Gioconda Belli “La vena autoritària és un gran problema de l’esquerra”

El 13 de maig vas compartir a Twitter un poema que començava amb un “Mai no torneu a preguntar-me si va ser en va la revolució”. La pregunta t’esgota pel dubte que sembra o perquè sents que et qüestiona personalment?

Quan Daniel Ortega va tornar al poder i el seu Govern va resultar ser un Govern autoritari que violava la Constitució i que s’aliava amb l’Església per abolir l’avortament terapèutic i amb el gran capital, molts vam pensar “Caram, qui ens hauria dit que faríem una revolució perquè fos un de nosaltres el que vingués a transformar-la en un somocisme sense Somoza?”. Però a hores d’ara hi ha una nova esperança de poder reprendre el camí de llibertat i de democràcia que vam perdre. M’alegra que els fets hagin coincidit amb la sortida del llibre perquè això és el que està passant a Nicaragua: una revelació que Daniel Ortega no té la popularitat que ell creia haver creat amb els diners de Chávez i que també nosaltres pensàvem que realment tenia. Hi va haver un joc de miralls per embruixar-nos i fer-nos creure coses que no eren certes. La gent, però, estava veient molt més enllà que els que pensàvem que la revolució no va servir per a res.

On et va trobar l’esclat de les protestes contra Daniel Ortega?

Havia anat a Madrid per ser a la cerimònia de lliurament del premi Cervantes a Sergio Ramírez [vicepresident de Nicaragua durant la revolució, crític amb Ortega] i després a Itàlia, on m’havien donat una beca d’escriptora.

Fa 39 anys ja et va tocar viure l’enderrocament de la dictadura de Somoza des de Costa Rica…

Sí, és com una ironia de la vida, que no em deixa viure aquests moments tan intensos. Però, d’alguna manera, també els he viscut. Gràcies a les xarxes socials, ara pots estar en qualsevol lloc sense estar-hi. Ara sí: la revolució serà televisada i piulada i ‘facebookejada’. [Riu.]

“A l’esquerra li urgeix una aposta més imaginativa i creativa, més democràtica i més llibertària”

Ets optimista amb el que pugui sorgir d’aquesta crisi?

Sí, ho sóc per naturalesa. A l’esquerra li urgeix una aposta més imaginativa i creativa, més democràtica i més llibertària.

En el llibre parles de les mobilitzacions massives contra el sistema de partits que s’han donat recentment a Europa i de la seva falta de materialització en un projecte polític concret. I et preguntes: és poder el que ens falta o imaginació?

És una combinació de les dues coses, perquè, quan un imagina, ha de ser capaç d’atrevir-se a fer allò que imagina. Hi ha una camisa de força política; el sistema ha creat obstacles reals per canviar la realitat. Per això, imaginar també requereix treball organitzatiu, constància i ser capaç de seduir la imaginació dels altres.

Tu dius que els escriptors “actuem sovint com a profetes perquè, en escriure l’imaginat com a real, dotem qui ens llegeix d’una visió, el dotem d’una referència visible d’esdeveniments i escenaris futurs”. No és arrogar-se massa poder?

Bé, és un poder relatiu. Jules Verne no va inventar el submarí escrivint ’20 .000 llegües de viatge submarí’ [riu]; però, si hi penses, el ‘1984’ de George Orwell està passant ara mateix. Quan hom imagina, ho fa a partir d’una realitat i d’extrapolar com una realitat pot arribar a convertir-se en aquesta ficció. Malgrat tot, el món no està tan malament: hi ha una consciència més gran sobre la injustícia, la fam, l’ecologia… El que hem de buscar és com aconseguir que aquesta energia funcioni. Perquè a vegades no es troba sortida, i això es converteix en frustració. Però no és que no hi hagi sortida. Cal trobar-la.

Entenc que en aquesta cerca hi té un paper fonamental la mateixa escriptura.

Exactament.

I què té a veure amb tot això Don Pancho?

