Crític Cerca
Foto: JORDI BORRÀS
Entrevistes

Gonzalo Boye “El Tribunal Suprem serà dur o molt dur: res assenyala el contrari”

Gonzalo Boye (Valparaíso, Xile, 1965) viu a cavall entre Madrid, Brussel·les i Barcelona. És l’advocat de Carles Puigdemont, dels consellers a l’exili Meritxell Serret i Toni Comín, i coordina l’estratègia de totes les defenses a l’exterior. Això l’ha situat a l’ull de l’huracà. No és la primera vegada. La seva participació en processos judicials contra el poder —com el ‘cas 4-F’, l’acusació contra Bárcenas o la defensa d’Edward Snowden— ha fet que la ‘caverna mediàtica’ tregui a la llum episodis de la seva vida personal, passada i present, per mirar de desacreditar-lo. Ara, amb la causa contra l’1-O, torna a confrontar l’’establishment’. Però, més enllà d’aquest procés, qui és Gonzalo Boye?

17/02/2019 | 19:05

El 2016 es va estrenar el documental ‘Boye’, de Sebastián Arabia, on parles de la teva vida personal i d’alguns dels processos judicials més polèmics en què has estat involucrat. En el film, expliques que et vas criar en un entorn elitista i classista. El teu pare era un conegut periodista de Valparaíso i obertament simpatitzant d’Allende; la teva mare, en canvi, una declarada pinochetista. Com era la teva família i com va ser la teva primera joventut a Xile?

Era una família típica de classe mitjana alta de Xile, bastant transversal, que és una cosa que a mi m’ha servit molt. A Espanya, les coses són massa blanc o negre, mentre que a Xile tenen uns colors molt més difusos. En una mateixa família es donen situacions com les del meu pare i de la meva mare. És habitual, i jo crec que això fomenta la capacitat de diàleg i de posar-te en el lloc de l’altre. És molt més fàcil pensar d’aquesta manera.

Vas estudiar en un col·legi britànic on s’ajuntaven els fills de totes les famílies benestants de la zona.

És un col·legi britànic privat, el més antic de Xile. La formació britànica també m’ha servit en la vida; al Regne Unit m’hi he sentit molt còmode. Evidentment, aquesta educació d’elit té altres conseqüències. Fa poc llegia en un diari xilè que un dels problemes principals per al desenvolupament del país té a veure amb el tap que fan les elits en els alts càrrecs de l’Administració i de l’empresa privada. I això és cert: un país per castes té molt limitat el seu creixement.

El teu estatus familiar contrasta amb el teu interès per moltes de les causes que has decidit portar, i que tenen a veure amb la defensa de persones o de col·lectius que se situen, sobretot, als marges…

Jo crec que és una qüestió de consciència i de com te l’hagin inculcat. El meu pare era una persona de centreesquerra, molt progressista per a la seva època, i la meva mare, una dona d’una moral cristiana molt profunda. Però, probablement, si aquesta moral es practiqués més, tindríem la meitat de problemes i la meitat de desigualtat que tenim ara. Jo no veig que sigui incompatible. L’única cosa que passa és que potser jo m’aproximo als problemes amb més elements formatius que reivindicatius.

I els vincles amb Catalunya? En una entrevista a ‘Vilaweb’ deies que la teva mare era filla d’un català de Gràcia. Com es vivia aquesta catalanitat a Xile?

El meu avi se’n sentia, de català, i sempre ha estat del Barça. Jo crec que en els països de forta immigració la gent acostuma a no perdre les seves arrels originals. Xile és un país de primeres, segones, terceres i fins a quartes generacions, i això es conserva. Ara veig per la premsa que existeix un problema respecte a la immigració, però és un problema importat. A Xile som 15 milions d’habitants i el 90% de la població és immigrant!

“No em crec que hi hagi un sol advocat penalista que mai s’hagi trobat cap client que hagi patit tortures”

De Xile vas marxar cap a Alemanya, on vas estudiar ciència política i economia. Uns quants anys més tard, et trasllades d’Alemanya a l’Estat espanyol. On et vas instal·lar?

A Madrid. Venint d’Alemanya, era un lloc com molt primitiu. Trigaves un any sencer a tenir una línia telefònica a casa; era una cosa de bojos. Llogar un pis era complicat: necessitaves referències, era de mala qualitat…; contrastava molt amb Alemanya. De fet, la família de la meva exdona no s’ho creia. “Com pot ser que trigueu un any a tenir línia telefònica?”, ens deien. Aquesta era la realitat d’Espanya els anys 1987-1988.

