29/05/2025 | 06:00
Elisa Loncón (Traiguén, Xile, 1962) és una reconeguda lingüista, professora i política maputxe, un poble indígena del sud de Xile i de l’Argentina. El 2021 va ser nomenada per la revista Time com una de les 100 persones més influents del món, el mateix any que va ser presidenta de la Convenció Constitucional de Xile, el procés que va debatre una nova reforma de la Constitució del seu país. L’any 1990, en el marc del Consell de Totes les Terres, va participar en la creació de la bandera maputxe, que expressa que va ser “un procés personal i col·lectiu de descolonització de nosaltres mateixos”. És doctora en Lingüística per la Universitat de Leiden, dels Països Baixos, i actualment exerceix de docent en diverses universitats de Xile.
Paral·lelament a tot aquest pes polític, no s’ha aturat en cap moment en la lluita per la defensa dels pobles originaris i les seves llengües, més especialment la seva: el mapudungun. Per tota aquesta tasca, recentment la Fundació Coppieters, que promou la investigació i la reflexió sobre diversitat cultural i lingüística, entre altres temàtiques, li va atorgar el Premi Coppieters a la diversitat cultural en un acte celebrat a Brussel·les, on va reivindicar el dret dels pobles indígenes a un futur amb una democràcia realment inclusiva i plural que inclogui les persones, però també la resta dels éssers vius de la Mare Terra. En el seu discurs, també va expressar oposició a la “discriminació racial, el lingüicidi i l’ecocidi” i va recordar que encara arrosseguem “l’herència d’un sistema colonial, antropocèntric, patriarcal i impulsat per l’esclavitud que va sacrificar els pobles indígenes i les persones de color en nom de la riquesa”. A Brussel·les, abans de la recollida del reconeixement, parlem amb ella.
“Quan jo estudiava, es combatien els parlants de llengua indígena”
Una infància a dues bandes
“És difícil separar la meva infància de l’idioma”, diu recordant, perquè “els jocs, la felicitat i totes les experiències viscudes hi estan vinculades”. En el cas de Loncón, va viure des de petita l’alegria de pertànyer al poble maputxe, però també el menysteniment de la societat envers aquest: “Algunes persones se’n reien de nosaltres parlant malament algunes paraules en mapudungun, i ens avergonyia que utilitzessin la llengua per burlar-se de nosaltres. La llengua és el teu interior; com te’n pots riure, d’això?”. L’escriptora maputxe Daniela Catrileo, de fet, escriu sobre aquesta descoberta de la consciència d’un mateix al llibre Piñen: “Ese día aprendimos que éramos mapuche para los ojos de los otros. Antes de ese día éramos solo niñas y niños”.
A l’escola, l’ensenyament rebut per Loncón va ser en espanyol, des de l’hegemonia lingüística i amb un silenciament del mapudungun. L’Arxiu Nacional de Xile, de fet, relata i documenta com, després de l’ocupació de la regió de La Araucanía a finals del segle XIX, es va desplegar un control centralitzat que va comportar una “homogeneïtzació de la població indígena” que prescindia completament de l’idioma i de la cultura maputxes. L’Arxiu afirma que “l’escolarització va suposar la submissió de la infància maputxe a un conjunt de pautes culturals alienes al seu mode de viure tradicional”, que va derivar en monoculturalisme, en càstig i en l’automenyspreu de les persones d’aquest poble.
“Quan jo estudiava, es combatien els parlants de llengua indígena, i l’escola va promoure el sentiment de tenir menys valor si parlaves una llengua minoritària: es va arribar al càstig físic i psicològic”, expressa l’acadèmica amb contundència. Fins i tot, diu, aquests càstigs van arribar generacions més tard, quan els pares a qui se’ls va negar parlar mapudungun a l’escola també van prohibir als seus fills i filles parlar l’idioma per evitar-los represàlies. “El sistema educatiu va despullar tota una generació de la seva llengua”, explicava en una entrevista. Tot això va continuar fins a nens i nenes de la generació de Loncón i més enllà, fins al punt que actualment encara pesa l’herència d’aquesta homogeneïtzació, que s’ha traslladat també en un declivi pronunciat del nombre de parlants.
“La política del desenvolupament lingüístic hauria d’incorporar la planificació de l’estatus de la llengua”
A Xile, s’estima que el nombre de parlants actius del mapudungun és de 100.000 a 200.000, segons l’estudi del Centre d’Estudis Públics l’any 2016. Només un 10% de la població maputxe parla mapudungun i també només un 10% l’entén. De fet, un estudi elaborat per Mideplan i per l’Unicef apunta que un 89% dels nens i adolescents no parla la seva llengua originària i que només un 3,7% en té un coneixement ampli. Davant d’aquestes dades, Loncón contextualitza la condició diglòssica que pateix el mapudungun respecte a l’espanyol, que es trasllada a la pràctica en un desprestigi i en una atenció deficient. Per exemple, només existeix una carrera, a la Universitat Catòlica de Temuco, on es formin els professors per ensenyar la llengua maputxe com a segona llengua, malgrat que el mapudungun s’imparteix en unes 1.500 escoles de Xile.
