Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Gala Pin “Em sento més insegura caminant per Sarrià que pel Raval”

Això és un viatge a les entranyes d’una Barcelona invisible per a molts. Ciutat Vella, els barris del nucli antic de Barcelona, no són la perifèria; físicament, són al centre! Però com pot ser que, estant al centre, no els escoltem? Gairebé un 50% dels veïns de Ciutat Vella es troben en risc de pobresa o d’exclusió social. De fet, Ciutat Vella és el districte amb menys famílies amb televisió de pagament (40%), rentaplats (26%) i cotxe particular (21%). Gala Pin (València, 1981), en un sorollós passeig conversa pel Raval, ens ajudarà com a traductora del barri. L’activista social de la Barceloneta i exregidora de Ciutat Vella pels Comuns acaba de publicar ¿Qué pinto aquí? Un affaire institucional (Icaria, 2022)

14/06/2022 | 06:00

El barceloní blanc, de classe mitjana —o alta— i més o menys progre que viu i treballa fora de les antigues muralles té, en general, un gran desconeixement del que es cou, per dins, als barris de Ciutat Vella. La ciutat dins la ciutat: la Barcelona que no surt ni a les guies turístiques ni a les portades de la premsa catalana. No sap què carai passa, ni què pensen els seus veïns ni què fan quan ell torna del centre. Quan són joves, baixar al centre els genera entusiasme, adrenalina, és gairebé una aventura, el seu particular safari en la pobresa; quan van complint anys, els genera incomoditat, massa soroll, males olors, hi veuen perill per als fills i, sobretot, els fa por, pànic, agafa’t el bolso, serra les dents. De la por a l’odi hi ha un pas. La por és l’ou de la serp.

Però el barceloní blanc, de classe mitjana —o alta— i més o menys progre no es considera racista ni xenòfob, l’encanta menjar cuscús i pad thai, va fer fa temps un viatge al Senegal, a les Filipines o al Marroc i creu que li agrada escoltar la música de Cheb Khaled i Mano Negra, abans, o de Morad i René de Calle 13, ara. No diu mai paraules com moros, ni critica que les dones musulmanes portin vel i mai relaciona delinqüència amb immigració. Tot i això, i jo, si conec un tipus de gent, és a la gent blanca, de classe mitjana —o alta— i més o menys progre, sé que la majoria d’ells es posen en tensió quan creuen la frontera invisible entre l’Eixample i els barris de Ciutat Vella. Se’ls activen totes les alarmes. No compten diners al carrer. Amaguen el mòbil. Es posen seriosos. Caminen ràpidament. Hi veuen conflictes que no veuen en altres barris, ni tan sols als barris obrers clàssics; hi veuen brutícia, que no veuen a l’Eixample; hi senten soroll, que no escolten a la Diagonal o a la Meridiana.

Així, doncs, li preguntem amb sentit crític a Gala Pin, activista social de la Barceloneta, veïna actual del Gòtic i exregidora de Ciutat Vella pels Comuns, si tenen o no tenen raó per a ella els que defensen que el centre de Barcelona és avui més perillós, brut o conflictiu. El quid de la qüestió, i no em sembla menor, és que aquesta imatge del centre no la tenen ni persones racistes ni de classe alta, no, no, no, és gent com tu i com jo.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“La ciutat és conflicte: hi ha conflicte a Sarrià, a Gràcia o al Raval”

Ciutat Vella és perillosa.

–Té pitjors xifres de robatoris i furts que la resta de la ciutat. També té una concentració molt més gran de turistes, i és la zona amb més densitat d’habitants de la ciutat. Tot es veu molt més, tot és viu més intensament. Però, com passa amb qualsevol altre barri, una se sol sentir molt segura quan camina pel seu barri, perquè és aquí on tens les xarxes de suport i els espais de comunitat. Jo personalment em sentiria més insegura a les Tres Torres que no al Raval o al Gòtic. Una de les coses que critiquen les associacions i entitats de Ciutat Vella és com els mitjans projecten la sensació contínuament que som un barri insegur.

Ciutat Vella és molt conflictiva, hi ha tensió a l’espai públic.

