22/01/2018 | 19:02
Molta gent no et coneix. D’on ve l’Eva Granados?
Sóc filla d’una família de classe treballadora, d’uns pares que van venir d’Andalusia: el meu pare era de Còrdova i la meva mare de Jaén. Van venir molt joves —treballaven des que tenien 10 anys— i es van conèixer aquí. Aquest origen humil és el que marca la meva identitat i el que he estat fent al llarg de tota la meva vida. Jo sóc de Pallejà, un poble ‘estrany’ del Baix Llobregat que és ‘cinturó vermell’ però no ho és, perquè és un poble petit.
Els teus pares estaven implicats políticament?
No, no hi ha cap tradició ni política ni sindical a la meva família. Però jo vaig prendre consciència de classe des de ben petita. Era delegada de classe, vaig entrar al consell escolar quan es van fer les primeres eleccions als consells i, quan vaig anar a l’institut, a Molins de Rei, vaig fer la primera associació d’estudiants amb els alumnes de COU. Després vaig entrar a l’AJEC, l’Associació de Joves Estudiants de Catalunya, on vaig continuar també a la universitat. Sempre m’ha agradat treballar pels companys.
Com recordes el Baix Llobregat dels anys vuitanta i noranta?
Encara recordo la dualitat que hi havia al meu poble entre les famílies immigrants que hi havíem anat i la gent de Pallejà de tota la vida. La meva generació va ser la primera que vam fer barreja. Som els de la immersió lingüística, els que ja vam viure les festes majors conjuntes, i no com abans que hi havia les festes de la gent de tota la vida i les de la gent que havia vingut després. Jo vaig veure néixer la meva identitat a partir d’aquesta barreja, a l’escola pública. I sempre sent conscient que érem fills d’unes famílies que no havien pogut anar a l’escola i que això et separava de companys que sí que havien tingut la sort que les seves famílies havien estat escolaritzades. El factor educatiu m’ha marcat molt. Crec que és la clau per a la igualtat d’oportunitats i la promoció social.
La teva història familiar és la de molts d’aquest país.
Recordo que la meva àvia, la que va venir de Jaén amb set fills, m’explicava que, quan va arribar a Pallejà, la gent que vivia allà de tota la vida la va ajudar molt perquè se’n pogués sortir. Entre tots van contribuir a construir la Catalunya que coneixem. Malauradament, ara tot això s’ha posat en qüestió…
“El factor educatiu m’ha marcat molt. Crec que és la clau per a la igualtat d’oportunitats i la promoció social”
Entres al PSC amb només 24 anys.
Jo m’he sentit socialista sempre. Llavors simplement em vaig fer el carnet, però no participava de la vida orgànica al partit.
Potser perquè et vas centrar més en la teva vida sindical… Abans dels 30 anys estàs al Secretariat Nacional de la UGT! Es diu sempre que “la UGT és el sindicat del PSOE”. Ho comparteixes?
Ben bé no és així. Jo a l’executiva de la UGT amb qui vaig treballar més va ser amb la Neus Munté, que després va estar al Govern de Junts pel Sí. No crec que el sindicat sigui la corretja de transmissió dels socialistes. La UGT, afortunadament, és molt més plural.
La UGT és un territori de frontera. Neus Munté és presidenta del PDeCAT. També hi ha gent que prové d’ERC, com el secretari general, Camil Ros, i gent que comparteix militància amb tu al PSC, com Josep Maria Álvarez. Com es gestiona aquesta amalgama?
Com que el país és plural, els representants sindicals que tenim també representen aquesta pluralitat. Ara bé: aquesta és la part pública del sindicat, però és una part molt petita. El sindicat són els delegats que estan a les empreses, les seccions sindicals, les federacions que negocien convenis col·lectius… El que passa és que als mitjans de comunicació surt quan el sindicat decideix anar a una ‘mani’ que té a veure o no amb el Procés; o si el Govern els convoca amb temes que tenen a veure amb esdeveniments polítics. Però el sindicalisme és molt més que això.
Potser aquesta pluralitat podia teixir un sindicat fort, però en les últimes dècades el sindicalisme ha perdut molta popularitat i molta força.
Sí… La situació de crisi social i política ha comportat que les organitzacions clàssiques hagin patit una crisi profunda com a estructura. Estaven pensades per a una realitat que ja ha canviat i cal adaptar-s’hi.
