Gabriel Rufián “La independència és un procés revolucionari; no és una qüestió identitària ni econòmica”

Diuen que deia el poeta Rainer Maria Rilke que “l’única pàtria feliç, sense territori, és la conformada per la infància”. Els records, mitificats o no, de la infància estructuren la personalitat. Són patrimoni immaterial de la nostra memòria. Els sabors dels gelats, les olors de les peixateries del mercat, l’alegria a la sortida del ‘col·le’, la primera caiguda amb la bici, els genolls dels pantalons foradats, les sabates destrossades colpejant una pilota, les places amb cagades de gos i bassals de fang de la pluja, els problemes dels pares en veu baixa sentits des de l’habitació.

Els records d’infància del candidat d’ERC són d’un carrer que feia pujada al barri del Fondo i un bloc de pisos petits que ja no hi és. “No us el puc ensenyar perquè ja no existeix. El van tirar a terra perquè tenia aluminosi”. Avui el solar de l’edifici al carrer Terrassa del barri del Fondo de Santa Coloma de Gramenet on es va criar Gabriel Rufián és un pàrquing a l’aire lliure ple de cotxes. Una de les poques referències que encara queden d’aquells anys és una botiga anomenada Tapisseria Romero amb el seu impertorbable lema: “Clàssic, modern, funcional”. Rufián, que afirma que intenta escapolir-se de la imatge tòpica de barri obrer malgrat haver estat acusat de fer just el contrari, admet a CRÍTIC que els orígens et marquen. “Et donen una memòria del lloc d’on véns: ‘para lo bueno y para lo malo'”.

Quedem, és clar, a la plaça del Rellotge del Fondo. Colors, motos sobre la vorera, nens corrent i tots els bars que vulguis. M’esperava Rufián com un ‘rocker’ d’una cançó de Loquillo. Tupè, camisa blanca i uns ‘jeans’. Orgull de barri en versió independentista. Parla de política amb tuits, eslògans i frases preparades…; però, quan parla del barri, es deixa anar i comença a explicar anècdotes de la ‘Santako’ dels anys vuitanta i noranta.

Prenem dues aigües al bar de la plaça prop d’on vivia. Ens atén un cambrer simpàtic i divertit, probablement del Pakistan. M’explica que la seva infància va transcórrer “en un entorn obrer”; però, segons ell, “sense res d’excepcional”. “Era com la vida de molta gent. La meva infantesa va ser feliç. Tot i que sí que recordo les xeringues al carrer, alguns ‘ionquis’… però és que eren els anys vuitanta”. Els pares de Rufián, que van venir de Jaén i de Granada, es dedicaven a la pelleteria. “El meu pare treballava des dels 14 anys en una botiga taller. Després, quan la pelleteria va baixar, van tenir feines diferents. Una família humil, però molt normal”. El petit Gabriel, aficionat de l’Espanyol i fan de Raúl Tamudo, va estudiar a l’escola Verge de les Neus al costat de l’estació de metro del Fondo i, tot i que va viure el model pilot de la immersió lingüística a les escoles de la Santa Coloma dels vuitanta, reconeix que “aleshores, aquí, no coneixíem ningú que parlés català: cap ni un!”. De fet, en aquella època, per a tothom, l’escola es deia ‘Virgen de las Nieves’, clar…

“Un dels reptes del procés és intentar interpel·lar la gent que se’n recorda d’aquella República que ens van robar”

Molta gent a casa seva pot pensar que el Rufián s’ha tornat boig o fa ‘postureo’ perquè creuen que no és ‘normal’ que un ‘tio’ castellanoparlant, de classe treballadora, de Santa Coloma de Gramenet, amb els pares de Jaén i de Granada… acabi de cap de llista d’un partit independentista i defensor dels Països Catalans. Trenca tots els apriorismes mentals d’alguna gent. 