–La ciutat és conflicte. Hi ha conflicte a Sarrià, a Gràcia o al Raval. Però és veritat que aquí hi ha una coincidència física de moltes batalles: la lluita per l’habitatge i contra els fons voltor especulatius; un conflicte per l’espai públic, on hi té molt a veure tot l’espai que la ciutat ha cedit al turisme amb els free tours o els negocis privats, com les terrasses dels bars, però també amb l’economia informal i la venda ambulant. La qüestió és com aconsegueixes que l’espai públic, que és l’espai democràtic per excel·lència, sigui compatible per a tots els usos de tot el veïnat i, sobretot, com ho fas perquè serveixi a aquells que més ho necessiten.

Ciutat Vella està bruta.

–Quan jo he caminat per Mèxic DF o per Berlín, m’ha semblat que Barcelona estava en general molt neta. Hi ha un arquitecte amic que diu de broma que a Barcelona ens hem acostumat a tenir a l’espai públic uns acabats de lavabo de casa i una higiene de quiròfan. Òbviament, qualsevol brutícia molesta i no és saludable. Però, novament, tenim el problema d’un barri amb una densitat urbana bestial, amb carrers estrets, on no s’hi poden posar contenidors, centenars de comerços, bars i hotels, i milers de turistes cada dia que no coneixen ni tan sols els horaris de llençar la brossa. I, a més, generen molts residus per la cultura d’un sol ús… De fet, segons un estudi que vam fer a l’Ajuntament, els que més incompleixen els horaris i les normatives d’escombraries són els comerços. Es podria sancionar més els grans infractors, però no crec que estigui tan bruta com ens volen fer creure.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Dècades de govern del PSC han convertit Ciutat Vella en l’aparador turístic de Barcelona”

Ciutat Vella no és per als barcelonins (com si no hi hagués barcelonins d’altres colors) i només és per als turistes.

–Això és conseqüència de dècades de govern del PSC fent polítiques perquè Ciutat Vella fos l’aparador turístic de Barcelona en lloc de fer polítiques per als veïns i per a les veïnes. Quan, en realitat, el districte té sobretot un ús residencial. Un dels problemes concrets ha estat la liberalització dels usos comercials dels locals que es poden instal·lar al barri: Ciutat Vella té una concentració enorme de bars i de discoteques, molt més gran que la resta de la ciutat. Però, de nou, la llàstima és que no es coneguin totes les xarxes socials, veïnals i culturals que fan i construeixen una altra Ciutat Vella. Són invisibles, però, en realitat, estan mantenint viu l’esperit de la ciutat. Per mantenir la vida al centre de la ciutat, caldria diversificar l’activitat econòmica, per no dependre tant del turisme, i caldria poder regular quina població flotant pot assumir el districte.

Posa’m un exemple d’aquests invisibles que dius per entendre-ho.

–Hi ha molta criminalització, sovint injustificada, dels menors no acompanyats al carrer. Els mitjans en parlen contínuament. En canvi, poca gent sap que, durant l’últim Ramadà, les Putes Indignades i altres veïnes cuinaven cada nit per a ells un iftar comunitari al solar de Juan Andrés Benítez, un espai ocupat a la Sareb, on tothom hi estava convidat i es convertia en un lloc superacollidor. Aquesta cara no es mostra mai, i és un dels tresors de la ciutat.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Els barcelonins ‘progres’ en el fons creuen que tots els barcelonins són blancs”

Tinc una sensació estranya i dolorosa que m’agradaria preguntar-te: em sembla que el barceloní blanc, de classe mitjana i més o menys progressista no veu que hi hagi barcelonins a Ciutat Vella perquè, en el fons, en el fons, en el fons…  

–… En el fons pensen que els barcelonins són tots blancs!

Sí, això volia dir i no m’hi atrevia…

–Amb tot el carinyu cap als barcelonins progres… això és racisme, eh? No té cap altre nom. Això és un racisme estructural, tot i que amagat sovint sota una aparença de progressisme. La Barcelona que es creu una ciutat cosmopolita no pensa que la gent d’origen indoasiàtic està treballant en el sector tecnològic, sinó que està regentant un bazar o un colmado. Hi ha un 29% de la població barcelonina, dels veïns de Barcelona, que són d’origen immigrant o racialitzats. Això no es reflecteix al plenari de l’Ajuntament, als mitjans de comunicació, a la cultura… Els fills de persones migrades, alguns d’ells racialitzats, exigeixen el reconeixement com a barcelonins, i, a més, són conscients del que els seus pares van aportar a la construcció de la ciutat. Algú pensa que les cures dels avis o dels nens, sobretot de la classe mitjana alta, es podrien haver sostingut sense la comunitat filipina? Les dones d’origen filipí podrien muntar-nos un pollastre perquè moltes d’elles tenen graus d’infermeria als seus països que no els reconeixen i aquí per sobreviure han de fer feines amb jornades llarguíssimes i, sovint, tractades malament.