“La crisi ens va agafar governant a tot arreu i no vam tenir marge de maniobra per fer el que havíem de fer”
El context polític ha estat molt important i hi ha hagut molts anys de retallades, també amb governs del PSOE. En Miquel Iceta deia, en una entrevista a CRÍTIC: “Durant els governs del PSC i del PSOE ens vam equivocar, i això ho demostra el fet que la gent ens va deixar de votar”. Ho comparteixes?
Jo faig molta autocrítica i que crec que, si la gent et deixa de votar, és perquè pensen que has fet alguna cosa que no esperaven de tu. Crec que, quan va arribar la crisi, el 2008, ens va agafar governant a tot arreu i no vam tenir marge de maniobra per fer el que crèiem que havíem de fer. La gestió de la crisi, amb unes institucions que van optar per l’austeritat, el control del dèficit públic i aquests ‘mantres’ liberals… Va passar factura als governs que hi havia al capdavant de les institucions fossin del color que fossin.
Tu en aquell moment estaves al sindicat. Hi havia marge per haver pressionat més els governants?
Ara que ja han passat 10 anys, quan fem balanç dels marges que hi havia per part dels diferents actors, veiem que eren molt petits. L’alternativa hauria estat un Govern de concentració per aplicar la mateixa recepta.
Això sona molt al lema thatcherià del ‘There is no alternative’, no?
Bé… A la primera onada de crisi, Zapatero va fer polítiques keynesianes per fer injeccions d’inversió pública, però llavors encara no havíem vist tota la profunditat de la crisi. Per tant, quan va arribar la segona onada, ja s’havien esgotat els marges pressupostaris i la cosa s’havia complicat encara més. Fins ara, que ja fa alguns anys que creixem al 3%, no hem vist com ha quedat el país després del ‘tsunami’. Ara hauríem d’assentar les bases perquè la riquesa que s’està generant pugui arribar a tothom i per fer reformes estructurals perquè no torni a passar el mateix. Però no s’està fent. Ja fa anys que sóc al Parlament i no estem tenint aquest tipus de debats. N’hi ha uns quants que, venint d’on venim, vam entrar a la Cambra per parlar de com redistribuir la riquesa, i aquest debat no existeix.
No vas plantejar-te estripar el carnet socialista després de totes les polítiques de retallades que es van aplicar?
Jo sóc de les que pensen que, quan una cosa no m’agrada, cal implicar-s’hi més. Per això no he deixat mai el partit. També penso que les bases perquè tinguem un Estat del benestar raonable —clarament millorable, però prou destacable— les han fet ministres socialistes. Tot i que critico els errors que s’han comès, defenso el seu llegat.
“El Procés ha començat una deriva. Si no arribes fins al final, ets botiflera, traïdora, antidemòcrata…”
Què han significat per a tu líders socialistes com José Luis Rodríguez Zapatero, Pasqual Maragall i José Montilla? Sóc conscient que són molt diferents entre ells…
En José Montilla el conec més, perquè he col·laborat amb ell en diferents projectes. Crec que va ser un molt bon gestor de polítiques públiques d’esquerres, quan a Catalunya parlàvem de Mossos, de mestres i de metges. Durant els anys que va estar al capdavant de la Generalitat va enfortir l’Estat del benestar a través de les competències que tenia Catalunya. Zapatero, per mi, va ser el president que va portar la conquesta de drets civils: el matrimoni homosexual, la llei d’igualtat i la llei de dependència, per exemple. En Pasqual Maragall és l’arquitecte de la Barcelona cosmopolita i també qui va fer possible girar full de molts anys de nacionalisme conservador en aquest país. Per mi, els dos governs d’entesa que hi va haver van revertir el nivell de subdesenvolupament en polítiques públiques que hi havia a Catalunya.
Hem esmentat tres líders homes que han encapçalat el socialisme a Catalunya i a Espanya. Però no hi ha hagut dones que encapçalessin el Partit Socialista…
El PSC és un partit feminista; però, com en el conjunt de la societat, hi ha els canals i les dinàmiques de poder masculí. No se n’escapa ni el PSC ni cap organització… Aquesta és la societat que tenim. Jo tinc grans referents femenins socialistes. La Manuela de Madre, que va ser una gran alcaldessa i que va ser presidenta del grup parlamentari molts anys i va estar darrere l’Estatut, no ha tingut tanta visibilització com altres presidents del grup. Ni les conselleres socialistes com la Carme Figueras, ni la Catalina Mieras… Potser la Carme Chacón és qui es va visibilitzar més perquè va arribar a ser ministra de Defensa del Govern estatal.