Llavors, primer vas obrir una consultoria i, una mica després, vas crear l’empresa EcoWorld juntament amb René Valenzuela, un dirigent del Movimiento de Izquierda Revolucionaria (MIR) de Xile. 

A René Valenzuela el conec l’any 1988 o a principis del 1989. La seva implicació amb el MIR era pública i notòria; mai no se’n va amagar.

I, l’any 1992, t’acusen d’haver col·laborat amb ETA en el segrest d’Emiliano Revilla. Com va ser això?

Va ser el 14 de gener de 1992. Em van picar a l’intèrfon per dir-me que la meva moto estava perdent gasolina i vaig baixar al garatge. Només arribar-hi, un grup de persones se’m va tirar a sobre i em va començar a colpejar. Em van posar dins un cotxe i vam anar cap a Madrid. Pel camí, em van dir que estava detingut i es van identificar com a policies, però devia ser al cap de mitja hora. Al principi no sabia de què anava la cosa.

I et van torturar?

Un cop detingut, sí, és clar. Era una pràctica habitual i bastant sistemàtica en aquests casos, així com en altres casos de delictes comuns. S’ha avançat bastant en aquest sentit, és cert. Ara hi ha qui diu que ja no passen aquestes coses, que hi ha protocols a les comissaries. Jo et puc dir que això passava abans, i que la nostra experiència ens diu que segueix passant. Ja no és una pràctica generalitzable, però passar, passa. No em crec que hi hagi un sol advocat penalista que, al llarg de tot el seu exercici de la professió, mai s’hagi trobat cap client que hagi patit tortures.

Amb quines proves t’acusaven?

De dades fonamentades, no en van tenir mai. Al principi també m’acusaven d’un segrest de l’any 1981, quan jo tenia 16 anys i era a Xile. Quan van segrestar Revilla, jo sabia del cas perquè n’havia llegit en tots els mitjans de comunicació, com tothom. Ara, quan van començar a dir-me que si organització terrorista, que si falsificació de documents, que si tinença il·lícita d’armes, etc., jo pensava: “Això què és?”. A mi em va costar assumir que allò fos una acusació seriosa.

Al documental ‘Boye’ expliques que la sentència era de 14 pàgines i que es fonamentava només en la declaració d’una persona que no es va presentar al judici. 

Exacte.

Qui era aquesta persona?

Ramiro Silva, amic meu i del René i una persona que havia estat vinculada al MIR. Hi havia una llista llarga d’acusats, però de detinguts el 1992 només en vam ser quatre. A judici hi vam arribar tres, i van fonamentar la sentència en la declaració del que no va venir a judici, Ramiro Silva, que era el que m’acusava. Ell, al final, va tornar a Xile.

Aquella detenció es produïa en un context polític global convuls: és quan es detenen les cúpules o es desarticulen moviments com Sendero Luminoso o el Movimiento Revolucionario Túpac Amaru, al Perú, o el Frente Patriótico Manuel Rodríguez, a Xile. És un moment de forta repressió contra la dissidència.

Jo en faig aquesta lectura, però també hi ha un canvi de cicle. Cuba havia donat suport als moviments revolucionaris de l’Amèrica Llatina i arriba un moment, quan ja ha caigut el bloc de l’Est, quan la Unió Soviètica es desintegra, que Cuba entra en el que ells en diuen ‘període especial’. Llavors hi ha un canvi dins del mateix poder cubà que fa que es desvinculi de tots els moviments revolucionaris, i és quan la majoria dels grups que hi havia a l’Amèrica Llatina comencen a ser desarticulats.

“És igual que ningú hagi vist la rebel·lió ni la sedició: hi ha gent que s’enfronta a dures penes de presó per això”

Creus que existeix algun vincle entre aquesta desarticulació generalitzada i la teva detenció i la d’altres persones vinculades al MIR? 

L’objectiu era René Valenzuela, i els que érem al seu voltant vam ser ‘danys col·laterals’. Tant Alexis Corvalán [un altre dels xilens detinguts en el mateix cas] com jo vam ser danys col·laterals d’un objectiu que era Valenzuela; d’això no en tinc cap dubte. Valenzuela era una persona molt significada en el MIR, i a finals del 1991 i principis del 1992 feia només un any de la transició democràtica a Xile. Crec que hi havia la sensació que el René podia ser un factor de desestabilització i se l’havia de treure de circulació. Jo ho tinc assumit així.

El dia del judici, José Luis Urrusolo Sistiaga, autor del segrest de Revilla, va declarar que no et coneixia…

És que no podia dir una altra cosa.

El mateix segrestat va dir que no et coneixia.

