30/03/2022 | 06:00
D’on és Elizabeth Duval?
D’Alcalá de Henares, tot i que després vaig viure a Plasència, a Extremadura, durant sis anys. D’allà me’n vaig anar a Barajas, a Madrid. Si m’ho miro amb certa ironia, podria dir que no soc d’enlloc.
Ara, però, vius a París.
Sí, de fet, ser una escriptora que viu a la capital francesa té un aire seductor i d’extravagància per als mitjans culturals i per als lectors d’aquí. Deu ser l’encant de viure a l’estranger.
Ets la primera de la teva família amb estudis universitaris.
Sí. La meva àvia volia estudiar Medicina; però, en casar-se de jove, perd aquest horitzó. La mare tampoc va estudiar, perquè es va quedar embarassada d’una primera parella amb 16 anys. També es casa molt jove i treballa tota la vida de cambrera de pisos i serveis.
I el teu pare?
De mecànic de cotxes, al taller del seu pare. Tots els meus familiars fan feines manuals, sense cap formació universitària. I els meus germans per part de mare tampoc han estudiat. El gran treballa a la pista d’un aeroport i el mitjà fa poc ha fet estudis per ser actor.
Ets la petita de tres?
La petita, sí. Ells són força més grans que jo.
No els veus gaire?
No, no gaire.
“Soc d’una família de classe baixa: la meva mare pateix les conseqüències de precarietat de la reforma laboral del PP”
En una entrevista comentes que, en el moment de la transició de gènere, buscaves una fortalesa intel·lectual davant la família i els companys d’escola.
Sí, era una esfera per protegir-me. Si ets la rareta i estàs en una posició de ser exclosa, moltes vegades et refugies en certes coses, perquè no tens cap altre recer. Parlo de la rareta que al pati no jugava al mateix joc que els altres. Com que no podia competir en el terreny de la força, el meu espai per competir fou el pensament i l’espai acadèmic.
Intento imaginar-me la sensació de fragilitat.
L’adolescència és una etapa vulnerable per a tothom i encara més si vius un moment d’estranyesa, de sentir-te rareta. Gairebé és inevitable sentir-se vulnerable, amb un sentiment d’exclusió, de no sentir-te dins d’un grup.
Diries que provens d’una família de classe mitjana?
Més aviat, baixa. De fet, la meva mare, l’any 2011, quan el PP arriba al Govern amb la reforma laboral, és víctima de les subcontractacions que van afectar les cambreres de pisos i hotels. Dones que passen d’un sector amb condicions fixes a un de nou gestionat per empreses de treball temporal, on una jornada poden treballar tot el dia però, en canvi, només dues hores un altre dia. Aquestes conseqüències de precarietat de la reforma laboral, les conec i les he viscut.
En aquest context familiar, sorprèn que amb 15 anys comencis a llegir autors com Rousseau, Marx i Judith Butler. Què passava?
Començo la meva transició i em polititzo. M’influencia el primer impuls de Podem i l’aparició de Pablo Iglesias, amb un discurs d’esquerres a La Sexta noche, i m’interesso per qüestions de gènere i de pensament polític, per El manifest comunista i per El contracte social. Aquesta etapa de lectures és deguda a l’ambient de politització que hi havia aleshores i al recorregut personal que començo.
“Els cruels no són només els altres: l’exclusió del diferent la fem entre tots”
De fet, dius que et polititzes quan surts de l’armari. Per què creus que és així?
Perquè m’adono que l’ésser social està travessat per un component polític. Quan vivia a Barajas, anava a un centre concertat catòlic i, quan vaig sortir de l’armari, em van convidar a abandonar el centre perquè no volien fer cap mena d’acomodament i tampoc acceptar la meva identitat. Aquesta vivència tan directa d’exclusió ja implica que hi ha alguna cosa de política en els vincles.
En l’exclusió hi ha molta crueltat.
Sí, però la crueltat és inherent a la condició humana. No hem de pensar que els cruels són els altres: més aviat, l’exclusió del diferent la fem una mica entre tots.