[Somriu.] Ai, ell va ser importantíssim per a mi. Era el meu avi, el pare de la meva mare. Arribava a la platja, on cada any passàvem tres mesos, carregat amb els seus llibres de l’Editorial Suramericana. Encara recordo l’olor d’aquests volums… Quan va complir els 80 anys, ens va ajuntar a tots els néts i fills i ens va donar una petita esquela que deia: “Venereu el llibre, santuari de la paraula. La paraula és l’excelsitud de l”Homo sapiens'”. Ell i Jules Verne, Cortázar, García Márquez… van ser els meus pares de la imaginació. Jo sóc filla de molta gent. [Riu.]

En les teves memòries expliques que una hepatitis als 9 anys va fer la resta.

Sí, vaig tenir una bona residència d’escriptora. [Riu.] Vaig haver d’estar dos mesos descansant, avorrida, al llit. El meu pare em portava llibres; la meva mare em comprava enciclopèdies. Jo vaig ser feliç aquells mesos perquè vaig llegir de tot.

Una família privilegiada en aquella Nicaragua dels anys seixanta, amb més d’un 50% d’analfabetisme…

Vinc d’una classe social més o menys benestant. El meu pare era un home de negocis. La meva mare, una dona inquieta intel·lectualment que estimava llegir, una mena de Madame Bovary sense amant. Tenia el somni de viure una vida més interessant i se la va començar a crear a través dels viatges i de la cultura. Ella va ser fundadora del Teatro Experimental de Managua. A casa hi havia llibres de Lope de Vega, de Lorca, de Brecht, de Shakespeare, de Jardiel Poncela, que m’encantava…

“Hi ha un element subversiu en la feminitat: l’afirmació del seu poder és un desafiament a la societat patriarcal”

En el teu cas, què va ser primer: la poesia o la conspiració?

La poesia. Però va ser conseqüència de la combinació de dues coses. En primer lloc, la meva celebració del fet de ser dona: jo ja havia tingut un fill, em sentia molt poderosa per tota l’educació que havia rebut, però no sabia on destinar aquest poder. A vegades pensava que em convertiria en un electrodomèstic. I trobar la possibilitat de canalitzar aquest poder per a alguna cosa que em transcendia va ser com un despertar que em va omplir d’eufòria. Aleshores va ser quan vaig començar a escriure poesia.

[A ‘El país bajo mi piel’ (2000), les seves memòries, hi apareix tot més barrejat. L’agència de publicitat de Managua on comença a treballar a principis dels anys setanta, els seus companys poetes i transgressors. El seu ‘big bang personal’. Lligada a un matrimoni precoç i infeliç, Belli comença a col·laborar amb el clandestí Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN) aprofitant l’empara que li donen els seus orígens benestants. Al pati de casa, la verdor del gram li provoca frases. Els versos salten al seu cap “com crispetes fregint-se a l’oli calent” de la seva vida secreta.]

El teu primer poemari, ‘Sobre la grama’ (1972), va ser un escàndol. “Poesia vaginal”, se’n deia als clubs de l’alta societat nicaragüenca.

Encara que mai vaig utilitzar la paraula vagina. [Riu.] La crítica literària em va salvar. Jo vaig ser beneïda pels monstres sagrats de la literatura nicaragüenca, i això va ser com un escut contra el qual es van estavellar totes aquestes interpretacions horroroses del que jo feia i que tenien a veure amb la idea que tenien de la dona: no tenia cap dret a reclamar el plaer, el meu propi cos, ni tan sols per celebrar la maternitat d’una manera més física. Aleshores va ser quan em vaig adonar que hi ha un element subversiu en la feminitat, que una afirmació del poder de la feminitat era un desafiament a la societat patriarcal. I em va encantar el desafiament.

Avui també seria un escàndol?

Em crida l’atenció que encara em posin l’etiqueta de poesia eròtica. Arreu. M’ho treuen sempre. I jo penso: “Caram, si ja som en una altra època!”.

