06/02/2018 | 19:00
Vas ingressar a les joventuts d’ICV amb 15 anys. Ara n’ets el coordinador. Com ha portat algú amb ‘ADN ICV’ com tu el procés de confluència amb els Comuns?
La crisi financera del 2008 va rebentar el sistema de partits a tot Europa i també a Catalunya. A ICV vam llegir bé el moment polític: en comptes de bunqueritzar-nos en una sigla, vam apostar per les confluències. Vam fer un gran gest de generositat i la vam encertar, com demostren el fet d’haver assolit l’alcaldia de Barcelona o haver guanyat en dues ocasions les generals a Catalunya. És un procés on personalment m’hi he sentit molt còmode, perquè ha suposat sumar esforços i unificar. Jo vaig entrar a ICV en el moment de la trencadissa amb Izquierda Unida, i vaig viure molt malament tot allò. Era molt jove, però ho tinc molt present.
A Catalunya en Comú comparteixes espai amb molta gent que, quan ICV era al govern de la ciutat amb el PSC o a la Generalitat durant el tripartit, us havia criticat molt durament. Ho trobes coherent?
Cadascú feia el seu paper. Mai vam pretendre que els moviments socials havien de subscriure’s a l’acció de govern. Els moviments han de fer un paper de crítica i fiscalització, i són més crítics amb les formacions que senten més properes. Tampoc diré que hagi estat bufar i fer ampolles: hi ha cultures polítiques diferents. Però hem vist com en l’acció de govern de l’Ajuntament s’han valorat coses que prèviament havíem fet la gent d’ICV. Un projecte com el tramvia, que durant molts anys va ser una batalla en solitari d’Imma Mayol, avui és una voluntat del govern municipal. Això és una petita victòria d’Iniciativa.
Has hagut de carregar amb l’etiqueta de ‘pijoprogre’. Ho vius com una contradicció?
[Riu.] L’etiqueta me l’han posat a mi i a molta gent d’ICV. Quan fas un pas a fer política i exposar-te públicament, has d’entendre que et ploguin crítiques. No em molesta. Ho visc amb naturalitat.
“L’1 d’octubre es va obrir una finestra d’oportunitat a Europa, però la DUI ens va tancar totes les portes”
Fa dos anys, després del 27-S, et vam entrevistar a CRÍTIC i ens deies: “Tots els partits tornaran al referèndum”. En aquell moment, els partits independentistes ho consideraven “una pantalla passada”. No sé, però, si l’1-0 és el referèndum que esperaves.
Nosaltres vam ser a l’1-0 perquè, sempre que hi ha urnes, hi anem. Però, si jo hagués tingut responsabilitat de govern, no ho hauria fet així. El Pacte Nacional pel Dret a Decidir era majoritari. La unitat de molts actors polítics amb la societat civil al darrere. Allà teníem un full de ruta vàlid, i no ens n’havíem d’haver mogut. Però l’independentisme ha estat presoner d’uns calendaris impossibles.
En els últims quatre anys has fet d’eurodiputat al Parlament Europeu. La inacció de la Unió Europea en el conflicte català sembla que ha sorprès molts independentistes. Era lògic esperar una UE més receptiva a les demandes catalanes?
Després de les imatges de violència policial de l’1 d’octubre, Europa va interessar-se per Catalunya. Es va forçar un debat sobre la situació a Catalunya al Parlament Europeu, cosa que no havia passat mai. Sabem que es va produir una trucada específica entre Merkel i Juncker sobre el tema català, i que Merkel va parlar-ne amb Rajoy. En aquell moment es va obrir una finestra d’oportunitat. Però l’acte unilateral de declarar la independència va tancar totes les portes a Brussel·les. Cap Estat de la UE donarà suport mai a trencar l’ordre constitucional d’un altre Estat membre, i això molts polítics independentistes ho sabien. Si després de l’1-0 s’hagués mantingut una posició negociadora, potser s’hauria obert un nou escenari. Rajoy tenia pressió a la UE, no per permetre la independència i potser ni tan sols per negociar un referèndum, però sí perquè es mogués cap a alguna direcció. Hauria estat més intel·ligent aguantar i intentar que aquesta pressió continués. Però la DUI ens va deixar fora de joc a Europa.
“És més realista treballar per afavorir un canvi de majories a Espanya que no l’independentisme unilateral”
Catalunya està sola?