Després de Madrid, marxes a París. Com t’ho fas? Treballes?
Quan dic París, ens imaginem una vida al Barri Llatí. Tanmateix, el meu primer any a París s’assembla molt més a una vida en una ciutat de la perifèria, a una hora i mitja amb tren fins a la capital, on has de fer transbord de metro i de bus per anar a classe, compartint pis, cadascú a la seva habitació i fent la compra al Lidl per economitzar. Una forma de vida menys glamurosa. Ara que treballo en diferents mitjans de comunicació, m’he pogut permetre una millor condició econòmica. Però aleshores vivia a l’extraradi.
I com era aquest extraradi?
Molt cansat, esgotador. Recordo un dilluns de classe de rus a les vuit del matí, llevant-me a dos quarts de sis i, en arribar a classe, sentir espasmes de son perquè no havia dormit prou. L’extraradi, els trajectes llargs amb transport públic, les lectures… Fins i tot el cos se’n ressent.
A més de la universitat, però, Internet ha estat per a tu una formació important.
No tant Internet com la democratització de certes bases culturals penjades a Internet. Òbviament, piratejava textos de Marx i de webs com ara l’arxiu de textos marxistes. A més, és clar, de les discussions als fòrums.
“Si de sobte creiem que parlar de gènere invisibilitza alguna cosa, és que hem retrocedit més enllà dels anys noranta”
I sent tan jove, t’aclapara que es parli de tu com una líder d’opinió?
Hi estic acostumada, sobretot perquè a París jo no soc ningú. A Madrid o a Barcelona em reconeixen pel carrer, però no em passa a França, on soc gairebé anònima. I això t’ajuda a tocar de peus a terra.
Has parlat de com et polititzes. Tenies 10 anys durant el 15-M. Ho recordes?
No en recordo res. A Barajas, al costat de l’aeroport, no arribaven els ecos del 15-M. Al col·legi, no ens sonava gaire aquest fenomen.
I com veus la teva generació?
Per a mi, el discurs generacional és una mica trampós perquè camufla altres aspectes més importants. Quan parlem de generacions, sembla que aquesta categoria sigui més important que la de classe, com si pel fet de pertànyer a una generació tothom visqués la mateixa precarietat, com si no existissin en el si d’una generació diferències segons d’on prové cadascú. Hi ha una part que viu i viurà la precarietat, i una altra que no la viurà mai.
En el teu llibre Después de lo trans parles de la transsexualitat. Però, què és ser un ésser trans? Vull dir si hom es pot definir només com a ésser trans o ha de dir home trans o dona trans?
Ser trans és un modificador adjectival. No es tracta d’un concepte que tingui sentit per si mateix, sinó que més aviat modifica un sistema de relacions que ja hi és present. Allò trans no es pot interpretar en sentit estricte, fora de la dicotomia entre homes i dones, perquè implica un moviment, un desplaçament dels termes ja donats dins el sistema, de l’estructura de gènere.
Hi ha un discurs feminista considerat per tu transfòbic que afirma que parlar de gènere, dins la llei, invisibilitza la violència de gènere. Hi estàs d’acord?
Afirmar això és una trampa discursiva. Si parlem de violència de gènere, significa que tenim consciència que no hi ha res de natural en aquesta violència, sinó que ens referim a unes estructures i dinàmiques socials històriques. Al llarg del temps, moltes feministes han utilitzat el gènere com una eina per analitzar la realitat trans tant des de postulats transexcloents com protrans. Si de sobte creiem que parlar de gènere invisibilitza alguna cosa, és que hem retrocedit més enllà dels anys noranta.
En aquest sentit, creus que cal abolir el gènere o, en tot cas, el component violent del gènere?
Moltes vegades, i no només amb el gènere, sinó també quan parlem de l’abolició de la prostitució, existeix una mena de confiança cega en el poder de la llei segons la qual s’assumeix que moltes manifestacions socials poden desaparèixer d’una revolada, com si amb la il·legalització poguéssim posar fi a la prostitució o al sotmetiment de les dones. Però, amb els qui centren el discurs en la necessitat d’abolir el gènere, m’agradaria preguntar-los quin és el full de ruta per a l’abolició. I el mateix els diria a certs marxistes que promulguen la fi de l’Estat.
“Hi ha una lluita de poder entre les feministes del PSOE i les de Podem, quan es crea el Ministeri d’Igualtat d’Irene Montero”
I què els preguntaries?
Quina serà l’administració de les coses, quina serà l’estructura d’organització social que triaran, un cop aboleixin l’Estat. El gènere és un sistema relacional, una forma de comprendre’ns els uns als altres dins de la societat. És tan flexible i mal·leable que em sembla molt difícil pensar que desapareixerà, perquè estem parlant de com ens relacionem i ens pensem, de com ocupem l’espai i de com ens veiem entre nosaltres. Hi ha aspectes del gènere que van molt més enllà que hi hagi un sistema inherentment opressor. Eliminant l’opressió, no s’arriba a abolir el gènere.
De quina manera la família o la societat determina el gènere?
Hi ha molts factors. Si no visquéssim en una societat donada, les normes i els guions de gènere no existirien. Alhora, pot haver-hi valors biològics vinculats amb l’evolució històrica d’aquestes normes de gènere que fan que algunes persones estiguin més predisposades que d’altres a internalitzar certs comportaments. En conclusió, determinar un percentatge sobre si el gènere s’adquireix per factors ambientals o biològics és tan difícil que a mi em sembla gairebé impossible.
Podem dir que és un procés conscient?
No, no ho és. Una persona no tria com vol identificar-se. Adquireix el gènere com una formació de la imatge que té de si mateixa i de la seva identitat. La influència dels models de família i de la societat, però, són importantíssims. La noció de Foucault entre la llei i la norma ajuda a comprendre que el gènere és una qüestió normativa, que no es tracta d’un sistema de llei ni de repressió que obliga a complir algunes conductes, sinó que és un sistema pel qual s’internalitzen per convenció social algunes normes i que s’actua segons aquestes normes, malgrat que sigui de forma inconscient.
Què n’opines de les discrepàncies dins el feminisme? Tu t’has vist embolicada en polèmiques. Penso en Lidia Falcón, entre d’altres. Com comprendre aquestes disputes? És una lluita per l’hegemonia del feminisme?
Pot haver-hi discrepàncies teòriques entre diferents branques; però, en canvi, hem assistit a una lluita de poder, sí, a una disputa per l’hegemonia augmentada pel conflicte entre el feminisme vinculat al PSOE, amb dones en càrrecs a l’Institut de la Dona, i una nova generació feminista per part de Podem, que s’incorpora a la política institucional. Em refereixo al Ministeri d’Igualtat d’Irene Montero. Aquest és el marc on es desencadena una gran part del fortíssim debat. Si no s’analitza des d’aquí, no s’entén que figures com ara Ángeles Álvarez, que l’any 2018 apareixien amb la bandera donant suport a la llei trans del PSOE, faci un viratge radical dos anys després i es converteixi en una de les més ferotges crítiques contra tota mena de llei trans. Em sembla que hi ha interessos polítics molt clars i que ni tan sols són conscients.
“A Madrid, al PSOE li falta sang a les venes; més aviat, sembla fet d’orxata”
T’has sentit impotent en aquesta disputa?
Sí, tot i que puc esmentar Luisa Posada Kubissa, teòrica feminista dins el feminisme tradicional, que, malgrat que tenim posicions diferents sobre la transsexualitat, ha mostrat un esperit de pensament i de reflexió. Penso, en canvi, en Laura Freixas, que dedica columnes a criticar la gent trans, però que, quan la revista Ctxt li proposa un debat entre totes dues, ella respon que no s’hi sent capacitada. Em sembla hipòcrita.
Escrius sovint de política. Creus que l’esquerra està deixant de ser rellevant? Penso en la teoria de l’acceleracionisme, que considera que els relats de l’esquerra són ja anacrònics en l’època del capitalisme algorítmic.