Una de les problemàtiques actuals en la formació i la transmissió de la llengua maputxe, apunta la lingüista, és que es tracta d’una llengua oral que no té un consens d’escriptura: “No hi ha polítiques que impulsin la necessitat d’escriure la llengua. L’estudiant que aprèn mapudungun no ho fa en igualtat de condicions respecte al que estudia anglès o espanyol perquè aquests últims tenen recursos i material didàctic”, afirma. Segons l’experta, es necessiten instàncies especialitzades com una acadèmia lingüística que treballi per l’actualització de nous lèxics, per desenvolupar nous registres o per caminar cap a l’estandardització. Aquesta mancança presenta el perill que, si no es fa aquesta feina, es promoguin des de l’escola formes castellanitzants d’habituació de les paraules. “La política del desenvolupament lingüístic hauria d’incorporar la planificació de l’estatus de la llengua”, comenta la professora.
“Si s’ensenya una sola llengua, es promou l’existència d’un sol món”
L’escola, al centre de l’atac a la llengua
Per a Loncón, l’escola és un bastió de defensa de la llengua i té clar per què és un dels epicentres d’atac per part del poder: “Les escoles promouen el desenvolupament del llenguatge perquè és la nostra màxima capacitat de referir-nos al món, desenvolupar la intel·ligència i exercir els nostres drets. Si les escoles són hegemòniques lingüísticament, no es promou la diversitat: si s’ensenya una sola llengua, es promou l’existència d’un sol món”, explica. Tota la diversitat que existeix, en llengües, pobles o realitats, “no es veu en els currículums homogeneïtzadors i colonitzadors”, hi afegeix.
Per exemplificar la importància de l’escola en la protecció de llengua, i per acostar-ho a marcs més coneguts i propers als Països Catalans, l’acadèmica fa referència a la votació que es va fer al País Valencià com a exemple de l’ús polític de l’escola en la pugna per la llengua. En la votació, impulsada pel Govern autonòmic del Partit Popular, es va demanar a les famílies que escollissin si l’idioma base dels centres educatius havia de ser el castellà o el valencià. Malgrat que el valencià hi va guanyar de manera molt ajustada, Loncón considera que no és una mesura democràtica: “Això és manipulació. Surt la informació del que diuen els pares, però la política realment l’està decidint l’Estat”, comenta.
La negació constant de la cultura maputxe per part de l’Estat xilè es fa evident a l’escola, però és una constant que ha penetrat en la resta dels àmbits de la vida i la política xilenes. Loncón, que també és feminista, ha estudiat com la cultura maputxe ha estat esborrada també del folklore xilè, com s’ha fet en icones com la cantautora Violeta Parra. L’acadèmica, juntament amb Paula Miranda i Allison Ramay, va recuperar 39 cants en mapudungun que la mateixa cantautora va registrar en un viatge al Wallmapu l’any 1957, i on va recollir testimonis orals de la comunitat de la machi María Painen Cotaro. Amb aquesta investigació, que va derivar en el llibre Violeta en el Wallmapu. Su encuentro con el canto mapuche. Allà s’hi pot llegir com cançons tan importants com “El Guillatún o “Arauco tiene una pena” són clares referències a la cultura maputxe que la nació xilena ha fet seus: en el primer cas, es tracta d’un ritual indígena vist des de la visió d’un hispanoparlant i, en el segon cas, és un tema que Parra va compondre a la seva casa de La Reina l’abril de 1962, denunciant la colonització de l’Estat xilè vers el poble maputxe.
“Un estat democràtic s’ha de fundar en els drets humans fonamentals, i les llengües maternes en formen part”
Els esforços per no incloure el poble maputxe en la cultura ni en l’educació provoquen que els seus integrants visquin discriminació no només lingüística sinó també social. En general, les llars indígenes de Xile guanyen menys de la meitat d’ingressos que les no indígenes i el 65% de les indígenes es troben en els nivells més baixos de distribució d’ingressos. A més d’aquesta violència econòmica, també en viuen de molts altres tipus, com la judicial: el 43% dels maputxes que viuen en zones amb més densitat de població maputxe han viscut en pell pròpia o coneixen casos de discriminació en tribunals o en jutjats. Aquestes violències, juntament amb la colonització que viu el poble maputxe, porten persones com Elisa Loncón a voler dedicar la seva vida a la defensa dels drets dels pobles originaris.
Però la llengua s’ha de protegir a la defensiva o a l’ofensiva? Loncón aposta per fer-ho trencant l’hegemonia: cansada de parlar l’espanyol, quan parla en públic ho fa en mapudungun perquè és el seu dret fer-ho. “Un estat democràtic s’ha de fundar en els drets humans fonamentals, i les llengües maternes en formen part. Quan els estats manipulen per afavorir només una llengua, estan vulnerant aquest dret”, denuncia l’activista. El vessant reivindicatiu que l’ha dut a presidir la Convenció Constitucional i a emprendre altres lluites aflora quan parla de drets fonamentals, també per qüestionar els privilegis i les manipulacions del poder. “El poder ha instal·lat en les seves polítiques que el món s’ha de veure a l’estil colonial, des del seu pensament i la seva llengua, i això no és la realitat ni és tenir humanitat. Si volen instaurar un diàleg pacífic, de participació democràtica, no s’han d’aixafar les minories com nosaltres”.
L’activista apunta una última reflexió: “Les llengües es continuen abandonant perquè continua la visió d’imposició colonial d’una llengua i un món per negar l’existència d’altres mons”. Per combatre aquesta pugna, que per a l’activista ara està en procés de diàleg, cal no oblidar mai que, segons la cosmovisió maputxe, “la vida de les llengües és la vida dels pobles i de la Mare Terra”. Loncón tanca la conversa com l’ha començada, amb la lluita dels pobles originaris i la defensa de les llengües sempre al davant, perquè mai no ha pogut deslligar la seva vida del seu idioma.