Sempre t’has vinculat a temes socials. En aquesta legislatura passada van aprovar-se diversos decrets llei en aquest sentit (pobresa energètica, llei efectiva dones-homes, llei d’emergència habitacional). Algunes d’aquestes lleis han estat recorregudes pel Tribunal Constitucional. Què n’opines?
Això és un titular i és cert, però després cal veure els detalls de cadascuna de les lleis. El Procés ho utilitza contra Espanya, però hi ha lleis similars que s’han aprovat en altres comunitats autònomes i també s’han recorregut al Constitucional. No és que ens tinguin una mania especial. I una altra cosa: només parlem de les parts de la llei que han estat impugnades. Però no ho fem de les que no ho han estat i no s’han desplegat mai. La Llei 24/2015 té tota la part de pobresa energètica intervinguda, però també hi ha la part d’habitatge que no ho està i no s’ha desplegat. Hi ha una lògica victimista. Quan legislem al Parlament, hem de saber en qui recau el marc competencial del que estem fent. I també cal que siguem responsables sobre si el que fem es pot portar a la pràctica amb política pública i d’on traurem la partida pressupostària per fer-ho possible. Això no sempre s’ha tingut en compte. Per exemple, amb la renda garantida de ciutadania…
Ja hi ha les primeres crítiques: s’està aplicant molt lentament i hi ha molta demanda…
El text literal que va presentar la comissió promotora de la ILP tothom sabia que no es podia aplicar. Tothom. Després ens diuen que al PSC no tenim èpica, però sempre vam estar reclamant al Govern com s’implantaria, que és qui té els números per saber si es podria fer o no. Jo també voldria que tothom tingués 700 euros el mes; però, entre el que ens agrada i el que pot passar, has de veure quin marge de maniobra tens: apujant impostos, compactant ajudes, etc. Això és molt complex i no queda recollit en el titular que diu que hem fet aquesta llei i prou. Encara avui no hi ha un informe rigorós, per part del Departament de Treball, de quins costos té aquesta renda i com es pensa fer front a aquesta despesa. El Govern no s’ha posat a treballar per fer efectiva la llei. És veritat que hem passat una crisi i hi havia menys recursos, però no s’ha treballat el que es podia fer.
“No creiem en el dret d’autodeterminació de Catalunya perquè no som una colònia ni una minoria perseguida”
Enyores el país que hi havia abans de la crisi de 2008 i del Procés?
Uf! [Pensa.] Jo, quan vaig deixar la UGT, hi havia una campanya que es deia “Posa’t a 1.000” perquè els salaris eren baixos i volíem com a mínim 1.000 euros. Ara la UGT estatal recupera la campanya. Han passat 10 anys. Jo no trobo a faltar el país que teníem perquè hi havia una bombolla i un miratge d’abundància basat en el crèdit. Allà hi havia les bases perquè esclatés la crisi. No ho puc enyorar, allò.
I pel que fa al Procés?
Aquí sí que em sento com si s’hagués trencat un contracte que hi havia en aquella Catalunya que tots vam fer possible. El Procés ha començat una deriva. No és una invitació, sinó una exigència. Si no arribes fins al final, ets una botiflera, una traïdora, ja no ets demòcrata… Això ha trencat aquell contracte. La primera vegada que un diputat d’Esquerra em va mirar i em va dir “nosaltres els demòcrates i vosaltres que no ho sou”, alguna cosa a dins, íntima, es va trencar. Aquest no és el país que estàvem fent. Pensem diferent, però sóc tan catalana com qualsevol altre. No és que trobi a faltar el que hi havia, però hauríem de reconduir la situació a una convivència, que en aquests moments està molt malmesa.
“Ens comprometem a promoure les reformes necessàries perquè els ciutadans i ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d’un referèndum acordat en el marc de la legalitat”. Aquest és, literalment, el compromís del programa electoral del PSC de l’any 2012, amb Pere Navarro. Ha canviat la vostra postura?
Nosaltres vam veure que tot el que tenia relació amb el dret a decidir s’assimilava amb la independència. Aquesta és la utilització que se n’ha fet per part de les forces independentistes. Al Parlament es va muntar una comissió d’estudi sobre el dret a decidir, a l’època del Pere Navarro. Des del PSC ens hi vam implicar. La comissió la van parar perquè deien que havien de passar a una altra pantalla. Llavors ja calia parlar d’independència. Hi va haver una perversió del llenguatge. Nosaltres no creiem en el dret a l’autodeterminació de Catalunya; creiem que no s’aplica aquí.
Per què no s’hi aplica?
Perquè no som una colònia, perquè no hi ha una minoria perseguida… Pels supòsits que diu l’ONU. Nosaltres hem treballat sempre per la millora de l’autogovern i creiem que el futur de Catalunya és la convivència amb la resta de pobles d’Espanya i el que volem és que el referèndum legal i acordat sigui sobre la reforma de l’Estatut. No volem segregar-nos, no volem la independència, volem que hi hagi una convivència en una Espanya plural.
La pregunta del referèndum que proposes és sobre com reformar la Constitució i no sobre què vol ser Catalunya, oi?
Seria la Constitució reformada posada a referèndum.
Això parteix de la base que la població catalana vol aquesta reforma…
Nosaltres la volem i la portem al programa perquè estem convençuts que l’Europa, l’Espanya i la Catalunya del segle XXI tenen com a objectiu un govern a diferents nivells i un respecte entre gent diferent. És portar el federalisme europeu a escala espanyola. La proposta d’una part de la societat catalana que vol marxar d’Espanya és legítima, però nosaltres no la compartim i farem el possible perquè sigui majoritària la nostra oferta de convivència.
“La pregunta que faig és que, si no s’hagués aplicat el 155 per convocar eleccions, on seríem ara?”
Des del PSC reivindiqueu un catalanisme progressista. Quines diferències hi ha entre la vostra proposta i la dels Comuns?
Jo el que defensen els Comuns encara no ho sé. És una formació jove i crec que encara està assentant les seves bases. Haurem d’escoltar quines són les seves propostes. De moment, el que han fet és expulsar-nos del govern progressista de la ciutat de Barcelona i, en els dies que portem al Parlament, arribar a acords amb el bloc independentista. Socioeconòmicament crec que ens entenem i seria lògic que arribéssim a una entesa com la que teníem amb Catalunya Sí que es Pot al Parlament. Tindria sentit que governéssim junts moltes ciutats, però el trencament a Barcelona és un punt d’inflexió. Ara hauran de decidir què volen ser i amb qui volen treballar.
I el PSC, què vol ser i amb qui vol treballar? A la manifestació que va impulsar Societat Civil Catalana el 29 d’octubre sota el lema “Tots som Catalunya” el líder del partit, Miquel Iceta, es va fer una fotografia amb Albiol, Dolors Montserrat, Enric Millo, i altres líders populars i de C’s que va ser molt comentada.
L’Albiol i Ciutadans, respecte al PSC, són als antípodes nostres. El model social i econòmic no té res a veure amb nosaltres. Sobre la foto, en Miquel [Iceta] ja ha dit moltes vegades que reivindiquem una Catalunya on no t’assenyalin per amb qui et fas fotos. El Miquel es va fer aquesta foto, però després es va oferir a Puigdemont per acompanyar-lo al Congrés, tot i no pensar tampoc igual. No ens hauríem de fixar tant amb qui ens fem fotos, sinó què fem. Cal tenir en compte que aquella manifestació va ser una reacció a la DUI. La mobilització volia visibilitzar una part important de la societat que no s’havia sentit identificada amb el que s’havia fet al Parlament el 27 d’octubre, en què es va aprovar un text que deia “els legítims representants”, com si la resta no ho fóssim! Era una manifestació per dir: “Ja no volem que ens digueu com hem de ser catalans, perquè Catalunya som tots”.
Que un partit que es defineix d’esquerres com el PSC voti a favor de l’aplicació de l’article 155 a Catalunya junt amb un partit de dretes com el PP no deu ser fàcil d’explicar…
No és difícil. L’article 155 de la Constitució no és proactiu: és reactiu. El PSC, des del principi, dèiem que ni DUI ni 155, com també ho feien els Comuns. Vam fer tot el possible i una mica més per negociar. No volíem que es trenqués la convivència ni l’Estatut d’autonomia. Durant algunes hores ho vam aconseguir, quan Puigdemont va decidir convocar eleccions. En el moment en què hi ha la DUI, de manera reactiva i no proactiva, s’activa l’article 155 perquè per nosaltres és previ tenir un marc legal per funcionar. Perquè, si no, això què és? La llei de la selva? Hem de tenir unes regles que tots compartim i, dins d’aquest marc, discutir per veure qui té la majoria. No té res a veure defensar un article de la Constitució a assemblar-te a la dreta. El Partit Socialista és molt d’esquerres i és l’alternativa de govern del PP a Espanya.
Dos senadors socialistes —Montilla i l’expresident balear, Francesc Antich— van eludir la votació del 155 per no haver-hi de votar a favor…
Ho entenc: ningú volia l’aplicació d’aquest article. Mariano Rajoy, que és qui està al capdavant del Govern espanyol i té més poder, ha deixat portar aquest problema fins al trencament total, i això és d’una alta irresponsabilitat política. Cal recordar que hi va haver la possibilitat que no fos Rajoy el president d’Espanya. Però Podem va preferir que fos Rajoy qui gestionés aquest moment tan crític en la nostra història. Estic segura que, si Pedro Sánchez hagués estat president del Govern, no hauríem arribat aquí. La pregunta que jo també faig és que, si no s’hagués aplicat el 155 per convocar eleccions, on seríem ara? Jo espero que a finals de mes s’acabi la intervenció estatal.
“La presó preventiva és desproporcionada. Però també han de ser conscients que la DUI tenia conseqüències”
Rajoy ja ha dit que, si Puigdemont torna a ser investit, el 155 continuarà en vigor.
La intervenció s’acabarà segur si fem les coses com diu l’Estatut d’autonomia. Jo vull viure en un país normal on es respecten les lleis i els polítics es posen d’acord per canviar-les.
Però és un conflicte que va més enllà de les lleis: hi ha diferències de concepció de país.
És evident. I entenc que hi ha gent que no està d’acord amb la forma com se’ns està governant i és molt legítim. Però només ho podrem canviar si tots respectem les lleis. Són millorables? Sí, però són les que ens hem donat i les que ens han portat fins avui. Hem de ser capaços de negociar-ne unes altres, si és el que vol la gent.
Negociar-les… i aplicar-les. Zapatero va dir que aplicaria l’Estatut que sortís del Parlament i no va passar. I tot això va començar…
El Tribunal Constitucional va declarar inconstitucionals alguns dels articles d’aquell Estatut. I des d’aleshores el Partit dels Socialistes porta als seus programes electorals la reforma necessària perquè això no torni a passar.
Catalunya està dividida?
Sí. Hi ha divisió i un alt risc de trencament de la convivència. Crec que hi ha hagut una estratègia de fer catalans bons i dolents. No és normal que el president d’un país digui als seus votants que busquin els alcaldes socialistes i que els diguin que no són demòcrates perquè no els deixen votar. En un referèndum suspès pel Tribunal Constitucional! Això és molt irresponsable.
Què diu el PSC al 47% de la gent que ha votat opcions independentistes per implementar una república?
Dues coses. Primer els diem que tenim respecte total per les seves idees i les seves aspiracions nacionals. Però també els demanem el mateix respecte cap a la resta. I, segon, és imprescindible que allò que surt als programes, els compromisos que adquireixin aquests partits amb la ciutadania que els dóna suport, sàpiguen com dur-los a la pràctica. Voler la independència i lluitar-hi és legítim. Però no ho és guanyar i petar-se les lleis que ens permeten relacionar-nos.
Els empresonaments de dirigents polítics són proporcionats?
La presó preventiva és desproporcionada. Però també han de ser conscients que la declaració unilateral d’independència tenia conseqüències i les persones que la van dur a la pràctica n’eren conscients. Cada vegada que, de manera organitzada, el Govern i les entitats s’han saltat cadascuna de les línies vermelles, sabien que allò tindria conseqüències. Jo espero que hi hagi judicis i que tinguin totes les garanties de l’Estat de dret, però aquestes persones hauran de retre comptes pel que han fet.
