Elizabeth Duval, Clara Serra i Marina Garcés “Feminisme, poder i filosofia”

Marina Garcés (MG): L’espai i el temps en el teatre són evidents, però no en la filosofia, però precisament això és la filosofia: posar temps i espai en el pensament. Què passa quan ens travessen la voluntat i el desig? Quan entren en conflicte? Quina forma prenen la vida, la política i el cos?

Elizabeth Duval (ED): Constantment estem representant alguna cosa. Quan Butler diu que el gènere es fa de manera constant, té raó. Es fa en la manera com ocupem l’espai, en la manera com parlem, en la manera com actuem i ens comportem amb la resta d’éssers humans. Tot això ja té un component de performance. Penso que el moment en el qual hi ha més representació que realitat és el moment en què apareix la consciència de representació. La consciència de quines paraules es diuen, de quin espai s’ocupa i d’on s’està en cada moment. El component teatral ve d’aquesta part: de la coneixença de quins són els codis i els llenguatges que regeixen cada un dels diferents espais.

MG: Quan parlem de la subversió dels codis sense pretendre que hi hagi un espai totalment fora de la presentació, estem tocant uns límits. Clara, tu has transitat de l’espai de la filosofia i de l’escriptura al de la política representativa. En quina mesura es pot jugar o no a aquesta representació? En quina mesura hi ha uns codis que es poden travessar, o no? És un espai de tensió més enllà de l’hostilitat que com a tal acull i reprodueix? Podem jugar al joc de la representació política sense deixar-nos representar i codificar del tot?

Clara Serra (CS): En el terreny de la política institucional es veu i es viu clarament el component performatiu i teatral. Penso en el “fer des de dalt” i caure i em ve al cap la manera com molts homes fan política d’una manera equivocada: per a molts, la caiguda i la sortida de la política és brutal. És, en part, perquè obliden el caràcter representatiu de la política i el caràcter teatral. Estic d’acord amb l’Elizabeth en el fet que ha de ser quelcom de conscient. S’ha de saber que estàs en un escenari en el qual representes una altra cosa i que forma part de la política. El que és perillós no és que desapareguis tu en aquest exercici de la representació, sinó que t’oblidis que estàs representant altres i que aparegui un jo en escena amb pretensió d’originalitat. Penso que és la manera de fer política de molts homes, que han quedat atrapats en una realitat d’un teatre tràgic. És un dels riscos de la política.

Clara Serra: “L’esquerra no s’hauria de prendre les identitats tan seriosament”

MG: Com escolteu avui el “No ens representen” del 15-M? Aquesta frase implica un trencament lingüístic, polític, social en una història, en un país i en una articulació institucional.

ED: En el “No ens representen” hi ha contingut un rebuig absolut a tot tipus de democràcia representativa o delegació. Es pot interpretar com un “No ens representen aquests”. Això seria els que després del 15-M van articular un discurs polític canalitzat a través d’un partit polític: “Si aquests no ens representen, anem a buscar alguna cosa que potser ens representarà”. Té molt més sentit el “No ens representen” com a instrument estratègic, per aconseguir que la representació sigui una altra, que un sentit purament de veritat en si mateixa. No sé quina validesa pot tenir l’enunciat per si mateix.

CS: Hi ha molta polisèmia, i l’eslògan té quelcom de problemàtic. De fet, aquesta polisèmia és la que va provocar l’èxit que va tenir, perquè significa i apel·la a diferents coses. El “No ens representen” es pot llegir en clau conservadora, també. Pot ser: “No ens representen aquestes elits i en volem unes altres” o es pot llegir en clau més anarquista: “No creiem en la representació política dels partits”. El significat amb el qual jo em sento més identificada i vinculada és el de: s’ha de democratitzar l’Estat i les institucions i fan falta eines de democratització perquè sigui tot més representatiu.

MG: La crisi de representació no s’ha resolt en cap direcció, ni en la clausura per dalt a la qual podien aspirar alguns ni només per baix. El ‘per dalt’ i el ‘per baix’ s’estan recomponent des d’altres llocs: una desigualtat social desproporcionada, tancament de les elits en altres estructures de poder, etc. Penseu que aquesta crisi de la representació té a veure o no amb aquesta tornada de les identitats? Parlo de la identitat com a lloc de reconeixement, no de la identitat com a representació. Necessitem reconèixer-nos cada cop més en identitats més petites, més perfilades, però més fortes? Com ens afecta als moviments socials i al feminisme en particular?