No ho plantejaria així. A Catalunya hi ha determinats projectes que poden trobar més aliances internacionals que d’altres. El referèndum i el Pacte Nacional pel Dret a Decidir despertaven certes simpaties. La DUI, en canvi, no gaires. El context geopolític i la posició d’Espanya dins les estructures polítiques i militars d’Occident la feia molt difícil. Es fa la comparació amb els casos d’Eslovènia i de les repúbliques bàltiques, però aquelles independències tenien uns fortíssims suports exteriors. En el cas de les repúbliques bàltiques, un interès claríssim de l’OTAN; en el cas d’Eslovènia, va ser una independència patrocinada per Alemanya per incrementar la seva àrea d’influència econòmica. La realitat és aquesta. Això vol dir que has de quedar-te de braços plegats? Nosaltres creiem que no, però és més realista apostar per articular majories diferents a Espanya que no pas pensar que una opció unilateral pugui reeixir.
Però no hi ha ara com ara alternativa possible al PP. El PSOE no vol negociar res amb l’independentisme.
És cert que tenim un PSOE molt conservador. Però la majoria d’esquerres a l’Estat també es veia llastada per una manca de voluntat d’algunes formacions catalanes per apostar pel canvi. Parlo en plural com a esquerra catalana: hem fet tot el possible perquè Rajoy no estigui a La Moncloa? Jo crec que no.
Ets dels que creuen que el procés i l’independentisme han despertat el fantasma del feixisme a Espanya, com deia Pablo Iglesias?
No ho hauria formulat com va fer-ho en Pablo, però és cert que el que ha passat a Catalunya ha tirat l’electorat espanyol a la dreta. No hem parat prou atenció sobre quin efecte tindria el que passava amb el procés sobre l’articulació de majories a l’Estat. Aquests tres mesos han fet que el canvi a Espanya sigui més difícil. Tenim Ciutadans disparat, Podem ha caigut… Des de Catalunya hem de reflexionar com des d’ara i fins al 2020 podem afavorir que es produeixi aquest canvi. Fer fora el PP de La Moncloa és una condició imprescindible per avançar. Quan sento Joan Tardà dient que estarien disposats a votar una moció de censura sense condicions, dedueixo que algú ha fet la reflexió que per a l’independentisme va ser un error abstreure’s de la idea d’afavorir un canvi polític a Espanya.
Tu coneixes bé Raül Romeva. Vau treballar junts al Parlament Europeu. Com estàs vivint i com valores aquest procés judicial?
Conec diverses de les persones que són o han estat a la presó, no només en Raül, i no ho visc bé. No entenc la presó. Qui millor ho ha descrit és el magistrat emèrit del Tribunal Suprem Martín Pallín: des d’un punt de vista judicial, la intervenció del dret penal és incorrecta perquè estem eventualment davant d’uns actes il·legals d’un Parlament autonòmic, i l’òrgan per dirimir-ho és el TC. El dret penal té el principi de mínima intervenció; s’hi ha de recórrer quan s’esgoten la resta de vies. Els delictes de sedició i rebel·lió no encaixen per enlloc. Les mesures cautelars de presó són una barbaritat i responen a la voluntat de la dreta judicial, que opera de manera autònoma. És una ‘vendetta’.
Has coincidit amb Carles Puigdemont a Brussel·les?
No.
Ho has buscat?
No ho he buscat. Ells tampoc han vingut al Parlament Europeu, perquè Tajani [president de la cambra], els hi va vetar l’entrada. No he tingut cap contacte amb ells.
“Junts per Catalunya és un procés de refundació de la dreta catalana que hem de combatre des de l’esquerra”
L’independentisme està plantejant una investidura simbòlica de Puigdemont davant dels riscos judicials que suposaria investir-lo al Parlament des de Brussel·les. Això seria una sortida al bloqueig actual?
Ens preocupa molt la situació processal i les acusacions que es fan als antics membres del Govern, tant dels qui són a la presó com dels qui són a Brussel·les. I això pot anar més, perquè hi ha més gent citada pel Tribunal Suprem. Dit això, pel que fa a la investidura, el que resulta prioritari és recuperar les institucions com més aviat millor. Si es vol donar algun tipus de sortida simbòlica a Puigdemont, l’independentisme hi està en el seu dret, però el més important és que hi hagi una investidura efectiva que suposi la recuperació de l’autogovern tan aviat com sigui possible.
