15/09/2020 | 06:00
Comences el llibre amb una nota, gairebé un avís per a navegants: “El destí individual i la gran riuada que anomenem història: heus aquí la qüestió”.
Sí, aquesta tensió és el nucli del llibre, la relació entre el vent de la història i la vida de cadascú, de com els grans esdeveniments ens empenyen, més del que ens pensem, cap a una direcció o cap a una altra. I, en aquest cas concret, de dues persones que van viure situacions d’un gran dramatisme.
Aquestes dues persones són Ramon Ormazábal i Manuel Moreno Mauricio, els protagonistes. Ells encarnen el destí individual dins l’engranatge de la història. Dues passions ben diferents.
Sí. Ormazábal era un revolucionari pur, necessitava creure. Ell participa en els moviments insurreccionals previs a la proclamació de la República. En canvi, Manuel Moreno Mauricio és un obrer republicà que es fa comunista atret per l’eficàcia organitzativa del PSUC durant la Guerra Civil. Moreno és fill d’un petitburgès, de Vélez-Rubio: el seu pare era el pastisser del poble, que se suma a la riuada que arriba a Badalona per emancipar-se. Aprèn un ofici, s’afilia a la CNT i s’entusiasma per l’esport. Li agrada organitzar coses, se sent republicà i s’apropa al PSUC perquè creu que serà qui gestioni millor la victòria de la República. Els engranatges de la història el portaran a una vida que ell no s’imagina. Sí, som davant de dos homes diferents: Ormazábal, un home d’acció, un revolucionari professional, i MMM, un organitzador.
A mesura que llegim, comprenem que tots dos representen dos arquetips oposats per interpretar els grans canvis històrics. Assistim a la confrontació d’aquests dos posicionaments polítics, quan ells, des de l’interior del penal de Burgos, exposen com actuar davant possibles senyals que indiquen que Franco està a punt de caure. Ormazábal defensa una acció de vagues i protestes dins el penal per incentivar la caiguda de Franco. MMM aposta per l’espera i la disciplina en l’estudi.
Això mateix, representen dos arquetips, dues maneres de ser ben diferents, aplicables també a la situació actual, amb altres circumstàncies, tot per esbrinar la flaire dels canvis quan tot just comencen a manifestar-se.
Imagino que, dins del pitjor penal franquista, era difícil saber si Franco cauria o no. Al final de la nota, però, ens adverteixes: “La dificultat de copsar els canvis quan tot just comencen a manifestar-se: això va passar l’any 1946. Això va passar l’any 1962. Això torna a passar ara.” Vist amb perspectiva, on som? Què està passant ara?
On som? En una notable confusió i inquietud generals, quan els nivells de benestar acumulats en les últimes dècades, tocats ja en la darrera crisi financera, encara poden rebre una segona patacada. De fet, mentre escrivia el llibre, advertia el reflex de l’època actual en allò que anava escrivint. Encara més: quan vaig lliurar el text a l’editorial, de sobte esclatà la pandèmia. Gairebé premonitori, tot plegat. Vist amb perspectiva, queda clar que, l’any 1962, Espanya s’estava industrialitzant: compràvem neveres, els primers sis-cents, pisets a les noves i atrotinades perifèries… Però, alhora, també renaixia el sindicalisme, i era comprensible que s’entengués com un senyal que el règim s’afeblia. Potser, ara rebem senyals que semblen missatges clars, però que després la realitat els desmenteix. Em sento incapaç de fer pronòstics.
“Què va fer Suárez davant d’una Catalunya liderada per les esquerres? Va cridar Tarradellas”
En el llibre, ens vas explicant com Europa i els EUA condicionen la història d’Espanya. Primer, amb l’aïllament amb què la sotmeten. Després, quan donen el vistiplau a la monarquia. Fins a quin punt Europa i els Estats Units condicionen les polítiques a l’Estat espanyol?