CS: Penso que en aquesta crisi de la representació hi ha un imperi del fet literal. És com si la metàfora no pogués existir. En política fa falta la metàfora, i en la filosofia en diem la metafísica de la presència: quan la representació sempre fa aparèixer una altra cosa i que, per cert, sempre es mostra absent en algun altre sentit. En el 15-M, per exemple, Podem no hi va arribar per representar quelcom d’existent anteriorment, sinó a construir alguna cosa nova. En la disputa de qui construeix allò que mai ha existit, sinó que s’està produint, apareix el joc polític. En la representació hi ha quelcom de metafòric. Ara sembla que, en les disputes polítiques, sempre hi ha d’haver present el subjecte de qui es parla, però una de les coses interessants de la política és transcendir la barrera de les identitats. La dreta i l’extrema dreta sempre s’han pres les identitats molt seriosament —les identitats nacionals, la raça…—, però l’esquerra no se les hauria de prendre tan seriosament. Són necessàries per fer política, però s’han de prendre de manera relativa.

Elizabeth Duval: “Un cop una persona és categoritzada com a ‘trans’, serà definida sempre com a ‘trans’. Poc importa tota la resta”

ED: En els últims temps, les identitats s’han considerat essències fixes i immutables. Hi ha una condemna del moviment. Es delimita el que una identitat pot ser o pot contenir i s’exclou allò que queda per definir de la identitat. Es fa un elogi de la permanència. La categoria ‘trans’, per exemple, no té un sentit fix i no pot tenir-lo: no hi ha un denominador comú i no es pot establir una categorització. No pots dir: allò ‘trans’; perquè no funciona. Però el cert és que la política necessita aquestes identitats i els antagonismes que apareixen. La batalla rau a modificar-los.

CS: Les identitats són importants com a eina per fer política, sobretot, perquè de vegades es poden desbordar les fronteres de la identitat. Les identitats no són per perpetuar-les, perquè llavors és quan es tornen essencials. El que em sembla interessant, per exemple, parlant de feminismes, és que, en algun moment, les dones ‘trans’ poguessin representar el conjunt de totes les dones. Per a això hem de deixar de pensar que de la qüestió de les dones ‘trans’ només en poden parlar les dones ‘trans’, perquè és una etiqueta antipolítica que delimita els marcs.

ED: Les identitats no sorgeixen del no-res; tenen tot un procés històric al darrere. Un cop defineixes un subjecte, hi ha identitats que, per com funcionen, com marquen, com delimiten el llenguatge social, són irrevocables i no es poden definir de cap altra manera. Un cop una persona és categoritzada com a ‘trans’, per exemple, serà definida com a ‘trans’. Poc importa tota la resta: hi ha etiquetes que tenen tant de pes social que, un cop se t’ha identificat amb aquestes etiquetes, és molt complicat deixar-les enrere. Això no implica una renúncia a les etiquetes, perquè són útils, però preguntem-nos on són els límits del possible en relació amb l’imaginari social. És complicat que una persona a qui s’ha categoritzat com a ‘trans’ se la deixi de veure d’aquesta manera, per factors com la mirada de l’altre i el funcionament del llenguatge.

Elizabeth Duval: “M’agradaria que el ‘queer’ lluités per desplaçar l’universal home-blanc-gran-hetero que escriu”

MG: Penseu que aquesta dinàmica de les etiquetes afecta de manera preocupant els feminismes actuals?

CS: Afecta els feminismes i les esquerres en general. Són batalles que fraccionen i divideixen els subjectes protagonistes. Divideixen l’esquerra en un context en el qual la dreta i la ultradreta estan encantadíssimes que ens dediquem a això. És un context problemàtic que hauríem de poder criticar i superar; aquesta és la meva aspiració. Cada cop és més difícil reivindicar la possibilitat d’una cosa que considero fonamental en política: posar-se en el lloc de l’altre. Som en un context de: “No m’entens i mai m’entendràs”. La política hauria d’aspirar a aconseguir aquesta empatia. Moltes de les lluites socials més reeixides han estat mixtes, com la lluita contra el VIH. Això passa quan la gent s’uneix per l’objectiu que vol aconseguir i no per qui són. M’agradaria que en la lluita feminista hi fossin totes aquelles persones que volen canviar la societat profundament i d’arrel, més enllà de subjectes particulars.