Xavier Domènech es preguntava fa alguns dies en una entrevista a ‘El Confidencial’ per què, si ERC i la CUP tenen més vots que Junts per Catalunya, no presenten un candidat alternatiu a Puigdemont. Ho veus com ell?
És cert que ERC i la CUP tenen més vots i podrien plantejar-ho, però els pertoca a ells fer-ho i no veig que aquest sigui un escenari que sigui sobre la taula. Tanmateix, renunciaria el PDeCAT a un candidat de Junts per Catalunya? Em sembla una hipòtesi molt complicada.
Catalunya en Comú podria plantejar-se donar suport a un Govern independentista si el presidís ERC?
La política és dinàmica, però avui em sembla un escenari molt llunyà. El PDeCAT li ha guanyat la mà a ERC en les eleccions, la qual cosa és una molt mala notícia, i Junts per Catalunya reivindicarà la presidència. El que em sorprèn és que ERC i la CUP s’estiguin plantejant la investidura d’algú de l’antiga CDC de manera totalment acrítica. Hi va haver una esbroncada monumental per la investidura d’Artur Mas després del 27-S. Ara això no està passant, fins i tot tenint en compte que hi ha la sentència del ‘cas Palau’ sobre la taula. Junts per Catalunya és el partit hereu del ‘cas Palau’, per molt que sigui sota una altra sigla. És un procés de refundació de la dreta catalana que hem de combatre des de l’esquerra.
“Hi ha el risc que el vot de Ciutadans al Parlament s’articuli de manera estructural a l’àrea metropolitana”
Catalunya en Comú va fer un mal resultat en les eleccions del 21-D. Què hi va fallar?
Vam fer una bona campanya. Xavi Domènech va ser un gran candidat que va fer el discurs que tocava. Però van ser unes eleccions de blocs i això, a part de ser un desastre per al país, ens va deixar fora de joc. Si hagués de fer autocrítica, diria que hauríem d’haver detallat més el contingut social de la campanya. Però això és culpa de tots, també meva. No ho vam fer prou bé.
Creus que als Comuns se’ls va identificar massa amb el sobiranisme, i això els va fer perdre suports als barris metropolitans cap a Ciutadans?
Hem tingut fugues cap a tot arreu, també cap al PSC o ERC. Però sí que em preocupa especialment el resultat de Ciutadans en determinades zones de l’àrea metropolitana. El seu auge s’explica fonamentalment per la preponderància de la qüestió nacional en l’agenda pública. Som conscients que gent que va votar Ada Colau a Barcelona o Xavier Domènech en les generals, el 21-D va votar Ciutadans. Molta gent dels barris va agafar la papereta que s’oposava amb més contundència al procés. Hi ha el risc que aquest vot s’articuli de manera estructural en les municipals i en les generals. I aquí l’esquerra ha de tenir idees i projectes per connectar amb aquests sectors socials.
Des de l’independentisme, sovint hi ha qui compara Ciutadans amb l’extrema dreta. Tu, que coneixes de prop els moviments de nova dreta arreu d’Europa, hi estàs d’acord?
Ciutadans és l’articulació d’un nou nacionalisme espanyol en alguns casos més reaccionari que el PP. En aquest sentit, el seu auge es pot assimilar a l’emergència de nous moviments conservadors a Europa. Però Ciutadans intentarà ubicar-se a escala europea en un àmbit que li doni una altra imatge. El risc que tenim en els pròxims mesos és que el moviment que lidera Emmanuel Macron a França i que s’articularà al Parlament Europeu com un dels grups més grans vulgui C’s dins del seu projecte. Això seria molt negatiu perquè blanquejaria un partit nacionalista reaccionari en el marc d’un espai que es denominaria centrista. Jo he vist Ciutadans al Parlament Europeu votar que Luxemburg no fos considerat un paradís fiscal. Hem vist com al Parlament català no han condemnat el franquisme, com van votar contra l’accés a la salut per als immigrants… Aquesta imatge podria ser blanquejada, i això és un gran risc.
“Moltes coses que ara reconeixen els independentistes les van dir primer Rabell i Coscubiela al Parlament”
El paper de Joan Coscubiela i de Lluís Rabell davant de Catalunya Sí Que es Pot (CSQEP) en la legislatura passada al Parlament va ser molt criticat des de l’independentisme per ser massa pròxim a les tesis dels partits constitucionalistes. Això també ha influït en el mal resultat?