Va dir que no em coneixia i que les persones que ens acusaven [la Fiscalia] sabien perfectament qui havia estat: ETA. De fet, mai m’ha reclamat res. Jo no sé si hi va haver una implicació de xilens o no, però sé que jo no hi estava implicat.

Els mitjans de comunicació del moment sí que van sustentar aquesta relació entre el MIR i ETA.

Efectivament. I és com la rebel·lió i la sedició a data actual. Tant és que ningú hagi vist la rebel·lió ni la sedició, que avui se segueix parlant d’això i hi ha gent que s’enfronta a dures penes de presó per això. Doncs en aquell moment es va fer el mateix: el MIR és ETA. Nosaltres vam ocupar les portades de tots els mitjans de comunicació. Va ser un dany reputacional molt gran. Però, a més, en la mateixa sentència hi ha una contradicció flagrant: Si el MIR col·laborava amb ETA, llavors el MIR era una organització terrorista. Però, en canvi, del delicte de pertinença a organització terrorista vam ser absolts. No té sentit, però per què ho van fer? Perquè, si no ho feien, la pena es transformava en vital: ens n’anàvem als 30 anys de presó. Llavors, crec que, dins les martingales que es fan a l’Audiència Nacional, es va acordar que potser això no era el més adequat i només se’m va condemnar com a autor material.

Perquè havies deixat el teu cotxe a Ramiro Silva.

Sí. Però, seguint la seva tesi, si jo no hagués deixat el cotxe, s’hauria produït el segrest de totes maneres? La resposta és que sí, perquè la mateixa sentència diu que es va fer servir per a una vigilància. I també diu que hi va haver centenars de vigilàncies. Llavors, era una cooperació necessària o no? És clar, això en el dret és important, però jo en aquell moment no ho sabia.

I et van oferir un pacte per sortir en llibertat abans de complir la condemna. En què consistia?

El 26 de novembre de 1996 em van portar a l’Audiència Nacional per prendre’m declaració sobre si Urrutikoetxea Bengoetxea (‘Josu Ternera’) havia participat o no en el segrest de Revilla. Jo no hi havia participat i, per tant, no ho podia saber. Vaig dir que no en tenia ni idea i em van dir, literalment: “Si dius això, el Nadal el passes a casa”. Vaig contestar que no, que el Nadal a Soto, i em van retornar a la presó, on vaig estar un total de 7 anys, 11 mesos i 23 dies, comptats. Després em vaig adonar que volien aquesta declaració perquè a Urrutikoetxea Bengoetxea li expiraven els quatre anys de presó provisional i van haver d’excarcerar-lo al cap de pocs dies. Aquesta va ser la primera vegada que m’oferien una cosa així.

La segona es va produir quan van segrestar Miguel Ángel Blanco. També hi va haver una oferta clara que, si hi havia una crítica, tindria beneficis. M’hi vaig negar, i no perquè estigués d’acord amb el que van fer a Miguel Ángel Blanco, que no hi estava d’acord, sinó perquè crec que l’important a la presó no és com hi entres: és com en surts, i un n’ha de sortir dempeus.

“L’1-O podria haver estat una guerra civil, dit en termes molt bruscos”

Al documental dius: “A Espanya, tot valia en la lluita contra el terrorisme”.

Era el “tot és ETA”. Qualsevol tipus de dissidència era ETA, i aquesta doctrina va treballant sobre els cercles concèntrics. Es van ampliant aquests cercles, des del comandament fins que s’arriba a la societat civil. També ho veiem en el cas del procés: “Tot és el procés”, i ja estem avançant cap als CDR, que és la societat civil.

Què ha canviat i què es manté en la conceptualització global de l’Estat del que és la dissidència?

Jo crec que tot es manté. L’Estat es veu davant de la mateixa situació de perill i, per tant, reacciona de la mateixa manera, no coneix cap altre mètode i no s’adona que el “tot és ETA” va significar saltar-se l’Estat de dret de manera brutal, i que el “tot és el procés” està significant el mateix. No hi veig diferències; de fet, molts dels actors són els mateixos. Ara treballen amb una situació que és il·legítima ‘per se’, i ho és perquè els catalans van fer una cosa molt hàbil, al meu entendre, que és traslladar a l’Estat espanyol l’exercici total de la violència. L’han deslegitimat: totes les seves accions han passat a ser il·legítimes i, mentrestant, els catalans s’han carregat de raons i de legitimació, de manera que les seves accions són totes legítimes. És molt violent fer-ho, perquè et poses en una situació en què saps que rebràs repressió, però estàs disposat a reaccionar d’una altra manera. Aquesta no-violència activa, crec que és el gran èxit del procés català.