…

Al llarg del temps, el moviment per l’alliberament de la dona va cap endavant i cap enrere. És un pèndol. Crec que ara anem cap endavant. Tots aquests moviments del #metoo, del 8 de Març, la reacció contra la sentència de La Manada, crec que revelen una força en el moviment femení molt important que ha tocat el viu fonamental: el viu del cos de la dona. És a través del cos que s’acusa la dona de no ser verge, d’indecència, fins i tot de perdre el paradís terrenal. Aleshores no ho vaig elaborar intel·lectualment com ara, però sí que em vaig adonar que cantar, celebrar i parlar del meu cos era subversiu.

Dius que escriure des d’una posició de poder, redefinint l’amor i la sensualitat en termes de dona, va ser més revolucionari que participar en la Revolució Sandinista. Fins quan vas tenir esperances que aquell procés revolucionari donaria cabuda a aquesta altra revolució? Tot i que la participació de la dona en la insurrecció va ser molt important, les reivindicacions feministes es van anar ajornant amb l’argument que el prioritari era defensar-se de l’agressió contrarevolucionària.

La revolució no va ser la solució per a la situació de la dona, però hi vam participar d’una manera que ens va donar un lloc prou important per desafiar el fet que no ens donessin el lloc que mereixíem. El 1987, de manera gairebé clandestina [riu], un grup de dones vam crear el Partido de la Izquierda Erótica (PIE) per impulsar estratègies quotidianes per introduir la nostra agenda i les nostres lluites, potser d’una manera menys òbvia, des dels nostres càrrecs o posicions, en la revolució, que eren importants.

Tu vas ser assignada per treballar en la creació del Sistema Sandinista de Televisió, oi?

Jo mateixa li vaig posar aquest nom!

“L’esquerra ha de guanyar-se el seu lloc al cor de la gent. Creure que té el domini de la veritat ha fet molt de mal”

Quines van ser les decisions més importants que es van prendre en la televisió revolucionària?

[Pensa.] Treure tots els programes enllaunats d’entreteniment que emetia Somoza. Va ser difícil, perquè vam començar a passar-hi documentals i altres coses que avorrien la gent. També hi vam ficar la pota, com aquella vegada que vaig programar ‘El gran dictador’, de Charles Chaplin, a l’hora que Fidel Castro pronunciava un discurs. [Riu.] També va ser important crear el ‘Noticiero Sandinista’. Per al Ministeri de Planificació vam crear uns dibuixos animats per explicar l’economia a través de petites càpsules: què era la plusvàlua, el paper del treball en la transformació del mico en home… Vam fer uns vídeos genials. Tu saps el que és explicar la plusvàlua en un minut? [Riu.] Era una televisió entesa com a element de transformació, un mitjà que tenia tantes possibilitats… i, tot i així, no s’hi va fer tant com s’hi podia haver fet.

Es va perdre una oportunitat per promoure un canvi cultural que sostingués els canvis revolucionaris?

És que no creguis que és tan fàcil. Vols transformar la mentalitat de la gent, però no ho pots fer com qui dóna pastilles del metge. El sandinisme va perdre molt perquè no va treballar en la conscienciació de la gent, que és el que havíem estat fent abans de la revolució. En lloc d’això, es va crear una mitologia dels nou comandants que la dirigien…

‘Direcció Nacional, ordeni!’ era la consigna.

Exactament. Llegíem els seus discursos mentre el treball de formació política s’anava deixant de banda. I la gent no podia créixer més enllà: era agitació el que hi havia, no educació.

Creus que l’esquerra segueix cometent aquest error?

Totes les esquerres el cometen, desafortunadament. “Aquesta és la veritat”, diuen. És com una església i, si no creus en aquesta veritat, o marxes o et converteixes en heretge i en blasfem i et cremen a la foguera. És la Inquisició. La vena autoritària és un gran problema de l’esquerra; creure que té el domini de la veritat ha fet molt de mal. Ha de guanyar-se el seu lloc al cor de la gent; no pot imposar. Com pot ser que a l’Amèrica Llatina hem tingut l’oportunitat de tenir tants governs d’esquerra i no han fet res del que pensàvem que podien fer? Ara la gent veu l’esquerra i li fa la creu. És terrible.

El mateix passa amb el sandinisme?

Sí, però el recuperarem. [Somriu.]