De fet, encara costa percebre això, però cal pensar que, quan un país entra en una guerra civil, cau en una profunda desgràcia. La Transició, un dels valors que té, és que ajuda a superar el trauma psicològic de la Guerra Civil per la via de l’oblit. Evidentment, el trauma continua essent present en la societat, com els fets demostren, però ja d’una altra manera. Les ferides d’una guerra civil triguen molt temps a desaparèixer del tot. Ara bé, des del final de la guerra, Espanya queda subjecta als corrents del món. I per què Espanya no recupera la democràcia, si ja han caigut les altres dictadures feixistes? Entre altres raons, perquè les forces occidentals neutralitzen Espanya. Comença la Guerra Freda, i el règim fa una jugada molt hàbil: mutarà d’un règim filonazista a un règim filonord-americà. Fins i tot la Transició cal interpretar-la com un episodi de la Guerra Freda, perquè sense aquest marc, no s’entén. La pauta internacional va determinar les nostres pautes. El relat històric d’una transició màgica en què un país que s’havia matat, de cop i volta, instaura pacíficament la democràcia no encaixa. De màgia, no n’hi ha. És un complex procés històric.
Hi ha qui opina el contrari, que la Transició va ser una rendició dels demòcrates davant la dictadura, una abaixada de pantalons.
No, tampoc és cert. Ens hem de situar en el context, i encara més en un moment com l’actual, on davant de la confusió es recorre a la història per crear arguments polítics per al present.
En aquest sentit, és sorprenent l’estratègia política que expliques de Suárez, l’anomenada operación Cataluña. Fins a quin punt la tornada de Tarradellas esdevé una tàctica per frenar el procés autonomista que emergia liderat per l’esquerra?
Va ser una operació complexa, d’un maquiavel·lisme polític al·lucinant, en el sentit més noble de la paraula. Suárez veu que el resultat a Catalunya s’escapa del guió, perquè l’esquerra suma més de la meitat dels vots a la província de Barcelona. El resultat del 15-J a Catalunya li genera temor. A cada fàbrica i a cada taller hi havia una secció sindical de CCOO. La UGT, més moderada, era minoritària, i s’estava reorganitzant la CNT. Per tant, érem davant d’un escenari polític d’alta intensitat. Suárez té por del fort moviment autonomista català. Aleshores, què pot fer Suárez davant d’un procés autonomista liderat per les esquerres? Ell sap que no el pot reprimir. Què farà? Li donarà la volta amb un gir rupturista: cridarà en Tarradellas, reconeixerà un fragment de la legalitat republicana, però obligarà a fer una política d’unitat cap al centre a Catalunya, embridant l’esquerra.
És a dir, Suárez i Tarradellas equilibren la balança: de les esquerres cap a un centre moderat?
Exacte. Quan se li plantegen els termes de l’operació a Josep Tarradellas, aquest comprèn a l’instant el que li demanen. I ho fa. Tarradellas està fermament convençut que només des de la moderació Catalunya pot recuperar un bon nivell d’autogovern. Per aquesta raó, la Transició no va ser una abaixada de pantalons, perquè vam recuperar la Generalitat. Aquest és un fet molt important. Ara sembla fàcil, ho donem per suposat, però no era gens clar que la Generalitat es recuperés. Encara més: malgrat que Suárez sabia que anàvem cap a un cert autonomisme, el propòsit inicial no era la Generalitat, sinó crear un Consell General de Catalunya. I Pujol no s’havia oposat a aquesta idea. Rumiem-ho, però no és el mateix recuperar l’autonomia amb un nom que amb un altre, perquè la història pesa. No és el mateix la Generalitat que un Consell General de Catalunya.
Creus que aquesta operació també va ser la plataforma d’entrada del pujolisme?
