26/02/2021 | 06:00
Has escrit un llibre en dos mesos. No és una mica precipitat?
Bé… [Riu.] Sembla una mica oportunista, però el cert és que el llibre havia de ser un article. Crec que tinc tendència a escriure quan estic emprenyat.
La Covid-19 ens ha emprenyat a tots… Hi devia haver alguna altra motivació?
La motivació sempre em comença quan estic enfadat; però, de fet, la idea d’aquest llibre sorgeix de la primera reunió que vam tenir amb diversos equipaments culturals i agents. Quan començà la pandèmia, ens vam trobar persones del sector cultural i de l’Administració per parlar de com havíem de salvar els espais culturals durant la crisi de la Covid-19.
Fent cultura en format virtual?
Sí, exacte. La resposta va ser digitalització d’una manera acrítica, sense parar-se a pensar exactament com. Internet és un canal que exigeix preguntes profundes. Què vol dir fer una obra de teatre per streaming? I un concert? I una exposició? El que hem de pensar és quina és l’essència del teatre, de l’art, de la música, dels cossos…, i tot això em va portar a plantejar-me la pregunta que articula el llibre: què ens ofereix un cos?
“Hem après a relacionar-nos a través de pantalles, evitant el cos com si fos un destorb”
I què ens ofereix un cos quan el cos s’ha convertit en un agent patogen i el contacte dels cossos en una font de contagi?
El que ens ofereix el cos és la indeterminació, i, com més elements de mediació tècnica posem entre els cossos, més perdem aquest caràcter d’immediatesa, de sorpresa. Els discursos al voltant de la tecnologia afirmen que aquesta permet la immediatesa, però en realitat no és cert: la digitalitat és un mecanisme d’hipermedicació. Com més elements posem entre els cossos: mascaretes, gel, pantalla… més perdem la indeterminació.
Però la tecnologia es planteja com un pont entre les persones, i la mascareta i el gel, com una frontera entre cossos. Són dues imatges contradictòries.
Sí, però per a mi funcionen d’una manera molt similar: són aparells de provisió asèptica. Són aparells de mediació. Crec que és problemàtic que se’ns presenti una mascareta com un element que ens complica la conversa immediata entre cossos i que, en canvi, no percebem la tecnologia, els zooms, els skypes… de la mateixa manera.
Al final del llibre dius que, si la resposta a la pregunta “què ens ofereix un cos?” és poc o res, ens hauríem de plantejar viure en la virtualitat.
Hem après a relacionar-nos a través de pantalles, evitant i eludint el cos com si fos un destorb per al desenvolupament de les nostres vides. El que per mi és clau és pensar si hi ha algun límit insalvable en la relació entre cossos humans que hauríem d’entendre com a irrenunciable. Els dispositius digitals estan avançant en la substitució de l’experiència, però fins a on?
Estem tendint al transhumanisme en aquesta substitució del cos per la màquina?
Crec que hi ha una tendència cap a un neocartesianisme que ens porta a pensar que la nostra consciència és estrictament mental i que oblida tota la dimensió del cos. No obstant això, paradoxalment, l’escenari de la pandèmia, on el cos està desactivat universalment, ens ha permès reflexionar sobre com el cos és important per a la consciència.
“No ens hem d’emancipar de la tecnologia, però hi hem de ser més crítics”
En un moment de l’assaig dius que sense tecnologia no hauríem pogut sostenir aquesta pandèmia. Què hauria passat si no hagués existit l’accés massiu a Internet?
Doncs jo crec, sincerament, que no se’ns hauria confinat de la manera que se’ns ha confinat.
Ens hem d’emancipar de la tecnologia com els “desconnectats” del teu darrer llibre?
Jo no defenso que ens hàgim d’emancipar de la tecnologia, sinó que el que hem de fer és desplegar tot un aparell crític al voltant de la tecnologia. És a dir, el neoluddisme com una forma discursiva alternativa. No cal fer un exercici nostàlgic ni trencar màquines, però sí que cal reflexionar sobre el que va activar el luddisme: tota una sèrie de moviments sindicals que posaven en dubte l’automatisme maquinal en un context de revolució industrial.
Sí, però en aquell context la tecnologia era per a ús laboral, no personal. Ara la frontera entre el fet laboral i personal s’ha diluït.