Durant la revolució van ser cèlebres els Tallers Populars de Poesia que es van impulsar als barris, a les unitats de l’Exèrcit i fins i tot a la seguretat de l’Estat. “Socialització dels mitjans de producció poètics”, deia Ernesto Cardenal [sacerdot i ministre de Cultura durant la revolució]. Tu, però, els vas criticar.

Sí, i vaig tenir fins a cert punt raó. Els que ens hi oposàvem dèiem que el valor de la poesia és l’originalitat de cada veu i el que s’ensenyava en aquests tallers era una manera de convertir la realitat en versos bonics seguint una mateixa fórmula. Tothom escrivia igual. Em semblava que no es feia un servei a la poesia, sinó al contrari.

“La revolució va fer coses malament: vam ser dictadura del proletariat; no sabíem què era la democràcia”

A ‘Rebeliones y revelaciones’ (Editorial Txalaparta) dius: “Jo he vist a la poesia complir un rol social però també els riscos que això implica “. A quins riscos et refereixes?

[Pensa.] Doncs no ho sé… [Riu.]

!!

Potser em referia al risc que la poesia es torni pamfletària. És una temptació gran, perquè, quan estàs implicada en una lluita i tens consciència del poder de la paraula, del que pots fer amb la paraula… És com la música de Carlos Mejía Godoy [cantautor nicaragüenc, compositor de la banda sonora de la Revolució Sandinista]: en el seu disc ‘Guitarra armada’, en plena insurrecció final contra el dictador Somoza, comença a dir-li a la gent com carregar i descarregar un fusell. És una música d’aquell moment per a aquell moment. Has de tenir clar que això no és art transcendent. Utilitzar els teus instruments per crear quelcom que té una utilitat pràctica en un moment concret. Jo puc escriure un poema que commogui la gent, perquè tinc el poder de contagiar la meva passió perquè es torni col·lectiva. Però sé que no puc abusar-ne; cal saber que és per un moment i una raó, no pretendre que aquesta serà la meva gran obra literària.

[Belli esmenta ara, sorpresa, l’impacte que 30 anys després segueix generant la seva primera novel·la, ‘La mujer habitada’ (1988). Analogia del seu compromís amb la lluita sandinista, Belli la publicaria només dos anys abans que, contra tot pronòstic, la utopia revolucionària fos derrotada a les urnes per una coalició de forces opositores encapçalada per Violeta Chamorro. Després vindria l’amarg temps de les disputes entre companys de trinxera. Les traïcions. Els qüestionaments profunds.]

En les teves memòries expliques com, viatjant amb el comandant de la Direcció Nacional Henry Ruiz en els primers compassos de la revolució, li vas veure les orelles al llop del poder, com transformava les gents…

Sí, el poder és complicat… Jo admiro molt l’expresidenta Violeta Chamorro. Va ser un exemple d’algú que no es va deixar captivar pel poder. Era senzilla, mai va pretendre semblar el que no era. Amb el pas del temps vaig arribar-la a admirar per la seva actitud tan digna i tan poc contaminada per les ínfules del poder. No sé si has llegit com va arribar fa alguns dies Daniel Ortega al diàleg nacional amb l’oposició: custodiat per un munt de policies, amb dos helicòpters sobrevolant la zona…

Alguna gent acusa una part dels militants sandinistes de mirar cap a una altra banda mentre ell i la seva dona, la vicepresidenta Rosario Murillo, prenien el poder del partit.

No és cert. Els que després de la derrota en les eleccions del 1990 apostàvem per grans canvis en el partit vam ser aïllats quatre anys més tard i vam marxar. En aquell moment, Daniel tenia una gran autoritat moral en les bases. Als crítics ens van acusar de tot, i tot queia dins el mateix esquema: còmplices de l’imperialisme i de la dreta, burgesos… Jo no era burgesa perquè no tenia mitjans de producció. [Riu.] La meva família sí que tenia més mitjans; però, fins que van començar a treure’ns la classe per desqualificar-nos com a crítics, això mai no havia importat.