ED: Penso que políticament hi ha tres vies: la reforma, la revolució i l’autonomia. La que no m’interessa és l’autonomia. En un article meu publicat recentment qüestionava l’etiqueta ‘queer’ i escrivia que, en part, la literatura i la cultura ‘queer’ s’havien convertit en un microgueto on la gent ‘queer’ consumia els productes fets per ‘queers’. Els uns als altres. Jo no condemno aquests espais, ja que són necessaris, però penso que és necessari reivindicar la batalla per l’universal. El ‘queer’ està als marges del sistema, però contingut en el sistema, perquè participa en les seves dinàmiques. M’agradaria que lluités per desplaçar l’universal home-blanc-gran-hetero que escriu. Penso que el ‘queer’ ha d’aspirar a ocupar el lloc universal. La disputa és per ocupar l’universal. En el cas dels ‘trans’, encara no som en un moment en el qual puguem accedir a papers universals, per exemple, en el món del teatre. Mai veuràs una dona ‘trans’ interpretant una dona ‘cis’ en una producció gran. Bàsicament, perquè la transsexualitat està definida dins uns paràmetres tan petits que no pot aspirar, de moment, a l’universal. Aquests processos requereixen el seu temps.

MG: ‘Universal’ és una paraula tabú en aquests temps. Ja que ha sortit, podem atrevir-nos a transitar-la. A ‘Nova il·lustració radical‘ (Anagrama, 2017) jo plantejava la diferència entre l’universal que anomenava ‘expansiu’, el que s’imposa com a abstracció a partir de determinacions hegemòniques d’un subjecte determinat (el patró) en tensió amb l’universal ‘recíproc’, el que indica l’encreuament en el qual ens podem retrobar. Potser l’universal no és més que una posició que obre una possibilitat de trobada més enllà de les diferències però no a pesar de les diferències. Com pensem aquest lloc de trobada no abstracte, no eliminador de la singularitat?

CS: S’ha de reivindicar l’universal en clau il·lustrada: necessitem aquestes diferències. Hi ha hagut una usurpació de l’universal per part dels homes blancs heterosexuals, i el que s’ha de fer és criticar aquesta usurpació de l’espai. Les diferències hi han de ser però com a condició ‘sine qua non’ per recuperar allò que ens uneix. La llibertat de tots depèn de les diferències que existeixen, dels llocs que habitem, de la pluralitat i les diferents opcions. L’escola pública, per a mi, és una institució il·lustrada en el millor sentit: perquè obliga a cohabitar en un mateix espai nens de procedències diferents. El sentit del fet universal està travessat per la diferència, i el feminisme ha de criticar que hi ha hagut una usurpació de l’espai per part d’unes determinades identitats.

Clara Serra: “Els homes mai no esperen que ens presentem per prendre el poder”

MG: De vegades ens quedem amb l’assenyalament i l’acusació a determinats focus obvis de poder patriarcal o polític. Amb la neutralització del gest i la reducció de la crítica a un poder molt obvi estem deixant de pensar el poder, de pensar-nos com a subjectes de poder. Penso que hi ha certs feminismes que cauen en aquesta trampa: les dones no hem exercit mai el poder; per tant, entre nosaltres no es reprodueix el poder. Això, per a mi és una ingenuïtat voluntària. També hi ha la posició contrària: un cert cinisme que surt del moviment i dels entorns culturals. Com ens relacionem amb la possibilitat del poder?

ED: Cal analitzar els entramats del poder i quina part hi aportem nosaltres. Dins la dicotomia ingenuïtat-cinisme, s’ha d’analitzar el cinisme descarnat, que permet justificar totes les accions. Per portar a terme el cinisme descarnat, hi ha d’haver un component de consciència, com en el cas de la representació. M’interessa la relació que tenim amb el poder i la relació que tenim amb el contrapoder, que també necessitem.

CS: Fent política, em vaig adonar que els homes que fan política no esperen que les dones els treguin el poder, però el que menys esperen és que aquest poder passi a les mans de les feministes. Ells pensen que les feministes no volem el poder. Recordo com una companya de partit sempre deia: “Les feministes no volem el poder perquè el que volem és precisament abolir-lo”. Això resulta molt còmode als homes. Ells mai no esperen que ens presentem per prendre el poder. Em vaig adonar que la incidència de les feministes en un partit implicava desfer aquesta caricatura. Nosaltres també sabem jugar a aquest joc, però el punt complicat és no caure en el cinisme. I, quan anem darrere la batalla del poder, ho fem sovint amb les mans buides o amb unes altres eines. Queda lleig que una dona faci determinades coses. Quan Pablo Iglesias va començar a fer política, es va passejar per tots els programes de televisió, inclosos Intereconomía i ‘El gato al agua’ i es va obrir un debat a l’esquerra: esteu col·laborant amb el poder. Iglesias ho va fer igualment, però ho podríem fer les feministes? S’entendria que s’està col·laborant amb mitjans masclistes i misògins. Això planteja un problema pel que fa a les feministes: no podem utilitzar els mateixos espais i les mateixes eines. Si jo no puc donar una entrevista a ‘Interviú’, perquè només puc parlar amb mitjans feministes, el meu altaveu es reduirà. Això no es demana als homes.