L’1-O representa una de les majors demostracions de força de la societat civil organitzada davant d’un Estat que fa servir la força física per reprimir-la. El relat sobre la violència que manté l’acusació serveix justament per justificar aquesta reacció de l’Estat?

És que no li’n queda una altra que inventar-se la violència. L’Estat acostuma a inventar-se aquestes coses, però no només l’Estat espanyol. Crec que a vegades pequem d’atribuir a Espanya unes maldats com si fossin únicament i exclusivament pròpies d’aquest Estat quan, en realitat, són pròpies de qualsevol Estat poc democràtic que se sent acorralat. Jo crec que el procés encara no ha arribat a la meta, però que s’ha consolidat i va guanyar l’1 d’Octubre, quan els catalans van acceptar ser les víctimes de la repressió a canvi d’alguna cosa: el seu dret a l’autodeterminació. L’1-O podria haver estat una guerra civil, dit en termes molt bruscos. Es podria haver embolicat moltíssim i 40.000 o 50.000 policies tampoc ho haurien aturat. Així i tot, no va passar res. Quants jutjats de guàrdia eren previstos aquell dia per als detinguts? Però no n’hi va haver, perquè no hi havia intenció de detenir. I per què no? Perquè en el fons això era reconèixer uns drets a unes persones a les quals se les anava a privar d’aquests drets. No se’ls havia de detenir: se’ls havia de reprimir.

Acceptant la defensa dels polítics a l’exili, t’has situat de ple sota tots els focus mediàtics, però això no et ve de nou. Vas sortir de la presó el 2002 llicenciat en dret i no gaire temps després, el 2004, es produeixen els atemptats d’Atocha, a Madrid. Tu representes la vídua d’una víctima mortal, un home xilè, i en el judici de l’11-M, el 2006, guanyes visibilitat.

Una visibilitat que no tenia ni m’interessava tenir. De fet, quan jo vaig agafar aquesta defensa, l’últim que pensava és que em veuria involucrat en un judici així de mediàtic. Encara més: si ho hagués sabut possiblement, no l’hauria agafat, perquè jo vivia molt tranquil fent dret, treballant d’advocat sense que ningú em conegués.

Però has seguit acceptant altres casos també molt mediàtics…

És que un cas et porta a l’altre. No és que tu els busquis. La gent et busca i, si t’agrada el dret, sempre vols el cas més difícil.

Després t’involucres en el ‘cas 4-F’, portant la defensa de Rodrigo Lanza. Aquest cas és un altre trampolí. Quina lectura política en fas?

Va ser un cas lamentable. El Tribunal Suprem va acabar introduint matisos, però va mantenir una sentència condemnatòria i, per tant, mai hi ha hagut una reparació cap als acusats. De fet, Patricia Heras va suïcidar-se producte de la situació que li va tocar viure. Això marca. Jo crec que, si es mira amb fredor, l’interessant hauria estat que hagués complert la condemna qui realment ho va fer, que no eren aquests nois, i això ho diuen les proves científiques. La justícia no és infal·lible, però un catedràtic de biomecànica va determinar que les lesions [que va patir un agent de la Guàrdia Urbana i que el van deixar tetraplègic] era impossible que es produïssin de la manera com vénen descrites en la sentència. Però resulta que això tant se val. Aquests són els casos que et marquen per saber com abordar-ne d’altres com els del procés, perquè arriba un moment en què has d’assumir que és igual el que tu diguis, perquè la història ja està escrita. Jo no dic que la sentència ho estigui, perquè com a advocat no puc dir-ho, però la història ja està escrita, i l’important és saber com desmuntar-la i reescriure-la.

L’any 2009 et querelles contra alguns dels principals assessors jurídics de George Bush, responsables de dissenyar un artifici jurídic a Guantánamo que empararia les tortures contra persones acusades de terrorisme. Aquesta querella va ser arxivada i heu iniciat el camí cap al Tribunal Europeu de Drets Humans. En el cas del procés, assumiu que la sentència acabarà també en aquest Tribunal?

I tant. No hi ha hagut res de just en tot el procés. Tot el que s’ha generat en aquest any i pocs mesos ha estat una aberració jurídica rere l’altra. Els jutges es queixen de la falta d’independència del poder judicial i de la necessitat de separació de poders, i jo hi estic d’acord, però el poder judicial ha de tenir també pesos i contrapesos per poder controlar-lo. Amb això què vull dir? Que, si uns jutges actuen de manera il·legal, no pot ser que sigui als seus companys a qui correspongui determinar si han actuat de manera il·legal o no. I en poso un exemple: quantes querelles s’han presentat contra Llarena que han estat inadmeses a tràmit pel mateix Marchena? En un país democràtic, l’òrgan de revisió de les actuacions judicials és un òrgan independent.