Necessitaríem més traductors del que exigeix i reclama i pensa i sent la comunitat d’origen migrat… per evitar aquest desconeixement i por?

–Qui millor pot fer de traductores són elles mateixes. Hi ha col·lectius com Catàrsia, gent jove de la diàspora asiàtica que es mou en entorns culturals i antiracistes, o Periferia Cimarronas, un espai cultural de la comunitat afro, o les associacions de joves musulmans o el mateix Consell Islàmic, o la cooperativa de Top Manta, fent mascaretes a dojo durant la pandèmia de la Covid-19. Cal adonar-nos-en ja que Barcelona no és blanca com nosaltres, i que això és una sort. Recordo especialment la boníssima feina que van fer les associacions islàmiques després dels atemptats de la Rambla… o el paper que ha tingut sempre la taula interreligiosa, que crec que és la més antiga de l’Estat i on es troben catòlics, musulmans, sikhs o jueus. Tot això no apareix gaire als grans mitjans de comunicació, però té un paper angular a la ciutat.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“No es pot governar Barcelona, i sobretot Ciutat Vella, sense entendre que la ‘poli’ és un servei públic”

Dius al llibre: “Ser càrrec públic t’ofereix una fotografia molt més complexa de la realitat que tenies fins aleshores”. Per governar una ciutat, es necessita la policia? Ho dic perquè els moviments socials més contestataris, dels quals venen alguna gent dels Comuns com tu, han tingut una relació d’odi, de conflicte i sovint violenta amb la Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra. Tu, en canvi, pel que desprèn el llibre, acabes empatitzant amb una part de la Urbana?

–Més que si empatitzo o no amb la policia, no es pot pretendre governar Barcelona, i sobretot Ciutat Vella, sense entendre que la poli és un servei públic. I més encara els últims anys: que vam patir un atemptat a la Rambla i una crisi de narcopisos, poca broma. Una de les mancances de les esquerres és pensar la seguretat. No podem deixar les polítiques policials en mans de la dreta, que és el que hem fet durant dècades. Això no vol dir que sigui un camí de roses i que tot serà meravellós amb ells. En un context com l’actual, amb l’extrema dreta pujant, no podem fer només el discurs de la seguretat des de les xarxes comunitàries. Tenim economia criminal a la ciutat! A més, cal dir que la seguretat no és només la poli, sinó que ha de ser més transversal. Per això, els hem de donar eines perquè compleixin el principi d’universalitat que ha de tenir tot servei públic i, sobretot, perquè donin cobertura a la gent més vulnerable d’una societat.

***

Hi ha una expressió al llibre ¿Qué pinto aquí? Un affaire institucional que em sembla cabdal per entendre com funcionen els negocis i la política: “Hombres de más de 40 años con corbata”. Aquests homes, blancs, sovint heterosexuals, de classe mitjana i alta, amb corbata són els que dirigeixen la majoria d’institucions que governen la metròpoli de Barcelona més enllà de la plaça de Sant Jaume. Hi ha un poder que no es presenta a eleccions, i, en canvi, decideix moltes de les coses que passen a la ciutat, a Ciutat Vella i a tota l’àrea metropolitana.

Són, d’una banda, el poder econòmic, que com diria el geògraf urbà David Harvey a les ciutats globals actuals està camuflat com a indústria del turisme i negoci immobiliari, i, d’altra banda, hi ha els grans espais de poder publicoprivat (el port, Mercabarna, l’aeroport, el Consorci de la Zona Franca, el Consorci de Turisme…), on segueixen manant els mateixos, sobretot càrrecs socialistes o postconvergents. On situaríem la Barcelona de Colau, com els agrada dir a alguns mitjans de comunicació, quan parlem d’aquestes elits i espais de poder?  