No ho crec. Rabell i Coscubiela van fer una molt bona feina. Moltes de les coses que deien al Parlament –i per les quals els ‘matxacaven’ de manera molt injusta–, ara les reconeixen els mateixos partits independentistes. Per exemple, que el Joan qüestionés amb contundència la via unilateral o la vulneració del reglament del Parlament. Estic molt orgullós de la seva feina. Alguns haurien de demanar disculpes.
En els últims anys s’ha visualitzat una forta confrontació interna a l’esquerra: els Comuns, la CUP, ERC… Tots contra tots. El 21-D, totes les formacions d’esquerres van obtenir resultats que no eren els que esperaven. Fins a quin punt aquestes pugnes hi han influït?
Molt. Les esquerres hem estat incapaces de traslladar a l’electorat que podem teixir projectes compartits. Hem propiciat una imatge de conflicte. El catalanisme de majories només el podrà reconstruir l’esquerra a partir del diàleg entre el PSC, ERC i nosaltres. Ens hem de retrobar. També comptant amb la CUP, tot i que crec que el seu mal resultat la portarà a atrinxerar-se en posicions unilateralistes, i això dificultarà el diàleg. Però coincidim amb la CUP en molts àmbits i Carles Riera –amb qui he compartit alguns debats– em sembla una persona molt vàlida.
Qui té més responsabilitat en aquesta trencadissa?
Tots hi tenim algun tipus de responsabilitat. El fet que el PSC s’hagi alineat amb posicions favorables al 155 trenca amb la tradició de l’esquerra catalanista. També les posicions d’ERC, deixant que un partit de dretes pilotés un procés al qual s’han sumat acríticament, no responen a la voluntat de construir una majoria d’esquerres. Nosaltres sempre hem tingut voluntat de sumar esforços, tot i que segur que tenim la nostra part de culpa.
“ICV va fer un pas enrere per a la creació de les confluències, però això no vol dir que ICV no pugui liderar res”
Va ser un error trencar amb el pacte de govern amb el PSC a Barcelona?
No valoraré la decisió ‘a posteriori’ perquè als portaveus ens toca expressar la nostra opinió internament i respectar i defensar el resultat. El que sí que puc dir és que el PSC ha de reflexionar. Ens acusa d’haver posat en risc un projecte d’esquerres a Barcelona… Però les dimissions dels seus alcaldes de Terrassa i de Castellar del Vallès o la dimissió de Núria Parlon de l’executiva del PSOE ens fan veure que tot plegat s’emmarca en un procés més gran. Francina Armengol, des del Govern de les Illes, es va negar a donar suport al 155. Iceta hauria pogut fer el mateix.
ICV és el partit amb més trajectòria i experiència dins dels Comuns, però fins ara cap dels seus candidats ha encapçalat una llista electoral al Congrés, al Parlament o a l’Ajuntament. Ernest Urtasun serà el candidat dels Comuns a Europa?
M’imagino que el procés d’elecció de candidats serà a través de primàries i tinc intenció de presentar-m’hi. Els inscrits de Catalunya en Comú decidiran si m’envien a casa o a Brussel·les. Sobre la presència d’ICV en llocs de sortida, crec que és una qüestió de temps. La confluència va néixer en un moment en què hi havia voluntat de projectar gent nova i de consens per representar el nou espai: evidentment en el cas d’Ada Colau, però també de Xavier Domènech, que és una persona que vam anar a buscar tots, també la gent d’ICV. En aquells moments a ICV li tocava fer un petit pas enrere. Això vol dir que de cara al futur cap membre d’Iniciativa no podrà liderar res? No, evidentment. És de consens als Comuns que un cop construït l’espai compartit mirarem menys d’on ve cadascú. No tenim dinàmica de coalició.
S’ha dit que el lideratge d’Ada Colau és molt rígid i deixa poc marge de maniobra. És així?
No hi estic d’acord. Catalunya en Comú s’expressa de manera plural. Entre els portaveus hi ha gent com Gerardo Pisarello, Jaume Asens, David Cid, Marta Ribas… Som una de les formacions més corals del mapa polític, i això és un valor. Ada Colau és un actiu imprescindible i no llasta en cap cas el procés democràtic.