“La ingenuïtat està bé per a àmbits com el Nadal, però s’ha de dir la veritat: no hi ha ni un sol símptoma que la causa del procés s’ajusti a dret”

No tots els advocats que teniu vinculació amb la causa del procés opineu de la mateixa manera, almenys públicament. Xavier Melero, advocat de Joaquim Forn, deia en un programa de la Cadena SER: “Estic convençut que el meu defensat sortirà en llibertat, i l’absolució de tots els acusats seria un gran triomf per a la democràcia espanyola i per al Tribunal Suprem”. Hi ha discrepàncies en la interpretació que els diferents lletrats feu de la causa?

Jo crec que els advocats tendim a tenir discrepàncies, però sempre recordo el que em va dir el meu advocat l’any 1992. Em va parlar d’això mateix, i el resultat va ser una condemna de 14 anys de presó. La ingenuïtat està bé per a àmbits com el Nadal o els Reis, però a la gent se li ha de dir la veritat: que no hi ha ni un sol símptoma que aquest procediment s’ajusti a dret. Ni un. Almenys fins ara no n’hi ha hagut cap.

En representació de l’Observatori DESC, vas presentar una querella contra Luis Bárcenas per delicte fiscal, suborn i tràfic d’influències. Aquest cas té una derivada, que és la causa sobre la destrucció dels ordinadors de l’extresorer popular, en la qual el PP està processat com a persona jurídica. Aquí et vas convertir en una diana de la ‘caverna mediàtica’.

Vam ser els primers que vam presentar una querella contra Bárcenas quan van sortir els papers, i crec que avui ningú té cap dubte que allò era un litigi estratègic, i que la querella estava interposada correctament. Els fets han anat demostrant que, fins i tot, ens vam quedar curts. Moltes vegades el temps ens dóna la raó, perquè partim de la premissa que fem una anàlisi que potser no agrada i que pot ser desagradable per a molta gent, però la fem des de la màxima honestedat intel·lectual. És a dir, el tema de Bárcenas era delictiu? És clar que ho era. Això tenia unes implicacions relatives a la posició de l’Estat? Per descomptat. I podia afectar altres coses? Sí. Doncs vam fer la querella i ara ningú discuteix que va ser encertat fer-la, però en el seu dia ens van dir de tot. Ens van insultar als mitjans de comunicació i van treure a la llum la nostra vida passada, present i futura. Jo vaig patir denúncies davant del Col·legi d’Advocats, querelles i amenaces físiques i de tot tipus. És el mateix que estic patint en el cas del procés, i és habitual: no els agrada el missatge i, com que és dur, sòlid i acreditat, van contra el missatger.

Assumir aquests casos et posa en una situació de risc.

Sí, és clar. Pel cas del procés fins i tot li han fet ‘bullying’ a la meva filla, que l’hem hagut de canviar d’escola a la meitat de l’any perquè, a causa del treball del seu pare i de la seva mare, patia assetjament escolar. Aquestes coses passen… i què pots fer-hi?

I aquestes situacions han comptat amb la connivència d’alguns mitjans de comunicació?

Sens dubte. Hi ha un sector de mitjans que ens han matxucat, que intenten destruir la persona i, si no poden, destruir la seva reputació. Per què? Perquè viuen d’això. Està bé, ho entenc i tampoc m’ho prenc com una cosa personal; si no, seria en un psiquiàtric. Jo en aquestes coses mantinc el cap fred, sé el que estic fent i sé que ho faig correctament, i això també em dóna forces. Si fossin més llestos, sabrien que, com més m’ataquen, més fort em fan.

Després del ‘cas Bárcenas’… com arribes a exercir la defensa d’Edward Snowden?

La porto encara. Hi vaig arribar a través de Wolfgang Kaleck, un advocat alemany que un dia em va plantejar que anés a Berlín perquè hi havia un tema important que em volia comentar. Quan hi vaig arribar, em va explicar la situació i em va preguntar si volia formar part de l’equip. Li vaig dir que, és clar; és un desafiament jurídic a un nivell importantíssim. Aquests són els típics casos que saps que t’hi estaràs cinc, deu o quinze anys, però que al final aconseguiràs solucionar el problema i canviar la realitat jurídica. N’estic convençut. El que passa és que no són casos ràpids, i la gent vol que resolguis les situacions d’un dia per l’altre. El mateix passa en el cas del procés. Tot explota a partir de l’1 d’Octubre de 2017; és quan l’Estat té un atac de pànic i reacciona de manera virulenta, però la decisió estava presa d’abans. Això comença quan es declara la inconstitucionalitat de l’Estatut [2010], i han trigat tot aquest temps a construir la causa. Ara pretenen que nosaltres en sis mesos la desmuntem? Som advocats, no mags: això requerirà temps, perquè el problema per desmuntar una cosa que ha estat judicialitzada és enorme. La gent no és conscient de com costa desjudicialitzar un problema polític.