Penso que, com que l’esquerra de l’Estat espanyol és al Govern, la seva acció política és menys propositiva i més lenta. De fet, hi ha una dada significativa d’una enquesta d’El País, que mostrava com els espanyols consideren que aquest Govern està beneficiant primordialment les grans empreses i els més poderosos, però no les classes treballadores. Si tu tens el Govern més progressista de la història i la població et veu com un agent que beneficia les grans empreses, aleshores tens un problema. I, si no respons a tot això desplegant una agenda més ambiciosa, no tindràs molt a oferir davant l’oposició i la reacció dels altres.
Parles, en part, del PSOE. Però, i de Podem? En un article, els retreus falta d’ambició i els qualifiques de “departament de recursos humans del capitalisme”. Li falta ambició a Podem?
No ho sé. Tampoc sé quina estructura té ara Podem per ser ambiciós, ni quin marge de maniobra té. Ara bé, a Madrid, al PSOE li falta sang a les venes; més aviat, sembla fet d’orxata.
Per què la dreta pren elements obreristes i aconsegueix augmentar el seu rèdit electoral? Ho veiem amb Marine Le Pen, líder de la ultradreta francesa, o amb la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, i el seu discurs llibertari.
En part, perquè, si ets a l’oposició i mantens la voluntat d’impugnació contra un Govern en vigor, malgrat ser una elit i presentar-te com una força antielit, ja d’entrada, et situes en una posició atractiva. Sociològicament, aquesta mena de discursos poden funcionar en zones d’Espanya vinculades al sector agrari, de petits terratinents, fins i tot en zones metropolitanes de Barcelona amb el discurs de Ciutadans. De fet, si la dreta juga amb elements de l’espanyolisme, també ho pot fer en qüestions presents en la classe treballadora. I et diré més: aquesta idea que, si es prenen una sèrie de mesures ambicioses per a la classe treballadora, es guanyarà tant sí com no, perquè s’hi sentirà reconeguda, em sembla una il·lusió voluntarista sense recorregut. Si cada classe votés pels seus interessos i no per altres desitjos que té, els resultats polítics serien molt diferents.
“És difícil jugar dins el segle XXI sense construir sentiments de pertinença a alguna realitat”
Podria ser, sí. A tu, però, t’interessa la sobirania nacional. La defenses. Per què?
L’esquerra s’equivoca molt en el seu lligam amb l’Estat. Cau en una concepció molt asèptica, gairebé liberal i abstracta de l’Estat, com si fos un àrbitre distanciat de les vides i dels sentiments de pertinença dels individus, com si les persones no s’adscrivissin a determinades realitats i no tinguessin identitats. El que una part de la dreta capta bé és que som en un moment comunitarista, de construir comunitat política. Penso en l’independentisme com a exemple d’això i que, a més a més, li funciona electoralment.
Però molts catalans se senten exclosos del moviment independentista.
Tota comunitat política és en part excloent.
Em justifiques l’exclusió?
Funciona dintre dels danys polítics. Jo dic que és necessària la construcció de comunitat política. I el gran repte del segle XXI és fer front a la desintegració dels lligams socials provocats pel capitalisme de plataformes, per la soledat i l’aïllament dels individus. En aquest sentit, es revela el potencial i el valor de la família, de la parella i de les amistats.
Quan reflexiones sobre el fet de construir comunitat, parlem de comunitat política o de militància?
Totes dues van lligades. Pot ser que una part de l’independentisme hagi creat una comunitat que potser és excloent.
Pot ser excloent o és excloent?
És excloent i ara li funciona menys, però l’independentisme ha sabut utilitzar i instrumentalitzar la idea de comunitat política i fer-ne una carta a favor seu, aconseguint un sentiment de pertinença que no era viu fins fa alguns anys.
Però, un sentiment de pertinença esdevé positiu pel sol fet d’existir?
No. Ara bé, és difícil jugar dins el segle XXI sense construir sentiments de pertinença a alguna realitat.
“La voluntat humana de sentir-nos estimats no té adscripció dins del temps”
Sí, necessitem experimentar aquest sentiment. En tot cas, la qüestió seria quin és el contingut d’aquest sentiment de pertinença.
Això mateix. Hi ha una part de l’independentisme que l’ha construït identificant-se amb el nativisme, la xenofòbia i l’exclusió, i aquesta és la part perillosa, que els qui construeixen comunitat la capgiren i la fan més petita i reduïda. Es pot crear una comunitat que sigui més àmplia i al mateix temps permeti que els individus se sentin partícips d’ella. La comunitat no ha d’esdevenir una realitat corrosiva. A més a més, les pertinences han de ser múltiples.
Creus que defensar la idea de sobirania nacional et situa en una posició, per dir-ho d’alguna manera, reaccionària?
Tot i que necessitem sobirania en determinats àmbits, al mateix temps hem de ser conscients que també un excés d’intent de sobirania pot ser suïcida. Qui defensa que s’han de renegociar alguns tractats de la UE i parlar d’alguns temes, però reivindica alhora la sortida d’Espanya de la UE, cau en una trampa de conseqüències polítiques desastroses. Reivindicar la sobirania energètica o l’autonomia política no ha de ser negatiu ni excloent. Si renunciem a tot això i a altres qüestions de les quals la dreta s’apropia moltes vegades, donem el partit per perdut abans de jugar-lo.
Enmig d’una gran incertesa i amb la pandèmia com un present continu, creus que assistim a una construcció de narratives sobre el passat?
Sí, però són relats falsos, nostàlgics d’un passat que es creu millor, tot i que de models vells no n’hi ha. A la Transició vam passar del franquisme a un felipisme que començà una liberalització per entrar a la UE. Més que defensar antics valors, hem de resistir les envestides del present i imaginar un altre futur possible des d’on som ara.
Enfront d’aquesta pèrdua de lligams que esmentaves, defenses el valor de la parella i de la família. Però, és possible en una societat postfamiliar?
Jo diria que a Espanya no vivim en una societat postfamiliar. Quan hi ha la crisi, una de les grans resistències és la solidaritat entre generacions, l’acolliment entre famílies. Parlo d’avis protegint els néts en circumstàncies precàries. De fet, amb la Covid-19, una de les preocupacions va ser la seguretat dels membres més grans de la família. Em sembla un component d’ètica generacional. A més, l’aspiració de formar famílies, encara que sigui amb formes molt diverses, no és un anhel del passat. La voluntat humana de sentir-nos estimats no té adscripció dins del temps.
“Només amb l’ecologisme, no ho podrem arreglar tot: no n’hi haurà prou; ens hem de nodrir també d’altres coses”
En el teu últim llibre Madrid será la tumba, explores la militància. Hi relates la història d’amor entre dos militants: l’un feixista, i l’altre, comunista. La militància té aspectes negatius?
Sí, es pot ser militant d’una lluita menyspreable. Depèn del caràcter i de què cerquin els individus. El moment més tòxic, però, apareix quan la pertinença a un grup et duu a l’odi contra qui no pertany al grup. No només de considerar l’altre enemic, sinó quan directament s’exerceix una violència cap a l’altre. I també, és clar, de veure el món amb tancament. Aleshores, la militància es torna sectària.
Tu ets militant?
Durant algun temps ho vaig ser, amb 15 anys. Estava a l’organització Iniciativa Comunista.
Ara no ho ets?
No. Ara escric. Potser és una altra forma de militància.
Ara que ja estem acabant, rumio si la pertinença més comuna que tenim no és l’ecologisme, la cura del planeta.
Hi ha d’haver consciència que sense l’ecologisme no anem enlloc. De fet, tant pels límits físics del planeta com per qüestions de civilització, l’ecologisme és un repte al qual no podem girar l’esquena i que, a més a més, ha de formar part de tot anhel de comunitat. Ara bé, crec que, només amb l’ecologisme, avui dia no ho podrem arreglar tot: no n’hi haurà prou; ens hem de nodrir també d’altres coses.