Hi ha gent que em pregunta: “Com et vas fer independentista?’. Com si, un dia, t’aixeques i “te da el aire por un lado”, i et converteixes a la cosa. Molts de nosaltres venim d’una tradició republicana. Potser sona molt antic, però per a nosaltres és més actual que mai. Una de les coses més boniques que m’ha dit gent d’aquí o de Madrid és: “Jo no sóc independentista, però gent com tu em representa”. Aquest és un dels reptes del procés: intentar interpel·lar la gent que se’n recorda d’aquella República que ens van robar. Jo no m’he mogut d’on estava. He defensat el dret a ser d’Escòcia, de Palestina, de Kosovo… Em sembla inherent a la condició de ser d’esquerres defensar que les nacions puguin decidir el que vulguin ser.

En quin moment, mentre treballes en això dels recursos humans i eres un ciutadà anònim, vas decidir implicar-te políticament?

No va haver-hi un moment. Jo vinc d’una tradició d’esquerres. Sobretot per tenir un sentit crític davant les coses que passen. Els dinars i sopars a casa meva eren un autèntic debat polític. Jo vaig saber abans els noms dels ministres que els dels futbolistes. Però sí que és cert que jo no havia militat mai en cap partit polític. No em sentia representat per cap partit. Jo tenia la sensació de pertànyer a una esquerra òrfena.

Però per què decideixes ara implicar-te a l’ANC i Súmate… i finalment a ERC?

El meu independentisme és purament ideològic. Per molts de nosaltres, la independència és un procés revolucionari. El que som és republicans i d’esquerres. Per mi, no és una qüestió identitària ni econòmica. Amb tot el respecte per qui pensi així. Nosaltres estem on sempre hem estat. Quan vaig veure que aquí cada Onze de Setembre sortien un milió de persones al carrer a demanar les urnes, vaig pensar que, tot i que humilment, jo podia ajudar.

Abans dels Onzes de Setembre, però, et consideraves independentista?

És un procés. No va ser un moment concret. A l’època de la universitat vaig tenir alguns contactes a Euskal Herria amb un professor de la facultat.

Rufián, que ara viu a Sabadell, va passar la infantesa al barri del Fondo. No és un lloc qualsevol. El barri, construït per acollir la immigració, que arribava d’arreu de les Espanyes derrotades de la Guerra Civil i el franquisme, va ser un espai de lluites socials i veïnals. Aleshores hi faltava de tot… Avui, després de la crisi econòmica, s’hi entreveuen el patiment per l’atur, la manca de futur i els desnonaments. Partits com Convergència o ERC no tenen ni tan sols representació a l’Ajuntament de Santa Coloma. A les últimes eleccions, els republicans van aconseguir 2.000 vots i poc més del 4% de suport. L’alcaldessa Núria Parlon va recuperar la majoria absoluta pel PSC, sobretot gràcies al vot popular en zones com el Fondo.

El barri té una alta densitat d’habitants, en pisos segurament massa petits. No hi ha blocs altíssims. S’hi fa vida arran de terra. Al carrer i a les places. Això sí que no ha canviat. Aquell nen Gabriel Rufián jugava al carrer exactament igual que els xavals colomencs d’ara. És veritat que els pares del candidat d’ERC van venir d’Andalusia, i que els pares dels nens colomencs d’ara vénen de la Xina, del Pakistan o de l’Equador. Aquell nen feia voltes amb la bici a la plaça de darrere del Mercat del Fondo amb la bandera roja i negra de la CNT, corria entre l’olor de peix del mercat i pujava a l’escultura d’una dona amb uns pits massa grans a la plaça del Rellotge. Els nens d’ara fan, més o menys, el mateix, però amb telèfons mòbils suposadament intel·ligents a la butxaca.