Però ha estat una voluntat manifesta el fet de fer passar per la justícia un problema de base política.

I tant. Si deixes l’Estat en mans d’incompetents, els incompetents et porten a aquest escenari. Això és l’últim que faria una persona amb una formació política clara i democràtica. Els anglesos van ser més llestos. Van dir: fem un referèndum. Els canadencs, el mateix, i no hi ha ningú que estigui pres. Aquí, on la cultura democràtica encara és un vernís superficial, les reaccions acostumen a ser molt més atàviques.

“Els drets humans no són patrimoni de l’esquerra: ho són de tothom”

La defensa de la integritat de l’Estat passa per sobre de qualsevol cosa a l’Estat espanyol?

Jo intento ser una mica més equànime. A mi m’agradaria saber què n’opina l’Estat. De moment, sabem què n’opinen els polítics de cinquè nivell, com Rajoy o Casado… però què és l’Estat? A l’Estat li interessa aquest conflicte? L’Estat creu que aquest conflicte li produirà algun rèdit dins d’Europa i a escala internacional? Això que anomenem ‘Estat’ no ha arribat a la conclusió que mai hauria d’haver permès que s’arribés tan lluny? És una qüestió de fons, i aquí em refereixo a les estructures d’Estat, la gent que realment mana a Espanya. La política ha estat en mans d’incompetents, de gent molt perillosa que ha creat uns escenaris que Europa no vol, però no em puc creure que aquests escenaris interessin a l’Estat; no sé quin és el rèdit. El d’un polític el sé: la reelecció. Però per l’Estat i pels estadistes, és a dir, per les persones que tenen visió d’estadista, a llarg termini, aquesta no és una situació còmoda.

Com a part de l’equip de litigi estratègic de l’Observatori DESC, també t’ocupes del ‘cas Tarajal’ el 2014, arran de la mort de 14 persones subsaharianes a la frontera de Ceuta després que la policia els disparés bales de goma i gas lacrimogen quan eren a l’aigua. Molts dels casos que has portat tenen una connexió directa amb la defensa dels drets humans, però, en canvi, també has acceptat la defensa de narcotraficants i de contrabandistes com la del gallec Sito Miñanco. Això és una contradicció?

En absolut. Sito Miñanco va complir una condemna de 21 anys malgrat que Estrasburg va resoldre que s’havien vulnerat els seus drets fonamentals. Així i tot, va haver de complir-la sencera perquè Espanya no tenia un mecanisme per introduir la sentència d’Estrasburg en el seu ordenament jurídic. Jo no sé on és la contradicció, perquè defensar els drets de les persones és el que fa un advocat. Fer el contrari seria com si als metges se’ls demanés que només atenguessin els pacients sans.

Però una cosa és que tu com a advocat defensis que Miñanco es mereix un judici just i el respecte pels seus drets fonamentals, i l’altra cosa és que decideixis personalment involucrar-te en la seva defensa.

La gent que ha estudiat dret sap que la millor jurisprudència en aquest país s’ha dictat en dos àmbits: el terrorisme i el narcotràfic. És allà on els judicis han estat més complexos i on s’han pogut rascar més coses. També és on hi ha més recursos, i això ha permès que els advocats estudiessin més hores, que fossin més coratjosos a l’hora de plantejar certes coses, que les portessin fins a Estrasburg… En fi, que no hi veig contradicció. Encara més: l’única contradicció possible seria si partíssim de la base que una persona és culpable abans que es dicti la sentència. Fa molts anys li vaig dir a un jutge: “Miri, jo defenso innocents, culpables els fa vostè”. Això és així. Del que no s’ha de tenir cap dubte és que tothom té els seus drets i en moltes ocasions, a Espanya, tot ha valgut en la lluita contra el narcotràfic. Les mateixes estructures que s’han utilitzat amb el “tot és ETA”, doncs “tot és el narcotràfic”, i ha caigut molta gent condemnada justament, però també molta gent condemnada injustament. I no estic fent una defensa de Miñanco: només explico per què té dret a una defensa: les proves que es van fer servir en el seu cas havien estat obtingudes il·legalment.

Com és que fas el salt des d’aquí i decideixes acceptar la defensa de Carles Puigdemont?