Quan em refereixo a la qüestió sindical del luddisme i com ho podem traslladar a una visió contemporània, precisament no ho dic en un sentit estricte relacionat amb l’entorn laboral. Ho penso en un sentit molt més ampli, de com hem de desplegar un aparell crític no només cap a les tecnologies en si, sinó cap als mecanismes de poder que s’estan generant al voltant dels dispositius i que tenen relació amb la falta de transparència, en el discurs de la immediatesa…
…i la precarietat. L’altre dia a Twitter una periodista publicava “m’agradaria tenir el privilegi de no tenir xarxes socials”. L’automatisme que ens havia d’alliberar de càrrega laboral per tenir més temps lliure ens ha precaritzat encara més.
Aquí hi ha una confusió important: d’una banda, tenim la infraestructura de la xarxa digital, que pot ser d’una gran riquesa, i, de l’altra, l’ús que en fem, en el qual hi ha implícita la precarització del consumidor, que alhora és el generador de continguts. Continguts que acaben tenint una estructura molt rígida i on la nostra llibertat d’expressió queda molt truncada per com operen els algoritmes.
“El nostre cos ha de ser perfecte, gairebé tecnològic, sense vulnerabilitat”
La Internet actual, la 2.0, tendeix més al jo i a l’exposició dels cossos. El cos no es toca però es mira, es modifica, es mostra i es jutja constantment.
En realitat, el cos no hi és: és una espectacularització i una virtualització d’aquest. Se’ns exigeix que la presentació dels cossos en el món digital sigui com a cossos perfectes, gairebé tecnològics, que no tenen cap vulnerabilitat, que no tenen la capacitat de trencar-se. Són cossos editats i infal·libles, cossos tècnics.
Ara, aquests cossos infal·libles, han emmalaltit, s’han trencat, s’han tornat vulnerables i ho han fet universalment, democràticament.
Aquesta és la gran novetat de la Covid-19; les epidèmies amb tendència pandèmica no han presentat mai una tendència democratitzadora. L’exemple més clar és la sida. Ara bé, en la pandèmia actual ja es comença a veure una fragmentació social que acompanya un discurs polític d’escissió social per raons de classe, d’edat, de gènere…
Una tendència que obeeix a un sistema capitalista basat, dius, en la concentració.
El desenvolupament hipertecnològic ha estat un dels agents que han propiciat la pandèmia. Jo crec que la crisi que estem vivint no és una crisi dels cossos, o del contacte: és una crisi de les concentracions…
Què vols dir?
…de les concentracions de persones, però també concentracions de capital, concentracions de trànsit i concentracions de mobilitat… Tot el que està passant avui en dia que té a veure precisament amb el desenvolupament hipertecnològic del món que causen l’expropiació de recursos naturals, la destrucció de la biosfera…
Llavors estem vivint una pandèmia biològica causada pel nostre desenvolupament tecnològic?
Al llibre faig servir el concepte de tecnosi. Si zoonosi vol dir el salt d’una malaltia d’una espècie a una altra, tecnosi vol dir el salt d’una malaltia de la tecnologia a l’humà. Si analitzem profundament aquest virus, veurem que es tracta d’un paquet d’informació, com si fos un virus informàtic, que es transmuta de moltes maneres. Un problema tecnològic, biològic, que es transforma en un problema convivencial, social, psicològic…
“El millor que ens pot passar és trencar-nos una mica. Molts cossos trencats poden fer una revolta”
A les darreres pàgines del teu llibre Los cuerpos rotos, dius que el cos està trencat, però no ha desaparegut sinó que ha mutat en un acte de resistència.
Sentir-nos vulnerables ens fa cossos no creuats per aquestes formes de discursivitat vers l’automatisme. El llibre sobretot és una defensa de les formes de trencament dels cossos i la seva presencialitat. El trencament pot portar a resistències i a derivacions creatives. Allò anòmal, allò trencat, deixa d’estar automatitzat en funció d’uns comportaments reglats i maquinals. Allò trencat abandona les lògiques capitalistes de concentració desplegant tota la seva potencialitat,
Sentir-nos vulnerables col·lectivament ens fa ser més resistents?
Molts cossos trencats poden ocasionar una veritable revolta. Crec que el millor que ens pot passar és trencar-nos una mica.