Del primer que te n’adones, vulguis o no, és que és un lloc diferent. Una ‘ciutat invisible’, que en diria el periodista Marc Andreu, dins la Catalunya que no surt per la televisió. El Fondo són els seus 18.000 habitants. El 45% dels veïns han nascut a l’estranger. Només tres de cada deu han nascut a Catalunya. Sortint de l’estació de metro de la línia vermella, el primer que trobes en arribar al barri del Fondo és una marquesina d’autobús amb un anunci de telèfons mòbils totalment escrit en xinès. Tanmateix, trencant tòpics, un estudi de la Xarxa Antirumors, promoguda per l’Ajuntament de Santa Coloma, explica que a la ciutat ha augmentat l’ús del català com a identificació oral i de retolació als comerços. Més del 76% d’estrangers que viuen a Santa Coloma entenen el català. Entre els estrangers menors de 30 anys, la xifra arriba al 87%.

“És veritat que el barri ha canviat molt. De fet, de les botigues d’abans, en continuen ben poquetes. El que ha passat ha estat la substitució d’una immigració per una altra. Aquí hi havia bars de gallecs, forns de pa d’andalusos, gent treballadora de Múrcia o d’Extremadura… i ara principalment hi ha pakistanesos i xinesos. Això ja va començar als anys noranta. Un dels nostres ‘profes’ a l’escola va dedicar un dia la classe a explicar-nos què havia menjat en el primer restaurant xinès que es va obrir al barri”. Rufián, amb orgull de barri, reivindica que “diuen que el primer restaurant xinès de tot l’Estat es va obrir al Fondo!”.  Identitats encreuades de la futura Catalunya. Hi haurà, algun dia, un Súmate xinès? O un Súmate pakistanès? Un Súmate equatorià?

“És contradictori pensar que Súmate és un invent de les classes conservadores catalanes”

Hi ha qui pensa que el catalanisme conservador ha utilitzat Súmate o els independentistes castellanoparlants com a metàfora catalana del ‘bon salvatge’ que s’ha convertit a l’independentisme. Tu t’has sentit utilitzat?

No! Tot el meu respecte per qui pensi això. Entenc perfectament la crítica. Però no la comparteixo. És contradictori pensar que nosaltres som un invent de les classes conservadores catalanes. Súmate és una plataforma de gent vinguda de tot el món —no només de la resta d’Espanya— que defensa el dret a decidir i la independència de Catalunya. Això és el que millor reflecteix la victòria d’aquest procés. De fet, humilment penso que el meu discurs al Congrés va tenir una gran repercussió perquè trenca tòpics amb el que molts pensen que ha de ser la figura de l’independentista, que parla només català, que té uns cognoms determinats, que prové d’un món concret. Això els molesta molt. A mi em van comparar amb tots els dictadors.

Fas un discurs molt d’esquerres. Però ERC planteja una ‘unitat d’acció’ amb la Convergència de Francesc Homs al Congrés i al Senat. És una contradicció?

No. ERC és als antípodes ideològics de Convergència. Però diem que, en un procés constituent, els països es guanyen des de la transversalitat. Aquell que digui que Catalunya es pot guanyar sense el que representa Convergència socialment, políticament, ideològicament o electoralment, o desconeix la societat catalana o no vol guanyar. Per què és dolent que ERC i la CUP arribin a acords de país amb Convergència, i, en canvi, és bo que Barcelona en Comú pacti amb el PSC a l’Ajuntament o que Podem ofereixi un acord amb el PSOE pel Govern espanyol?

El candidat d’ERC al Congrés no parla de la Santa Coloma dels anys seixanta, de les lluites veïnals i de la Transició perquè a ell li va tocar viure una altra Santa Coloma, la dels anys vuitanta i noranta, primer amb alcaldes com el capellà roig Lluís Hernández i després amb els socialistes. Actualment amb Núria Parlon com a alcaldessa. Rufián presumeix de venir d’un entorn bastant polititzat. “Els meus pares es coneixen a Santa Coloma en un míting de Bandera Roja”, comenta amb orgull. “Feia dibuix i teatre a la parròquia de Sant Joan Baptista”, explica, “on una vegada de petit vaig conèixer Lluís Hernández”. El fil roig de la història catalana connecta els seus pares als mítings comunistes dels setanta amb les xerrades d’Oriol Junqueras. Tot i això, Rufián admet que havia arribat a votar —dit així, en castellà— “Izquierda Unida”.