Jo tinc una postura de com es van fer les coses durant l’etapa prèvia al 27 d’octubre. Segons la meva opinió, hi va haver molts errors en tots dos costats; però, en el moment en què s’aplica el 155, cap demòcrata pot tenir cap dubte sobre en quin costat s’ha de situar. I jo sempre he preferit estar al costat de les víctimes que dels victimaris. No m’havia fet un plantejament de defensa; però, quan Jaume Asens m’ho planteja, veig que aquí hi ha un gran litigi estratègic per canviar coses a Espanya i a Europa. Amb el president Puigdemont hi puc estar d’acord en moltes coses i en desacord en moltes d’altres, però durant aquest temps hem sabut escoltar-nos mútuament i respectar-nos. És una persona que té una visió d’Estat, el català, una visió d’estadista a llarg termini que qualsevol país que vulgui arribar a ser-ho necessita. Ha passat per situacions molt complexes que tenen a veure amb el fet d’assumir una funció històrica, i no tinc cap dubte de la seva condició de perseguit polític ni de la seva condició de víctima d’una vulneració de drets polítics i civils. Però hi ha una altra cosa que la gent confon: els drets humans no són patrimoni de l’esquerra: ho són de tothom. Jo he defensat, amb moltes crítiques en el seu dia, que Pinochet havia de tenir un judici just, perquè només això et porta a una sentència justa que resisteixi el pas del temps i el pes dels recursos. I, quan a una persona se li vulneren els drets fonamentals, es traspassa una frontera que ens posa en una situació que, siguis d’esquerres o de dretes, està malament. Els drets humans no són una qüestió ideològica.

Et resulta paradoxal que alguns dels advocats del procés, els quals han tingut un paper actiu en la protecció dels poderosos —ja sigui Jordi Pina, advocat de la defensa de Jordi Montull en el ‘cas Palau’, o Xavier Melero, que va portar la defensa d’Oriol Pujol i d’imputats en la trama del ‘3%’—, ara siguin defensors de persones represaliades pel poder?

Pot xocar, però això és perquè a vegades no tenim clara una cosa: jo, com a advocat, defenso el dret a la defensa. I Pina o Melero, també. Quan he patit un atac, per exemple, Pina ha estat dels primers que s’han posat al meu costat. Quina és la diferència? Doncs que, quan tu defenses els que no tenen poder, els desemparats, els perseguits, aprens a conèixer un seguit d’instruments que, potser, quan defenses l’Estat, no coneixes. I això és el que crec que ens ha permès fer tot el que hem fet fora d’Espanya. El nostre gran èxit consisteix en el fet que nosaltres ja coneixíem aquests mecanismes, sabíem com utilitzar-los, i ho hem fet.

Des de quina visió política veus el dret? 

Jo exerceixo l’advocacia, d’una banda, i, de l’altra, hi ha causes que són litigis estratègics en els quals jo veig el dret com un instrument per canviar la realitat. Et posaré l’exemple en el cas del procés: des de l’anomenada “Transició” i l’inici del règim del 78, mai ningú havia posat en qüestió l’estructura del sistema judicial espanyol —que té uns errors gravíssims— com s’ha posat amb el procés. I aquest cas és una oportunitat brillant per poder qüestionar això. El procés és bo per a Catalunya, perquè reflecteix el que una gran majoria de catalans vol, i és bo per a Espanya, perquè posa en evidència les necessitats de canvi de sistema, d’un nou model. Però és que, a més, també posa en qüestió determinats instruments i concepcions d’Europa que l’allunyen de ser l’Europa dels ciutadans per ser l’Europa de les elits. Amb la defensa que hem fet a Bèlgica, a Escòcia i a Alemanya, hem posat en evidència que aquest espai comú jurídic del qual parlen s’ha de sustentar, primer, en un espai comú democràtic. Per què el que va passar l’1-O per a un jutge a Alemanya no és més que l’exercici legítim d’un acte democràtic, mentre que per a un jutge del Tribunal Suprem és un acte de rebel·lió? Alguna cosa no funciona a Europa si hi ha tal disparitat de criteris.

“Per justificar l’injustificable —que aquestes persones portin més d’un any a la presó—, es busca un culpable. Qui? El que és fora”

Els advocats de Jordi Cuixart han presentat una qüestió prejudicial que ha de resoldre el Tribunal de Luxemburg. Què és això?

L’article 267 del Tractat de funcionament de la Unió Europea diu que, quan hi hagi dubtes a l’hora d’aplicar una norma comunitària, es demanarà a Luxemburg que en faci la interpretació correcta.

És a dir, que, si agafem la sentència d’Alemanya i la que dicti l’Estat espanyol, serà Luxemburg qui decideixi quina és la vàlida.