“100.000 vots. Aquesta és la xifra que el PSC calcula que va perdre el dia que Miquel Iceta va explicar que era partidari d’indultar els presos polítics catalans que estiguessin a la presó”, deia una notícia d”eldiario.es’ citant estrategs del PSC. Com ho valores?
Les paraules que va dir el Miquel eren molt prematures a tot el que serà el procés i la decisió tampoc depèn del PSC, però el que volia dir era que es necessitaven missatges d’una banda i l’altra per dir que serem capaços de solucionar aquesta situació. Per mi, aquest va ser el sentit de les seves declaracions. L’ús electoral enmig d’una campanya ha estat fratricida. Hi va haver un ‘hashtag’ que deia “El PSC no es de fiar”. La societat catalana encara estava colpida per les conseqüències d’aquells dies i potser el vot ha estat molt més polaritzat. I el resultat és el Parlament que tenim ara.
“Hi ha gent que ha viscut una agressió cap al seu sentiment de pertinença i amb C’s han buscat una resposta ràpida a aquesta emoció”
El ‘cinturó roig’ de l’àrea metropolitana de Barcelona ara és ‘taronja’. Ciutadans s’ha endut bona part del vot que durant dècades havia sigut socialista. L’explicació que en fas té a veure amb aquesta polarització?
Crec que la gent ha viscut una agressió cap al seu sentiment de pertinença —tant si se senten més catalans que espanyols, més espanyols que catalans o tant catalans com espanyols— i han buscat el partit que els donava la resposta ràpida a aquesta emoció. A qui s’han trobat ha estat amb Ciutadans, que, sense tenir un programa molt nítid, té un missatge molt clar d’anar contra els independentistes. Això ha passat per sobre dels debats que hauria de tenir una societat sense aquests nivells de polarització com ara les polítiques públiques que caldrien. Crec que és urgent superar aquesta fase i recuperar els debats que ens pertoquen.
Quines propostes té el PSC per a aquesta gent que se n’ha anat a Ciutadans?
Hem de canalitzar el debat identitari per tornar a posar al centre el debat esquerra-dreta. En l’eix nacional, la nostra proposta és de respecte a les lleis i canalització d’aquests anhels a través de la reforma constitucional. Nosaltres estem convençuts que, si fóssim capaços d’oferir al conjunt de la ciutadania un marc de convivència, unes regles, una Constitució i un Estatut on tinguéssim més autogovern i més competències i hi hagués un reconeixement de la diversitat en el conjunt de l’Estat espanyol, hi hauria una part de la gent que ara té com a programa la independència que podrien reconsiderar la possibilitat de poder conviure en aquesta Espanya que reconeix aquesta diversitat.
El PSOE ja ha encapçalat governs a Espanya. Com és que aquesta proposta arriba ara?
L’última vegada que el PSOE va estar al Govern hi va haver una nova generació d’estatuts d’autonomia, amb la situació conflictiva que vam tenir amb el català. Nosaltres en el seu moment ja vam fer això i ara creiem que a la Constitució, que ja té 40 anys, li cal una reformulació sobretot en el capítol 8è, que és el que parla de la reorganització territorial. Abans, però, hi ha moltes qüestions que es poden desplegar només establint una relació bilateral entre els dos governs, cosa que no s’ha fet. L’Estatut d’autonomia té espais de bilateralitat que no es convoquen des de fa anys. Hi ha el tema de rodalies, de la llei de dependència…
Com preveus aquesta legislatura que acaba de començar? Fets, no desitjos…
Si m’ho haguessis preguntat fa un parell de dies, t’hauria dit que això seria Beirut. Però la intervenció que va fer el president del Parlament, el Roger Torrent, marca un punt d’inflexió respecte al discurs que va fer la Carme Forcadell fa dos anys. Ella llavors ja parlava de república i ell no ho ha fet. Ha estat molt més respectuós, ha parlat de convivència, de cosir… ha fet servir expressions que ens traslladen un missatge de recuperar aquesta convivència. Ara hi ha una petita via de llum per situar-nos en un altre escenari. L’última vegada que vam estar al Parlament es va declarar la independència i el dia de la constitució del Parlament es va respectar la llei. Per començar, no està malament.