Algunes d’aquestes acusacions es repeteixen ara en una taula de diàleg en la qual tornen a aparèixer actors clau dels anys vuitanta: l’Església, el gran empresariat… Tan poc ha canviat el país?

Ui, aquesta pregunta dóna per a un assaig. [Riu.]

Som-hi! [Riures.]

Per començar, la revolució va fer coses malament. També vam ser bastant dictadura del proletariat; no teníem ni idea del que era la democràcia; vam afectar un munt de gent que no havia d’haver estat afectada, així com l’economia. Tots els defectes que podíem tenir es van agreujar per la guerra i per la contrarevolució. I l’autoritarisme es va tornar més fort perquè, és clar, estàvem en guerra. Quan vam ser derrotats, el que vam començar a dir és “Això s’ha acabat; hem de reformular la nostra relació amb la gent, la nostra visió excloent. Ja ha caigut el Mur de Berlín; el socialisme ha fracassat en molts aspectes; aprenguem del que no cal fer; no comprometem la llibertat en nom de la justícia social”. Aquest és el gran problema de l’esquerra. Després van venir els governs neoliberals, que van ser estúpids també i que van dilapidar les seves possibilitats donant entrada a Daniel Ortega en oblidar-se de la gent més pobra. La gent va votar Daniel Ortega el 2006, després que aquest es fes un maquillatge mentider. Per això el diàleg està en problemes: perquè realment no el creiem. No compleix la seva paraula. Va ser ell qui va tornar a posar al centre de la vida política de Nicaragua l’Església i l’empresa privada, els va donar un poder extraordinari. El gran empresariat és l’única força amb la qual s’ha entès en els últims 11 anys.

“A Nicaragua es pot reformular la possibilitat d’un lideratge diferent: horitzontal, col·lectiu, sense cabdills”

En l’oposició tampoc es percep un lideratge gaire fort, al marge de l’Església.

Has de pensar d’una altra manera: hi ha un desafiament gran per a la imaginació. Els partits han resultat petits per a les aspiracions de la gent. A Nicaragua es pot reformular la possibilitat d’un lideratge diferent: un lideratge horitzontal, col·lectiu, sense cabdills, com el de la Comuna de París. Alternatiu, rotatiu, no ho sé… No sabem si funcionaria, però per provar? Va funcionar a Nicaragua amb els nou membres de la Direcció Nacional [màxim òrgan de l’FSLN durant la revolució]; ja veurem si funciona una altra vegada.

No sé si has llegit un article de Leonel Delgado titulat “Usos de la sangre“. Allà diu que en la crisi actual s’estan fent servir les mateixes narratives que en els anys setanta, amb les seves referències als herois i màrtirs, les mateixes consignes… De fet, cita un article teu com a exemple. Existeix el perill de repetir la història?

És clar que hi ha perill, si l’estem repetint. Si Daniel Ortega és la repetició de Somoza. El perill existeix. Tenim tots aquests arquetips al cap, i el repte és desafiar-los. Les mitologies històriques són importants, però han de ser reformulades perquè reflecteixin un altre tipus de mirada de la societat. De totes maneres, d’aquí no passarem a una revolució impecable. La revolució és una construcció de diverses generacions; ja no l’anomenes ni revolució, sinó evolució social. Una evolució que et condueixi a una societat on la majoria de la gent visqui decentment, on tingui educació, accés a la salut, on tinguem la possibilitat de viure vides decents, dignes, amb esperança d’una vida llarga i no d’una mort inútil. Cal temps per construir aquesta utopia. Mira França: van fer la revolució més important i després van tenir el terror, Napoleó, la restauració, la reforma… i gairebé 100 anys després van aconseguir la primera república de debò. La història és molt més lenta i de vegades nosaltres la jutgem amb molta duresa, sense tenir en compte el procés d’aprenentatge. No ho veurem tot, però jo almenys em sento contenta d’haver viscut la Revolució Sandinista i de veure ara que Nicaragua no aguanta més una altra dictadura. Com en el poema que m’has citat a l’inici de l’entrevista: només per això ha valgut la pena la revolució.