Exacte. Aquest procés s’ha de fer, però s’ha d’enfocar molt bé i triar el moment processal adequat. Les coses han de tenir una estratègia, una raó de ser i, sobretot, han de ser ajustades al que es busca. I, ara mateix, el jutge del Suprem encara és molt lluny d’adoptar la seva decisió. Què vull dir amb això? Que s’hauria de plantejar al final del judici, no al principi, tal com ha resolt el Tribunal Suprem, que ha rebutjat les dues qüestions prejudicials que es van presentar i ha explicat que en aquests moments resulten extemporànies, sense perjudici que les preguntes han d’estar formulades correctament. És a dir, que s’hauria d’haver recorregut a aquest recurs, si està ben fonamentat, en un altre moment processal.

En una entrevista a ‘Vilaweb’, dius que “Ara es parla de les conformitats. Arribar a acords amb la Fiscalia per rebaixar la pena. Això és fatal. I us diré per què: una conformitat significa que pactes amb la Fiscalia i assumeixes que determinats fets són delictius. I després ja hi donarem un encaix jurídic perquè, en comptes de 20 anys, te’n caiguin cinc”. La defensa hauria de seguir una línia dura?

Aquestes declaracions les vaig fer en un altre context; en aquests moments ja totes les defenses estan centrades en el judici i ja han començat a desplegar les seves estratègies. Però, si al meu client li demanessin 15 anys, crec que s’hauria de fer el que diuen els ciclistes: baixar a tomba oberta des de la muntanya. Qualsevol temps a la presó en un cas com aquest és injust, i llavors, el que s’ha d’aconseguir és la lliure absolució. Però això a Espanya és molt car.

Hi ha persones que diuen que l’exili ha perjudicat els presos polítics. Tu què en penses?

A mi em sembla una sobirana estupidesa. En primer lloc, perquè la mesura cautelar de presó provisional és una mesura que s’adopta individualment i individualitzadament, només tenint present la persona a la qual se li aplica. Què vull dir amb això? El que jo faci o com em valorin una mesura cautelar a mi no se li pot aplicar al meu germà bessó. I aquí s’ha caigut moltes vegades en comprar el relat que s’ha emès, primer, des de l’Audiència Nacional, i després, des del Suprem. Per justificar l’injustificable —que aquestes persones portin més d’un any a la presó—, es busca un culpable. Qui? El que és fora.

Però diferents advocats o els mateixos presos fins i tot han avisat de com s’han de comportar les persones que es mobilitzen, amb referències directes a la no-violència sota el pretext que accions violentes poden ser carregades sobre els presos, com un agreujant més.

Qui digui això no en sap de dret. Jo crec que s’ha de fer una crida a la no-violència per definició, però no des del xantatge emocional. Si algú diu que el comportament d’una, cent o mil persones afecta la situació d’altres, està dient dues coses: que som en una dictadura i que ens agenollem. Espanya no és un exemple de democràcia, però no és una dictadura. Llavors, s’han de matisar les coses: la gent no ha d’actuar de manera violenta perquè deslegitima el procés, però no perquè afecti els presos o les persones processades. Si això fos així, la situació seria molt més greu del que pensem. Ara, si el que m’estan dient és que Espanya farà un càstig col·lectiu, això és una figura delictiva, i seria de bojos.

Com veus el judici? Ets optimista?

En vista de les primeres sessions, jo crec que el Tribunal Suprem serà dur o molt dur: res assenyala el contrari. No ens confonguem amb la forma, no té res a veure amb el fons: serà mà de ferro en un guant de seda si se’ls deixa fer. Res ens fa pensar en una sentència tova.

Com valores el paper de la Fiscalia?

El fiscal Zaragoza coneix el seu treball, és un bon jurista i serà molt dur. El fiscal Cadena és un home de sala però que no celebra judicis i, per tant, els errors que comet són evidents. Jo crec que cadascú anirà prenent el protagonisme que li correspon en funció del grau de duresa que vulgui mantenir. Ara, jo no m’oblidaria que el fiscal Zaragoza surt reflectit en els papers de WikiLeaks, intentant congraciar-se amb els americans en una causa relacionada amb les tortures de Guantánamo. La gent s’oblida de qui és qui.

I les declaracions de Junqueras i de Forn?  

La de Junqueras va ser un al·legat molt polític; és una persona que té molta preparació i, per tant, sabia el que estava dient. En el cas de Forn, crec que ha estat exquisidament didàctic, tremendament contundent tant en allò polític com en allò jurídic, i crec que aquesta és la combinació que s’ha de desenvolupar en aquest judici.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'Manual de desobediència civil'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació