mecanisme per ajudar els familiars que no han estat condemnats per cap delicte, però que també pateixen les conseqüències del sistema punitiu.

A banda, impulseu un servei d’atenció telefònica 24 hores en cas de detenció. Per què heu apostat per això?

Quan una persona és detinguda, es troba moltes vegades en un estat de xoc. Entenent que la policia respecta la llei i li llegeix tots els seus drets, això no vol dir que els entengui bé d’entrada. És un moment de molta inseguretat i es poden produir abusos. Llavors, la forma de solucionar-ho és obrint aquest servei 24 hores i posant a disposició un advocat de confiança amb qui puguin compartir dubtes i angoixes: els detinguts ens diuen que la nostra assistència els dona tranquil·litat, i això és important, sobretot quan se’ls imputen delictes que poden comportar molts anys de presó.

Un dels casos més mediàtics que heu portat és el dels encausats d’Aturem el Parlament. Fa 11 anys que va tenir lloc aquesta acció, i hi ha 8 activistes que van ser condemnats a presó, però vau interposar-hi recursos i encara estan pendents de la resolució del cas.

És un procediment que es va iniciar fa 11 anys a l’Audiència Nacional i que ara és al Tribunal Europeu de Drets Humans, que ha de resoldre si admet a tràmit un recurs que hi hem interposat. Aquest cas és molt important i no només per a aquestes persones, ja que molt probablement les penes hauran prescrit, sinó per a la defensa del dret a manifestació. La sentència condemnatòria, imposada pel Tribunal Suprem i redactada pel jutge Marchena, és la primera que parla d’intimidació ambiental, i ha constituït la base de la condemna contra els presos polítics per l’organització de l’1-O. Llavors, és fonamental que el Tribunal d’Estrasburg entri en el fons de la sentència i que la tombi.

“L’allargament dels processos és una forma de neutralitzar la persona reprimida i de generar por”

Què ha comportat l’allargament d’aquests procediments per als encausats?

Primer, cal tenir en compte que aquest no és un cas aïllat: per exemple, fa uns quants dies vam tenir un judici per la vaga general del 2012. En aquell moment, dues de les persones detingudes van estar a la presó unes setmanes, acusades dels delictes de desordres públics, manifestació il·lícita, organització criminal, danys i atemptats. El conjunt de les penes, si anem als rangs màxims, podien comportar 15 anys de presó. Aquestes persones han viscut un procés de 10 anys i, finalment, pot ser que el cas es resolgui amb una multa de 1.200 euros. Qui els paga tot el temps d’incertesa en què no han pogut planejar res a mitjà-llarg termini? Per nosaltres és essencial fer un acompanyament, també emocional, davant les diferents situacions amb què es troben els encausats en processos que es dilaten.

Aquest allargament també és desmobilitzador.

És una forma de neutralitzar la persona reprimida, per tal que s’aparti de la lluita política, i de generar por a la resta de la societat. Es vol enviar el missatge que, si et manifestes, si lluites, si combats, et poden demanar 15 anys de presó i pots estar-ne 10 esperant que finalitzi el procediment, encara que acabi en una multa. Per això, els grups de suport i la lluita antirepressiva són tan importants. Nosaltres, com a despatx, col·laborem amb col·lectius com Alerta Solidària, entre d’altres, per aportar-hi el nostre granet de sorra.

“Quan les causes són polítiques, normalment s’hi aplica el dret penal de l’enemic”

Per què és important que l’assessorament i l’assistència jurídica tinguin una dimensió antirepressiva?

Quan una persona és víctima de la repressió per un cas polític, això també s’expressa en la dinàmica judicial. Aquests casos no es dirimeixen amb la lògica d’un delicte comú, que implica que, si comets tal delicte, se t’aplicarà tal pena. Quan les causes són polítiques, normalment s’hi aplica el dret penal de l’enemic: l’Estat vol eliminar la dissidència i, per tant, ens trobem amb sol·licituds de penes desproporcionades i amb jutges que tenen la predisposició de castigar. El cas paradigmàtic el tenim amb els nois que són a la presó per cremar una furgoneta de la Guàrdia Urbana durant les protestes per l’empresonament de Pablo Hasél. Hi ha un informe dels Bombers que diu que no hi va haver cap risc per a la vida de l’agent ni per a la seva integritat física; però, tot i així, la jutge va processar-los per un delicte de temptativa d’homicidi, entre d’altres.

Per què dius que és paradigmàtic?

Perquè aquest processament no hauria estat possible sense una Fiscalia i un aparell policial, polític i mediàtic que han generat la imatge que aquestes persones eren “alienes al sistema”. Pensar que la jutge s’ha limitat a aplicar la llei és una mica naïf: si la situació hagués estat idèntica però durant una nit de festa, aquestes persones ara serien fora de la presó i, possiblement, afrontarien una pena de multa. També ho veiem en els imputats per les manifestacions posteriors a la sentència contra l’1-O: dos fets que són iguals, si hi ha un rerefons polític, es jutgen de maneres diferents. I, en conseqüència, també s’han de defensar de maneres diferents.