“Vinc de l’abstenció. Però algun cop havia votat Izquierda Unida”

Què votaves abans?

Principalment, abstenció. Algun cop havia votat Izquierda Unida. Però recordo bé el canvi de discurs que va fer Carod-Rovira a ERC o l’aparició d’Oriol Junqueras. ERC, t’agradi més o menys, intenta interpel·lar amb les seves llistes tot un país. Nosaltres tenim Joan Capdevila, que ve d’Unió; Ana María Surra, que ve dels tupamaros de l’Uruguai; Jordi Salvador, que ve de la UGT; Joan Olòriz, que ve d’Iniciativa per Catalunya… Aquesta és la transversalitat per guanyar.

Vaig llegir al diari ‘El País’ que havies dit que el principal adversari de l’independentisme és Podem.

M’ho van recriminar gent com Xavi Domènech i Jaume Asens, però vull fer un matís al titular que hi va aparèixer. Jo vaig dir que Podem és un adversari electoral. Ho dic amb tot el ‘carinyo’ i respecte. Aquests mesos al Congrés hem votat moltes coses junts i ens hem aplaudit mútuament els discursos. Per fi hi ha un partit fort a l’Estat espanyol que defensa el referèndum. Però, malauradament, no té la força que hauria de tenir. Considerem que són tan republicans i tan d’esquerres com nosaltres. Però jo dic que són un adversari electoral perquè empíricament En Comú Podem va guanyar les eleccions a Catalunya el 20-D. Nosaltres, ara, volem guanyar. Venim de tantes derrotes, que volem guanyar.

Com valores l’estratègia de Podem en l’eix nacional?

Crec que entre ells i nosaltres hi ha una diferència de tempos. Ells creuen que poden transformar un Estat espanyol on continua guanyant eleccions el Partit Popular de Mariano Rajoy i que posa medalles de la policia al director de ‘La Razón’, Francisco Marhuenda. Nosaltres diem que no és possible: que portem 30 o 40 anys de democràcia intentant canviar aquest Estat i no és possible. Estem convençuts que tard o d’hora hi haurà un punt de reciprocitat. Nosaltres ajudarem Podem a canviar l’Estat espanyol i ells ens ajudaran a impulsar aquest procés català de canvi.

Hi ha un independentista molt enfadat sempre amb el món de Podem, Ada Colau i Iniciativa per Catalunya. I hi ha un independentista que vol seduir el món dels Comuns per eixamplar la base de votants del sí en un referèndum. Tu, quina estratègia faries servir?

Nosaltres els considerem companys. Són adversaris electorals. Però estem condemnats a entendre’ns. Em sembla que Colau, Domènech, Iglesias o Errejón són aliats. Són dels nostres. Conec molta gent votant de Podem. Fins i tot gent de Súmate que vota Podem. Però el problema és pensar que ells sols poden canviar l’Estat espanyol. És una mena de mentida piadosa. L’Estat espanyol ni pot, ni vol, ni sap canviar. Nosaltres entenem que som en un altre escenari.

****

Lluís Hernández, exalcalde comunista i capellà rebel, li explicava al periodista neohuertamaro Marc Andreu al llibre ‘Les ciutats invisibles’ (L’Avenç, 2015) que els barris de Santa Coloma “són plens de signes contradictoris, fruit del pluralisme i de totes les militàncies hagudes i per haver-hi”. Aquelles militàncies que, paradoxalment, van transformar “barris que no s’haurien hagut de construir mai i que el capitalisme va aixecar perquè no en tenia prou d’explotar els obrers als seus llocs de treball i els va voler explotar també al seu lloc de residència”. Gabriel Rufián és fill d’aquest temps, d’aquest país i d’aquest barri.