Jo defenso que sí. Els actors socials més vigorosos a Catalunya i a Espanya pel canvi democràtic eren dos, els treballadors industrials i els joves universitaris que provenien de la classe obrera i de les classes mitjanes tradicionals. En aquest sentit, el retorn de Tarradellas com a moderador de la situació va permetre a molta gent que havia conviscut pacíficament amb el franquisme, sense ser franquista, reidentificar-se amb el catalanisme sense passar per la taquilla de l’esquerra. En el respecte a la figura de Tarradellas hi conflueixen el nacionalisme català de pedra picada, l’esquerra catalanista, aleshores majoritària, fins i tot l’extrema esquerra, i molta gent que havia votat UCD desitjant un canvi tranquil a Espanya. Tarradellas és el canvi tranquil a Catalunya. Quan Tarradellas es retira i deixa de ser “el president de tots”, Pujol hereta la funció patriarcal. Per què va obtenir aquell resultat tan bo? Perquè va conservar els seus votants nacionalistes de pedra picada i va sumar altres votants que no veien clar una mena de front popular d’esquerres. Pujol capitalitzarà la funcionalitat de Tarradellas d’atreure cap al catalanisme un sector moderat de la societat catalana.
“L’independentisme no hauria agafat l’empenta que té sense l’onada de malestar del 15-M”
L’esquerra de González i de Carrillo i la dreta de Manuel Fraga i d’Adolfo Suárez pacten institucionalitzar un règim democràtic orientat cap a Europa. Creus que va funcionar aquell pacte, o el canvi generacional l’ha sobrepassat?
És una bona qüestió. No hem d’oblidar que el programa original dels postfranquistes era una Transició molt lenta amb el suport dels nord-americans. Documents de l’Administració de Nixon recentment coneguts així ho confirmen. Ells confiaven en Carrero Blanco. Ara bé, tot el pla va saltar pels aires.
Per què?
El canvi gairebé revolucionari a Portugal feia difícil que a Espanya es perpetués un règim autoritari, fins i tot una dictablanda. De fet, el rei ho va ensumar de seguida. Quan ell veu que els homes més sòlids del postfranquisme (Fraga, Areilza…) volen una Transició més aviat lenta, Joan Carles no aposta per ells, sinó per un jove Suárez, un falangista descregut, que tirarà pel dret, no fos cas que la història l’atrapi.
I el canvi generacional, si pensem en la situació d’ara, ha esquinçat les costures d’aquell pacte?
El 15-M és la reacció política i repolititzadora protagonitzada pels fills de la classe mitjana espanyola, que veuen les seves expectatives de futur frustrades com a conseqüència de la crisi econòmica del 2008. Els dos sectors socials més perjudicats seran els treballadors amb els salaris més baixos —això sovint s’oblida— i aquests joves amb formació universitària. Tot això provocarà un espetec enorme, una contestació política molt gran. De fet, l’independentisme mai hauria agafat l’empenta que ha tingut sense aquesta fenomenal onada de malestar.
“Emergeixen noves expressions polítiques de la depauperació social. El vot de Vox va en aquesta direcció”
Al llibre parles d’aquest malestar. Descrius l’independentisme com la utopia disponible en un moment de forta depressió.
Sí. L’independentisme és fill de la crisi econòmica, de la sentència de l’Estatut, del malestar de les comarques envers Barcelona en uns moments de crisi i de la por dels nous quadres de Convergència Democràtica de Catalunya de ser foragitats del poder com a conseqüència del malestar social. Temen un altre tripartit després d’haver passat set anys a l’oposició, que se’ls havien fet molt llargs. I, des d’un punt de vista estrictament tàctic, el gir independentista de CDC és el mecanisme defensiu del grup dirigent català, hereu de Jordi Pujol, que pensa que cal posar-se al capdavant de la manifestació, perquè, si no, l’onada els passarà per sobre. Això va passar fa 10 anys. Ara, en aquests moments, apareix un altre malcontentament arran d’una situació constant i sostinguda de degradació material de la societat.
Quin?
El vot de Vox, que va en aquesta direcció. Estan emergint noves expressions polítiques de la depauperació social. L’onada del 15-M va qüestionar el funcionament del sistema democràtic; és gent que demana un sistema més genuí i sòlid, amb més prestacions socials. Ara apareix un nou llenguatge. Ara es manifesten els qui no volen anar ni amb mascareta pel carrer. No és anecdòtic, això. Expressa una posició nihilista: no crec en res, ni tan sols en la democràcia, sospito de tot.
Sentir-se predisposat cap a un cert discurs autoritari?
Sí, i que pugui arribar a ser assumible per una majoria social. Està passant en altres països d’Europa. Hem de veure com evolucionen aquestes pulsions. Hi ha molta confusió en aquests moments. A Espanya es discuteix de tot, però encara no se sap com gestionar els diners que ens transfereix la Unió Europea, ni amb quins criteris, etc. Aquest estiu s’ha discutit si venia la república… No em sembla malament, però la preocupació central dels països més forts de la UE és el manteniment del mercat únic.
Potser perquè la forma de l’Estat espanyol és un trauma no resolt per una part de la societat, i, de tant en tant, apareix la vella qüestió. M’ha semblat molt interessant la reunió d’una selecta representació social d’advocats, catedràtics i algun banquer que expliques al llibre, a l’Hotel Menfis de Madrid l’any 1959, per restaurar la monarquia. Sembla que la història està embastada per conspiracions i aliances secretes.
Immediatament després de la Segona Guerra Mundial, Joan de Borbó somiava que Franco es retirés, reinstaurar ell la monarquia i ser al capdavant d’un sistema democràtic limitat. El líder socialista Indalecio Prieto va estar a punt de pactar aquest pla. Quan se signa el Tractat de Roma, l’any 1957, neix la Comunitat Europea, i els monàrquics treuen el cap per dir que Espanya no pot quedar al marge d’aquest nou marc europeu. Què plantegen? La monarquia com a via per a la restauració de la democràcia a Espanya. Però només feien discursos. El veritable pla de reinstauració de la monarquia a Espanya el tenia Franco.
Alguns relats plantegen que la monarquia és indissociable de la democràcia a l’Estat Espanyol. Ho és?
La monarquia no és indissociable de la democràcia, sinó de la Constitució. I, per canviar la forma d’estat a Espanya, s’ha de canviar la Constitució. Ara bé, per canviar la Constitució, calen unes majories socials i polítiques molt difícils de plantejar ara.
“La monarquia està tocada, però no albiro un horitzó republicà a Espanya”
Fem un paral·lelisme entre el passat i el present, seguint el fil del llibre. Ormazábal i Manuel Moreno Mauricio, els dos protagonistes del relat, intenten desxifrar des del penal de Burgos si els senyals que arriben de l’exterior indiquen que el franquisme s’afebleix. Ara veiem senyals semblants amb la monarquia, com si estigués afeblint-se. Caurà?
La monarquia està tocada, però no albiro un horitzó republicà a Espanya. Si la situació segueix deteriorant-se, vés a saber… Ara bé, malgrat que aparegui un emprenyament colossal, aquest no s’ha de confondre amb situacions de ruptura de règim. La meva generació ha llegit massa llibres sobre la Revolució Russa, però la revolució és un fet social raríssim. Tal com estan les coses, el que més em preocupa és que comenci a sorgir a Espanya una veritable restricció de la democràcia. No passarà d’un dia per l’altre, però…
Parles d’una tendència cap a l’autoritarisme postdemocràtic? Així ho anomena Josep Ramoneda.
Sí, d’un risc, d’un cert retorn al primoriverisme sense Primo de Rivera, per entendre’ns. D’un clima social en què forces socials i sectors del poder econòmic donin més importància a l’ordre i a l’autoritat que a la democràcia. Que les pulsions autoritàries de voltatge mitjà i llenguatge comprensibles guanyin pes com a resultat d’una erosió molt forta de les condicions de vida quotidianes. Si econòmicament Espanya retrocedís de manera vertiginosa als nivells de Bulgària i de Romania, políticament podria esdevenir una Hongria…
Què creus que demana la societat en moments com l’actual?
Que els dirigents polítics es dediquin a les coses immediates. I et dic més: tal com estan les coses, no fos cas que acabi havent-hi cua per negociar els pressupostos de l’Estat.
Estàs convençut que sortiran, els pressupostos? Sembla difícil. Hi ha molta tensió entre partits. Com és que n’estàs tan convençut?
Per una raó: l’actitud de negociar els pressupostos suposarà una declaració d’intencions. Voler negociar els pressupostos significa voler intervenir en les coses concretes. Serà important el que es demani, però el fet de voler negociar ja representa una declaració d’intencions, de tenir decisió en el curs de les coses.
“No és impossible que Ciutadans, el PSOE i Podem es puguin entendre per als pressupostos de l’Estat”
Creus que Ciutadans i Unides-Podem es poden entendre?
No ho veig impossible. En l’acord hi han de participar altres formacions. Ara mateix, és important que a Espanya es pugui enfilar un programa de reorientació del país que mantingui viu el binomi economia-democràcia. Ara bé, en el terreny més tàctic de la política, si el Govern actual té la capacitat de presentar els pressupostos com el signe clar de la recuperació del país, aleshores es fa difícil posar-s’hi en contra. Al PSOE se li plantegen dilemes: caurà en una temptació de comoditat política? Pactarà amb C’s i ja està? O farà alguna cosa més sofisticada? No n’estic segur.
Això que comentes em recorda parts del llibre. Hi ha molta confrontació; però, mentre apareixen els canvis històrics, muten els escenaris i el franquisme perd empenta, les diferents postures confrontades s’atenuen.
Al final tots van percebre que, malgrat que dins la societat espanyola hi havia actituds diferents, tant a l’esquerra com a la dreta, calia un cert comú denominador, un voler anar cap a una situació democràtica sense tragèdia ni drama. Fent un paral·lelisme, ara hi ha un denominador comú? Sí. Voler sortir d’aquesta situació sense empobrir-se i sense un drama superior al que ja hem viscut. A partir d’aquí, cadascú haurà de prendre decisions. Per això, l’actitud de negociar els pressupostos esdevé un manifest polític.
Sobre cercar un mínim consens possible, criden l’atenció les tensions internes dins dels partits. Fins i tot dins dels governs, tant d’Espanya com de Catalunya. És possible governar i tenir un programa de màxims?
Penso que sí. Ara bé, no sense tensió. Allò fonamental és saber quin objectiu es persegueix. S’enfoqui des d’on s’enfoqui, la política cerca una sintonia amb els estats d’ànim de la societat. I aquests són cada cop més difícils de diagnosticar. Hi ha constants de fons, i a la vegada efluvis que canvien en qüestió d’hores. Ara mateix, però, el desig general és sortir d’aquest malson.
També a Catalunya?
El mateix. A Catalunya detecto un altre desig: voler sortir amb dignitat de la situació creada. No sortir amb el cap baix, renunciant a les pròpies il·lusions polítiques. Alguns antiindependentistes, en el fons, somien una plaça Catalunya plena de gent agenollada demanant perdó per haver-se declarat independentista. I això no passarà. Una experiència política com la que Catalunya ha experimentat aquests anys es resol d’una manera més obliqua, com ho demostra, tants cops, la història.
Com veus l’independentisme ara? També pateix tensions internes.
L’independentisme català podria haver optat per la via escocesa de suspensió de programa de màxims. Els independentistes escocesos, que han patit una escissió, han donat prioritat a la gestió, per demostrar que poden governar millor que Boris Johnson. L’independentisme català no ho ha fet. El president Joaquim Torra, en un acte públic, ja va manifestar que l’epidèmia no podia ser una distracció. Aquest és un error de diagnòstic, segons la meva opinió. L’epidèmia no és un parèntesi ni una distracció, no és un constipat dolent: l’epidèmia està capgirant molts punts de força de la realitat. És cert que la situació de Catalunya és molt diferent de la d’Escòcia. Carles Puigdemont és a Brussel·les i hi ha un grup de dirigents independentistes a la presó. La Generalitat va començar volent donar lliçons i ha acabat amb moments de pànic al mes d’agost. Ni el més entusiasta dels independentistes pot afirmar avui que la Generalitat està gestionant la situació molt millor que el Govern espanyol. Enquestes recents confirmen aquesta apreciació. Gairebé la meitat de la societat catalana suspèn el Govern.
“En plena Guerra Freda, els Estats Units no s’haurien pogut permetre un president com Donald Trump”
Transcric un fragment del llibre: “Temps era temps. L’era de la propaganda política ens presenta cada dia un món de bons i dolents perfectament delimitat. Catalunya és avui una societat amarada pels relats morals”. Fins a quin punt som responsables els mitjans d’aquest relat de bons i dolents?
La polarització és una de les constants de la vida política d’Occident des del 1945 fins als anys noranta, quan l’URSS es desintegra. La pugna política entre els dos blocs per l’hegemonia cultural va ser guanyada per golejada pel sistema liberal democràtic. L’afer Watergate va ser el moment culminant d’aquesta victòria: un diari fa fora un president perquè demostra que ha mentit. Ara bé, aquesta dinàmica s’exhaureix quan es desintegra l’URSS. I el sistema liberal occidental ja no té ningú amb qui combatre en el terreny cultural per demostrar que és superior.
Cau el contrafort i es queda sense adversari.
Sí, i comença a patir un procés de degradació perquè s’extingeix la lluita cultural. Les contradiccions internes del mateix sistema democràtic comencen a emergir aleshores. I la lluita interna de posicions entre les diferents opcions se’n va cap a una polarització que era inimaginable en l’època de confrontació amb l’URSS. Te’n recordes del dubte pel resultat de les eleccions entre Bush i Al Gore, quan no se sabia qui havia guanyat? En plena Guerra Freda, un episodi així, els EUA no se l’haurien pogut permetre. Ni tampoc un president com Donald Trump. Els mitjans som mèdiums de l’època i també patim aquesta polarització.
“‘La Vanguardia’ intenta enfocar la realitat sense intentar escanyar qui pensa d’una manera diferent”
Creus que hi ha poca permeabilitat entre la premsa espanyola i la premsa catalana? Poden ser fonts d’aquesta polarització.
Hi ha tradicions diferents. El concepte “premsa espanyola” l’hem de matisar. Parlo més de premsa de Madrid, perquè la premsa espanyola inclou també molts diaris de caràcter regional i provincial. I una de les coses que també he après aquests anys, quan hi ha moviments de molta intensitat, és agafar la premsa regional i provincial espanyola i veure com enfoquen les coses.
I La Vanguardia? Com enfoca les coses? Uns opinen que és el diari de les classes mitjanes catalanistes, però d’altres que representa l’eina propagandística de l’espanyolisme a Catalunya.
La Vanguardia és un diari amb més de 135 anys d’història. Ha vist moltes coses i ha viscut moltes contradiccions. Ha passat esdeveniments difícils de la història. La Vanguardia té molta memòria. Crida l’atenció com La Vanguardia, en els moments més crítics, sempre ha tingut més lectors. I això està passant ara. Competeix en primera línia amb la resta dels diaris de l’Estat. En aquests moments encapçala les audiències digitals. Deu voler dir alguna cosa, no? És un diari que intenta enfocar la realitat sense intentar escanyar qui pensa d’una manera diferent.