Qui són els grups de poder que més i pitjor et pressionaven? Posa-hi noms, per no parlar sempre èteriament d’ells…

–Primer, hi ha el poder simbòlic. Hi ha una gent a la ciutat a la qual mai han dit que no “ni en casa ni en la discoteca ni el trabajo”. Això ho vaig vore clar amb una gent a la qual Convergència havia cedit un espai meravellós, a peu de platja, de 400 metres quadrats per un preu de 600 euros l’any. O quan vam tenir el conflicte per l’ampliació del CAP del Raval, i la gent de la Fundació del Macba venien a mig dir-nos que “a nosaltres mai ningú ens ha dit mai que no”. Era gent que no tenia un enorme poder, però que estaven ben relacionats, i mai ningú els ha dit que no.

Després, hi ha un segon poder que funciona en cascada. Si la ciutat dona molt de poder al sector turístic, que està molt vinculat al poder immobiliari, et surt un Gremi d’Hotelers o un Consorci de Turisme de Barcelona amb poder, i al costat d’ells, en la mateixa onada, apareixen tot tipus de gent que se suma a la petja, com un Gremi de Restauradors i similars, que són com petits lobbies locals que intenten fer pressió vinculats amb alguns mitjans de comunicació, com La Vanguardia. No són el gran poder, però tenen capacitat d’influència. Hi ha una diferència molt clara entre qui aspira a tenir el poder i qui realment el té. El sector immobiliari, per exemple, té poder.

Però, per darrere, hi ha una mena de lobbies molt provincians, des dels Barcelona Global fins als Barcelona Oberta, que no tenen gaire poder, però influeixen a través d’una bona relació amb els mitjans de comunicació.

Aquests lobbies locals barcelonins sempre havien intentat influir en socialistes i convergents…

–Socialistes, sobretot!

…però amb vosaltres, com s’ho feien?

–Al llibre explico un sopar al qual em van convidar, en una casa fantàstica al barri de Sarrià i on tothom era molt amable i simpàtic, però volien conèixer-nos per intentar influir en les polítiques d’habitatge de l’Ajuntament de Barcelona. Amb molt bones formes, et demanen que tu vagis al seu món i a discutir amb els seus codis. Et recorden que ells són els únics subjectes legítims per parlar sobre el seu sector. Exerceixen pressió a través de moltes vies diferents: no ho fan trucant-te i cridant, sinó que tenen una capa mediàtica al seu favor, tenen connexions amb la resta de partits, tenen capacitat per generar un debat, poden fer soroll… i utilitzen tots els mecanismes de seducció.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Molta gent m’avisava: ‘Estàs segura que vols ficar-te amb Agbar?'”

I no hi ha pressions dures, amb més foscor, amb amenaces…?

­–Sí, hi ha altra gent amb poder que té altres formes, eh, com Agbar i el seu president Ángel Simón. Per exemple, un grup d’entitats recullen firmes per fer una simple consulta sobre si els barcelonins voldrien municipalitzar l’aigua o no… i aleshores ells comencen a posar pressió judicial amb un exèrcit d’advocats, i no només impugnen la consulta, sinó que infiltren detectius en assemblees de moviments socials com Aigua és Vida o Enginyeria sense Fronteres i, a més, fan una inversió gegant en publicitat als mitjans de comunicació i mantenen bones relacions amb gent de Foment com Daniel Sánchez Llibre o del món del PSC. Mentrestant, molta gent ens avisava: “Esteu segurs d’amb qui us esteu ficant?”.

***

Una altra de les expressions que apareixen al llibre de Gala Pin i que expliquen com funcionen, en aquest cas, la política i els mitjans, sobretot mitjans com La Vanguardia, és “el consenso bueno”. Tot el que està consensuat es converteix automàticament en bo. Però, si sempre es vol consensuar tot amb els actors més poderosos de la ciutat per evitar conflictes, s’exclou el camí de donar la batalla, de buscar el xoc amb els poderosos, d’ampliar els marges d’allò possible… i, en canvi, la Barcelona, i sobretot la Ciutat Vella que tenim davant, és un espai de conflictes, de batalles, de desigualtats, d’empentes simbòliques i físiques. No sé si Barcelona en Comú ha volgut plantar batalla en tots els fronts… o en alguns casos s’ha reservat i ha format part d’aquest consens que sempre beneficia les elits -ja sigui Copa Amèrica de vela o Jocs Olímpics d’hivern- o de no canviar d’arrel les coses realment importants -el Port de Barcelona, els creuers, la publicitat als mitjans de comunicació, etc-.

Marina Garcés, quan va ser pregonera d’una Mercè sota el primer govern de Barcelona en Comú, em va dir en una entrevista a CRÍTIC: “Vivim en una Barcelona travessada per les desigualtats creixents en totes les formes d’exclusió, de violència, de guetització i de perillositat. Aquesta ciutat dona beneficis, però sobretot beneficia molt pocs. Circulen moltíssims diners per la ciutat, però és evident que cada cop beneficien menys gent de la ciutat”. Això també és conflicte. I em pregunto: això segueix sent així amb Ada Colau al poder?

Una cosa és guanyar eleccions i una altra és tenir el poder?

–Sí, sí! Ni tens la majoria absoluta de regidors, ni tens el poder mediàtic, ni tens poder econòmic del teu costat. Si tinguéssim el poder, no hauríem negociat amb el Port de Barcelona per allunyar els creuers del centre… sinó que hauríem eliminat els creuers a Barcelona. Si tinguéssim el poder, jo no hauria estat a punt de perdre la salut mental per evitar que es fes l’hotel de Drassanes i perdre l’habitatge públic que es podia fer allà. Si tinguéssim el poder, els veïns del Raval tindrien la mateixa legitimitat que el patronat del Macba per decidir sobre el CAP que necessitaven.

Al teu llibre es desprèn un punt de pessimisme, o de realisme, no ho sé. El lema d’una part del moviment darrere l’auge dels Comuns i de Podem el 2015 era aquell de la PAH, el “Sí se puede”. Però molta gent d’esquerra radical té la sensació que “no es va poder ni s’està podent”. El lema més realista hauria d’haver estat “No, no se podía”?

–Sí que es pot… hummmmmm…; però, quan vols transformar la realitat, necessites una estratègia multicapa de molta complexitat. No es poden fer les polítiques d’habitatge que volíem només governant un ajuntament: per fer front a l’emergència residencial, necessites que els governs de la Generalitat i de l’Estat també ho vulguin fer. Ara, nosaltres, des de Barcelona, ens hem implicat en la lluita contra els desnonaments, vam crear una unitat antidesnonaments que ens deien que era impossible i estem creant el màxim d’habitatge públic. Ara, es pot posar fi al capitalisme des d’un ajuntament? No.

No, posar fi al capitalisme, no, però es va dir que es reallotjarien les persones desnonades, es multarien els pisos buits, es reduirien les desigualtats, es crearia una moneda local, s’augmentarien els impostos ecològics, s’eliminarien les subvencions a esdeveniments com la Fórmula 1 o el Mobile World Congress, es rebaixarien els diners de publicitat que es donen a La Vanguardia o El Periódico

–Però ets en un moment en què ara mateix gràcies als moviments socials per l’habitatge i algunes forces polítiques s’està debatent al Congrés tenir per primera volta la possibilitat de tenir una llei que reguli els lloguers. Segurament serà insuficient, i segurament caldrà empènyer molt més. Això fa només set anys era impensable. El que no es pot pensar, però, és que les coses s’aconseguiran només per l’aposta institucional: necessites el contrapoder del carrer.

Què reivindicaries del teu pas per la política institucional?

–Moltes coses. Però diria una que no es diu habitualment per no caure en el frame aquell que Ada Colau és la Barcelona del “no” i no sé què, i que cal pensar en positiu… i tal i qual. Però també reivindico que el fet que els Comuns arribéssim a l’Ajuntament va provocar que determinades coses no passessin: no va passar l’Hermitage, no va passar el projecte per a l’Imax, el patronat del Macba no se’n va sortir amb la seva contra els veïns del Raval, no vam continuar creixent en contaminació pels cotxes, no va continuar aquell creixement brutal de llits d’allotjament turístic, no van poder construir tants hotels com volien…

Si tot això no passa, poden passar moltes altres coses que sí que facin que el veïnat siga protagonista. L’aposta que no es vol recollir pels mitjans mainstream o els lobbies habituals és la de les polítiques, l’urbanisme de les mans petites: com el Pla de barris. Els Comuns no han d’escoltar eixes veus: més aviat, no han de perdre de vista els projectes que recullen propostes ciutadanes, com l’actual que demana que la ronda de Sant Antoni continuï sent tota per a vianants.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

La nova revista anual monogràfica, 'Temps', ja disponible!

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies